L’alegria del poble

GarrinchaManuel Francisco dos Santos Mané era un més dels molts nens brasilers de la seva època -va néixer el 1933- que van créixer entremig de l’abundància de… brutícia, germans, barraques, cosins i de tot menys diners i gaires luxes materials.

El que diferenciava aquest nen dels del seu voltant eren les seves desgràcies físiques: cames ben tortes, la columna vertebral feta un nyap, la pòlio, la cama esquerra sis centímetres més curta que la dreta, etc. El metge ho tenia clar: aquest nen no caminarà mai bé.

I per si no n’hi havia prou, el sagal tampoc semblava massa despert: algú el va qualificar de dèbil mental, que no sé què vol dir, però no sona gaire bé. Al pobre nen, fumador des dels 10 anys, li van trobar un sobrenom. El nom d’un ocellet lletjot de la selva del Mato Grosso: Garrincha.

Als vinti anys, aquell noiet sense futur esdevingué l’Àngel de les cames tortes: el millor extrem dret de la història, el vuitè millor jugador de futbol del segle XX. L’alegria del poble.

Per aconseguir fugir de la misèria fent del futbol el seu ofici, el jove Garrincha es presentà a les proves, per poder entrar a formar-ne part, de diferents equips del Brasil. La seva història no fou d’aquelles d’arribar i moldre. Va haver de passar per diversos equips abans de trobar-ne un que se’l volgués quedar. Dos exemples: el Vasco de Gama el descartà perquè es presentà al camp d’entrenament sense sabates de futbol, i el dia que provà amb el Fluminense, s’autodescartà ell: va marxar abans d’acabar la sessió perquè havia d’agafar el tren de retorn a casa.

Finalment, va fer una prova amb el Botafogo i va haver-hi sort. Amb aquest equip jugà 609 partits i marcà 252 gols. Vestit amb la samarreta del Botafogo, Garrincha esdevingué un dels futbolistes més estimats del Brasil. Era molt bo: no es deixava prendre mai la pilota. Les seves jugades impossibles feien riure i embogir el públic. Amb aquell extrem sobre el terreny de joc, l’espectacle estava assegurat. La gent anava al camp pensant i comentant a veure què ens regalarà avui el Garrincha.

Aquest menut brasiler era un gran jugador malgrat la seva carcassa física i l’estil de vida que portava. Diuen que era com un juvenil permanent. Inconscient, irresponsable i sempre vivint al límit: escurant les nits fins al fons, visca el mam, dones que n’hi hagi, apostes, com més brincadeiras (bromes) millor i no em vingueu a parlar de compromís i professionalitat. Cada cosa al seu moment: la nit és per viure-la, els matins per dormir i cap al vespre ja jugarem a futbol. Per cert, contra qui juguem avui? Van bé aquests? I nosaltres, com anem?

El Garrincha era una mica així. Jugar a futbol el divertia molt, però l’alcohol i les dones també. Tant o més. Feia servir més la cama del mig (molt espavilada i ben dotada, per cert) que l’esquerra. I el colze també l’aixecava força.

Un dia de 1955, de gira per Europa amb el seu equip, es fotia els cubavilis als morros del seu entrenador. Això sí, dissimuladament: ell anava bevent ampolles i ampolles de Coca-Cola. Quina set que té el Garrincha, devia pensar algú. Molta set. El fet és que a les refrescants ampolletes no hi faltava el rom que l’extrem hi havia deixat caure una estona abans per donar una mica de gust a la cosa.

Malgrat viure i comportar-se, durant tota la seva carrera, com el pitjor Ronaldinho, el Garrincha va disputar tres mundials: 1958, 1962 i 1966.

Al Mundial de Suècia de l’any 1958 no hi hauria d’haver anat. Dies abans de viatjar a Europa, l’equip mèdic de la selecció brasilera va fer un test psicofísic als jugadors que havien de defensar els colors de la canarinha. El Garrincha va treure un 38. Llàstima que el llistó mínim a superar era de 123 punts.

