La nostra taigà

Quan era petit llegia pocs llibres: Tintín, Astèrix i algun Vaixell de Vapor. D’aquests últims recordo un títol en especial: Piotr. El nom del protagonista d’un llibre que em va agradar molt, però que ara ja no podria resumir: he anat oblidant de què anava. Només puc dir que el Piotr era un nen que un dia decidí anar-se’n cap a Sibèria. No era el Teo rus. La història era una mica més dramàtica que les habituals aventures del simpàtic Teo.

taiga-5

Llac Baikal, tigre siberià, Gulag, Transsiberià, Verkhoiansk (un poblet on han tastat temperatures inferiors als -60ºC) o la taigà, alguns dels elements que conformen la meva idealitzada i enorme Sibèria.

De xic, si algú em demanava on t’agradaria anar de viatge?, responia Sibèria. Si ara em fessin la mateixa pregunta, no sé què diria, però la immensa Sibèria (ni que sigui visitar-ne un petit trosset) em segueix semblant una opció molt atractiva.

Per culpa del Piotr i d’algun documental d’aquells que fan al 33, el meu cap gros encara pensa en Sibèria. En anar-hi de viatge o, senzillament, en els trossos del nostre paisatge que hi tenen una lleugera semblança.

Aquí no tenim Transsiberià (no tenim ni tren!), tigres, rens, llacs com el Baikal, boscos inacabables de picea i avet ni tampoc tan fred a l’hivern, però sí que tenim cérvols, el poble deshabitat de Peguera, la baga de les Nou Comes, l’Estany, algun llop i racons inhòspits molt poc transitats.

Com que Sibèria és molt lluny, i em fa una mica de mandra anar-hi, és molt més senzill i còmode acostar-se a la nostra taigà. Sortint a peu des de Berga mateix, o deixant el cotxe més a prop, entre els Rasos, el coll de Tagast, Peguera, la baga de les Nou Comes i l’Estany podeu passejar, hores i hores, per boscos magnífics on, normalment, no hi trobes mai ningú. Res. Ni voltors ni cérvols ni óssos ni tetes.

A vegades, quan ja fa molta estona que camino, i ja m’he anat acostumant a sentir, només, el soroll del vent, les branques i els meus peus xafant fulles, em vénen pors. En qualsevol moment, de darrere aquell faig -com si fóssim al bosc de Sherwood, a l’Anglaterra medieval- en podria sortir el Robin Hood (i el Morgan Freeman) o pitjor: un llop, un senglar o gossos salvatges.

Quan els meus propis pensaments em van acollonint, aleshores em dic: què collons hi has d’anar a fer a Sibèria, si no et refies ni de les Nou Comes?

* A sota trobareu més fotografies de la taigà dels Països Berguedans. Imatges dels Rasos de Peguera i la baga de les Nou Comes. Aquestes fotografies les he robat de l’arxiu del meu estimat germà Aleix. Com podeu veure, d’una màquina ben normaleta, el sagal en sap treure unes postals ben boniques.

Sergi

taigà 2

taigà 3

taigà 4

taigà 6

taigà 7

Advertisements

7 comentaris to “La nostra taigà”

  1. Sobre el lloc més fred de la Terra. Alguns apunts i un parell de llibres més:
    http://aixiitot.blogspot.com/2008/01/fugir-o-morir.html

  2. Ara a l’estiu, molts diaris i revistes dediquen alguna de les seves pàgines a entrevistar “famosos”. Entrevistes refrescants. Algunes de les preguntes que no hi poden faltar són “On aniràs de vacances?” o “Quin país t’agradaria visitar?”. Quan toca explicar o justificar la tria, no pas pocs “famosos” contesten alguna cosa similar a “és que és un lloc molt tranquil, on pots desconnectar de tot”.

    Si el que busqueu és calma i tranquil·litat, baga de les Nou Comes. No hi ha mai ningú. No se sent res. Enmig de la immensa fageda, silenci absolut. Com diu aquell lema que es pot, o es podia, llegir per allà a la Vall de Cardós-Vall Ferrera, “aquí es pot escoltar el silenci”.

    Ahir el vaig escoltar el silenci aquest. I què voleu que us digui? És més divertit jugar a futbol.

  3. “Tres plaers hi ha en lo món: beure en taverna, jaure en bordell i cagar en prat”. Aquest era el paradís d’un català del segle XIV. Ahir, vaig cagar en prat. Millor dit, vaig cagar en bosc: a la baga de les Nou Comes.

    I què, com va anar? Com a casa enlloc, però més m’estimo cagar al bosc que no pas haver-ho de fer, a altes hores de la nit, en algun lavabo brut d’algun bar no gaire net.

    Ultraecologistes, estigueu tranquils: ho vaig deixar tot ben net i endreçat. No vaig embrutar el bosc amb trossos de paper de cul (perquè no en portava). Havent fet, em vaig fregar amb un ram d’herbes remeieres que vaig trobar allà mateix. Al ram higiènic hi havia boix, herba fresca i fulles de faig. Collonut.

  4. Ni sapiens ni neandertals. A Sibèria són diferents. O eren diferents. Fa quatre dies (40.000 anys), a la immensa Sibèria hi vivia una espècie d’homo molt desconeguda que no era la nostra ni l’altra. Era l’homo siberiensis: http://paper.avui.cat/article/societat/187497/nou/cosi/la/familia/humana.html

    Si comencessin a excavar a la nostra taigà (ni us hi acosteu, malparits), potser descobririen un altre homo. “El eslabón perdido”: l’homo bergistanus o berguedanensis. Alguns en som descendents: ells eren molt peluts però calbus i tenien greus dificultats per aparellar-se. Això explica que en quedem tan pocs. Però, com canta el Bunyu, no ens rendirem!

  5. A Escandinàvia se les saben totes. D’allà al nord -on diuen que la gent és rossa, alta i menys garrula que aquí- ens arriba la solució contra els atacs de llop -algun dia ens vindran a veure i no serà el millor moment de la nostra vida- i tota mena de bestiar perillós. L’altre dia, anant a col·le, un noi noruec va veure com el venia a saludar el senyor llop. Ell sabia -o això havia sentit o llegit- que, en aquest casos, la pitjor opció és començar a córrer. Malauradament, a part d’això, ningú li havia explicat què fer. Va haver d’improvisar: no se li va acudir res més que començar a moure els braços per semblar més gros i perillós i a fer molt soroll amb el seu mp3: escoltava heavy i va posar el volum a tope. El llop no es va acollonir gaire -se’l va quedar mirant una estoneta-, però no el va atacar.

  6. A La Vanguardia també tenen una espècie de Sergi, però en cutre, parlant dels Països Berguedans…

    http://www.lavanguardia.com/viajes/20110609/54167488087/leyendas-del-alt-bergueda.html

  7. Si volem que els nostres boscos més freds tinguin denominació d’origen Sibèria, se’ns ha girat feina. Primer de tot hem de fotre una hòstia al termòmetru perquè la temperatura baixi 20 o 50ºC i després hem de trobar algú o alguna cosa que exerceixi de Yeti dels Països Berguedans: http://www.naciodigital.cat/noticia/36038/cientifics/asseguren/yeti/existeix

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s