Aquesta pel·lícula ja l'he llegit

Tinc una imatge de felicitat: finals dels 80 o principis dels 90, vacances de Nadal, esmorzar mirant una d’aquelles pel·lícules de dibuixos animats del Tintín o l’Astèrix.

En aquells anys d’infància, quan les notícies de la tele o la ràdio parlaven de política internacional, no era estrany escoltar paraules com Kremlin, Dama de Ferro, URSS, Bush (pare), Gorbatxov, Tiananmen, Ieltsin, Reagan, Perestroika, mur de Berlín o Apartheid.

Com sol passar encara ara, sovintejaven les notícies de desgràcies i destrosses esdevingudes a prop o molt lluny, però, passés el que passés, tot plegat no m’afectava gaire. No és que fos un monstre. Era un nen. Tenia coses més importants a fer que pensar en el final de la Guerra Freda o en els negres de Sud-àfrica.

Des de llavors -des d’aquells esmorzars amb el capità Haddock, el Milú, el professor Tornassol, l’Idèfix o el Panoràmix-, no recordo haver llegit gaires llibres convertits en pel·lícula.

Fa uns quants anys, després de veure’n la pel·lícula, vaig iniciar la lectura d’El nom de la rosa i la Llista de Schindler. Aviat ho vaig deixar estar. Massa llargs.

D’aquí a uns quants mesos, en canvi, s’estrenarà una pel·lícula que ja m’he llegit: El factor humà (no sé si es dirà així), del Clint Eastwood, basada en un llibre titulat així mateix. Segons diuen, els protagonistes seran el Morgan Freeman i el Matt Damon. El primer farà de Nelson Mandela i el segon de F. Pienaar, el capità de la selecció de rugbi de Sud-àfrica, guanyadora del Mundial d’aquest esport celebrat a Sud-àfrica l’any 1995.

Tinc ganes de veure la pel·lícula: el llibre m’ha agradat molt i les pel·lícules dirigides pel Clint acostumen a ser garantia de qualitat.

Nelson Mandela, 1995Abans de començar aquesta lectura, no sabia pràcticament res de Sud-àfrica. L’autor, John Carlin, bon coneixedor del país, de manera amena i atractiva, ens explica què fou l’Apartheid i com va anar evolucionant Sud-àfrica a la segona meitat del segle passat. En aquesta història, i en el conjunt del llibre, juga un paper central Nelson Mandela, una figura coneguda i reconeguda arreu del món. El llibre m’ha ajudat a entendre per què: estigué empresonat per motius polítics entre els anys 1964 i 1990, tenia 71 anys quan fou alliberat i pocs anys després, el 1994, va ser escollit president del seu país.

Un país on el 90% dels habitants són negres o mestissos i on, fins aleshores, els blancs havien tingut el control absolut de l’estat. Un poder que havien fet servir, per exemple, per aplicar tot tipus de lleis discriminatòries contra la immensa majoria de la població. Un país on existia, segons l’autor, el càrrec més grotesc i contradictori del món: ministre de Justícia de Sud-àfrica.

Ja fora de la presó, i havent assolit la presidència del país, Mandela sabia que la seva història encara no havia acabat. El final feliç del conte no podia ser aquest. El seu equip havia de governar bé en tots els àmbits (educació, sanitat, política econòmica, etc.) i, si això no era prou complicat, encara quedava una feina pendent per fer: fer de Sud-àfrica un poble unit. Un sol país. Trencar les barreres racials.

Ell que havia patit més de vint anys de presó -tot aquest temps sense poder veure els seus fills i sofrint tot tipus d’humiliacions i privacions-, en aquell moment decisiu, assumint la seva gran responsabilitat, s’adreçà als seus compatriotes negres dient: “Entenc la vostra ira, però si voleu construir una nova Sud-àfrica, heu d’estar preparats per col·laborar amb persones que no us agraden“.

No semblava una feina gens fàcil. Tant temps d’Apartheid havia generat molt odi. Molts morts i molts anys de prohibicions i humiliacions. Degut a això, els negres odiaven o miraven amb hostilitat els blancs: eren els representants de l’opressió que ells havien patit i, a més, la gran majoria de blancs (afrikaners o boers) no havien mogut ni un sol dit per abolir el sistema d’Apartheid. En aquest marc, és comprensible que no tots els negres pensessin com Mandela. En contra dels clams d’aquest a favor de la cohesió i la construcció d’una nova nació amb blancs i negres junts i ben entesos, no eren pas pocs els que cridaven: Mata el bòer! Mata el granger! o Un colon, una bala.

Malgrat tot, Mandela ho volia intentar. Ho veia indispensable. Fer de Sud-àfrica un país unit. I va pensar (ell i més gent, suposo) en com fer-ho. I va aparèixer l’esport com a possibilitat. Sabien que la gran passió dels blancs era el rugbi, i especialment la seva selecció: l’Springbok.

Jugadors de l'Springbok, 1995Com que l’enemic del meu enemic és el meu amic, els negres sempre havien animat a l’equip que s’enfrontava a un dels principals símbols de l’Apartheid. Els negres sud-africans, per tant, odiaven l’Springbok, la selecció de rugbi de l’estat opressor.

L’any 1995, Sud-àfrica organitzà la Copa del Món de rugbi. Mandela tenia clar que aquella era una gran oportunitat. El rugbi havia d’unir el seu poble. Un Equip, Un País fou el lema del moment.