Ja a Escandinàvia, Feola, el seleccionador brasiler, quedà impressionat veient jugar a un tal Hamrim, futbolista suec: és tan bo que sembla sudamericà, va dir. En sentir això, un jugador brasiler li digué: el Pelé i el Garrincha en saben molt més i vostè els fot a la barra per individualistes i indisciplinats.

Garrincha debutà en aquell mundial en un partit contra la URSS. Diuen que a mesura que anaren passant els minuts, tota la defensa russa tendí a decantar-se cap a la banda esquerra. Per aquella zona es movia un extrem brasiler mal girbat que els portava de corcoll.

A la final, Brasil va vèncer el país amfitrió per 5 a 2. Després del xiulet final, mentre tothom l’abraçava, el Garrincha, mig molest, deia: Quina mena de campionat és aquest on no es juga una 2a volta? Ell volia seguir jugant. S’ho estava passant bé. Tenia clar que hi ha una cosa millor que guanyar: divertir-se.

El Garrincha va fer molta feina a Suècia: va guanyar el seu primer Mundial, fou considerat el millor extrem dret de la competició (compartint davantera de 5 amb Didí, Vavá, Pelé i Zagallo) i va deixar-hi la llavor d’on va néixer el seu fill més exòtic: Ulf Lindberg. L’únic morenet de la ciutat sueca de Halmstad fins vés a saber quin any. De fills, el Garrincha en va tenir molts més. Ningú sap quants: entre 10 i 40.

El Mundial de Xile 62 fou el gran moment de la trajectòria futbolística del Garrincha: amb el Pelé lesionat, liderà la seva selecció cap a un nou títol i fou considerat el millor jugador d’aquell mundial.

El dia de la gran final, l’extrem brasiler deixà anà dues perles de les seves. Abans de començar, li comentà al seu entrenador: Mestre, avui és el dia de la final? Després d’obtenir el Sí com a resposta, el Garrincha s’hi tornà dient: Ah, per això hi ha tanta gent.

Al final del partit, després d’imposar-se 3 a 1 a Txecoslovàquia, l’estrella de l’equip fou atacada per un núvol d’embaucadors. D’allà, sortí una veu que deia: Per favor, dues paraules per aquest micròfon. Resposta: Dues paraules? Adéu micròfon.

Amb la selecció del Brasil, el Garrincha jugà 60 partits i féu 17 gols. El balanç d’aquells partits fou de 52 victòries, 7 empats i una sola derrota. Una derrota, el 1966, contra Hongria (3-1), que deixà fora Brasil del camí cap a la final del Mundial d’Anglaterra.

El 20 de gener del 1983, als 49 anys d’edat, moria, pobre i alcohòlic, Manuel Francisco dos Santos. A la seva tomba es pot llegir un epitafi que diu Aquí descansa en pau l’home que fou l’alegria del poble: Mané Garrincha.

Sergi

Anuncis

16 comentaris to “L’alegria del poble”

  1. Un gran personatge aquest Garrincha. Fa uns mesos vaig veure un reportatge seu a la tele i la veritat és que era força impressionant, el tiu sempre (però sempre…) feia el mateix regat però els defenses no tenien collons de prendre-li la pilota.

    Si mai teniu la oportunitat de veure alguns videus d’aquest “pajaru” no ho desaprofiteu, no sé si era la alegria del poble, però és molt distret de veure.

  2. Molt bon escrit. Per què no fitxes per algun diari-revista esportiva? Això és molt millor que molta basssura que surt al Mundu o a l’Sport.
    Jugades del Garrincha:

  3. Aquesta història em recorda la d’un altre Manué… (cames tortes, mala vida, comentaris divertits, sempre els mateixos dríblings, gols…). Però no es diu Garrincha es diu Bunyu! Espero que no acabi igual…

  4. Gràcies Xavi, però veig molt difícil fitxar per algun paperot embaucador. Com a mínim, per 3 motius: ningú ha parlat amb el meu representant (el mindundi del Senyor de les Porres); els cabrons em farien escriure en castellà i, a més, la meva clàusula de rescissió és molt elevada. El senyor de les Porres no em deixaria marxar així com així. És un negociador molt dur.

