Del zoo d'en Pitus al barri Xino

Ara fa tres anys, pocs dies abans de les últimes eleccions catalanes fetes fins ara, el Xavier Sala Martín (el proper president del Barça, o això espero) va entrevistar, a la seva manera (és a dir, divertida i interessant), des de les pàgines de La Vanguardia, els caps de llista dels principals partits polítics. Un dels entrevistats fou el Montilla.

L’ara president no va quedar gaire content d’aquella entrevista. Ofès i emprenyat, va aixecar-se i va anar-se’n abans d’acabar. Va considerar que el to i moltes de les preguntes perpetrades per l’economista de les americanes alegres eren ofensives, impertinents i inadequades. Incòmode i fart d’aquell dur interrogatori, el José va marxar -tot acusant el Xavier de ser un sectario– deixant l’entrevista a mig fer.

Sap com acaba el Zoo d’en Pitus? Aquesta va ser una de les preguntes que no va agradar al Montilla.

El dia de l’entrevista, el president sociata de Catalunya va confessar que no sap com acaba el Zoo d’en Pitus; un conte del Sebastià Sorribas publicat per primera vegada el 1966 i que, des de llavors, han llegit milers i milers de catalanets. Molts de nosaltres també.

A les Carme (amb s final o sense?) ens el van fer llegir. Ben fet. No recordo gaire com anava i tampoc sabria explicar gaires detalls del final del llibre (diria que acaba bé), però el regust que em va deixar sí que el tinc present: molt bé. Un conte preciós.

De petit, vaig llegir un altre conte del Sebastià. No tinc clar si ens el van fer llegir a col·le, si me’l van comprar els meus pares o si el vaig agafar de la biblioteca de la nostra escola. Com que parlava de futbol, em sembla que aquest altre llibre encara em va agradar més. Tant, que podria dir que fou un dels grans contes de la meva infància. Sí, efectivament, parlo de La cinquena gràcia de Collpelat.

Sebastià SorribasDes que vaig aparcar-lo, i fins fa un parell de mesos, el Sebastià Sorribas va desaparèixer de la meva vida. Malauradament, no només de la meva: el pare del Zoo d’en Pitus, un dels llibres en català més llegits de la història, va morir l’any 2007. Ho vaig saber fa ben poc, just el mateix dia que, anys i anys després, tornava a tenir un llibre seu a les mans.

Un dia del passat mes d’agost, ja ho vaig explicar, després de tot un any sense baixar-hi, vaig donar uns quants volts per Barcelona. Feia molta calor. El pitjor dia de l’estiu. No ho dic jo. Ho deien els termòmetres, les estacions meteorològiques i els homes del temps. Buscant refugi contra aquella temperatura exagerada, vaig entrar al Museu d’Història de Catalunya. Allà, vaig treure el cap a la botiga. Poca estona abans havia passejat pel Raval/barri Xino i em va fer gràcia (oh, quina coincidència!, com se sol dir) trobar un llibre titulat, precisament, Barri Xino. Vaig agafar-lo i en veure que l’autor era el Sebastià Sorribas, encara em va fer més gràcia. Vaig fer un fulleig de tempteig (comprar o no comprar, aquesta era la qüestió) i el producte em va convèncer: tots els trossets de pàgina que vaig llegir em van resultar interessants. Me’l vaig quedar perquè en volia més.

Bona compra. Ja llegit, puc dir que el llibre m’ha agradat molt: m’ha fet passar molt bones estonetes. I  com que sóc així, el vull compartir. Aquesta vegada també. Deixeu-me que destaqui alguns (bastants) fragments del llibre. Trossos amb una mica de tot: anècdotes divertides, records emotius i moltes experiències esgarrifoses. Batalletes, i molt més que batalletes, explicades amb gràcia i parlant clar, molt clar: sense gaires eufemismes ni autocensura. Amb les paraules escaients, sense buscar sinònims moderats i políticament correctes.

El Sebastià Sorribas era fill del barri i ens explica com era el Xino quan ell era jove; és a dir, en els anys més durs de la postguerra.

He ordenat els fragments escollits en diferents apartats: apartats on es parla de meuques, puterus, misèria, personatges estrambòtics i també d’atrocitats de tota mena.

Tanta misèria, atrocitats a dojo, personatges que oju i quins lloros!

