Una història d'amor

Quan era petit, tenia un somni. No s’ha fet realitat. Altres han tingut més sort. Segurament s’ho han merescut més que jo. S’hi han esforçat més. Han cregut més en el seu somni.

Cristiano Lucarelli és un d’ells. Ho ha aconseguit. Ha viscut el gran plaer de poder jugar a futbol defensant els colors del seu equip de sempre; de l’equip que va començar a estimar de ben petit. L’equip de la seva ciutat: el Livorno.

Abans de poder fer realitat el seu somni, però, el Lucarelli va haver de voltar molt. Com a aprenent de l’ofici de golejador, va treballar vestit amb les samarretes del Perugia, Cosenza, Pàdua, Lecce, Atalanta i Torino i, fins i tot, va provar l’experiència de ser jugador del València. Fou a la temporada 1998-1999. No es pot dir que triomfés gaire com a valencianista: només va jugar 12 partits i va fer… 1 gol.

Uns anys després, l’estiu del 2003, el Lucarelli tenia diverses ofertes. Podia continuar sent jugador del Torino o anar-se’n a Rússia, on el CSKA de Moscou li oferia 2,5 milions d’euros anuals. Finalment, decidí tornar a casa: a Livorno. Una ciutat portuària que té fama de ser la més esquerranosa de la Toscana. Una localitat on hi podem trobar Xangai: el barri de més mala reputació de la ciutat; allà on va créixer el Cristiano.

Fa sis anys, el Lucarelli va dir al seu representant que no escoltés més ofertes. Ell volia jugar amb el seu equip, aleshores a la Sèrie B. I es van entendre: va fitxar pel Livorno descartant totes les altres ofertes rebudes. D’aquella decisió en va sortir un llibre. El va escriure el representant del Lucarelli. Es titula Tenetevi il miliardo, que traduït vol dir… quedeu-vos amb la pasta, que jo vull jugar amb els meus.

Lucarelli fou un gran fitxatge pel Livorno. Amb les barraques del seu nou golejador com a ingredient fonamental, l’equip aconseguí ascendí a la màxima categoria del futbol italià. La temporada següent (2004-2005), el Livorno es convertí en l’equip revelació de la lliga italiana. El seu únic i gran objectiu era la permanència i quedaren vuitens. Una altra vegada, el gran artífex de la proesa fou l’heroi del poble. Els 24 gols que marcà aquella temporada donaren molts punts al seu equip i a ell mateix el convertiren en el Capocannoniere de la Sèrie A. Aquell any, grans estrelles del futbol italià com Totti, Xevtxenko, Ibrahimovic, Crespo, Inzaghi, Luca Toni o Del Piero no aconseguiren fer tants gols com l’armari Lucarelli.

Després de marcar 92 gols en 146 partits, el Lucarelli deixà el seu equip per anar-se’n a Ucraïna. L’estiu del 2007, fitxà pel Xàkhtar. Em sembla que Donetsk no agradà gaire al futbolista toscà. Pocs mesos més tard, se’n tornà a Itàlia. Aquesta vegada per jugar al Parma.

Les seves quatre temporades (2003-2007) com a jugador del Livorno estigueren carregades de gols, èxits i històries: el 2005 fou guardonat com a esportista toscà de l’any, els seus gols el portaren a la selecció azzurra i, l’1 de maig de l’any 2005, fou protagonista d’un partit gairebé increïble: Parma-Livorno. Resultat? 6 a 4. Amb quatre gols del Gilardino (per part del Parma) i quatre més del Lucarelli.

La història d’amor entre el Lucarelli i el Livorno, però, va més enllà dels gols marcats i els èxits esportius. Abans de ser-ne jugador, i mentre defensava la samarreta d’altres equips italians,  ja era un aficionat més del Livorno. Es diu, per exemple, que quan jugava amb el Torino, un dia es féu expulsar per poder presenciar, la setmana següent, des de les grades del camp del Livorno, un apassionant derbi toscà: Livorno-Pisa.

Quan fitxà per l’equip de la seva ciutat, el Lucarelli decidí jugar amb el dorsal 99. Per què? Era un gest dedicat a la Brigate Autonoma Livornesi (BAL), creada el 1999, el sector més radical de l’afició del Livorno; un equip famós arreu d’Itàlia (i del món) per la seva imatge d’equip d’esquerres.

D’acord amb aquesta etiqueta, un dia d’octubre de l’any 2004, el Lucarelli fou protagonista de la polèmica del dia: es queixà d’un mal arbitratge dient ens volen enviar a segona per motius polítics. La nostra afició és d’esquerres i mostra imatges del Che. No ens hi volen i ens faran baixar com ja han fet amb el Perugia, l’Empoli, l’Ancona o el Mòdena (altres equips d’esquerres del futbol italià).

