Recorda que moriràs

És una putada, la gran putada, però un dia morirem. Cadascun de nosaltres -tu també- i tota la gent que estimem. És llei de vida, diuen.

A les acaballes de la seva, Sándor Márai, escriptor hongarès, va anar explicant, a través del seu dietari, els últims dies de vida de la seva estimada parella i els sentiments i pensaments personals més íntims d’ell mateix, amb la mort com a tema principal.

Als anys vuitanta, nosaltres érem molt jovenets. Alguns dels que volten per aquí encara no havien ni nascut. Mentrestant, aquest hongarès resident als Estats Units vivia, i patia, els seus últims anys.

Cansament, debilitat, pas vacil·lant. Com quan la pila està gastada i la llanterna amb prou feines il·lumina.

Aquestes paraules les va escriure un dia del 1984. Aquell mateix any, i durant uns quants més, va deixar escrites reflexions, sensacions i afirmacions com les següents:

No em trobo bé, estic molt cansat… pot ser que un cuc m’estigui corcant per dins, que les piles s’estiguin exhaurint. Tanmateix, continuo passejant una estona al matí i tres quarts d’hora al vespre; m’ajuda a passar els dies. La proximitat de la mort, més que no provocar desgana, dóna forces a la consciència.

Els ulls de L. (la parella de l’escriptor) no milloren; du una vida entrebancada, i jo m’entrebanco amb ella.

Calma quan penso en la mort, desassossec quan penso en morir.

El meu caminar és vacil·lant (…) Amb l’ull esquerre gairebé no hi veig gens, no em serveix per llegir ni per escriure. L’ull dret encara funciona, amb penes i treballs, emboirat, però no sé fins quan. Si també falla, no podré llegir, això és l’únic que em fa patir, la resta ja no ho trobo a faltar. Nova caiguda de L., un accident al bany, afortunadament sense conseqüències. Som un parell de vells malalts i mig cecs que tentinegen recolzats l’un en l’altre. I sempre la mateixa frase: “Podria ser pitjor”. En efecte.

Quan una persona encara és al món després dels vuitanta, més que no pas vida té una existència vegetativa; ja no viu per a res, senzillament viu i prou.

Una vella agenda telefònica. Només hi trobo el nom de tres persones vives, la resta es van mudar molt lluny i no van deixar cap adreça; són mortes.

A mitja nit, sobtadament, la certesa que sóc mortal; no la possibilitat, sinó el fet. No m’ha espantat.

Vivim passant els dies, a empentes i rodolons, mig cecs, a la vora de l’oceà Pacífic. Llegir és esgotador, escriure ja només és un acte compulsiu. Gairebé tothom que significava alguna cosa per a mi és mort, destruït.

Tots dos estem a punt per marxar d’aquest món (…) Per a tots dos, el millor regal seria morir alhora (…) En mi, res no es rebel·la contra el fet de deixar aquest món, només m’intranquil·litza la manera de morir. Cal deixar-ho en mans del destí. Hem tingut una vida plena.

1985

Ja no tenim futur, hem completat la nostra vida, només espero la plàcida partença. Els signes del deteriorament físic i mental són diaris. De vegades és com si fos el record de mi mateix.

Sensació de malaltia, flaire de mort. Indiferència.

Durant el dia, perplexitat perquè encara existeixo. I el desig de “fer” alguna cosa fins al darrer instant… Les obligacions diàries o alguna altra cosa supèrflua. Mentre en sigui capaç, no abandonar.

L’home té coneixença de la mort des del primer moment; per a ell és com un efecte col·lateral natural en l’esdevenir-se incomprensible i complex de l’existència. Però tan sols en “té coneixença” i l’accepta. Després arriba el dia que l’home l’aprova, la mort. I no és un sentiment tràgic, sinó més aviat tranquil·litzador, com quan algú, després de llargues reflexions, comprèn quelcom incomprensible.

Al meu vuitanta-cinquè aniversari, no puc celebrar que encara sigui viu, no penso en el bé i el mal. Tan sols constato que estic molt cansat.

La mort és ben a tocar, en puc notar l’alè, me m’arriba la flaire. I no és esgarrifós, és més aviat tranquil·litzador.

Tot es revela completament mancat de sentit i d’esperança.

Així passem els dies: un cec que guia l’altre. S’acosta el temps de la decrepitud, el temps en què tot es deixa enrere sense sentiment de pèrdua.

