Amb voluntat provocativa

Joan FusterCom qualsevol altra criatura provinciana de la postguerra franquista, vaig créixer intel·lectualment en la ignorància total i en la intoxicació doctrinària de la Dictadura. Calgué superar tot allò. No sé com m’ho vaig fer. Primer que res, vaig entropessar amb el drama de l’idioma. L’idioma postergat i fotut em va dur a reflexions més profundes”.

Aquestes paraules són de Joan Fuster. A la segona meitat dels anys quaranta, i més clarament a la dècada dels cinquanta, l’homenot de Sueca -aleshores un jovenet: va néixer el 1922- va anar veient que la seva llengua, i el tros de món que hi va de bracet, no eren la llengua ni la cultura que la Nueva España de Franco pretenia imposar a tots els espanyols (de Cadis al cap de Creus i de Finisterre a Almeria).

Constatat el drama de la llengua, Fuster començà a interessar-se per la història del seu poble, s’esforçà per entendre perquè els valencians estaven (i segueixen estant) tan lluny dels altres territoris amb els quals comparteixen una mateixa llengua, i es preguntà perquè els propis valencians no havien esdevingut un poble amb una identitat nacional pròpia i diferenciada de la dels espanyols.

Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”. “Un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seua pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble. Cada un dels nostres països n’és un fragment: o millor, un membre”. L’any 1962, Joan Fuster va escriure Nosaltres els valencians. En aquest llibre donà resposta -amb afirmacions com aquestes- als seus interrogants i dubtes nacionals de joventut.

El 20 de novembre de l’any 1975 moria Franco. Començava l’anomenada etapa de la Transició. Joan Fuster va viure-la molt intensament: escrivint les seves opinions polítiques a diferents diaris i revistes i fent els possibles per convèncer als valencians, i al conjunt de ciutadans dels Països Catalans, d’aprofitar aquells dies i anys d’esperances, dubtes, incerteses i il·lusió per avançar -nacionalment- fins a Ítaca, o més lluny encara.

A continuació, podeu llegir -si us interessa el tema- fragments d’alguns dels molts articles polítics escrits per Fuster durant la Transició.

Textos on es poden anar resseguint les idees polítiques de l’escriptor -“ser valencià és alguna cosa més que valencià; és ser dels ‘para ofrendar nuevas glorias a España’ o és ser ‘catalanista’. Es tracta d’una tria nacional“- i observar el creixent desencís de Fuster en veure que la Transició quedava tancada amb estatutets per a tothom i amb una Constitució nascuda per evitar qualsevol temptació separatista d’alguna de les parts del territorio español.

Contra aquests resultats tan poc engrescadors -per un partidari d’uns Països Catalans federats entre ells i independents d’Espanya-, Fuster va escriure alguns articles no gaire moderats. Ell justificava els seus textos més durs i crítics dient: “Escric això amb voluntat provocativa. Però em queda el recel que no provoque, sinó que encerte…”.

Va, repassem la Transició des de Sueca:

9 febrer 1976. “Eliseu Climent, que era unes quantes butaques més enllà del meu seient, va encreuar unes paraules amb no sé quina eminència de l’oposició de Madrid. –muy bien este chico, Raimon, tiene garra… Ya os concederemos la autonomía a los catalanesEn Climent assegura que va ser una cosa així: quatre paraules pròpies d’un dèspota il·lustrat en boca d’un imbècil que es creu socialista. Os concederemos… Abans de la petardada, i les espurnes ja ens han socarrat. Cal prendre’n nota.  – Però en Raimon és valencià, i els valencians… Jo… – Hombre, no; más líos de esa especie, no… Con una Cataluña tenemos de sobraAmb aquesta oposición, Dios nos coja confesados“.