El Lucarelli tenia raons per sospitar i pensar malament. L’any 1997, el dia que disputà el seu primer partit com a jugador de la selecció italiana sub-21, marcà un gol contra Moldàvia i, per celebrar-ho, mostrà una imatge del Che Guevara. No el van tornar a convocar.

Uns quants anys més tard, el dia 11 de desembre del 2005, el Lucarelli va viure un altre partit carregat de política: Livorno-Lazio. L’equip més d’esquerres contra l’equip més feixista del futbol italià.

Els aficionats de la Lazio que acudiren al camp del Livorno per presenciar l’espectacle (i fer una mica de merder) saludaren l’entrada al terreny de joc dels seus cridant Mussolini, Mussolini! L’afició local respongué a la provocació mostrant imatges del Che i cantant Bandiera Rossa.

Di CanioA la segona part, en ser substituït, Paolo Di Canio, jugador de la Lazio, s’acomiadà de la seva afició saludant amb el braç enlaire, a l’estil feixista. Molts dels seus també alçaren el braç cridant Boia chi molla!, una consigna feixista que vindria a dir gos qui afluixi.

De sobte, i contra tant braç enlaire, de les grades de l’Armando Picchi (així es diu el camp del Livorno) sorgí una sola veu: Piazzale Loreto, Piazzale Loreto, Piazzale Loreto… Què volien dir? Piazzale Loreto és una plaça de Milà. És el lloc on, el 29 d’abril de l’any 1945, foren penjats cap per avall, i exposats per a tothom qui els vulgués veure, els cossos sense vida de Benito Mussolini i la seva amant Clara Petacci  l’endemà d’haver mort després de ser capturats per partisans italians.

Fa pocs dies, es va confirmar que, de cara a la propera temporada, Cristiano Lucarelli torna al Livorno. Lucarelli i Livorno, una història d’amor. Històries del calcio.

Sergi

Advertisements

19 comentaris to “Una història d'amor”

  1. Buaaaaaa, que gran! Una molt bona entrada, com sempre, Sergi! Que gran el Lucarelli, l’Oleguer italià però amb més gol!

    E joie vie,
    e joie vera,
    pulirsi il culo con la schiarppa rossonera!
    E Berlusconi, e Gianni Ribera,
    Canal Cinque tutta merda rossonera!

    Bandiera rossa!

  2. Gràcies, Marcel.

    Una altra bella història d’amor futboleru és la de la família Verón i l’equip argentí dels Estudiantes de la Plata. A finals de la dècada dels 60, Estudiantes era el millor equip d’Argentina i de tot Sudamèrica: guanyaren la copa Intercontinental del 1968 i 3 Libertadores consecutives. Un dels millors jugadors d’aquell equip era Juan Ramón “La Bruja” Verón.

    Fa pocs dies, Estudiantes va guanyar la seva quarta Libertadores. Ara, el capità de l’equip és Juan Sebastián “La Brujita” Verón, fill de “La Bruja”. Després de començar la seva carrera a Estudiantes, i guanyar molts diners a Europa (ha jugat amb equips com el Parma, la Lazio, el Manchester o l’Inter), la Brujita viu els seus últims anys com a futbolista (ja en té 34) defensant els colors de l’equip de la família.

    Dies abans del partit de tornada de la final de la Libertadores, “la Brujita” va dir (fent unes declaracions molt típiques en aquests casos) que, si calia, canviava tots els títols aconseguits fins ara per aquesta copa. No va fer falta que renunciés a res (com fer-ho?). Estudiantes va guanyar 1 a 2 al camp del Cruzeiro brasiler i el Verón, com a capità, va poder alçar la copa que acredita a Estudiantes de la Plata com a millor equip de Sudamèrica de l’any 2009.

    Si el Barça vol aconseguir el Mundialet de clubs d’aquest any, el desembre haurem de guanyar a l’equip de la Bruja i la Brujita. Em sembla que, aquells dies, ens recordaran aquesta historieta unes quantes vegades.

  3. Clap, clap, clap!

    Com diu el company Marcel, una gran entrada jove.

