Barcelona

Fa uns quants dies vaig baixar a Barcelona. Feia un any que no posava els peus a la capital. Cosmopolita! Aldeano! Payés! Ha anat així, garrulus.

El dia i mig de finals d’agost que vaig estar a la ciutat comtal (com diuen a la tele per anar variant el repertori i no haver de dir sempre Barcelona) me’l vaig passar caminant i fent aturades a diferents bars per abeurar-me. Carrers de l’Eixample, plaça Espanya, Paral·lel, barri Xino, les Rambles, el Gòtic, plaça Catalunya, el Born, la Ciutadella, la Barceloneta o Gràcia van ser alguns dels punts per on vaig passar.

Temps i espais per recordar moments i imatges dels meus anys barcelonins, quan era un jovenet universitari: un berguedà més a la gran ciutat.

Abans de començar el meu primer curs a Barcelona vaig baixar, un dia de juliol del 1999 (ja fa deu anys!), a la que seria la meva universitat: l’Autònoma, a Bellaterra. Era dia de… no me’n recordo. Devia ser una mena de jornada de presentació i benvinguda als nous alumnes d’Història de la facultat de Filosofia i Lletres de la UAB.

D’aquell dia conservo dues imatges: la primera és la impressió que em va fer veure la grandària, i sobretot la llargada, de les que passarien a ser les meves noves aules. Acostumat a classes de 25 alumnes on n’hi feien cabre 30 o 35 de nosaltres, aquelles aules per a 100 o 150 universitaris em van semblar immenses. Aviat en vaig tastar les conseqüències: la pissarra quedava llunyíssim. Veus què hi diu allà? No ho llegeixo. Em sembla que m’hauré de posar ulleres. Així fou: havien de servir per llegir o moments puntuals i ja fa molt temps que només me les trec per jugar a futbol, dormir o anar a l’aigua.

Passeig de GràciaLa segona imatge d’aquell dia és d’un bar: esperava l’hora d’agafar el bus. Estava enfadadot: quina merda, fa calor i m’he perdut l’etapa del Tour. Vull tornar a casa.

Finalment -no em feia gaire il·lusió- va arribar el gran dia: el diumenge de baixar a Barcelona. L’endemà començava el curs. Aquell mateix vespre ja m’enyorava: vull tornar a casa.

Aviat hi vaig tornar. Acabada la primera jornada de classe, no vaig anar cap al pis de Barcelona. Tampoc vaig anar a passar la tarda a un altre pis d’estudiants. Bus i cap a Berga. M’enyorava. Estava bloquejat, totalment descol·locat. Fins llavors havia viscut sempre a Berga, a casa, amb els meus pares i germans. I no gaire lluny tenia els amics, coneguts i saludats i tots els racons on em sentia segur i còmode. Viure a Berga m’agradava. No tenia cap ganes de provar noves experiències.

De seguida va quedar claríssim -jo ho patia i els meus ho veien- que no estava assimilant gens bé tants canvis: haver de passar la setmana fora de casa, compartir classe amb desconeguts i no amb els amics de sempre, Barcelona com a nou paisatge quotidià… i no poder veure, cada dia, la meva joguina preferida (la meva germaneta, que aleshores tenia 3 anys, a punt de fer-ne 4).

Plaça Catalunya Ja no ho recordo amb precisió, però aquella situació d’enyorament agut s’allargà uns dos mesos, un període en el qual les meves setmanes funcionaven més o menys així: baixar dilluns amb el bus de la festa (que sortia de Berga a quarts de 6 del matí), pujar -per passar-hi una nit- a Berga dimarts o dimecres, baixar per anar a classe i tornar a pujar a Berga el dijous per passar-hi un fantàstic cap de setmana de tres dies. Estava tan fora de si que ni l’incentiu de sortir els dijous a la nit era prou fort. Preferia despertar-me divendres al meu llit, a casa, momentàniament feliç, i al migdia poder anar a buscar la Maria a les Carme.

Amb el pas dels dies i les setmanes, la tonteria em va anar passant. Havia triat anar a la universitat i viure a Barcelona. Per tant, el què tocava era anar a classe i aprofitar el temps. O això o cap al polígon. Vaig decidir, per la via del qui dia passa any empeny, continuar estudiant.