“Alguns diuen que ara el barri està brut… Més brut que als anys quaranta? Impossible! Als anys 40, el meu barri feia pudor de pixum -tothom pixava al carrer- i no passava dia que no fotessis una relliscada amb un tomàquet podrit o un tronxo de col…, o amb una caca, i no de gos precisament”.

El meu barri, als anys quaranta, era brut, fosc i feia pudor: tothom pixava al carrer, grans i petits, homes i nens, fins i tot algunes nenes (…) un lloc miserable on es patia fam i on la tuberculosi feia estralls”.

En aquest món hi vivien personatges de tota mena. Per exemple: “A casa havia sentit parlar d’un captaire que demanava diners dient una gràcia de caritat per un pobre home que no té ganes de treballar“.

Un altre personatge: “De tant en tant, al barri apareixia un ésser ben estrany (…) no hi era tot. Bé, més que no ser-hi tot, només hi era la meitat, perquè aquell home no tenia cames i estava col·locat sobre una fusta amb rodes (…) ningú no sabia el nom d’aquest pobre desgraciat, però nosaltres, els nens, li dèiem l’Hijoputa. I és que es passava la vida dient: Dame un vaso de vino, hijoputa… No me toques los cojones, hijoputa… Serás hijoputa! Vosotros, chavalería, sois todos unos hijoputas del carajo! Pocs anys més tard, vaig saber que l’Hijoputa vivia a la Barceloneta, i que va morir atropellat per un carro de les escombraries.

Uns altres elements curiosos del barri eren els lloros. El Sorribas en destaca un que “era molt mal parlat. La seva frase favorita era Putas, todas putas. Ho deia cada dos o tres minuts. De tant en tant, però, també deia altres coses: al carajo, maricón o Pepe, cabrón! El Pepe era el veí de l’altra banda del carrer. Evidentment, de tant en tant, el Pepe s’emprenyava de tant sentir l’animaló i, adreçant-se a la mestressa del lloro, deia: Leonor, tía, un día de estos le voy a retorcer el pescuezo a este loro tuyo de los cojones“. No gaire lluny hi havia un altre lloro que sempre deia el mateix: Franco, Franco, Franco. “En aquell balcó del lloro feixista sempre hi havia tomàquets podrits i tronxos de col que el personal llançava contra la gàbia”.

Malgrat que, al llarg del llibre, l’autor recorda moltes anècdotes de la seva joventut que fan riure, també deixa ben clar que el què realment regnava al seu entorn aleshores eren la misèria, les desgràcies i les atrocitats:

Amics que patien gana, “les pallisses rebudes a casa -a nosaltres, els nens, tothom ens pegava, els germans grans, els cosins, la gent del carrer…-, o el cas de la Josefa, que se la tiraven tots els seus germans. I recordo molt bé l’Irene, quan la policia es va endur el seu pare, dient-nos que el seu propi pare havia prenyat l’Adelina, que era la germana (de només catorze anys) d’ella i la filla d’ell. I quina fou la reacció de la mare? Insultar la filla per haver denunciat a l’home”.

“Al carrer Sant Bertran hi havia una fàbrica de caixes de cartró on les operàries, totes, tenien menys de catorze anys. I per entrar a la fàbrica era condició sine qua non anar-se’n al llit amb l’amo i també amb l’encarregat. I en qualsevol moment, un dels dos triava una de les criatures i se les enduia al llit”.

Ni a l’església no estaves segur. Recordo els dissabtes a la tarda, després de la llauna d’Acció Catòlica, en un racó de l’església, agenollat, esperant el torn per a la confessió. De sobte, de dins el confessionari se sent la veu d’un de la meva escola: No me toque! No me toque la polla, joder! I el noi sortia del confessionari, cridant: Usted es un maricón! Me cago en sus muertos!

Un barri de vençuts

“Des de l’entrada dels feixistes a Barcelona, la ciutat s’havia omplert de cartells amb la frase Hable usted en cristiano. Jo ja havia rebut moltes hòsties per parlar en català (…) als anys quaranta, no passava dia en què no sabéssim d’un familiar o d’un amic a qui li havien fotut dues nates per parlar en català“.