    D’altra banda, com a casa enlloc. Estic molt satisfet amb el contracte que tinc amb el nostru bloc: escric quan vull, del tema que vull i amb el to i les paraules que vull fer-ho.

    * Torra, tens raó. Fins ara, em pensava que el nostre Bunyu era el George Best berguedà, però potser és millor anomenar-lo el Garrincha d’Olvan.

  5. El Garrincha, si fos berguedà, quan es fotés de cap anant a caminar sortiria d’entre els matolls ben “esgarrinchat”. Bo, eh? És meu!

  6. El Marchena, un dels més destralers dels defenses més llenyataires, és tan o més bo que el Garrincha, un dels millors extrems de la història del futbol. Al Mundu d’avui he llegit que, ahir, el Marchena va igualar un rècord que fins ara tenia en solitari el Mané Garrincha, “l’alegria del poble”: 49 partits seguits sense perdre defensant els colors de la pròpia selecció.

  7. Brasil ha guanyat 5 mundials. El primer el van aconseguir a un país molt semblant al seu: Suècia. Avui en parlen al marca.com. Brasil començà la seva participació en aquell Mundial del 1958 deixant a la barra dos jovenets que la tocaven prou bé: O Rei Pelé i Mané Garrincha. Si voleu treure el cap al Mundial de Suècia, http://www.marca.com/reportajes/2010/03/suecia_1958/

    Poc abans del Mundial del Maracanassu, Itàlia va quedar destrossada a Superga. No gaires anys més tard, quan les seleccions començaven a pensar en el mundial de Suècia, foren els anglesos els qui van perdre alguns dels seus millors jugadors en un accident d’avió: el 6 de febrer de l’any 1958, 8 jugadors del Manchester United moriren a Munic: http://www.marca.com/reportajes/2010/03/suecia_1958/2010/03/08/seccion_01/1268065187.html

  8. Els del marca.com llegeixen el nostru blog: en un especial del Mundial 62, han penjat un article titulat “Garrincha, la alegría del pueblo”. Em sona aquest títol: http://www.marca.com/reportajes/2010/03/chile_1962/2010/03/16/seccion_01/1268728300.html

    El porter de la URSS en aquest mundial disputat a Xile era el llegendari Iaixin, més conegut com a “Aranya Negra”. Diuen que va tragar. Ja tenia 32 anys i els embaucadors van sentenciar-lo: “està acabat”. Doncs no: l’any següent va rebre la Pilota d’Or. És l’únic porter que l’ha guanyat: http://www.marca.com/reportajes/2010/03/chile_1962/2010/03/16/seccion_01/1268728053.html

  9. Defensant els colors de Brasil, el Garrincha va jugar 60 partits. Només en va perdre un: al Mundial 66, contra Hongria: http://www.marca.com/reportajes/2010/03/inglaterra_1966/2010/03/23/seccion_01/1269332430.html

    El penós títol de guanyador moral d’aquell Mundial disputat a Anglaterra, i que els locals es feren seu amb una mica de tongo, fou per Corea del Nord. En els seus tres partits de grup feren 2 gols i en van rebre 4. Una derrota, un empat i una victòria (contra Itàlia!). Resultats suficients per passar de grup (deixant fora als italians) i fer embogir la delegació nord-coreana que viatjà a Anglaterra per donar suport a l’orgull de la pàtria. Eren molts: tants com 10. Els deu millors aficionats del país: van fer un càsting per on passaren 10.000 compatriotes i només deu foren els escollits. Als quarts de final, semblava que tornaria a saltar la sorpresa. La tàctica denunciada per la premsa italiana -aquests “xinus” són uns tramposos: al descans canvien a tot l’equip sense que ningú s’enteri de res i així poden jugar la segona part a tota hòstia- semblava que tornava a donar resultats. Corea del Nord s’enfrontava a Portugal i guanyava 0 a 3. Finalment, l’equip d’Eusebio remuntà espectacularment i guanyà el partit per 5 a 3.