Ja no em queden persones de confiança.

Espero morir-me abans de tornar-me cec.

M’agradaria sentir nostàlgia d’alguna cosa… un paisatge, un viatge, una ciutat, alguna persona. Però ja no puc viure la nostàlgia. “Viure” ja és prou.

Som com dues piles gastades, l’energia s’esgota, el llum només s’encén breument i a estones.

He enllestit la novel·la policíaca i l’he passada a net. Deixo enrere la “literatura”. Ja només vull posar ordre i esperar el desenllaç.

No hi ha esperança (…) Només són permanents la vilesa, la cobdícia, la vanitat, la barbàrie i la malícia de l’ésser humà. N’estic tip. Ja no rebutjo la mort. No la desitjo, però tampoc la rebutjo.

Anar-nos-en junts, sense dolor, vet aquí la meva única esperança.

La prova més dura de la vida no és pas la mort, sinó morir.

No sé quant de temps es pot aguantar això. Quant de temps ho aguantarà ella. I quant de temps ho aguantaré jo. Si no cregués (o em convencés a mi mateix) que encara em necessita, em mataria. Però no hi tinc cap dret a fugir corrents.

Tot és tan paorós i esgarrifós que sovint crec que no ho aguantaré més. No em consola saber que “no pateix” (…) Aquesta dona formosa, d’una bellesa que s’ennobleix amb la senectut, continua en un cos que encara és meravellosament íntegre. Però la llum es marceix (…) Passo moltes hores assegut al seu costat, li agafo la mà i ja no me l’estreny (…) Duc a dins algun prec inútil, incomprensible: que un raig còsmic li restitueixi l’equilibri de la consciència i li revifi el cos a fi que puguem tornar a casa a morir-hi plegats. Em sento molt desgraciat. El raonament segons el qual ens ha arribat l’hora i hem viscut el que havíem de viure ja no m’ajuda. Ha estat una dona íntegra, una persona fantàstica (…) Ha estat el sentit de la meva vida i encara ho és. Si ella se’n va, ja res no tindrà solta.

Ja no “viu”, però encara no és “morta”; està conscient, però molt allunyada de tot.

Ja no hi ha ningú que m’escolti. Ja no em fascina formular coses per escrit. Si ella se’n va, seguir-la, sense estridències, sense soroll.

Potser esperar ha estat un error, potser ens n’hauríem hagut d’anar abans, plegats.

Thanksgiving Day. Moltes gràcies d’haver-la conegut i d’haver viscut plegats una vida plena. Moltíssimes gràcies. A banda d’això, un dolor indescriptible.

La vida, les persones, la feina, la “literatura”… tot s’ha acabat. Sento tedi i vergonya quan penso en el fet d’ “escriure”. He escrit per a L., cada ratlla era per a ella. Per a qui ho hauria de fer ara? És una qüestió que em trasbalsa.

No puc fugir, però quedar-se és molt dur.

Nit de Nadal, a l’hospital. És la primera vegada en seixanta-dos anys que no passem aquest vespre plegats (…) No hauria cregut mai que viuria una nit com aquesta. La realitat és indiferència. No puc protestar, ni enfurismar-me, ni acusar ningú (…) Venim del no-res i desapareixem en el no-res; tota la resta són il·lusions infantils. El que hi ha entremig de vegades és meravellós, d’altres no té sentit ni finalitat. Sempre ho he sabut, però aquesta nit, a l’hospital de San Diego, finalment m’hi he resignat. Si ella fos a casa, acabaria d’una vegada amb tots dos. Però en aquestes circumstàncies no seria correcte. O potser això no és més que covardia.

Al passadís de l’hospital, els avis es passegen amb cadira de rodes; de tant en tant, un fa una ullada a l’habitació per comprovar si la veïna encara és viva. Això és un infern de dolor i tortura com no me l’hauria pogut imaginar mai.

1986

Any nou. La nostra vida arriba a la fi; a ella potser li queden unes setmanes, no pas de vida, sinó d’existència inconscient que es va ponent. Per a mi, aquest any és la fi de la vida, fins i tot si el sobrevisc. Enmig d’aquest ocàs, tot el que la vida ens ha aportat sembla absurd, gairebé grotesc.

