L'ofici d'escriure

Un dia d’agost, des del seu blog, l’admirat i odiat Salvador Sostres (jo estimo els seus textos, altres l’odien a ell tot sencer) va explicar-nos quan va venir-li la idea de voler ser escriptor i com s’ho ha fet per fer realitat, i anar mantenint, el seu somni i la seva ambició:

“la cosa ve de molt lluny, ve dels 13 anys, quan em vaig plantejar com volia que fos la meva vida i vaig entendre que passar-m’ho bé i treballar havia de ser un tot, i que no podia ser de cap manera que la meva feina fos aliena al meu plaer (…) el meu curs natural hauria estat dedicar-me al negoci familiar però vaig preferir endinsar-me en l’aventura d’escriure. Estic parlant de quan tenia 13 anys, que és quan més o menys vaig decidir-ho.

I esclar, va ser una decisió una mica estranya i que la meva família se la va prendre amb una estranyesa més gran encara. Ara tot sembla molt més fàcil. Però que quan un té 13 anys digui que es dedicarà a escriure no deixa de ser equivalent a que digui que voldrà ser astronauta, jugador del Barça, cantant de rock o bomber. I aquelles paternalistes frases tan humiliants: Tu estudia Economia o Dret, que tenen més sortida, i escriure és un hobby. Des de llavors la paraula hobby m’ha semblat sempre tan horrible, la paraula i el concepte, que ni tan sols sé si és així com cal escriure-la. De tota manera era igual perquè la decisió era profunda i segura: i no sabia com ho faria, només volia ser com l’Espinàs, tenir la meva columna diària i que em deixessin en pau. I així ha estat. Vaig trigar 13 anys, però al final vaig aconseguir-ho.

(…) Escriure és una professió total, en el fons sempre estic escrivint encara que no tingui l’ordinador al davant, i sempre estic alerta perquè sempre pot sortir un article d’on menys t’ho esperes. Potser no hi ha gaires professions totals, però escriure, o almenys escriure com jo escric, segur que sí que ho és. M’agrada escriure, m’agrada explicar la vida i també m’agrada l’acte físic d’escriure, anar modulant conjunts de paraules -fins i tot teclejar-les és d’una gran sensualitat. No crec que hi hagi res, llevat de la meva dona, que m’ompli tant com escriure, que em diverteixi tant com escriure, que em permeti ser tant jo mateix com escriure.

Encara que hi hagi gent que es pensi que escriure no és treballar, hi ha un munt d’hores al darrere de cada pàgina escrita. Algunes surten més ràpid, és veritat, també de vegades serveixen d’alguna cosa les hores de vol i l’ofici; però els puc ben assegurar que escriure és treballar, i treballar moltíssim, barallar-te amb una línia que no t’agrada i no saps per què, amb un text que el notes incomplet i ets incapaç de descobrir què li falta. I després hi ha aparèixer a la tele o fer ràdio per completar el sou i poder viure un poc més còmodament, perquè com tothom es pot imaginar escriure en català no és pas el negoci del segle. La meva família és molt amable amb mi i m’ha ajudat quan l’he necessitada, però no és cert que em mantinguin. No va ser fàcil que a casa meva se’m prenguessin seriosament, ni va ser fàcil aconseguir, per fi, tenir una columna. Tampoc és que hagin estat 8 anys gaire fàcils. Angoixes i vertígens. I una satisfacció molt profunda, per descomptat, però també tots els perills que he explicat i d’altres que no he dit perquè no puc suportar fer el paper de la víctima. Però és el que volia, vaig tenir una idea i l’he perseguida amb obstinació i tota la tenacitat de què he estat capaç, com cada article”.

El Sostres diu que, quan era petit, pensava que, de gran, volia ser com l’Espinàs: “tenir la meva columna diària i que em deixessin en pau”. Jo, quan era petit, veia que el meu pare llegia la columna diària que el Josep Maria Espinàs escrivia a l’Avui. Jo no la llegia. Encara no llegia diaris. Quan vaig començar a fer-ho, l’Espinàs va deixar d’escriure a l’Avui per passar-ho a fer a El Periódico.

Tot i no ser un fidel lector dels articles i llibres de l’Espinàs, aquest estiu vaig llegir-me un llibre seu: El meu ofici. En aquest llibre, com diu el títol, l’Espinàs ens parla del seu ofici: d’allò a què es dedica des de fa seixanta anys. Fent ús de capítols curts, l’autor ens parla de les seves experiències, i les seves conclusions, entorn la feina d’escriure. Interessant.

És un llibre ple d’afirmacions sensates. Amb frases i sentències que poden semblar simples i evidents, però que denoten molts anys de convivència amb la diabòlica mania d’escriure. Per exemple, l’Espinàs subratlla que els escriptors no han de pretendre voler ser considerats com els éssers més ben parits de la societat. Però tampoc se’ls ha de menystenir com una mena d’inútils que fan una feina molt secundària. Ell reivindica la feina dels escriptors com la d’un ofici més. Els especialistes en elaborar un producte (novel·les, contes, articles, etc.) que no tothom consumeix o necessita, però que no deixa de ser un bé o servei més que s’ofereix als ciutadans. Un producte (literatura, llibres, lletra escrita, premsa, etc.) que molta gent vol o necessita consumir més o menys regularment per ser un xic més feliç… o una mica menys infeliç.

Dit això, i traint els meus costums, no reproduiré cap fragment del llibre. Avui, per acabar, citaré a un altre dels molts escriptors que algun dia han garlat o escrit en referència a la seva feina. Al seu llibre El nostre heroi Josep Pla, l’Enric Vila, contundent, ens diu que un escriptor que no t’aixequi de la cadira no val res.

Sergi

Anuncis

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s