  4. Bellissima storia !!
    Gràcies Sergi, me emocionat !!

  5. Tinc poders. Puc veure el futur: el passat mes de juliol, en el segon comentari d’aquesta entrada, vaig preveure (tampoc costava gaire) que si el Barça i l’Estudiantes de la Plata jugaven la final del Mundialet, la premsa ens explicaria el conte de la Bruja i la Brujita. Si no sabeu de què va, http://paper.avui.cat/article/esports/180366/nom/pare.html

  6. Lo de l’Estudiantes de la Plata no és cap història d’amor; és una història de granberrus. A finals dels 60 van guanyar 3 Libertadores i una Intercontinental perquè eren els més durs: acollonien a tot déu amb les seves destrals de guerra. Quan ja tenien el rival ben intimidat, apareixia la Bruja i feia un gol. I que passi el següent.

    Fa 40 anys, per exemple, van jugar la final de la Intercontinental contra el Milan. En aquella època la final era a doble partit. A l’anada, el Milan va guanyar 3 a 0. A la tornada, els carnissers de l’Estudiantes van començar a repartir i repartir, però no se’n sortiren: només van poder guanyar 2 a 1.

    Les agressions que els jugadors del Milan van rebre durant el partit van ser tan greus que la policia argentina va entrar al vestuari de l’equip local per emmanillar-ne els jugadors més violents. A l’AS ho expliquen així: http://www.as.com/futbol/articulo/carniceros-jugaron-finales/dasftb/20091219dasdaiftb_60/Tes

  7. El Livorno (o Liorna, com diuen els del 9 Esportiu) lluita per aconseguir la permanència a la Sèrie A. Aquest cap de setmana van treure un valuós punt de San Siro (1-1). El gol el va fer el nostre Cristiano Lucarelli, que ja té 34 anys. Va ser un gol molt seu. Una merda de gol: http://www.youtube.com/watch?v=D-vM-eaSn-U

    Aquests últims dies, també ha sigut notícia un altre golejador del calcio que també té 34 anys. Algun granger té la seva samarreta. Ell és Hernán “Valdanito” Crespo. Després d’uns quants anys voltant pel món, i omplint-se la butxaca, torna a casa. Torna al Parma.

  8. Bieeeeeeeeeeeeeen!!! Recuperaré la meva “maglia” del Parma pels partidillus d’Avià!!

  9. Jo, és que era veure el Torra amb la samarreta del Crespo, la del Parma, groga amb franges blaves, i se m’escapava una llagrimeta d’emoció!! El dia que te la posis, avisa que et vindré a animar els dissabtes a Avià!

  10. Ahir, a l’Armando Piki, partidàs: Livorno 3 – Roma 3. Pregunta complicada: amb qui anaven els aficionats de la Lazio: amb l’altre equip de la ciutat o amb el seu enemic ideològic? No ho sé, però tenien motius de sobres per voler la derrota de tots dos: la Roma perquè són els fills de puta de la Roma i els del Livorno igual. O pitjor: la Lazio està fent una temporada pèssima i va quart per la cua, a dos punts del descens. I qui és el que es vol salvar ofegant al pou del descens als cabrons de la Lazio? Exacte: el Livorno. Benet i Jornet, aprent-ne del calcio, collons! Però no ens encallem, que encara no ho hem dit tot. Sabeu qui va fer els gols del Livorno ahir? Barraca, barraca i barraca. Hat trick! 3 gols de Cristiano Lucarelli.

    Apunteu una data: 9 de maig. Penúltima jornada del calcio. Livorno-Lazio. Els enemics per sempre jugant-se la vida. Hi hem d’anar. El nostru blog hi ha de ser (aquí, en directe!). Res de Bernabéu o semifinals de la Champions: Livorno-Lazio. Che Guevara vs Mussolini. Bandiera Rossa vs Boia chi molla! Malgrat que el calcio està fet una merda, visca el calcio!

  11. Els aficionats de la Lazio han gaudit del millor cap de setmana d’aquesta merda de temporada que els està tocant viure/patir: el seu equip va guanyar al difícil camp del Genoa i s’allunya del descens, la Roma va regalar al liderat a l’Inter i els cabrons del Livorno ja són matemàticament a segona. Que es fotin, deuen pensar els tiffosi de la Lazio. Així, el Livorno-Lazio de la penúltima jornada potser ja no tindrà gaire interès. Com a molt, destacaran les pancartes dels aficionats visitants. No és descartable que s’acabi veient alguna cosa com “comunistes de merda, podriu-vos a la sèrie B”.

    El proper cap de setmana, partit interessant: Lazio-Inter. La Lazio necessita guanyar, però el cost de certificar la permanència ha de ser oferir amb “bandeja” l’Scudetto als fills de puta de la Roma? Necessitem que un aficionat de la Lazio ens expliqui quins són els pensaments i els temors de la seva gent.