L. ha mort.

Hi ha instants en què m’envaeixen la ràbia i la còlera, i maleeixo Déu (si és que existeix) perquè no va mostrar cap compassió i va permetre que patís. Després, un gran esgotament i una gran indiferència. Com un gos terrorífic, el dolor sorgeix de l’obscuritat i em mossega fins que deixo anar un crit. Després desapareix i torna la indiferència. La buidor que va començar a l’instant de la seva mort, una buidor absoluta que res no pot omplir.

Agafo un taxi per tornar a casa; el taxista em pregunta què he comprat i escolta la resposta amb satisfacció: un revòlver. “Sempre va bé de tenir-ne un”, diu. Per primera vegada en mesos experimento una sensació semblant a la tranquil·litat. No tinc plans de suïcidi, però si continua la vellesa, la degradació i el desemparament, va bé de saber que en qualsevol moment es pot posar fi a aquesta decadència humiliant, sense por d’anar a parar a un d’aquests abocadors de brossa institucionals: l’hospital o la llar d’avis.

He desat el revòlver a la tauleta de nit perquè estigui a l’abast de la mà si un dia vull morir.

Vent gèlid de març. Esgotament absolut. Anhel de mort.

Un reflex que es repeteix: quan em desperto, encara mig endormiscat, allargo el braç (com durant seixanta-dos anys i vuit mesos en despertar-me) per agafar-li la mà. No trobo res per agafar i m’horroritzo: on és? Al saló? Al bany? Ha caigut?… De cop i volta hi caic: no hi és, és morta. Aquest és l’instant del meu despertar. Al qual segueix la repugnància, cada vegada més profunda. La repugnància perquè ella no hi és. Perquè és morta. Perquè tot el que els capellans i els metges i qualsevol altra persona han pogut barbotejar mai sobre la mort és una mentida. La realitat de la mort desferma la repugnància.

Tinc la sensació que en aquests tres mesos se m’ha esvaït la noció del temps. De vegades em desperto a les tres de la matinada o sopo a les deu del matí. Visc el dia i la nit sense horaris. Tranquil i serè. No espero res, ni bo ni dolent.

Molt aviat arribarà el moment de marxar cap al no-res, cap allà on és ella i on em dirigeixo jo. Dormo tan plàcidament com aquell que, abans d’un llarg viatge, (…) ha enllestit tot el que havia d’enllestir.

Sento una vegada i una altra la darrera frase coherent que va pronunciar: “Que lentament que moro”. (…) Encara aguanto, mal que bé, trontollós i mig cec, però això ja no és “vida”, només és la preparació per a la partença. En aquest estat no existeix la por, només la preocupació de poder acabar amb tot plegat abans que la situació no acabi amb mi.

Em preparo per a la partença, que no és res atractiu, però tampoc espantós; senzillament és una realitat, com l’existència.

Dormo sol. Llegeixo sol. És molt dur. Res no m’uneix a la vida, tan sols la vida mateixa, sense contingut, sense objectiu, sense missió.

Una trucada d’Europa. Ha mort el meu germà Géza.

1987

Vida gairebé vegetal. Molt de tant en tant, quatre passes davant l’entrada de casa.

Cada vegada que em desperto, el regust de la mort a la boca. No s’assembla a cap altre, és com un aperitiu cru.

Anar-se’n en pau, sense penosos enganys ni autoenganys. Ja no em queda ningú (…) No vull escriure més. Tampoc no vull viure més, tan sols me’n vull anar en pau. Seria un gran regal no despertar mai més.

El munt de mentides que es diuen sobre la mort em fa regirar l’estómac. La vida eterna. La vida després de la mort. El Judici Final, les esferes, el Cel i l’Infern. Tot plegat mentides repugnants, estúpides i patètiques. La realitat és que la mort somriu obscenament.

La mort és ben a prop, me n’arriba la flaire. Però encara tinc tractes amb la vida.

Un actor de vuitanta-un anys ha mort de matinada mentre dormia. Per primera vegada en molt de temps sento enveja.

1988

La mort no és cap problema. Morir sí.

No només se m’han mort els familiars directes, els companys de professió i els coetanis, sinó també els enemics. Si tornés a Budapest, no trobaria ni amb qui barallar-me.

Estic completament sol i, al meu vuitanta-novè any, cada vegada se’m fa més feixuc caminar (…) passejo com a màxim un cop al dia, carrer amunt i carrer avall davant de casa, amb el bastó a la mà. Gairebé gens d’alcohol, un got de vi amb aigua i, de tant en tant, una cervesa. Cigarrets, uns deu al dia. Sexe i similars, res de res, ni tan sols en somnis. Tampoc no ho trobo a faltar. No em faria mal una mica de tendresa, però no tinc confiança en ningú (…) La memòria és poc fiable: em tornen al cap vivament records molt llunyans, però de vegades no sé ni què he fet cinc minuts abans. Cap queixa contra la mort, però tampoc cap anhel de morir.