    Llegint s’aprèn. Repassant les històries del Mundial 66 que avui expliquen al marca.com he après que en aquells temps no existien les targetes grogues ni les vermelles. Si l’àrbit volia expulsar algú li comentava i el fotia fora. Al Mundial 70 ja hi havia targetes. Per què? Per culpa del que passà als quarts de final, Anglaterra-Argentina, del Mundial anterior: http://www.marca.com/reportajes/2010/03/inglaterra_1966/2010/03/23/seccion_01/1269332117.html

  10. Un dels companys del Garrincha al Mundial 58 era el Didí, el capità de Brasil. Un exjugador del Madrid. Ell és el culpable de dos invents que segueixen formant part del món del futbol: la paradinha i la folha seca, aquell xut enverinat que encara no sé com es fa i que el Cristiano Ronaldo practica massa sovint.
    http://www.marca.com/reportajes/2010/03/mexico_1970/2010/03/30/seccion_02/1269929811.html

  11. Капец! все мы этим пользуемся
    И что бы мы делали без вашей замечательной фразы
    По-моему это только начало. Предлагаю Вам попробовать поискать в google.com
    Меня тоже волнует этот вопрос. Скажите мне пожалуйста – где я могу об этом прочитать?
    интересная темка,взрослая)

  12. Ho sabia, estem al punt de mira dels espies russos…
    Que facin el favor de dedicar-se a apagar la taigà i que ens deixin en pau, home. Els quatre tarats d’aquest bloc no parim mal a ningú!

  13. Uvazhaemye lyubimoĭ Дарина. Берга “Люди obhodit · Ся Mnogi Времена Нам, т govorish google.com ispolzovat chtoby, очаровательная, potomu ЧТО пе V znaete yazyka Русского. Мой Тот же V neskolkih Языкова!
    Ispolzuĭte Йего саами, и моя ostavlyaem Йего па katalanskom yazyke.
    Spasibo

  14. Collons Gé!!! Quin domini! Que ets un espia rus camuflat en un aficionat radical del Barça? Això és culpa del vodka de la Granja?

  15. Avui, al Mundu, entrevisten a l’Estanislau Basora, un dels millors jugadors de la història del futbol català. Fill de Valls de Torroella, on l’Olvan de l’ascens a Segona va perdre el seu únic partit d’aquella temporada, el Basora és l’únic integrant de la davantera del Barça de les 5 copes que es va inventar el Serrat -la va cagar: el Moreno no jugava mai. Era Basora, César, Kubala, Vila i Manchón- que encara queda viu.

    L’entrevista és interessant: del Mundial del Maracanassu (Brasil 1950), on ell fou el millor extrem dret, en destaca els Pikinis de Copacabana; raja del Kubala per haver marxat a l’Español en una època on l’enemic a batre era l’altre equip de la ciutat; recorda que en els seus temps el camp més difícil era la Catedral; diu que el César és el millor jugador de la història del Barça i, finalment, afirma que donaria la pilota d’Or al Xavi.
    http://www.elmundodeportivo.es/gen/20101010/54021000561/noticia/basora-el-mejor-barsa-que-he-visto-es-este.html

  16. Aquests dies, a la premsa Roja hem pogut veure unes quantes fotos de l’Iniesta Aton: ell i 4, 5 o 6 jugadors rivals intentant prendre-li la pilota. Que no es flipin. Més bo era el Garrincha (als últims 20 segons del vídeo queda claríssim).
    http://canalplus.es/play/video.html?xref=20120207plucanftb_5.Ves

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s