El Sostres va a la muntanya

Un dia d’agost de l’any passat, el Salvador Sostres -que cadascú el qualifiqui com vulgui. Per mi, que no hi entenc gaire, és el millor escriptor català del segle XXI- va anar d’excursió a la muntanya. A Aigüestortes. No va fer la ruta dels Carros de Foc: va pujar amb un d’aquells taxi-jeeps fins a l’estany de la Llebreta i des d’allà va anar caminant fins a l’estany Llong. Una passejadeta. Un dia a la natura que va deixar explicat al seu blog.

“Tres elements configuren el paisatge: pedra, pi i aigua. L’alçada de les muntanyes és un repte al teu davant. La majestuositat dels avets, tots els verds, tanta densitat. Hi ha un patriotisme del paisatge, i caminant per aquest parc és fàcil entendre-ho. Un patriotisme, una força d’ànima i una estètica que no són les meves, però puc notar-ne igualment el batec, la força, el sentit de pertinença. Hi ha un patriotisme del paisatge, i en certa manera és normal que en la base de qualsevol patriotisme hi hagi un amor pel propi paisatge, una relació ben íntima amb els teus arbres i les teves muntanyes. M’agrada el passeig i anar parlant amb l’Anna, però definitivament em sento més còmode en d’altres coordenades.

Arribem al refugi (el de l’estany Llong) i hi ha tota una colla d’excursionistes sense dubte molt més agosarats que nosaltres, gent que assenyala les muntanyes més altes que es veuen allà al davant, palplantades, i recorden les anècdotes de com les han pujades. No sé si aquest mateix matí, o potser ahir. És aquesta estètica de la gent de muntanya, amb aquesta indumentària, amb aquests temes de conversa, amb aquestes abraçades que consisteixen a colpejar-se sonorament l’esquena i que no he entès mai.

Hi ha una estètica de muntanya i no és gens refinada, de fet, em costa molta estona detectar que que no es tracta de 5 homes sinó que hi ha 4 homes i una dona, que naturalment és basca. Quina cosa! Les camotes com si fossin pernils i els turmells encetats, potser d’alguna rascada o segurament per culpa de les terribles vambes que ara du a les mans. Deploro aquesta estètica, i aquesta germanor que s’estableix a força de posar el cos sota condicions extremes d’una manera completament inncessària, aquest esforç gratuït que ja sé que molts veuen com una competició contra un mateix, com un esforç de superació, però que puges i baixes i ja està, i no deixes res de fet, ni cap progrés del que puguin beneficiar-se els altres, ni cap lliçó nova per a la humanitat, ni cap descobriment. Només de tu cap a tu mateix.

Bé, ja sé que amb molts no ens entendrem. I respecto que cadascú faci el que li sembli, simplement constato que aquest món no és el meu. Que aquesta estètica no és la meva, que aquesta idea de superació la trobo estèril. Que tanta desmesura incivilitzada acoquina l’home, l’empetiteix, i que el progrés de l’ànima, de fet l’únic progrés, es basa precisament en el procés invers. A soles amb la Natura, hi havia arribat a estar bé. En una casa estranya, però bé. Veient l’espècie d’espècie humana que  convoquen les activitats muntanyenques, em torno a sentir militant de l’asfalt, la benzina, i el so nocturn -com una bressola- de les sirenes de les ambulàncies.

Com que arribo al refugi un punt desfet, pobra resistència d’un noi d’asfalt, hi entro i veig un cartell que indica que la casota ha estat copagada amb fons de la Unió Europea. Això sí que m’entendreix. Pobres alemanys, penso. Quin tip de pagar! (…) Hi ha unes taules i uns bancs, rònecs i ombrívols, i una cuina al fons. A través d’una mena de mostrador m’atén un pelut considerable. Fa por i tot. Fu, fu! Pelut! Em sembla recordar-lo de l’acampada de Francesc Macià, però no tinc prou confiança per preguntar-l’hi. Aquesta mena de peluts de xandall i dutxa escassa, cueta, que treballa en una cuina sense cap mena d’observació de les normes elementals de manipulació dels aliments.

Em cobra la Coca-Cola a 2, 20 euros i quan li mostro la meva sorpresa em diu que no són una oenagé. És aquesta arrogància del subvencionat. Hi ha una cosa molt pitjor que ser una organització no governamental, que és ser una organització del govern. O no som en un Parc Nacional? Per cert, que la Coca-Cola no és freda de nevera perquè no tenen electricitat. Surto a l’exterior amb la meva llauna triomfal. No hi arriba l’electricitat, però sí la Coca-Cola, com una icona imparable de llibertat. Quan enmig de tota aquella cosa vertical, sense activitat humana endreçadora, pots notar l’espurneig d’una Coca-Cola rescabalant-te et sents una mica menys vençut, una mica menys perdut. Tot l’esforç que havia fet per comprendre els perquès del paisatge es desfà amb tota la fauna de muntanyencs al voltant. Una idea de civilització, i l’altra. I torna la meva ànima urbana a bategar. Ah, tenir una Coca-Cola a mà! La gran aliada, la que no ens abandona mai. Què faríem sense una Coca-Cola quan més falta ens fa? Mentre em bec l’últim glop, crescut per l’efecte del màgic brevatge, miro la immensitat i penso: Algun dia guanyarem, algun dia ho asfaltarem”.