5 abril 1977. En un article a La Vanguardia explicava que, segons ell, en aquell moment, al País Valencià hi havia un conflicte polític on es podien distingir dos contrincants ben diferenciats: “se trata de un enfrentamiento tajante entre quienes aspiramos a un País Valenciano re-identificado –o reconciliado– consigo mismo y quienes se aferran, por interesos obvios o por una lamentable ‘alienación’ secular y hoy fomentada, a la docilidad provinciana, a la despersonalización colectiva, al cóctel de autosatisfacción y de autoodio que subyace en las crispaciones folklorizantes y ultravernaculares”.

Després d’oferir aquest diagnòstic, Fuster reconeixia que, entremig dels dos bàndols enfrontats, també hi havia “muchas medias tintas y, más que nada, la boquiabierta inocencia de las masas neutras”. Malgrat això, l’escriptor tenia clar que “el esquema vale. Y, en su ambigua exposición, los dos polos extremos sí que no son confusionarios: catalanistas los unos, anticatalanistas, los otros”.

8 juny 1978. En un text gairebé profètic, Joan Fuster advertia del perill que suposaven -i de qui eren i què volien- aquells que, poc després, foren anomenats els blaveros: “Amb l’excusa de la llengua, d’un tros de percalina blava, de si Ausias March, de la Safor, és o no un poeta català, hi ha, latent, el perill d’un neofeixisme armat i provocador. Sense aquestes excuses, és clar, la ràbia ultra s’hauria desencadenat igualment. Que ningú no s’enganye. El feixisme local vol justificar-se amb uns presumptes motius d’exasperació particularistes; però, si aquestes qüestions a què em referesc no fossen conflictives entre nosaltres, se n’haurien inventat unes de diferents”.

(…) Ells són ells. Els de sempre. I ja ho han demostrat, arrossegant la innocència del veïnat a través d’una demagògia truculenta i encegadora. Potser no ens n’adonem, i les conseqüències d’uns incidents trivials en si corren el perill de degradar-se fins al punt d’anar deteriorant, i no lentament, alguns dels guanys més clars que havíem aconseguit en els temps sinistres de la Dictadura, en la tasca sostinguda i perseguida de l’oposició democràtica”.

Octubre de 1978. A falta de dos mesos pel referèndum que havia de servir perquè el poble espanyol aprovés la seva nova Constitució, Fuster deia: “Més d’una vegada he escrit que la flamant Constitució del consensus solament té uns articles dignes d’atenció: aquells que (…) contemplen la possibilitat de derogar-la o canviar-la. La resta no té cap interès”.

Fuster admetia que “entre aquest paper i les Leyes Orgánicas del difunt General, hi ha unes diferències notòries”, però, a la vegada, es preguntava si aquestes diferències eren “suficients perquè un ciutadà qualsevol es molesti a sortir de casa per acudir al referèndum que anuncien”. Per si algú li interessava la seva opinió (i perquè a ell el pagaven per donar-la), Fuster es responia a si mateix: “Jo, el dia de la convocatòria, penso quedar-me a casa”.

Juny de 1979. Al País Valencià la crispació política i social anava en augment -ja havia esclatat la Batalla de València, de la qual el mateix Fuster en fou víctima: a part d’insults, pressions i amenaces, li col·locaren explosius a casa dues vegades (1978 i 1981)- i l’escriptor de Sueca parlava d’ells: dels que li volien mal i, sobretot, volien veure enterrat i destruït tot allò que fes referència al País Valencià i als Països Catalans.

Ells eren la UCD i els sectors més reaccionaris, espanyolistes i anticatalanistes del País Valencià. “Els antinacionalistes de sempre, els partidaris de la sucursaleria, l’odiosa fauna que ens ha impedit la reconscienciació nacional, que ens boicotegen les modestetes temptatives de recobrament lingüístic, que ofeguen la poca cultura que podem crear”.

Fuster afegia que “ells tornaran a ser els amos. I en bona part perquè l’esquerra, o les esquerres, són idiotes. Vull dir: els seus dirigents. Si un foraster espectador volgués entendre el moment polític actual del País Valencià, hauria de reconèixer que l’esquerra, amb tots els seus vots, és una bona merda. I no allargo les meves suspicàcies. Per què, el PSOE és esquerra? Ho és el PC?… Jo em penso a mi mateix com un lliberal, i me’ls trobo a la meva dreta. No vull entrar en la qüestió teòrica. Un lliberal, avui, ha de ser marxista. I  resulta que el senyor González té por de Marx, i el senyor Carrillo té por de Lenin. Són burros. Però molt burros”.

