El Berguedà en flames, 15 anys (III) Recuperant.

Vista Viver i SerrateixPocs dies després d’apagar-se els focs del 94, quan les cendres encara fumejaven i tota la comarca feia aquella escandalosa aroma de bosc cremat, es va començar a parlar de la recuperació dels boscos. Pel que sembla, es va optar per la regeneració natural. Bona opció? Fent quatre números, més aviat sembla ser l’única opció. Si t’has de posar a repoblar 20.000 hectàrees (200 milions de m2) i, sent una mica ranci, deixes un espai de 10 m2 per cada arbret, et cal plantar-ne 20 milions per dur a terme una regeneració completament “assistida”. Potser algun professional de la flora m’ho pot rebatre, però diria que ningú té aquesta quantitat d’arbres per replantar. I encara que els tinguéssim, quanta gent faria falta per escampar-los pel Berguedà cremat? Qui ho pagaria, tot això? Inviable.

Per sort, la mare natura vetlla pels nostres boscos i la regeneració natural es va activar de seguida i amb prou èxit. La major part de l’extensió cremada es va omplir de rebrots, bàsicament de roures i, en menor mesura, també d’alzines. Aquestes dues espècies, que rebroten espontàniament després d’un foc, van aprofitar l’ocasió per recuperar l’espai que les pinedes (pinassa, pi blanc i pi roig) els havien anat ocupant. Això permetria recuperar la vegetació “natural” i tenir espècies menys vulnerables de cara focs del futur, però per desgràcia el roure creix a pas de tortuga. En quinze anys d’estirades primaverals, els roures més alts (sense comptar exemplars supervivents de l’incendi) assoleixen la prodigiosa alçada de 4 o 5 metres i a molts encara va millor mesurar-los a pams. A part de que creixen poc a poc, els roures del Baix Berguedà són ja de mena baixets (roure martinenc) i és previsible que en molts punts es vegin superats pels pins que estan començant a sortir. Aquests creixen molt més ràpid i la majoria són més alts en edat adulta.

Perímetre incendi

Una bona manera de veure l’estat de regeneració dels nostres boscos és des de dalt, a partir dels mapes que l’Institut Cartogràfic de Catalunya posa a la nostra disposició al seu web (www.icc.cat). Aquestes vistes són de fa un o dos anys, de manera que avui la cosa no ha d’haver canviat gaire. Encara resulta fàcil resseguir el perímetre de l’incendi i distingir la terra cremada dels “oasis” de bosc que es van salvar. Es confirma allò que es veu bé des de peu pla: en alguns llocs el foc va passar ràpid, cremant gairebé de passada i permetent que part de la vegetació sobrevisqués. En canvi, es va acarnissar en altres punts, on tot va quedar 100% calcinat i la regeneració és extremadament lenta. En són exemples l’àmplia extensió que hi ha entre Montmajor, Serrateix i Casserres (a l’oest) i també de Puig-reig a Sagàs (a l’est). En aquests llocs, avui el paisatge és encara gairebé estepari. Per deures, els més voluntariosos podeu entrar a la web de l’icc, consultar els mapes del cartogràfic i localitzar el perímetre d’un altre incendi, el que l’any 1998 va destruir una superfície comparable una mica més al sud-oest, entre el Solsonès i el Bages.

Perímetre marcat

Així què, doncs? Quin aspecte té avui el Baix Berguedà cremat el 1994? Posant el llistó força avall, diria que el paisatge actual és acceptable. Tot és més o menys verd i un visitant poc observador podria fins i tot ignorar que va haver-hi un foc enorme no fa tants anys. En canvi, als habitants ens continua sobtant l’amplada dels horitzons (abans els arbres no deixaven veure el bosc, ara les panoràmiques només es veuen limitades pel relleu) o comprovar any rere any que els pins supervivents no perden el testimoni negre a la base de l’escorça. No recordo si el 1994 intentava imaginar-me com haurien evolucionat els boscos cremats al cap de 10, 20 o 30 anys, però ara penso que l’evolució és francament lenta, tenint en compte que molts d’aquests fràgils arbrets ja existien al cap d’un any dels focs.

Per acabar, el record d’una imatge: la que hi havia a tants punts de la comarca algun dia d’agost o setembre de 1994, quan sobre un terra de color negre llis van començar a aparèixer infinites agulles verdes. Brots d’herba fresca que apareixien per tot arreu i pujaven amb força. Fils de verd intens sobre un fons negre. Terreny tan adobat per a la metàfora i la poesia més o menys barata que val més deixar-ho aquí.

Aleix Serra

Anuncis

7 comentaris to “El Berguedà en flames, 15 anys (III) Recuperant.”