Sergi (buenu, jo no he fet gaire res) i Salvador Sostres

Anuncis

12 comentaris to “El Sostres va a la muntanya”

  1. Fins ben avançat el text no em creia que fos del Sotres, pwe

  2. Merda! L’ordinador s’ha tornat boig!

    Volia dir que fins ben avançat el text no em creia que fos del Sostres perquè parlava d’una cosa que no era de la seva devoció i no havia insultat ningú. Però més endavant ho arregla i és Sostres en estat pur!

  3. El déu que el va parir…

  4. “Quan els nazis van endur-se els comunistes” és el meu comentari dedicat a parlar de l’eliminació d’un opinador nacional. I en van… http://sindicalistanacional.wordpress.com/2009/11/18/quan-els-nazis-van-endur-se-els-comunistes/

  5. No em pensava que algú pogués anar allà i no quedar-ne enamorat!

  6. Salvador Sostres el millor que?? ajajaja Si aquest feixista es el millor que té la lelngüa catalana, per mi millor que s’extingeixi ja!

  7. Com està acostumat a respirar aire contaminat, cotxes motos etc… al respirar aire pur les neurones del Techos han rebentat i han començat a cagar dins el seu cap. Per això diu el que diu, al respecte del preu de la Coca cola, home prendre una coca cola a les rambles, no pot costar el mateix preu que fer-ho davant d’una meravella de la natura, jo te l’hauria cobrat a 2.000 euros, només per l’entorn i per la possibilitat que desprès embrutis el parc pixant-la a peus d’un arbre.
    Pobre Pixapi.

  8. Avui, 24 de novembre, el millor escriptor del segle XXI escriu al seu bloc “periodistica”, “Canaries”, “s’en”, confon ‘li’ amb ‘l’hi’ i no sap distingir entre ‘es’ i ‘és’. Hi manté, com sempre, un lèxic pobre i un estil digne de les pitjors redaccions dels alumnes discrets de secundària. Publicar no equival a ser escriptor; com escriure als diaris no vol dir ser periodista.

  9. Hòstia Sostres! Quina setmaneta de naufragi. Va començar la setmana al més pur estil sindicalista de la CNT, traient tota la merda de la direcció de l’Avui. En comptes de semblar el Sostres del Majèstic, semblava el Durruti. Després va afirmar que ningú es creia que El Punt comprés l’Avui. I al cap de 48 hores, El Punt va i compra l’Avui. Molt bé Sostres: després d’haver tractat alguns dels periodistes de l’Avui de vagos, gordes, etc., com tornaràs al diari si et readmeten?

    I finalment la traca: Salvador Sostres fitxa pel diari digital de l’Arcadi Espada. Diari digital d’ultradreta espanyolista, i escrit en espanyol. No havíem quedat que parlar espanyol era de pobres? No havíem quedat que estàvem en guerra contra Espanya?

    Bé, a mi no m’estranya res. Aquesta burgesia que sempre s’ha venut el país és així. Molt predicar als dinars del Majèstic de la Fundació Catalunya Oberta contra el sociatisme i després els han enganxat mangonejant a tuttiplen amb l’alcalde sociata de Santako.

    Ara, Evasuau, és força patètic obrir un bloc només per rajar del Sostres. Que ets la seva ex o què?

  10. Hola!
    Evidentment, fer un bloc per rebatre en Sostres no és la idea més meravellosa del món. El problema és que el noi modera els posts i els meus no ni surten mai. Moderar, que sovint vol dir censurar. En tot cas, és divertit, perquè el noi és tan curt que amb cada frase s’empastifa més.
    I, per descomptat, no sóc cap ex del Sostres. Ja li agradaria, però en un món en què les dones triem, en Sostres (que d’atractiu no en gasta, ni físic ni intel·lectual) no té el que vol, sinó el que els altres descarten. I encara gràcies.

  11. Si sou uns garrulus antisemites, no aneu a Aigüestortes. El millor paisatge de Catalunya està ple de juevots. Sense comptar espanyols i bascos, una quarta part dels estrangers que visiten el llac de sant Maurici, els Encantats i tot allò són israelians: http://societat.e-noticies.cat/la-terra-promesa-disrael-a-catalunya-40401.html

  12. Amb el Goku fent-li companyia, el guarda del refugi de l’Aneto veu passar moltes expedicions direcció al pas de Mahoma. Tenint en compte la mena de personal que hi puja, no entén com no hi mor més gent: http://www.lavanguardia.com/ocio/20110731/54192970007/antonio-lafon-el-guardian-del-aneto.html

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s