    En aquesta jornada passada, tot i confirmar-se el seu descens a la sèrie B, el Livorno va guanyar 3 a 1. Un dels gols el va fer el Lucarelli. El gol dels rivals el va marcar la gallina Maxi López. Va ser una merda de gol… de súper xilena! http://www.marca.com/2010/04/26/futbol/futbol_internacional/calcio/1272263163.html

  12. Una altra història d’amor: la de la gent del barri de Sankt Pauli d’Hamburg i el seu equip de futbol. Ells també són més que un club: són el Livorno d’Alemanya. Al marca.com ho expliquen així: http://www.marca.com/2010/05/10/futbol/futbol_internacional/bundesliga/1273491004.html

  13. El William Gallas també sent molt els colors. No sé quins: va arribar a Londres per jugar al Chelsea, va fitxar per l’Arsenal perquè no volia fer de lateral i, per acabar de fer la ruta dels grans equips de la capital anglesa, ara juga al Tottenham. És el primer jugador de la història que haurà defensat els colors dels -actualment- tres principals equips londinencs.

  14. El Lucarelli ja no juga al Livorno. Aquest estiu ha fitxat pel Nàpols. No ho vaig saber fins ahir: n’estic fart que la premsa esportiva embaucadora no es dediqui a informar dels temes que realment preocupen al poble futboleru.

  15. Un dia haurem de parlar largo y tendido del Nàpols del Maradona. Allò sí que fou una història d’amor intensa i apassionant. Una bona mostra és allò que passà a la semifinal del Mundial 90: a San Paolo, el camp del Nàpols, s’enfrontaven Itàlia i Argentina. Al minut 17 marcà Schillaci. Alegria desfermada. A la segona part, empata Caniggia. Poc després, arriba el gran moment: veient que una part de l’estadi xiula i insulta a Maradona, els aficionats locals comencen a fer lo de sempre: animar al Diez cridant “Diego, Diego!”. Eren napolitans, eren italians, però sobretot eren del Nàpols i fidels al seu ídol. Itàlia va perdre el partit als penals. A la final de Roma, aficionats de Milà, Torí o de la pròpia capital -els mateixos que acostumaven a rebre el Nàpols amb pancartes com “Vesuvi, comptem amb tu”- abocaren el seu desencís xiulant l’himne argentí als moments previs a l’inici del partit. El Maradona respongué a aquesta ofensa dient un solemne “Hijos de puta!” que va poder veure tot el món.

  16. Abans de l’arribada del moro que cada dos per tres agafa la cartera per treure’n un o dos bitllets de 30 milions d’euros, el Manchester City era un equipet bastant vulgar: en la seva llarga història no ha guanyat gaire res. Un dels seus triomfs més celebrats fou la Cup del 1969. A la final s’imposaren al Leicester 1 a 0. El gol el marcà un tal Neil Young. Ara aquest senyor està molt malalt. Aquest cap de setmana passat, el Leicester i el City s’enfrontaren en partit de Cup. Per homenatjar i recolzar a l’heroi del 69, la gent del City aparcà el seu tradicional color blau apagat i es guarní de negre i vermell: els colors de la samarreta amb la qual Neil Young marcà aquell gol contra el Leicester. La memòria del futbol: m’agrada!

  17. Es comenta que aquest Neil Young era canadenc i que es va fer cantautor.

  18. Quina delicadesa i quina sensibilitat. Després de viure, fa pocs mesos, un dels millors moments de la seva història (va guanyar la Carling Cup contra l’Arsenal), el Birmingham City -amb el Hleb- ha acabat la temporada baixant de categoria. El responsable de tot plegat ha sigut l’entrenador escocès Alex Mc Leish. Per acabar de fer contents als aficionats del Birmingham, ha decidit presentar la dimissió i fitxar per l’altre equip de la ciutat (la més lletja de la Gran Bretanya, segons l’únic anglès que conec): l’Aston Villa.

  19. Si necessiteu llargues històries de futbol per poder anar tirant, una opció és sortir a pasturar a Futbol prosaic, el blog del Toni Padilla. Hi trobareu de tot: barraques de l’Azerbaidjan, batalletes futboleres d’Skopje i voltants o les millors cartes d’amor que s’envien els aficionats del Pisa i del Livorno. Per exemple, “millor un mort a casa que un pisà a la teva porta” o “El somni del pisà és llevar-se al migdia, mirar cap al mar i no veure més Liorna”.
    http://blogs.ara.cat/futbolprosaic/2011/02/09/estampes-italianes-pisa-liorna-una-metafora-de-la-rivalitat/

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s