El Berguedà en flames, 15 anys (I)

cendraEls habitants o visitants d’aquest bloc reben sovint impactes en forma de les més variades efemèrides comarcals. D’aquí a pocs dies, tots els mitjans ens faran memòria d’un dels capítols més bèsties de la història dels Països Berguedans. L’efemèride maleïda. Aquí els 4 de juliol no recordem el dia de la independència (què més voldríem!), sinó els focs de 1994. Per ajudar-lo en la seva difícil tasca, el caçador d’efemèrides disposa des de fa un temps de l’hemeroteca completa de la Vanguardia a la xarxa i sense pagar. Això no compensa el mal que fa a Catalunya aquest diari espanyolista, però està molt bé.

Diumenge passat a la tarda, vaig gastar unes quantes hores de calor i ressaca repassant totes les edicions de la setmana dels focs de 1994. Per començar, la del diumenge 4 de juliol duia en portada una foto del recital d’havaneres celebrat la nit anterior a Calella de Palafrugell i destacava que l’onada de calor portava temperatures caniculars a Catalunya. Notícies molt originals, tenint en compte que la calor i les havaneres vénen cada any per aquestes dates. Malauradament, la latitud que ens ha tocat també porta incorporada una altra notícia recurrent: els incendis forestals. A vegades són normalets, però a vegades són monstruosos.

El dia 4 de juliol de 1994 al migdia, el termòmetre explotava arreu del país i es calava foc amb facilitat. Al País València, al Vallès, a Montserrat o al Garraf, el foc campava i portava mort i destrucció. “Fuego mortal” titulava la Vanguardia de l’endemà. Lluny dels focs més mediàtics del dia, s’hi comenta de passada que el bosc també es va encendre més cap al nord, en llocs exòtics com Gargallà, al municipi de Montmajor. Aquell dia, els escassos mitjans de què disposava aleshores la Generalitat per apagar foc es van concentrar en allò que urgia més en aquells moments. I em sembla que no era pas apagar les flames de l’inhòspit Berguedà Oest. incendi fumDe moment, el nostre incendi era un més dels molts que campaven pel país. Però dos dies després, el foc del Berguedà era un monstre incontrolable que assolia unes dimensions increïbles després d’haver-se fusionat amb un altre front que venia del Bages. Una línia de foc de més de 40 km de llargada unia punts tan allunyats com Castelladral, la Portella, Puig-reig o Montmajor. Si proveu d’anar en bici o a peu d’una banda a l’altra del perímetre de l’incendi us fareu una idea de l’extensió que abastava la catifa de cendra.

Tan descomunal era la violència de les flames que, al voltant del quart dia de foc, sembla desprendre’s del text del diari que les autoritats donen per perduda la nostra terra baixa. Que sí, que s’han de salvar vides i, si es pot, cases. Però que ningú podrà evitar que el foc acabi la feina aquí a baix i que la prioritat esdevé no permetre que el foc assalti el Pirineu. Ens passa sovint això. Al costat de la Cerdanya, el Cadí o el Pedraforca, només els indígenes i quatre matats sabem apreciar aquesta terra nostra de transició entre l’Europa verda i la Ibèria rossa. Que es fotin.

Al cinquè dia, amb un temps menys favorable a la propagació, el foc havia perdut molt gas i ja no avançava. I el sisè dia estava apagat. Al final, cap a 30.000 hectàrees cremades, una xifra només comparable a la que va cremar l’incendi del Bages i el Solsonès de l’any 1998. Algun professional de l’extinció ho sabrà millor que jo, però dóna la sensació que un foc d’aquests no l’apaga ningú, sinó que més aviat s’apaga tot solet quan canvien les condicions o se li acaba l’aliment adequat. Tot i això, no van faltar les declaracions barroeres d’algun alcalde  posant-se medalles sobre l’èxit de “la seva” estratègia d’extinció. El molt sociata encara campa avui per l’est de la comarca.

Recordar aquells focs a través de la premsa del moment és un exercici dur. Alguns dels periodistes desplaçats van tenir l’habilitat de descriure el sentir de la gent d’aquesta terra durant la tragèdia. I davant d’això, qui més qui menys trontolla. No cal que siguis un ecologista de pro ni que tinguis gran sensibilitat natural. No cal tenir un gran coneixement o estima per la flora, els animalots o els racons de casa nostra. La destrucció va anar molt més enllà del desastre ecològic o paisatgístic. Va haver-hi morts. I a la gent del lloc, el foc va trinxar el gorg on s’havien banyat, l’alzina on s’havien gronxat, el planell on van aprendre a anar en bici, les llenegueres de tota la vida o la soca del roure on duien a jeure les pubilles que es deixaven. Però encara més. Cada casa de pagès, camp o granja cremada significava la profanació dels santuaris on es guarda el més íntim de la nostra cultura popular. Les arrels, la llengua més genuïna, les tradicions, els jocs, una manera de viure, de guanyar-se la vida, d’explotar el territori d’una manera més o menys raonable, d’endreçar el país… Qui no es commogui una mica per la devastació almenys d’alguna d’aquestes coses no té cor. I a sobre, tot això passava en una comarca on la mineria i el tèxtil acabaven d’esdevenir gairebé història. incendis campEn aquestes circumstàncies, un cop tan dur sobre la ramaderia, l’agricultura i l’incipient turisme interior significava una amenaça real de despoblament. És tot aquest mal allò que miraven de combatre els milers d’habitants, voluntaris i uniformats que aquells dies ho donaven tot tirant mànega, sucant pa amb tomàquet, implorant aigua o fent anar dramàticament les branques verdes.

