On dius que comença?

A Assen (Holanda), on els pesats de les motos tenen el seu circuit-santuari.

Molt bé. Collonut: la Vuelta a Espanya arrenca als Països Baixos.

De qui ha sigut la brillant idea? Potser d’algun patriota amant de la història que ha volgut fer un petit, i rebuscat, homenatge a aquells gloriosos dies quan a l’Imperi dels Àustries (España, en dirien ells) no es ponia mai el sol. Aquells temps, entre els segles XVI i XVII, en què castellans, portuguesos, catalans, flamencs, indígenes americans (els pocs que no moriren a mans, o per contacte, dels seus conqueridors) i més i més pobles del món gaudien del privilegi comú de ser súbdits de Felip II, III o IV (de tants felips Déu nos en guard, que cantava La Trinca).

No ens desviem del tema: com dèiem, avui comença la Vuelta. I sí, el pròleg i les tres etapes següents es disputaran una mica lluny de Càceres, Badajoz, Plasencia o Fuenlabrada. Concretament, entre Holanda i Bèlgica; terra de clàssiques.

A partir de la 5a etapa, i per compensar tants quilòmetres de paisatges verds i frescos tan poc castellans, els organitzadors faran passar els ciclistes per l’Espanya més espanyola: camp de Tarragona, Comunidad Valenciana, Andalusia i un tast de les Castelles (la Vieja i la Nueva, que en deien abans).

I qui l’ha de guanyar aquesta Vuelta sense Angliru ni Pirineus i en què els ciclistes n’acabaran fins als collons de paisatges àrids i de pedalar i pedalar gaudint de la fresca dels 35ºC?

Alejandro ValverdeDiuen (Marca, As, Mundu, etc.) que el gran favorit és el Valverde. Aquests mateixos apunten que els seus principals rivals han de ser Cadel Evans, Ivan Basso, Samuel Sánchez i los cabrones de los hermanos Schleck.

Altres sagals a tenir en compte per quedar dels 10 primers serien Cunego, Kreuziger, Vandevelde, Gesink, Mosquera, Zubeldia, Igor Antón, Cobo, Danielson, Kirchen, Efimkin, Valjavec, els catalans Tondo i Quimet Rodríguez i Alexandre Vinokúrov.

Aquest últim, el kazakh de l’Astana, és un dels principals atractius de la Vuelta 2009. Després de dos anys de sanció per dopatge, torna -amb 36 anys a punt de fer- a disputar una volta de tres setmanes.

La participació conjunta de Vinokúrov, Basso i Valverde converteix aquesta Vuelta en una mena de festa dels condemnats: els tres han tingut les seves coses amb el gran merder del dopatge i tots tres han hagut de mirar-se algun Tour per la tele degut a problemes amb la justícia. La festa, però, encara hauria pogut ser més lluïda: el Rasmussen volia córrer i no l’han deixat i jo trobo a faltar altres dopats com el Mayo, el Landis, el Riccò o el Kaixetxkin (què se n’ha fet d’aquest últim? És viu?).

Si contemplar les àmplies i monòtones vistes que ofereixen les carreteres de la Meseta els avorreix, el Valverde i el Vinokúrov, tot pedalant, poden aprofitar alguna estona per comentar (amb quina llengua?) una de les últimes grans etapes de la història de la Vuelta. Ells dos en van ser els principals protagonistes.

VinokúrovFou el dia 13 de setembre del 2006. De bon matí, a falta de 5 etapes pel final d’aquella Vuelta, el Valverde era líder i el kazakh anava segon, a 1 minut i 42 segons. Aquell dia, l’etapa acabava a Granada. La principal dificultat muntanyosa de la jornada era el port de Monachil, situat a 20 km de l’arribada.

Pujant, el Vino va atacar. Cap sorpresa. Tota la vida ho ha fet. En aquella Vuelta 2006 també. A cada etapa de muntanya, atacs del kazahk. A dalt el port de Monachil, el Valverde va passar una trentena de segons més tard que el Vinokúrov. Malgrat que no havia pogut respondre, amb total solidesa, a l’atac del rus dels collons, semblava que el seu liderat no corria perill: quedaven 20 km de baixada fins a Granada, terreny suficient per perseguir i atrapar el pesat kazakh.

A l’inici de la baixada, el Balaverde va donar-ho tot per deixar clar qui era el mallot oro. Semblava que el seu esforç tindria recompensa: tenia el Vinokúrov allà davant, a pocs metres, el podia veure. La fuga s’estava acabant.

De sobte, el Delgado -com si acabés d’arribar del futur, havent vist ja el final d’etapa, i volent canviar el curs de la història-, des de la seva posició de comentarista de TVE, començà a cridar “Hay que conectar! Hay que conectar!”. Volia dir, i fer-ho saber a tothom -i molt especialment al Valverde i al seu equip (el Banesto)-, que encara no era el moment de relaxar-se. La feina no estava feta. Veure el cul gros del Vino a tocar no era suficient. El Valverde l’havia d’atrapar. Qualsevol metre entre ells dos podia resultar perillós. Aquells pocs segons d’avantatge havien de quedar reduïts al no-res.

No va poder ser. No sé si és que el Valverde es va refiar o va quedar-se sense forces, però el cas és que, baixant, i en 15 km, el Vinokúrov va treure un minut i mig a l’espanyol, va prendre-li el liderat i, pocs dies després, va guanyar aquella Vuelta; l’única volta de tres setmanes que té al seu palmarès. Des de llavors, el Valverde busca la seva primera Vuelta, la que ja hauria d’haver guanyat el 2006. Ho aconseguirà aquest any?

Sergi

Advertisements

4 comentaris to “On dius que comença?”

  1. Això de la Vuelta encara s’ho mira algú? L’alicient més gran deu ser veure on la caga el Valverde, el Carlos Sainz del ciclisme.
    I insisteixo: amb els quilos que acabem de pagar pel Xigrinsqui hauríem pogut muntar un o dos equiparrus Barça per guanyar el Tour. Laporta, estàs badant.

  2. A mi no es que no m’interessi… de fet, tot i que ja fa tants anys que no vaig amb bici que necessitaria rodetes, ho trobo molt distret mirar ciclisme. Pero a la tarda encara es treballa….

    Podrien correr al vespre? amb un frontal i anar tirant…

  3. Un dels pocs catalans d’aquesta “Vuelta” és el Xavier Tondo. Un cas curiós el seu: és un dels favorits a quedar dels 10 primers tot i que és la primera vegada que participa en una volta de 3 setmanes. Dit així, potser algú pensarà que estem parlant d’una jove promesa de vint-i-pocs anys amb molta carrera per endavant. Doncs no. Aviat en farà 31. Si voleu saber més coses d’ell, el truqueu o us mireu l’AVUI d’avui: http://paper.avui.cat/article/esports/173469/tarragoni/entre/candidats/podi.html

  4. Som a la meitat de la Vuelta. Etapa de muntanya amb final a Xorret del Catí i l’Alejandro Valverde es posa líder per davant de l’Evans. Ja tenim la cursa on volíem. Tothom atent per veure de quina manera absurda perd el “Jersey oro”. Pot ser en qualsevol moment i de la manera més tonta.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s