El Berguedà en flames, 15 anys (II). Per què?

T 850 hPaSempre que es produeix un incendi més o menys gros, el relat del periodista desplaçat inclou alguna frase molt semblant a “les altes temperatures, el fort vent i la inaccessibilitat del terreny dificulten les tasques d’extinció”. No és prou desgràcia que se’ns cali foc, que a sobre tenim els elements en contra? Quina mala llet, no? Doncs no. Rares vegades existeix la mala sort. Tot acostuma a tenir explicació, ja sigui això dels focs, les desgràcies del Carlos Sainz o el tiu que sempre suspèn els exàmens “pels pèls”. Aquí i ara (a la Catalunya Central i al segle XXI), aquests cops de “mala sort” són estructurals i cal comptar-hi, ja que acompanyen qualsevol gran incendi forestal. Fem-ne un repàs ràpid:

– Altes temperatures. Al nostre estiu sol passar, mira. Però de fet, per encendre un bosc no cal una gran onada de calor. En un dia normal d’estiu, el sol escalfa fort i asseca molt la vegetació, que a primera hora de la tarda està preparada per encendre’s.

– Fort vent. A l’estiu no acostumem a tenir situacions de vent fort generalitzat, ja que les ponentades, tramuntanades o mestralades que escombren tot el país es produeixen durant la meitat freda de l’any. El que hi ha a l’estiu són vents de règim local, de comportament molt similar un dia i un altre. Poden assolir velocitats de més de 50 km/h a migdia i aquesta és una velocitat més que suficient per propagar el foc cap aquí i cap allà. D’altra banda, el mateix foc genera unes diferències de temperatura que són veritables màquines de fer vent. És a dir, que el vent dirigeix el foc, però al mateix temps el foc genera vent. Retroalimentació, se’n diu.

– Dificultat d’accés. La nostra terra baixa no té grans cims (seria absurd dir-ne baixa), però no és gens plana. Gens ni mica. És un territori sinuós, amb infinit turons, rases i carenes. De terreny pla, només en tenim una mica entre Gironella i Cal Rosal. I encara. A banda, i tot i ser una àrea humanitzada, l’extensió forestal és enorme i no té límits. Fins no fa gaires dècades, la població rural era molt nombrosa i molta gent vivia de la terra i el bosc. Avui en dia, molts camps han estat abandonats, la gent ha marxat als pobles i ciutats i al bosc (excepte en època de bolets) no hi ha ni cristu. Així, entre que l’extensió forestal no para de créixer, que el terreny és accidentat i que el bosc és continu, molts llocs acaben sent inaccessibles.

Aquests factors hi són, hi seran i van en contra nostra, però no originen el foc. D’això se’n cuida l’home, ja sigui a través del sonat que cala foc al bosc o d’una de les mil causes d’incendi com ara les línies elèctriques en mal estat, els accident de trànsit, les burilles enceses, les ampolles de vidre que fan lupa (realment s’ha encès mai un foc així?), la maquinària agrícola… L’única causa d’incendi absolutament natural són els llamps, i tot i que el percentatge de focs originats per llamp no és menyspreable, a casa nostra gairebé mai són grans focs. És a dir, que si no hi fóssim nosaltres per provocar-los, difícilment hi hauria grans incendis al bosc, per molta calor, molt vent i molt embrossada que estigués la nostra selva.Cardona 8 juliol 2005

La situació és que cada any tenim estiu i cada any tenim incendis. Molts. En alguns no es crema gaire res, però en d’altres es crema mig país. Què ho fa? La meteorologia, òbviament. Mirant les dades de precipitació de llocs com Casserres, Puig-reig, Serrateix, Gironella o Berga, queda clar que els mesos previs als focs del 1994 havia plogut poc. Durant els 6 primers mesos de l’any, només entre un 60 i un 70% d’allò que seria normal. I durant els mesos de maig i juny, quan la pluja recollida deu ser clau per tenir un bosc ressec o més o menys humit durant l’estiu, va ploure en una proporció semblant. Això significa que era un any realment sec. Però la pluja del 1994 va ser excepcionalment escassa? Rotundament no. Mirant dades dels darrers 25 anys, n’hi ha hagut uns quants en què la pluja caiguda durant la primera meitat d’any al Berguedà ha estat semblant o inferior a la del fatídic 1994. Són aquests: 1986 (gravíssims incendis a Montserrat, entre d’altres), 1998 (més de 20.000 hectàrees cremades al Bages i Solsonès), 2001, 2005 (sequera històrica a tot el país), 2006 i 2007 (la sequera mediàtica que va provocar el circ de la canonada de l’Ebre i les estaques a les ribes del Segre a la Cerdanya). Així doncs, els grans incendis de la història recent de Catalunya han coincidit amb situacions de sequera severa. La relació és clara. I els dies de crisi, aquells en què es declaren més incendis, solen coincidir amb episodis de forta calor. Tot és lògic. La calor que feia el dia 4 de juliol de 1994 va ser de les més fortes que es recorden a la comarca. Des d’aleshores, hi hagut alguns dies de calor comparable (com ara durant els junys de 2001 i 2003, els juliols de 2005 i 2006 o els agostos de 1998, 2000, 2001, 2003 o 2007), però segurament no superior.Cotxe bombers

En resum, la calor que feia el 4 de juliol de 1994 va afavorir l’aparició de tants incendis. I la poca pluja caiguda els mesos previs va permetre que el foc es propagués amb facilitat. Ara bé, ni la calor d’aquells dies ni la sequera d’aquell any van ser irrepetibles. És més, s’han repetit i s’aniran repetint en el futur. Què podem fer, doncs, en aquestes circumstàncies? Doncs això que hem fet: bastir un exèrcit. Amb la seva artilleria (avions i helicòpters bombarders), la seva infanteria (bombers) i els seus espies i vigilants (agents rurals). Hem decidit gastar-nos diners en apagar foc. El 1994, l’exèrcit era clamorosament insuficient i no s’ho va atrapar. Ni de tros. En canvi, els darrers anys ha crescut molt. I realment, sembla que funciona. Els anys 2005, 2006 i 2007 va haver-hi dies potencialment crítics, en què es van declarar molts incendis i el territori era una falla, però l’exèrcit els va esclafar en poc més d’una tarda. La clau és tenir els mitjans suficients per controlar els incendis al cap de poques hores de foc. Si es fan massa grans, esdevenen incontrolables. Per tant, encara queden situacions imaginables davant de les quals aquest exèrcit quedaria curt, com per exemple:

– que el mal s’organitzés per encendre el bosc a tants llocs alhora que fos impossible fer-hi front. En una situació crítica i amb massa focs encesos, tots els mitjans podrien tornar a ser insuficients. La simultaneïtat d’incendis és el gran perill avui en dia.

– que un govern piròman (o la crisi!) provoqués retallades dràstiques en els recursos dedicats a apagar foc i vigilar boscos.

– que els bombers es declaressin en vaga (no sé si hi tenen dret) el dia més inoportú. Aquesta última sembla bastant absurda, però no hi ha res impossible al món fantàstic dels sindicats de l’administració.

Aleix Serra

Anuncis

2 comentaris to “El Berguedà en flames, 15 anys (II). Per què?”

  1. Molt explicatiu i entenedor.
    Total: Si anem sobrats de bombers podem controlar millor el foc. Però si no hi ha foc (que és gairebé sempre), ells van sobrats de dies lliures.

  2. Molt bé kiku. Treuràs bona nota a l’examen de comprensió lectora. I potser encara tocaràs els collons a algun bomberu!

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s