“Bajo la Paz de Franco, Berga se prepara para celebrar con toda brillantez las tradicionales Fiestas de Corpus“. Sí, a la Berga franquista també es feia Patum. I la premsa del moment en parlava. Any rere any, articles semblants i notícies repetitives: exaltacions de la festa, referència a les personalitats assistents a la plaça, pinzellades històriques, quina gentada que hi havia i alguns aclariments.
Un exemple d’això últim: subratllar que la Patum no és una festa, només, per a jovent i mamats. L’any 1945, el setmanari Berga (un setmanari que sortia quan s’esqueia: cada setmana o un cop al mes) s’explicava així:
“¿Qué es La Patum? Nos pregunta el forastero; y con ésta, adivinamos en sus ojos, aunque no se atreva a confesárnoslo –por no herir nuestros sentimientos bergadanes- que está completamente persuadido que es un simple y chabacano espectáculo, capaz de interesar tan sólo a los niños y jóvenes por lo que en sí tiene de bullicioso, y a algún que otro ciudadano mayor de edad que en estas fechas actue exclusivamente por el mandato irresistible de los efectos del vino tinto. No”. A continuació venia el discurs aquell que la Patum, pels berguedans, és… molt important.
Llegint premsa franquista t’adones que l’estrany miracle que afecta als berguedans més patumaires –el foc de Patum no crema– ja existia als anys quaranta, quan l’Espanya franquista volia convertir la nació catalana en un rumor de la història: “nos encontramos en nuestra pleno ambiente en medio de la comparsería y muchedumbre bailando al compás de las típicas danzas, sin miedo a las explosiones de los cohetes y respirando a pleno pulmón el aire enrarecido y saturado de humo de pólvora”.
Com encara passa ara, els dies de Patum de la dècada dels quaranta era molt difícil no acabar topant amb algun tipus de comparació o metàfora entre el tabal i el cor dels berguedans: “nuestro corazón, el corazón de todos los bergadanes late al unísono del repique del Tabal”.
També els hi agradava relacionar Tabal, Patum i Berga medieval: “No creo que pueda haber nadie a quien ‘El Tabal’ no hable. Diríase como si fuese una especie de instrumento de meditación (…) para cada uno de los bergadanes (…) El Tabal es un símbolo. Es el símbolo de la Berga medieval, que es la auténtica. Tal como la soñamos. Tal como la queremos“.
Seguint aquesta mateixa línia, la Pilar Primo de Rivera (germana del José Antonio, fundador de la Falange), en visitar la ciutat el diumenge de Patum de l’any 1942, i segons explicava el Berga, “quedó complacida y maravillada de que, en plena comarca eminentemente industrial, se conservase íntegro el sabor de la Edad Media, plasmado en cada uno de los personajes de la Patum”.
Per acabar, una petita semblança entre la Patum d’ahir i avui. Un comentari que s’escolta cada any: allò de… hi ha massa gent. És exagerat.
El 1944, el setmanari Berga destacava l’allau de “forasteros” que visitaren la capital berguedana el diumenge de Patum d’aquell any: “viéndose las vías de la población materialmente atestadas de público, nota que se dió con exceso, si cabe, el domingo”.
Les primeres paraules d’aquesta entrada -“Bajo la paz de Franco…”- formen part de l’article de portada del número del Berga que sortí publicat el dia 26 de maig de l’any 1945. L’article acabava amb unes altres paraules pròpies d’aquells primers anys de Franquisme. Es recordava quin era el deure del bon berguedà del moment: viure i treballar amb “amor a Berga y a la España Una, Grande y Libre que conduce con serena mano el Caudillo“.
Sergi
Som macus 