Des del moment en què les flames es van apagar, la gent volia saber fins quan el bosc no tornaria a tenir un aspecte semblant al d’abans del foc. 15 anys després, els que tenim per costum pasturar per la comarca coneixem la resposta: fins mai més.

Aleix Serra

Anuncis

14 comentaris to “El Berguedà en flames, 15 anys (I)”

  1. D’aquells dies de pre adolescència de nen de 13 anys en recordo clarament el cel vermell i enterbolit de fum, la pluja de cendra i l’olor (que encara ara em posa la pell de gallina) de fusta en combustió. Recordo la sensació de por, de molta por. No era por de morir cremat, ni ofegat, sinó por d’impotència i ràbia. Vaig plorar durant aquells sis dies, però encara vaig plorar més els dies següents visitant els boscos de cendra de Casserres i Montmajor.
    Crec no exagerar si afirmo que és un de les experiències més dures que he viscut mai.

  2. Tenia 16 anys. Aquell matí treballava en una impremta del polígon industrial. Vaig sortir a fora i vaig pensar: Indis, hi ha un senyal de fum. Al cap d’ una estona n’ apareixia un altre, i així uns quants. Merda.
    A la tarda cap a classes d’ anglès amb el Gat. Cendra per tot arreu. Merda, merda.
    A la nit, des de casa mirava l’ horitzó de tot el Berguedà Oest. La imatge era dantesca. Una gruixuda línia vermella resseguia tot el firmament. Em vaig acollonir…
    Les notícies que arribaven de veïns cada vegada éren pitjors. Es van parir molt llargues aquelles hores… I els dies següents també.

  3. Jo tenia 9 anys. El primer record que em ve al cap és que estavem jugant amb la meva veïna al terrat i va començar a caure cendra del cel, tot això barrejat amb l’agitació dels de casa i dels veïns del carrer en general. Va ser una situació realment estranya. Un altre record que comparteixo amb el meu germà és el de mirar a l’horitzó i contemplar una llarguíssima franja de foc i fum… esfereïdor i inoblidable.
    A la nit, el meu pare i el meu avi van anar a Casserres a ajudar a apagar foc i a portar provisions de llet. Recordo que el meu germà també hi volia anar, però els de casa no el van deixar.

  4. Ja veig que són d’aquells moments que queden per sempre a la retina i a la memòria: per exemple, tothom recorda perfectament on era i què feia el dia que van caure les Torres Bessones…

    El meu germà estava a primera tanda de Colònies a Borredà i a nosaltres ens tocava anar a 3a aquell any. Recordo que els “monis” de primera van pensar fins i tot de tornar a Berga amb la canalla, ja que els pares estaven preocupats i els volien amb ells. Normal. Realment, va ser un estiu desastrós, horrorós, esfereïdor. Espero que ni nosaltres ni els que ens succeeixin ho hagin de tornar a viure mai més. Ha estat la vegada que he estat més a prop de l’infern.

    Ja de gran, hi vaig tornar a anar, a l’infern, però la veritat… no val re: és fosc, fa fred, el menjar no val res i està ple de francesos.

  5. Jo també ho recordo perfectament. Suficientment gran per adonar-me de tot però massa tendre per “anar al front”. Quan va començar tot, érem amb els de la classe de l’institut en una casa de Graugés celebrant el principi de l’estiu. Feien el Mundial de futbol dels Estats Units. Jugava Irlanda.
    Impotents, molts berguedans pujaven a Queralt, el balcó de l’infern.
    Jo sóc un dels que pasturen sovint pel Berguedà. Molts dels boscos que havia gaudit de petit, encara avui, 15 anys més tard, foten pena. Començo a tenir problemes per recordar-los tal i com eren.
    No ho vull tornar a viure mai més.

  6. La memòria és molt traïdora i dels records no ens podem fiar gaire, però jo també tinc imatges d’aquells dies de juliol del 1994. Si he de ser sincer, he de dir que no recordo haver viscut els dies d’incendi amb gaire dramatisme. Em sembla que sobretot ho observava com un espectacle. Un gran espectacle, una cosa mai vista.

    De nit, aquella línia de foc a l’horitzó. I de dia, el fum. Aquell fum com si fos boira. Fum que ens deixà sense sol uns quants dies seguits. Des de Berga, aquell foc fou això: dies de grisor. De dia, de foc no en vèiem. Només cendra.