  1. Diuen que la naturalesa és sàvia. Potser sí, però a vegades també és una mica cabroneta; com si fos amant de l’humor negre. En aquest cas, podem recordar que, un any després dels Focs, Berga va viure l’agost més plujós que es recorda: gairebé cada dia, tempesta. I forta. En total, aquell mes d’agost de l’any 1995 van caure més de 300 mm a la capital berguedana.

  2. Els mesos i anys posteriors als Focs, molts de nosaltres vam participar en plantades d’arbres organitzades per les nostres escoles i instituts o per entitats i associacions de tota mena. Una pregunta em volta pel cap: podem afirmar, 13, 14 o 15 anys més tard, que aquelles plantades no van servir per a res? Si la resposta és que sí -aquelles plantades van ser un gest inútil de cara a la reforestació dels nostres boscos-, no passa res. Personalment, tinc molt bon record d’aquells matins de diumenge pels boscos cremats de la Quar (i dels dinars, partidets i visites exploratòries que fèiem a la Portella) i penso que tot plegat (els Focs, els primers fils verds sorgits de la cendra, les plantades, veure créixer -tan lentament- els roures i alzines que volem imaginar grans i forts algun dia) ens ha ajudat, no sé si a pocs o molts, a respectar i estimar una mica més la nostra terra. Tota. Des de les fagedes de l’Alt Berguedà fins a les raconades més aspres de la terra baixa dels Països Berguedans.

  3. La segona utilitat que dius la va tenir. Segur. La primera suposo que no. Hi ha allò de posar cadascú el seu granet de sorra, però tallar unes quantes desenes d’arbres un parell de vegades a la vida havent-n’hi milions… No crec que ens puguem atribuir gaire mèrit en la reforestació de la comarca.

  4. Bon jour a tothom. Em reincorporo al bloc.

    Un “aplausu” per la trilogia d’escrits sobre el foc del company Aleix!

    Les plantades d’arbres ens van ajudar (almenys a mi!) a sentir-nos “útils” en una edat que érem massa joves per ajudar a combatre el foc, però suficientment grans per adonar-nos de l’abast de la tragèdia. A part dels farts de riure i les pel·lícules que ens montàvem en aquestes trobades! Mirat fredament i poèticament era un exercici meravellós: anar amb la família, els amics, la família dels teus amics, alguns mestres, polítics (?)… a treballar per la teva terra.

  5. Un estiu malparit, aquest. Exceptuant el de divendres passat a Agramunt (que sobretot va cremar camps) no hi ha hagut grans incendis, però gairebé cada dia hi ha focs. Avui ha tocat Horta de Sant Joan, a la comarca de la Terra Alta i a l’entrada dels Ports. 4 bombers morts, una desgràcia. Mentrestant, els periodistes continuen repetint com lloros que els incendis es produeixen “tot i l’any tan plujós que hem tingut”. Sí, molt. Sobretot a Horta, on només han plogut 45 litres en els tres 3 darrers mesos.

  6. Mai més, mai més tornarem a veure com era la terra baixa dels Països Berguedans abans del nostre 4 de juliol: ja fa 25 anys del gran incendi de Montserrat i als arbres de la muntanya sagrada els costa fer-se grans i forts.
    http://www.regio7.cat/bages/2011/08/05/foc-passa-factura-montserrat-despres-25-anys/159059.html

  7. Ahir 6 d’agost el Regió 7 publicava un reportatge per commemorar els 25 anys dels focs de Montserrat de 1986, un estiu fatídic que en nombre d’hectàrees cremades a Catalunya només es pot comparar amb el “nostre” 1994.

    La meva sorpresa va ser llegir que l’incendi havia estat barroerament provocat i que l’havia reivindicat el grup “Milícia Catalana”, uns fatxes ultraespanyols que campaven durant els anys 80. El mal absolut, vaja.

    L’autor del reportatge ho devia treure del diari “El País”, que té això publicat:
    http://www.elpais.com/articulo/espana/incendio/provocado/aislo/mil/personas/Montserrat/elpepiesp/19860819elpepinac_21/Tes

    Hi surten declaracions del conseller d’Agricultura del moment, el Josep Miró i Ardèvol (sí, sí, el capo dels fonamentalistes d’ e-cristians), on comenta que en aquells anys hi havia molts incendis els 18 de juliol, insinuant que encendre el bosc era una de les activitats d’aquesta mena de “xusma”.

    També s’hi explica com havien trobat conills embolicats amb draps impregnats de gasolina, que devien anar de collons per portar el foc d’un lloc a l’altre. Terroristes.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s