Es tractava de fer entendre als negres que l’Springbok ja no representava l’estat de l’Apartheid sinó la nova sud-Àfrica democràtica i, a la vegada, deixar clar als blancs que el seu equip de sempre passava a ser el símbol del nou estat. Que se’ls respectava la seva passió però que, a la vegada, ells també havien de creure en la nova Sud-àfrica democràtica i no racista.

Mandela ho va aconseguir. Aquells dies, tot Sud-àfrica es mobilitzà a favor de l’Springbok. Blancs i negres. Els que sempre havien sigut uns apassionats d’aquesta selecció i els que, fins aleshores, només li havien dedicat insults i desitjos de derrota. A l’escenari de la final, el públic -blancs la immensa majoria- cridava Nelson!, Nelson!, i al carrer molts negres portaven a sobre la samarreta de l’equip que tant havien odiat. A més, per fer un final de conte ben feliç, l’Springbok guanyà aquell Mundial celebrat a Sud-àfrica.

Ja ho veieu, el llibre acaba . Veurem què ens explica la pel·lícula. Serà el moment de reiniciar aquell debat tan original: què t’ha agradat més: el llibre o la pel·lícula?

Sergi

Advertisements

8 comentaris to “Aquesta pel·lícula ja l'he llegit”

  1. L’estic llegint Sergi, el què passa és que he fet un parèntesi per llegir-me el tercer del Larsson. Però és interessant, aviam la pel·lícula si no decepciona…

    Salut!

  2. La pel·lícula la fa l’ Eastwood. No em llegiré el llibre.

  3. Doncs jo no he llegit el llibre, tot i que l’altre dia el Villatoro també deia que era tan i tan recomanable. I com a ignorant, encara estic a la fase de no saber gairebé res de Sud-àfrica. Però tal com ho planteges, això dels negres, els blancs i el Mandela sembla un versicle de la Bíblia.
    A quina mena de planeta existeix una majoria de la població que ha estat oprimida durant dècades per una minoria absoluta i que opta per la reconciliació tenint la possibilitat de cobrar-li a sang i foc les factures pendents?
    Mirant de salvar les distàncies, no és com si un 10% de colons espanyols hagués oprimit un 90% de pobres catalanets i, en acabar, acceptéssim fer-hi les paus i tan feliços? Sé que deu ser més complicat, que devien existir diferents graus de col·laboracionisme (botiflers, diguem-ne), però així d’entrada sembla estrany. A alguns els semblarà molt bonic. A d’altres masoquista. A mi em recorda certa mena de comportament català.

  4. Més sobre Sud-àfrica.
    Fa algunes setmanes, el Michael Robinson va fer un reportatge sobre aquest pais acompanyat de l’autor del llibre en qüestió. Es pot dir John Carling però parla un castellà més bo que el meu:
    http://www.plus.es/esp/informe_robinson/t2p9/_esp_//index.html?id=20090528pluutmftb_4.Ves

  5. L’altre dia, al cine Cataluñ/nya ens van deixar veure “Els homes que no estimaven a les dones”. Hi vaig anar: feia dies que no veia cap pel·lícula, al diari li posaven 3 estrelles i així, de forma còmode i rapidet, m’enterava de què van aquests llibres del Larsson que molta gent es llegeix amb tanta fal·lera.

    Molt bé la pel·lícula. Si els llibrots tenen el ganxo i la intensitat de la peli, entenc que els lectors hi quedin atrapats.

    D’altra banda, estan poc bé aquests suecs. Envoltats de paisatges idíl·lics, assassinats per tot arreu, mutilacions, hackers, violacions incestuoses…

  6. Avui veurem la segona part d’una pel·lícula que alguns grangers ja han llegit. El proper 29 de gener, “en los mejores cines”, estrenaran “Invictus”, una pel·lícula que em vaig llegir fa alguns mesos. Espero que al cine Cataluny/ña la facin abans de Setmana Santa. Si voleu llegir de què va, podeu repassar el text de l’entrada. Si us fot mandra llegir, però enteneu l’anglès, http://www.youtube.com/watch?v=E9Ovkye6lac&feature

    Si “Les veus del Pamano” ens l’han venut amb allò de “Pare, no els perdonis, sabien el que es feien”, “Invictus” (en català, el llibre es titula “El factor humà”) també té el seu lema. Són paraules del Mandela. Comentant amb els seus companys de files com fer-ho per convèncer als blancs del seu país de la necessitat de convertir Sud-àfrica en un poble unit, sense discriminacions racials, els va dir: “No us adreceu al seu cap, adreceu-vos al seu cor”.

  7. Ha arribat el moment del gran combat: Invictus Vs El factor humà. El llibre o la pel·lícula. El dia que la facin a Berga, l’aniré a veure. Mentrestant, em sembla que no perdré gaires estones participant en el típic debat. Per garlar, prefereixo temes de més alta volada. Per exemple, Silva o Ribéry? Pedro o Henry? Siempre Raúl o Mucho Guti?

  8. Ni factor humà ni Invictus. No en parlen ni el llibre ni la pel·lícula. Tongu. Cagòmetru. Del de veritat. Si l’Springbok va poder vèncer als temibles All Blacks del Jonah Lamu a la final del Mundial de rugbi del 1995, no fou gràcies al Mandela ni als collons dels jugadors sudafricans. El Sánchez Piñol sap què va passar i ens ho explica:
    http://multimedia.avui.cat/pdf/10/0211/100211sup_a008.pdf
    http://multimedia.avui.cat/pdf/10/0211/100211sup_a009.pdf

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s