Les llargues caminades que vaig fer en aquells mesos d’adaptació paulatina a Barcelona són un dels primers bons records que tinc d’aquelles primeres setmanes a la capital. Vaig començar el curs sense tenir gens clar cap mena de mapa esquemàtic de Barcelona i vaig decidir posar-hi remei caminant i fent ús del metro. Cada setmana em dissenyava rutes per fer i llocs per descobrir i també agafava el metro per anar provant línies encara no utilitzades i treure el cap a estacions i barris de la ciutat que queden molt lluny de plaça Catalunya.

Plaça del DiamantEn una d’aquelles jornades de Coneixent Barcelona vaig asseure’m un moment a un banc del passeig de Gràcia per canviar les piles o el K7 del walkman. Quan vaig arribar al pis vaig adonar-me que no tenia la carpeta. Me l’havia deixat en aquell banc. Vaig córrer a buscar-la, però no la vaig trobar. Era un dia de desembre. A la carpeta hi tenia els apunts que m’havien d’ajudar a treure bones notes en els meus primers exàmens com a universitari. Diuen que dels errors se n’aprèn. Mentida. Uns quants mesos més tard, cap a final de curs, vaig perdre la carpeta amb els apunts del segon semestre. Molt bé.

Passejant, passejant, vaig anar fent meus alguns punts o racons en concret: forns on anar a buscar berenar, bars que complien els requisits bàsics per esmorzar amb condicions (un bon tallat, croissants cruixents i, sobretot, varietat i disponibilitat de diaris), llocs on anar a córrer algun dia a la setmana (Ciutadella o Park Güell) i carrers o places on gaudir d’agradables passejades (la Rambla o places de Gràcia com la Raspall, la de la Revolució de Setembre, la de la Virreina o la del Diamant).

Els anys van anar passant i ja en fa uns quants que torno a viure, tota la setmana, a Berga. No enyoro Barcelona, però en conservo un bon record. Segurament és així perquè vaig viure-hi com un privilegiat (en un bon pis, fent vida d’estudiant, sense treballar, etc.), però el fet és que m’agrada baixar-hi de tant en tant per poder tornar a passejar per aquells carrers i places que, durant uns quants anys, van ser una mica meus.

Sergi

Anuncis

5 comentaris to “Barcelona”

  1. Molt bona entrada, Sergi! I quasi la podria haver firmat jo, ja que, salvant alguns punts, em va passar el mateix! És un text que recomano als estudiants que s’estrenen a la ciutat comtal.

  2. El text d’aquesta entrada hauria pogut ser molt més llarg. Podria haver parlat d’alguns dijous que sí que vaig sortir, de tants i tants viatges amb els autocars de l’ATSA/Alsina Graells i també d’experiències viscudes a la universitat. Però tampoc fa falta escriure tot el que hem viscut. Que l’escriure no ens faci perdre el viure.

    Però una cosa més sí que la vull dir: a la meva època, a l’Autònoma feien un torneig de futbol 7 pels alumnes de la universitat. Amb uns quants berguedans vam muntar un equip. Bergistans ens dèiem. Quin nom més maco. Llàstima que el garrulu del SAF (Servei d’Activitat Física de la UAB), creient-se més puta que nosaltres i mostrant un total desconeixement i falta de respecte envers la identitat i la història dels Països Berguedans, va decidir, escrivint-ho a la paperassa oficial del torneig, que el nom del nostre equip era “Begiristains”. Ni oblit ni perdó.

  3. Oh!! Jo, tot i no anar a la UAB, vaig formar part en alguns partits d’aquest gran equip! La superfície del terreny de joc era lamentable (moqueta superabrasiva!) però algun que altre gol espectacular s’havia vist!

  4. Un gran equip els Begiristains!!! Es van viure moments de gran futbol, només comparables a l’altre super equip de la UAB, els gatets (la versió 2.0 dels begiristains vaja…)

  5. Quan era estudiant, no practicava gaire l’ofici de les xuletes. Recordo haver-ne fet servir en algun examen d’Economia de Batxillerat i diria que no gaires vegades més. A la universitat mai. Lo màxim que vaig arribar a fer en algun examen de la UAB fou apuntar-me algunes paraules o conceptes clau que creia que podien sortir a l’examen en algun d’aquells plecs de fulls que ens donaven per escriure-hi les nostres respostes. Això recordo haver-ho fet en un examen de Prehistòria II: m’havia saltat moltes classes (més m’estimava anar a fer partidillus al SAF o a la Play), no dominava gaire el tema i volia aprovar. El divendres, llegint el diari, vaig veure el nom de la professora d’aquella assignatura escrit en una esquela. Esgarrifança. Es deia Encarnación Sanahuja.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s