Els més desgraciats

Ara potser ja ens queden molt lluny, però la gent del Barça hem patit partits, setmanes i anys sencers desastrosos. Dies de misèria i emprenyades -per exemple, quan, amb l’equip fet una merda, el Gaspart deia que no es pot tenir més prestigi quan ja es té tot– que ens han fet dir o pensar que érem els més desgraciats del món (del futbol, evidentment).

Els espanyolistes -quina etiqueta més lletja collons; suficient per no voler saber res dels periquitos-, més habituats a les misèries futboleres (Leverkusen, enderrocament de Sarrià, descensos a Segona, Juli/o Pardo) que nosaltres, potser tenen més motius per considerar-se, ells sí,  els més desgraciats. Igual que els aficionats del Patético, del Betis o del Torino; un modest club italià que segurament mereix, més que cap altre, el qualificatiu d’equip més desgraciat del planeta futbol.

Per què? Repassem la seva trista història:

El Torino neix el 1906, la temporada 1927-1928 guanya el seu primer Scudetto i bla, bla, bla. La història del Torino es posa interessant a partir dels anys quaranta.

El 1942, decidit a fer un equip campió, Ferruccio Novo, president del club torinès, fitxa a Mazzola i Loik, els dos millors jugadors del Venècia. La inversió va valdre la pena: la temporada 1942-1943 el Torino va guanyar la seva segona lliga.

Per obtenir el seu segon campionat consecutiu hagueren d’esperar, però, fins l’any 1946. Entremig, degut a causes de força major (i tant major: la Segona Guerra Mundial!), Itàlia es quedà sense calcio. Malgrat la guerra i el temps que havia passat des del 1943, el Torino guanyà l’Scudetto 1945-1946 i també els dos següents: 46-47 i 47-48.

Valentino MazzolaComençava la llegenda d’Il Grande Torino: la temporada 1947-1948, el Toro marcà 125 gols en 40 partits i protagonitzà exhibicions futbolístiques mai vistes: en un partit contra la Roma, el Torino perdia 1 a 0 al descans. Vint minuts després, l’equip de Torí ja guanyava… 1 a 7! Aquell equip era tan bo que es va permetre el luxe de descartar el fitxatge d’un sagal que es feia dir… Kubala. Un dia el van provar i no se’l van quedar. No els feia falta. Anaven sobrats de talent i grans jugadors. En aquells moments esplendorosos, entre 8 i 10 jugadors de l’onze titular de la selecció azzurra eren granes. Eren del Torino. No hase falta desir nada más, que diria Don Bernardo.

Un mal dia, aquell equipàs quedà destruït i, degut al seu tràgic final, passà a ser encara més llegendari. El dia 4 de maig de l’any 1949, a les 5 de la tarda, un avió s’estavellà a tocar de la basílica de Superga, a prop de Torí. Cap supervivent. De les 31 persones que anaven en aquell avió, 18 eren jugadors de futbol. Eren Il Grande Torino. Entre les víctimes hi havia Valentino Mazzola, un home de 30 anys, el crac de l’equip. Uns quants anys més tard, el 1960, l’Inter de Milà disputà un partit contra el Madrid. Al final del matx, el Puskas anà a buscar a un jove jugador interista de només 18 anys. Li donà la mà i li digué: Jo coneixia el teu pare. Havia jugat contra ell i estic convençut que estaria orgullós de tu. El nom d’aquell noiet (que fou un gran jugador) era Sandro Mazzola. En sentir aquelles paraules, evidentment, no pogué evitar plorar: parlaven del seu pare.

El tràgic accident commogué Itàlia. En un instant deixaren d’existir el millor equip del país… i els principals noms de la selecció italiana. Superga no era la gran desgràcia d’un equip petit.  Fou una tragèdia on moriren els millors jugadors de futbol d’un país molt futboleru. Després d’allò, a falta d’un any pel Mundial, quin futur tenia l’azzurra? I què passaria amb el Calcio? El dia del desastre de Superga, el Torino era el líder del campionat, amb 4 punts d’avantatge, a falta de quatre jornades. Aquells quatre partits, els rivals del Torino jugaren contra el líder en les mateixes condicions que aquest: amb juvenils. El Torino acabà guanyant aquell Scudetto; el seu cinquè consecutiu, el triomf pòstum d’Il Grande Torino. Un any més tard, el campió fou la Juve, que aprofità la tragèdia de Superga per passar a ser el gran equip de Torí i del conjunt d’Itàlia.