“Un infaust dia va desembarcar a la parròquia un malparit que es feia dir Padre Apóstol (quina barra!). El bandarra es passava l’estona dient-nos que els nostres pares i germans eren uns rojos, i ens amenaçava que cremaríem a l’infern per tota l’eternitat si parlàvem el que ell en deia esa mierda de lengua que hablan los catalanes (…) Segons ell, Dios habla en español y, por tanto, quien habla en dialecto catalán, ofende a Dios“.

“Això de rebre insults -o una plantofada!- si parlaves en català va durar molts, moltíssims anys. Un gran nombre de nouvinguts, durant força temps -fins que aconseguíem civilitzar-los una mica- no deixava d’insultar-nos. Alguns, fins i tot, es quedaven parats en constatar que parlàvem català. Això també va durar molt temps!”.

Parlant de la seva escola, i de l’educació rebuda a base d’hòsties, l’autor diu: “allà rebíem tots, no se salvava ni Déu! Ja el meu primer dia de classe, vaig tenir un dubte i em vaig dirigir a la taula del mestre amb la intenció de resoldre’l. Però abans que pogués dir res, el bèstia de Don Gaspar em va clavar una nata monumental (…) Aquell migdia, en arribar a casa, la mare em va preguntar: com ha anat a l’escola? El mestre m’ha fumut una hòstia… Nen! Es diu una bufetada. No, mama, no ha estat una bufetada, ha sigut una bona hòstia“.

També ens parla d’ El Pajo, un mestre molt especial: “era subnormal. No és que fos poc llest o un xic beneit, no; el Pajo, com a mínim, era dèbil mental. A més, l’home tenia una especial devoció a tocar el culet dels nens i nenes. I no tenia cap mania a abaixar els pantalons o les calcetes dels seus alumnes”. Aquest individu s’entenia amb la dona del propietari de l’escola. Un dia, un alumne els va enxampar junts, en horari escolar, en posició poc acadèmica, i aquest mateix alumne va entrar a la classe del cornut cridant Don Gaspar, Don Gaspar, allí dentro se están tirando a su mujer! La resposta del mestre fou… hostiar la seva dona… tot rebent crits de suport dels seus alumnes. Com diu el Sorribas, quins temps, Senyor!

Putes, putots i puterus

En aquest llibre desfilen moltes prostitutes i nombrosos clients i visitants de cases de barrets, començant pel mateix autor. Deixem que s’expliqui:

“Els bordells rebien, i reben, noms diferents. Al nostre país se’ls coneix amb el de cases de barrets. Els nens del meu barri, però, per presumir, en dèiem, senzillament, cases de putes. I les autoritats? Quin nom utilitzaven les autoritats per designar aquest tipus d’establiments? En realitat, la prostitució estava prohibida. Sí, sí, prohibida! Aleshores, com és que hi havia cases de barrets? Ah, misteris d’aquells temps de feixistes i capellans carotes. Resulta que aquests establiments estaven prohibits però es toleraven, sabeu? D’aquí ve que les autoritats -els barruts!- de les cases de putes en diguessin cases de tolerància”.

Un d’aquests bordells era “Ca l’Emília, un bordell car, però de tota confiança (el meu favorit, des que vaig fer divuit anys!)”.

“El de les Tàpies era el carrer de les putes (…) mariners d’arreu del món ens preguntaven, a nosaltres, els nens, on hi havia putes, i nosaltres els acompanyàvem al carrer de les Tàpies”. A vegades, el Sorribas i la seva colla rebien preguntes, i ofertes, d’adults molt més greus: mentre jugaven, algun home se’ls acostava preguntant-los Qui vol guanyar dues pessestes? A qui me la peli, li donaré dues pessetes. El més greu del cas és que algun nen -nens afamats i fills de famílies enfonsades a la misèria- acceptava la proposta.

El Jardín, El Recreo i Las Delicias. Quantes vegades els de la meva colla havíem entrat fins a la sala principal per veure aquelles dones excessivament grasses, o excessivament primes, n’hi havia per tots els gustos!, que anaven molt a la fresca. Hi fèiem una ullada, i de seguida fugíem perseguits pels porters de la casa”.