Novembre de 1980: Anaven passant els anys de Transició i el Fuster més il·lusionat amb la política ja havia quedat enrere. Preguntant-se on era el vot útil, escrivia:  “Votar socialista? Felipe González acaba de dir que, a força de regionalismos, esdevindrem ingovernables. González ha deixat de ser marxista, i ja no entén res. Quan el PSOE ha abandonat la noció i la praxis de la lluita de classes, quina diferència presenta enfront d’UCD? Són tots iguals. Haurem de votar dreta? La famosa ‘Espanya de les autonomies’ ha estat una habilitat d’Adolfo Suárez. Només que, al País Valencià, UCD ve encarnada per una dotzena de personatges sinistres, més a la dreta que Blas Piñar, i ofuscadament hostils a la realitat viva del poble. Malparlen de Piñar, però, i l’Abril Martorell? Hi ha llocs on el centre és extrema-dreta, com és el cas del País Valencià. I el PSOE i el PC són, a tot estirar, centre. I on l’esquerra és un buit… El buit extraparlamentari…”.

En un altre article feia referència al seu creixent desencís envers els nous professionals de la política i justificava les seves paraules més dures contra ells dient: “La meva tendència a cagar-me en la mare que els ha parit, als parlamentaris i extraparlamentaris, no serà un passotisme suïcida?… Potser sí, però em negue a creure-ho. La militància, en les mediocres ofertes que ens proporcionen els partits parlamentaris i les excrescències no parlamentàries, no és una alternativa”.

Mentre Fuster escrivia articles atacant al personal polític del moment, Fernando Abril Martorell -aleshores l’home fort de la UCD a València- anava cantant una altra cançoneta. Deia així: “la teoría dels països catalans es un cáncer que no hay más remedio que extirpar”.

Aquest senyor també escrivia articles a la premsa, sobretot a Las Provincias. Des d’aquesta tribuna aprofitava per insistir en aquest punt: “tiene que quedar bien claro que quedan fuera (de l’estatut valencià, aleshores en construcció), totalmente erradicados, todos los elementos que, de una u otra forma, puedan estar asociados al proyecto de paísos catalans, y la denominación país valenciano para el Reino de Valencia es un apéndice o un residuo de ese proyecto de paísos catalans a los que yo califico como cáncer político (…)  el tema de los paísos catalans, con todas sus adherencias, hay que extirparlo. Es necesario decir muy claramente de dónde viene cada uno de los elementos que compone esa teoría y extirparlos”. Contra aquest mal tan gros i lleig -els Països Catalans-, ell tenia el millor remei: “un sano regionalismo que convive pacífica, armónica y entusiásticamente con el resto de España”.

Després del segon atemptat que Joan Fuster patí a casa seva (el 1981), F.P. Burguera -amic de l’escriptor i antic membre de la UCD- parlà des del Diario de Valencia: “Dijiste (adreçant-se a Abril Martorell) que había que extirpar no sé qué cáncer catalanista. Hablaste de acuchillar no sé qué fantasmas. En el día de hoy, nuestro primer intelectual, Joan Fuster, del que si es verdad que fueses valenciano estarías orgulloso, ha sido objeto de un criminal atentado. Supongo y espero que no será ésta la forma de extirpar a la que tú te referías. Algunos, sin embargo, han puesto exceso de celo en ello”.

Joan Fuster no morí en aquell atemptat, però els blaveros i els sectors més espanyolistes del País Valencià se sortiren amb la seva: després d’uns quants anys de Transició, el País Valencià passava a dir-se Comunitat Valenciana i de Països Catalans res de res: quedava atado y bien atado que València seguiria ofrendando nuevas glorias a España.