La selecció italiana tampoc superà gens bé la pèrdua dels seus millors jugadors. Abans de la gran desgràcia, Itàlia era vista com una de les grans favorites d’aquell Mundial que s’acostava: el de Brasil 1950, el del Maracanazo. Amb els jugadors del Torino liderant l’equip i ocupant gairebé totes les places de l’onze titular, Itàlia era un equip alegre i ofensiu. Sense ells, l’azzurra viatjà –amb vaixell!, per no haver d’anar amb avió- cap a Brasil trista i espantada  i refugiada en el catenaccio com a estratègia de supervivència.

L'avió estavellat a SupergaDes del dia del desastre, el Torino no ha tornat a ser mai més tan Grande com fou. Ha viscut alguns bons moments, però també noves sotragades i desgràcies. Als anys 60, amb Pianelli de president, i Giorgio Ferrini i Gigi Meroni d’estrelles, el rival de la Vecchia Signora arribà a construir un bon equip. Tanmateix, un nou desastre tornà a trencar-ho tot: el dia 15 d’octubre de l’any 1967, Gigi Meroni, la Papallona grana, moria atropellat als 24 anys… per un aficionat del Toro de només 19 anys. El nom d’aquest és Attilio Romero. Després de passar-ho molt malament, i recuperada l’alegria de viure -tot i portar sempre a sobre el pes de ser el responsable de la mort del Gigi-, Romero esdevingué, fa pocs anys (pels volts del 2000), president del Torino!

Gigi MeroniDesprés de la plorada mort de Meroni, i abans de l’arribada de Romero a la presidència del club, entre les dècades dels setanta, vuitanta i noranta, els soferts aficionats del Toro van poder gaudir d’alguna altra alegria: la temporada 1975-1976, amb Pulici i Grazioni a la punta d’atac, el Torino guanyà l’únic Scudetto que ha obtingut des del 1949 fins ara; a la 1984-1985 quedà segon a la lliga (per darrere del Verona!?); el 1992 arribà a la final de la UEFA i el 1993 guanyà la Copa d’Itàlia. Entremig, l’equip torinès celebrà el 40è aniversari (1989) de la tragèdia de Superga baixant a la Sèrie B i protagonitzà un traspàs rècord.

El 1992, el Milan fitxà a un jugador de 23 anys del Torino, Gigi Lentini, per un preu mai vist fins aleshores: 65.000 milions de lires, que vindrien a ser 33,5 milions d’euros. Pel Milan, el fitxatge fou un fracàs estrepitós (el 1993, el Lentini va tenir un accident de cotxe i, després d’allò, mai més recuperà el seu millor nivell). Malgrat els diners obtinguts, els aficionats del Torino tampoc quedaren contents: el Lentini era el seu nou Gigi, la joia de l’equip, l’esperança de l’afició, el poder somiar en construir un nou Gran Torino… i els el van prendre.

De moment, el segle XXI tampoc està sent gaire gloriós pel Torino: s’han gastat (sense resultats gaire positius) molts diners, han hagut de refundar el club per problemes econòmics, tenen un president (Urbano Cairo) conegut com a Miniberlusconi (pels seus desitjos de grandesa i perquè va treballar com a assistent -assistent de què?- d’Il Cavaliere), s’han especialitzat en ser un equip ascensor (van pujant i baixant de la Sèrie A a la B) i, fa pocs mesos, van tornar a commemorar l’efemèride de Superga (60 anys sense Il Grande Torino) de la manera més penosa: a la penúltima jornada de lliga, jugant-se el descens, i sabent que l’últim partit seria el decisiu, diversos jugadors participaren en una tangana que tingué greus conseqüències per a l’equip: 7 titulars foren sancionats i el Torino hagué d’afrontar el partit més important de la temporada amb algun juvenil i una alineació inèdita. Evidentment van perdre (2 a 3 contra la Roma) i avui són equip de segona.

La trista història del Torino, una altra història del calcio.