1989

15 de gener. Espero l’ordre d’incorporació a files; no estic impacient, però tampoc no ho vull ajornar. Ha arribat l’hora.

Sándor Márai (i Sergi)

Advertisements

8 comentaris to “Recorda que moriràs”

  1. Sergi, és molt tard, són quarts de quatre de la matinada i arribo a casa després de pocs “logrus” i moltes cerveses, però al matí, quan em llegeixi SENCERA aquesta entrada, vibraré moltíssim, per dues raons:
    – Sándor Márai és lo puto crack, el vaig començar a seguir a la “facu”
    – Perquè tu, i no cap altre, havies d’aconseguir escriure l’entrada més llarga del bloc de la Granja. Ho dic sense estadístiques a la mà, però posaria la mà al foc que és així. Enjoy!

  2. Tot i ser tan llarga, l’he llegida tota.
    M’ha agradat molt, Sergi.
    Malgrat tot, crec que no m’atreviré a llegir el llibre perquè és massa dur.

  3. Anna, aquesta entrada és tant o més dura que el llibre. Aquí, només he seleccionat alguns dels fragments en què l’autor parla de la mort. Al llibre, sobretot al principi, quan la seva dona encara és viva, el Márai també dedica fragments del seu dietari a parlar d’altres temes menys “durs”. Malgrat tot, quan vaig llegir el llibre, i preparant l’entrada, recordo haver pensat o dit (ben fluixet, aclaparat), moltes vegades, “collons…”.

  4. S’haurien de contrastar tots aquests pensaments amb els que pot tenir una persona més jove a qui “no li toca morir de vell” però sap que morirà en poc temps…

  5. Un post impressionant, tot sigui dit, Sergi. Del Sándor Márai a mi me’n ha impactat especialment un altre: L’última trobada, una reflexió sobre la vida i l’amistat molt impecable, molt implacable.

  6. Normalment, el Regió 7 em dura ben poc. Algun minut i prou. Avui no: m’he quedat encallat una estoneta llegint la pàgina 2. Hi havia el text de comiat que va deixar escrit Xavier Jounou, l’alcalde de Solsona que va morir l’altre dia a l’edat de 50 anys. Pocs dies abans de dir adéu, fins mai més -patia un càncer devorador-, va escriure això. Pell de gallina: “Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho. Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi. Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo”.

    Si voleu llegir el text sencer, http://www.diaridesolsona.net/2010/01/missatge-comiat-de-xavier-jounou-i-bajo.html

  7. “Ens hem vist molt poc els darrers 30 anys. Només de tant en tant. Algun sopar col•lectiu. Poca cosa més. Abans sí. Abans moltes estones, molts entrenaments, molts vestidors, molts partits, molts gols, molts àpats, moltes noies i molts i molts somriures. Després les circumstàncies t’allunyen. Les circumstàncies i els oficis. De sobte, el veus aquest darrer estiu; de sobte, al nostre bar de l’adolescència, se t’asseu al costat molt més amable del que el recordaves i no és pas que no el recordessis amable. Però molt més amable i més atent. Teniu una conversa riallera que dura a penes 10 minuts. S’acomiada. Diu que l’esperen. I ara saps que aquell fou el seu comiat, la seva manera de dir-te adéu. Sabia el seu mal i no te’l digué. Al cap de 15 dies el seu germà et fa saber que és a les últimes i que no se’n sortirà. Ahir mateix, aquest germà seu et diu que la pregària exequial serà aquest migdia a la parròquia. En Lluís. Tantes estones. Llunyanes sí, però que ara et semblen d’ahir mateix. Tenia mig any menys que tu, i no fumava. Mai no havia fumat. Et quedes amb el cor petit i sense paraules”.

    Aquest text el vaig llegir fa uns quants dies al racó de la web del Sostres on escriu, i escriu molt bé, el Miquel Colomer, aquell professor de secundària.

  8. Si escric això, és que encara no m’he mort. Però sempre pot haver-hi algú que ens vulgui morts i així consti en una pàgina web… tela.

    http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/09/denuncia_una_web_que_el_dona_per_mort_56258.php

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s