“Era curiós tafanejar a l’entrada d’aquestes cases i veure el personal que hi entrava, per exemple un dissabte cap al tard. Gairebé tota la classe obrera del barri, amb el sou de la setmanada a la butxaca, hi era present. I també algun burgès. I, com comentàvem amb els amics, entre aquells que es tapaven la cara amb una bufanda, per passar desapercebuts, segur que hi havia algun capellà. I el Vicentet, un filòsof d’onze anys, reblava l’opinió: I a sobre, segur que aquests capellanots carden de franc! Segur, dèiem els altres, ben convençuts. La veritat és que, en aquells temps, la major part dels homes -solters, casats o vidus- anaven una vegada a la setmana, o cada quinze dies -segons les necessitats i sobretot segons les butxaques- a aquest tipus de locals”.

Un dels capítols del llibre es titula Les cases de barrets. Aquesta part inclou un subtítol: la Puri, un putot. “La Puri era una puta amb fill. La nena es deia Prudència, la pobra, i anava a una escola de monges. Era curiós veure la Puri en la seva pròpia salsa. Mig nua, amb els pits -massa grossos- a l’aire, i una mà a l’entrecuix, mentre convidava els clients a una horeta de plaer: Anda, tú, majo, que seguro que la tienes muy larga! Venga, que me muero de ganas de que alguien me la meta aquí, en el coñito (…) Per la seva filla, aquell putot ho suportava tot“. Però un dia la nena desaparegué de la seva vida: una família respectable la va adoptar amb la condició que la mare renunciés a veure mai més la seva pròpia filla.

“Des que no tinc la nena, la mamo sense cap il·lusió! Però, de sobte, somreia i deia: us imagineu la meva filla vivint al camp, ben vestida, ben alimentada i ben tractada? Quan hi penso, em cauen les llàgrimes d’alegria! Pobre putot!”.

El Xino, una vergonya per la ciutat

“En el temps de la meva infantesa, el meu barri vivia d’esquena a la ciutat. O, més ben dit, la ciutat li girava l’esquena, ja que el considerava una vergonya. Era difícil convèncer als barcelonins de fora del barri que, al Xino, la immensa majoria de la gent formava part de la classe obrera, i que només unes quantes dotzenes vivien, podríem dir, en l’anormalitat (…) Molts barcelonins estaven convençuts que al Xino només hi vivien putes, macarres, mariques, atracadors i assassins”.

Als cinemes, palomites i pajilleres

“Als anys quaranta, a menys de cinc minuts de casa hi havia una dotzena de cinemes. El de més a prop era el Colón (…) segurament era el cinema més cutre del país. Entre la primera fila i la pantalla hi havia prop de tres metres, i en aquest espai sempre es veien rajolins de pixats. I no solament es pixaven els de la planta baixa. Els del pis de dalt també, i sovint ho feien directament sobre la gent de la planta baixa, i llavors s’organitzava un sarau de por”.

En un d’aquests cinemes de la infància i la joventut de l’autor “l’empresari era un carota. Feia les mateixes pel·lis quatre setmanes seguides, canviant-los el nom cada setmana. Ell deia que al seu cine només hi anaven parelles per magrejar-se i que aquests tant se’ls en fotia les pel·lis que feien. Però a mi em feia molta ràbia. Havia vist una pel·lícula que es deia El héroe público número uno, i la setmana següent es titulava Policías valientes…”.

“Al cinema, a les nenes els intentaven fotre mà fins i tot les persones de la tercera edat. Jo sempre vaig creure que aquesta violència del grapeig era pitjor que l’hòstia pura i senzilla que sofríem els nens (…) Les nenes, per contra, sempre havien d’estar a l’aguait que algun parent no se les endugués al llit”.

Als cinemes dels anys quaranta -a Berga també?- hi havia unes treballadores especialitzades que al nostre cinema Cataluñ/nya no he vist mai: les pajilleres. “Aquestes esforçades treballadores del sexe manual s’estaven dalt, a la general. Els de la nostra colla, després de veure les dues pel·lícules des del pati de butaques, pujàvem a la general a veure un altre espectacle. En una filera de butaques hi havia tot de paios asseguts, fent cua, i una dona grassa que feia el servei (…) Quan el client estava servit, sortia per l’altra part de la cua, i llavors tots els homes canviaven de seient, pam, pam, pam. Era molt divertit. Els nois discutíem i fins i tot anàvem a pinyes per agafar un bon seient al darrere de la fila de les palles. Algú sempre s’acabava passant, i llavors la dona cridava: Llanterna! Fot fora a aquesta canalla, que així no es pot treballar a gust!”.