Sergi

Anuncis

7 comentaris to “Els més desgraciats”

  1. Bona part de la informació inclosa en aquesta entrada, i en altres entrades dedicades al calcio i a històries del futbol mundial que ja formen part de La Granja, l’he tret d’un altre blog. Es diu Superga; el nom del lloc on Il Grande Torino va desaparèixer per sempre més.

    Superga és un dels blogs que procuro repassar cada setmana. L’amo de la casa hi penja els articles que l’Enric González -l’autor del llibre “Historias del calcio”- publica regularment a El País i també hi afegeix “todo lo que pueda robar a quien haga algo parecido al arte escribiendo sobre fútbol”.

    Si voleu visitar Superga, http://superga.blogspot.com

  2. L’altre dia, voltant per l’internet, vaig trobar dues batalletes més de la desgraciada història del Torino:

    La primera és de l’any 1921. En aquells temps, el campió de la Lliga italiana es decidia en una final. El Torino acabà aquella lliga del 1921 empatat a punts amb un equip que es feia dir Legnano. Per decidir quin dels dos equips disputaria la gran final, s’organitzà un partit entre ells: empataren a 1. Després d’una pròrroga de 60 minuts, l’empat persistia. Per obtenir un vencedor, l’àrbitre decidí fer una altra pròrroga. Després de 8 minuts més de partit, els jugadors d’ambdós equips van dir prou: no podien més. N’estaven fins als collons. Deixaren la pilota quieta i es van donar les mans. Van renunciar a seguir jugant i cap dels dos equips passà a la final.

    La segona historieta és del 1992. L’any del Cobi, el Torino arribà a la final de la Uefa. Al partit d’anada, l’equip torinès va treure un bon resultat (2 a 2) del camp de l’Ajax. A la tornada, quan tocava tirar de 5-4-1, empatar a 0 i celebrar el títol, el Torino va perdre 0 a 1. Durant el partit, l’equip italià va fer 5 pals.

  3. La trista història del Torino no acabarà mai. Són més desgraciats que l’Espanyol. Van començar la temporada amb la voluntat de tornar a pujar a la Sèrie A i en aquests moments estan a la zona mitja de la classificació. Ahir, farts de tanta misèria, els aficionats més radicals del Torino van atacar al president i van tirar ous als jugadors. Ho diu l’AS: http://www.as.com/futbol/articulo/petardos-botes-humo-presidente-torino/dasftb/20091228dasdasftb_57/Tes

  4. La primera temporada disputada després de la Guerra Civil (la 1939-1940) hauria pogut ser la millor de la història de l’Español, però no. Van guanyar la Copa (3 a 2 contra el Madrid), però la Lliga se’ls va escapar. Per què? Van perdre un partit rere l’altre després de patir el seu particular “Superga”: a falta de set jornades, els periquitos van anar a jugar al camp del Sevilla vestits de líder. Van defensar la primera posició de collons: van perdre 4 a 0. De tornada, accident d’autocar: un jugador de l’equip va perdre-hi un ull i altres patiren ferides menys greus. Fins a final de temporada només van poder guanyar dos partits més. El campió d’aquella Lliga fou l’Atlético Aviación (l’actual Patético). L’Espanyol quedà cinquè i el Barça novè.

  5. Va ser emotiu veure-ho en directe. Pell de gallina des del sofà estant: a punt de començar la pujada final de l’etapa, dos homes de l’Euskaltel es foten de cap. Un d’ells és l’Igor Antón, el mallot vermell. Poc després, el veiem dins del cotxe. El líder ha plegat. Al marca.com ens parlen d’altres ciclistes que, sent líders d’alguna volta de tres setmanes, també van haver d’abandonar per culpa de caigudes o altres desgràcies: http://www.marca.com/2010/09/12/ciclismo/vuelta_espana/1284242757.html

  6. A la Itàlia de postguerra, el millor equip del país jugava a Torí però no era la Juve. Era Il Grande Torino. Quines màquines: a la temporada 48-49 van guanyar 10 a 0 al Milan. Poc després, aquell equipàs va morir a Superga: http://www.marca.com/2011/02/08/futbol/futbol_internacional/calcio/1297168151.html

  7. Ara feia almenys dues setmanes que no esmentaves això de Superga. Una temeritat, tenint en compte que es tracta d’un tema de “rabiosa actualitat”.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s