Sergi

Anuncis

4 comentaris to “Amb voluntat provocativa”

  1. Tot té una explicació. Aquesta entrada també. Fa 5 anys, vaig dedicar unes quantes hores d’agost a estudiar: pocs dies més tard tenia exàmens. Els 2 últims exàmens de la carrera d’Història. Dues assignatures que m’havia deixat pel setembre per poder gaudir, amb tranquil·litat, de la Patum. Una decisió que ja forma part de les tradicions berguedanes més arrelades: alliberar els dies de Patum de tot tipus de feines i responsabilitats.

    Després d’aprovar (amb molt bona nota!) aquells últims exàmens, algú em felicitava -ja ets un llicenciat, em deien-, però jo no estava gaire content. Em feia patir una pregunta: i ara què? Vaig decidir prorrogar la resposta començant els cursos de doctorat en Història Comparada, Social, Política… i no sé quantes coses més. Bla, bla, bla.

    En aquells cursos vaig tenir com a professors alguns dels noms més prestigiosos del gremi d’historiadors catalans: Joan B. Culla, Borja de Riquer, Pere Gabriel, Pere Ysàs, Albert Balcells o Francisco Veiga. Les assignatures eren molt interessants, però no les vaig acabar d’assaborir perquè alguns d’aquests professors, torrecollons ells, ens anaven demanant quin seria el tema de la nostra tesi. Quina tesi? Què collons em demaneu? Per sortir del pas, els deia que havia pensat en algun tema centrat en els anys de la Transició al País Valencià.

    Després d’entregar els treballs d’aquells cursos, va arribar un altre estiu. Havia tret molt bones notes, però tampoc estava del tot content: després de l’agost vindria el setembre i la temible pregunta tornaria a atacar-me: i ara què?

    Com que no veia gens clar això de submergir-me en l’elaboració d’una tesi doctoral… d’Història, vaig haver d’aterrar al món real: buscar feina. Al cap de pocs dies ja estava treballant a l’Abacus de la plaça Cívica/Cínica de l’Autònoma. No us ho recomano: tot el dia veient ties boníssimes que l’únic que volien de mi era el Manual de Macroeconomia III, aquell llibrot de Biologia o un avorridíssim volum de Dret Constitucional.

    L’altre dia, vaig obrir una carpeta de l’ordinador de casa titulada “Joan Fuster”. Allà hi guardo treballs i material d’aquells cursos de Doctorat. Aprofitant quatre engrunes d’allò que vaig llegir i preparar fa poc més de 4 anys, he preparat aquesta entrada. Si interessa a algú, collonut. I si no, almenys haurà servit per fer una visita al meu estimat tiet de Sueca.

  2. “Escric això amb voluntat provocativa. Però em queda el recel que no provoque, sinó que encerte…”. A mesura que anà avançant el procés de transició de la dictadura a “la democràcia”, Joan Fuster passà de la il·lusió al desencís i a l’emprenyament. Els seus articles de Transició en donen fe. En molts d’ells, les paraules del principi -escrites per ell mateix- podrien ser-ne el títol. Quins anys aquells. Encara els patim. Sobretot els valencians no espanyols. A finals dels setanta, a València, el dolent de la pel·lícula no era el franquisme. Tampoc la violència dels fatxes. Eren “els catalanistes”. Encara avui, al País Valencià, la policia toca més els collons als que parlen de Països Catalans i llibertat que no pas als que van de neonazis.

    Avui, a l’AVUI, el Vicent Sanchis, un altre que sovint escriu amb voluntat provocativa i que sempre l’encerta, parla d’aquest tema: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/346384.html

  3. Sergi, he trobat el teu apunt a la xarxa, nevegant. Ben fet i interessant. Llàstima de tesi, si es quedà per escriure…
    Podries proporcionar-me la referència exacta on l’Abril Martorell va dir allò del càncer del catalanisme?
    Emèrit Bono, ves per on, diu que l’Abril no era tan dolent i que això no ho va dir mai. I no és l’únic amnèsic…
    Gràcies de bestreta.
    josep.guia@valencia.edu

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s