Si voleu més històries del barri Xino, podeu llegir aquest llibre, podeu rellegir el Zoo d’en Pitus o també podem muntar una excursió al Xino: passejar per la infància i la joventut del Sebastià Sorribas tot mirant i comentant els seus carrers, allà on vivien els seus amics, on tenia els racons secrets i què en queda dels seus cinemes i cases de barrets, de les botigues del barri on es feia estraperlo o de casa seva.

Sergi i Sebastià Sorribas

4 comentaris to “Del zoo d'en Pitus al barri Xino”

  1. Fins avui no l’havia llegit però el trobo un text atzel.lent. Val la pena dedicar-hi uns minuts. La crua realitat d’uns desgraciats que viuen en un barri desgraciat.

  2. Nosaltres no som fills del barri Xino ni vam viure la misèria de postguerra. Tanmateix, el “Barri xino” del Sorribas té algunes connexions amb nosaltres: amb la gent del bar i la nostra terra, els Països Berguedans. Exemples:

    – Entre nosaltres, o parlant d’altra gent que no ens llegeix ni ens escolta ni ens coneix, l’ús de la desqualificació garrul/garrulu/garrulo/garrulin cada dia és més habitual. Dient “Piki garrulu”, però, no som pas gaire moderns. L’autor del Zoo d’en Pitus també fa servir la parauleta. En diferents moments del Barri Xino, quan vol fer referència a gent menyspreable, diu “aquells garrulos…”.

    – En el llibre, molt de passada, apareix una berguedana. No ens deixa clar si estava bona o no. No és la protagonista de la pàgina. És una figurant. Aquesta berguedana del “Xino” treu el cap en un dels capítols on el Sorribas parla de la seva escola i de l’amo del local: aquell mestre franquista tan hostiador que es deixava fotre les banyes per un altre mestre “subnormal” (paraula de l’autor): “El Gaspar, a més de molt fatxa, era un missaire de ca l’ample. A més de fer-nos resar les oracions de rigor obligatòries, en acabar les classes, tant al matí com a la tarda (…) volia organitzar un rosari fora d’hores. Per exemple, en acabar les classes els divendres”. Les mares dels nens li digueren que no era gaire bona idea. Una d’aquestes mares era la nostra compatriota: “una dona molt catalana, acabada d’arribar del Berguedà, va explicar, amb el seu castellà enrevessat, ‘Ñor Gaspar, pensi que estos vailetos no están para rosaris”.

    – Al Barri Xino, el Sorribas torna a fer referència al Berguedà parlant d’històries de la puta mili: “El meu germà mitjà va fer quaranta mesos de servei militar! Durant aquests tres anys i escaig, el van dur d’un cantó a l’altre de Catalunya. Recordo que jo, fent broma, deia que el meu germà feia la volta a Catalunya en mili. El pobre va estar a Berga, Manresa, Bagà…”. De l’estada del seu germà a Bagà ens n’explica una anècdota: “a Bagà van fer consell de guerra a una mula. Sembla que la mula havia estat ‘apercibida’ per haver fotut cosses a diversos soldats. Però en certa ocasió va fotre una coça a un oficial. Consell de guerra ‘al canto’ i la mula va ser castigada a treballs forçats fins a la mort”.

  3. A Madrid, a cal PP, hi ha un home que es diu igual que aquell personatge tan desgraciat del barri Xino de la postguerra: Hijoputa. http://politica.e-noticies.cat/hijoputas-al-pp-37291.html

    Si voleu repassar qui era l’Hijoputa barceloní, us deixo amb les paraules del Sebastià Sorribas: aquell home “no hi era tot. Bé, més que no ser-hi tot, només hi era la meitat, perquè no tenia cames i estava col·locat sobre una fusta amb rodes (…) ningú no sabia el nom d’aquest pobre desgraciat, però nosaltres, els nens, li dèiem l’Hijoputa. I és que es passava la vida dient: Dame un vaso de vino, hijoputa… No me toques los cojones, hijoputa… Serás hijoputa! Vosotros, chavalería, sois todos unos hijoputas del carajo! Pocs anys més tard, vaig saber que l’Hijoputa vivia a la Barceloneta, i que va morir atropellat per un carro de les escombraries”.

  4. Mencata en zoo d´en pitus os lo aconssejo

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s