    D’aquells dies de cel de fum, en recordo dues imatges molt concretes. Gens tristes. Records concrets que m’han quedat gravats vés a saber per què: 1) un dia d’aquells, anant al carrer Major a comprar llenties en aquella botigueta de llegums que ja no existeix, i 2) aquell mateix dia o un altre, sortir de casa per anar a buscar el diari: començaven les etapes de muntanya del Tour (era època Indurain) i ho volia saber tot.

    Mentre el foc ens ho cremava tot, no recordo haver plorat. Els plors i la tristesa vingueren dies després, quan, amb els de casa, vam anar a donar un volt per la terra cremada. No va ser fins aleshores que vaig començar a ser conscient del desastre. S’havia acabat l’espectacle. Aquella línia de foc que, des de casa, semblava tan espectacular havia deixat rastre: em costava reconèixer aquells boscos on havia anat a córrer amb bici força vegades i, per si no n’hi havia prou, aquella olor/pudor tan forta que es desprenia del bosc cremat.

    Per acabar, felicitacions a l’Aleix Serra aquest: un text collonut.

  7. La idea era que una de les entregues d’aquest recordatori dels focs es digués “El Berguedà en flames, 15 anys (i IV): Batalletes”. Però pel que veig als comentaris, em sembla que serà millor confiar, com diu que feia en Frank Rijkaard, en l’autogestió del bloc i que cadascú posi les batalletes on més li plagui. Aquí mateix va bé, doncs.

    I pel que fa a aquests elogis, germanet, conec un text que sí que està bé. Forma part del guió de Pulp Fiction, l’executa el senyor Llop i en la versió doblada al castellà diu: “No empecemos a … todavía”. Crec que és adequada en aquest cas. Però merci.

  8. Olvan fou un dels pobles afectats pels focs del 94. Les imatges parlen per si soles: http://picasaweb.google.com/olvanceweb/FocDel1994#5354518117066972034

  9. Com no podia ser d’una altra manera, aquests dies el canal taronja passa imatges dels focs. Està bé. Atenció a l’aparició i declaracions de la consellera de governació, Maria Eugènia Cuenca. Vivim dient que els nostres governs sociates tenen consellers i ministres indignes d’aquests càrrecs, però el nivell d’aquesta senyora és també clarament montillesc. Què va fer (i a qui?) per arribar al càrrec? Sembla que les majories absolutes de CiU permetien certes frivolitats…

  10. A Horta de Sant Joan, al Bages, al País Valencià o al Solsonès també els ha tocat viure experiències com el “nostre” juliol de 1994: el dia que van veure cremar el seu paisatge. Avui, el Vicent Partal ens parla d’ “aquell dia”: http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3612524

  11. 4 de juliol de 2010. 16 anys, doncs.

    A les comarques del polvorí de Catalunya hem tingut una primavera ben plujosa. I no només la primavera! Els 217 litres per metre quadrat caiguts a Berga durant el mes de juny fan que ara mateix el paisatge sigui de color maig, amb herba fresca fins i tot a les solanes. En aquestes condicions, i tot i que d’aquí a 3 o 4 dies arribarà la calor total, no sembla que aquesta primera meitat de l’estiu 2010 hagi de portar gaires problemes en forma d’incendis prop de casa.

    De totes maneres, el Principat és prou gran i variat perquè, com sempre, la situació no sigui la mateixa a totes les comarques. A l’Alt i Baix Empordà, així com a la Selva, hi ha boscos molt afectats per la trencadissa de branques de la nevada del 8 de març. I precisament és allà on menys ha plogut durant el juny. Alerta!

    Mira, ja torna a ploure…

  12. 17 anys des del 4 de juliol de 1994.
    Això vol dir que algunes de les noies que et mires al Negre van nèixer aquell estiu i, per tant, quan et referissis al gran incendi no sabrien ni de què parles i probablement els hi fotries por.

    Com l’any passat, l’aniversari dels focs porta pluja a la comarca i l’herba fresca que hi ha pertot fa gairebé impossible calar foc al bosc aquest inici d’estiu. I que duri. Per contrastar encara més, ara que és l’hora que va començar el foc la temperatura és entre 15 i 20 ºC més baixa que la del dia fatídic.

  13. Felicitats Aleix pel text. Increïble.

    Jo en tenia 12 por aquel entonces, recordo que des del Barri de la Creu es van viure moments d’important angustia col•lectiva. Qui més qui menys, tenia terrenys o alguna casa que estava a prop de ser abrasada pel foc. Alguns dels camps que envolten el barri encara estaven per segar i la gent es començava a preocupar que alguns trossos de cendra mig encesa, que venien volant des de més avall de graugers, poguessin encendre algun dels camps. Alguns veïns s’havien enfilat a les taulades per ruixar-les amb aigua, d’altres miraven el foc i en pronosticaven una arribada segura al barri i d’altres tornaven del frente per informar que el foc estava descontrolat. Jo vaig ser d’un tercer grup. El grup de jovenets del barri que al arribar mitja nit els feren anar cap dalt a casa a dormir amb l’ai al cor d’una jornada molt trista i que malgrat el pas del temps ens la distorsioni segur que no ens la farà oblidar.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s