Vosaltres sí que viviu bé

Som un bar de profes. Entenem-nos: al nostre bar hi entra de tot (des dels fills i filles dels nostres amics fins als més mamats del poble), i aquesta diversitat també inclou bastants mestres o professors, com vulgueu dir-ne.

Ja la pujarem dreta la paret, ja, si tot déu fa de professor i ningú treballa…

Jo sóc un d’ells. No sé si sóc professor, però ara en faig. I què, com va? T’agrada? T’hi entens amb la canalla? Ja els fas creure? O ja n’estàs fins als collons?

Buenu, anar fent, prou bé, hi ha dies de tot…

Des de principis de curs, he hagut d’afrontar aquestes preguntes, i fer ús d’aquestes respostes, unes quantes vegades. En algunes d’aquestes ocasions, quan la conversa s’ha allargat una mica, he repetit una cosa que em vaig autoimposar el setembre: no a les conclusions precipitades. Encara no toca dir si fer de profe és lo meu o no. Fa massa poc temps que m’hi dedico. De moment, prou feina tinc en fer una classe rere l’altra, mirar què farem l’endemà, preparar exàmens i activitats alternatives, etc.

Són dies de treballar, mirar, escoltar, gaudir i també d’aprendre a patir: com a totes les feines, els professors també vivim moments o situacions desagradables. En general, però, la cosa va prou bé. En tinc un bon indicador: quan el diumenge es va apagant i va quedant clar que demà serà un dilluns normal, el meu primer pensament no és uf, quina puta merda, un altre dilluns, i una altra setmana sencera, amb aquells cabrons. No. No ho veig així. La preocupació és una altra: és hora d’obrir l’agenda per veure què farem demà… amb aquells cabrons.

Quan volto per casa, però, no em passo el dia pensant amb els meus nens: també m’agrada llegir altres coses que no siguin materials ESO. M’agrada repassar la premsa esportiva, perdre estones al nostru blog, descobrir històries de tota mena o mirar a veure què collons diu el Sostres.

Al blog del Sostres no només hi podem llegir textos sostrerians. També hi escriu altra gent. Un d’ells és el Miquel Colomer, un professor de l’altre Arenys (el de Mar) que segueixo des de fa mesos. M’agraden els seus escrits. Entre d’altres temes, hi parla de les seves experiències a les aules –ja fa molts anys que hi treballa- i de tant en tant deixa escrites algunes interessants conclusions personals sobre el món de l’educació.

Com que jo encara no goso escriure solemnement què en penso del jovent actual i del que passa a les nostres escoles, deixo aquí alguns fragments escrits pel Miquel. No comparteixo exactament tot el que hi diu, i fins i tot a vegades actuo de forma contrària a la que ell considero adequada, però el conjunt d’aquests textos em sembla molt interessant.

Comencem per un tema espinós: que jo sàpiga, actualment, els professors catalans no poden fer ús de la nostrada cleca per tal d’intentar calmar o neutralitzar aquells alumnes esvalotats i mal educats a qui els reiterats avisos de calla i treballa no fan cap tipus d’efecte. Potser aquesta és una d’aquelles coses que no es poden dir, i/o potser sóc una mena de monstre, però em sembla que això de la cleca ens ho hauríem de repensar. El dia que et trobes un alumne que no para de fer el burro, i que no fa gens de cas dels avisos civilitzats del mestre, i que porta tota la vida no fent-ne cas, què més pots fer? Una cleca no és tortura. És una cleca: un mètode tradicional per deixar clar a l’alumne allò que, ben explicat, no ha volgut entendre: a classe hi ha coses que no es poden fer, i ja està. Queda entès? O t’ho he de tornar a explicar?

Un dia, el Miquel Colomer va parlar d’aquest tema. I el va comentar amb un títol contundent que a alguns potser semblarà carca i reaccionari, però que a mi em sembla prou sensat: “Educar és reprimir”. O diguem-ho d’una altra manera: educar també és reprimir.

Deixem que el Miquel s’expliqui: “Va haver-hi un moment que el càstig corporal fou abolit de la pràctica educativa. Càstig corporal vol dir tan sols la simple bufetada, no es pensin. A la possibilitat de la simple bufetada, aquella catxeta donada a temps i que tant de bé féu. Aquesta pràctica ha passat avall, ha desaparegut. I pobre de tu si com a pare o com a professor hi incorres, perquè ja hauràs begut oli. I això que aquella bufetada donada a temps com a toc d’atenció encaminà moltes conductes desviades i equivocades. Ens hem quedat sense tocs d’atenció convincents i hem cregut que als nens se’ls ha d’ensenyar tan sols els aspectes dolços i el costat bo de la vida fins que arribi el moment que la raó pugui ajudar-los a acceptar o a combatre tot allò que forma part del mal. Quina gran equivocació! Rousseau (l’home és bo per naturalesa, deia) s’equivocà i la veritat és que educar equival a reprimir. Perquè, ¿com volem que la raó es formi si no se l’entrena cada dia a distingir el bé del mal i el saber de la ignorància? La vida és educació constant i, quan ets nen o adolescent, una bufetada a temps ajuda. I també el temor de la possible bufetada. Amenaçar, tan sols el fet d’alçar la mà a un d’aquests adolescents tan mal educats i malparlats, és avui motiu d’expedient. I els nois ho saben (…) La reivindicació de la simple bufetada a temps, i el convenciment que educar és reprimir”.

Això que educar és, també, reprimir ho haurien de tenir clar professors i… pares. Si no, passa el que passa: “Una noia adolescent embruta diverses vegades, deliberadament, el pupitre que ocupa a l’aula corresponent de l’institut. Malgrat que el professor l’adverteix que no ho faci i que netegi allò que acaba de malmetre, ella com si res continua fent-ho. Naturalment entra en acció el cap d’estudis i sanciona la noia a quedar-se una tarda, després de l’horari lectiu, a netejar totes els pupitres de la seva classe. Es veu que la noia explica el fet a casa seva i a la mare li falta temps, l’endemà, per entrevistar-se amb el cap d’estudis i fer-li saber que la seva filla va a l’institut a estudiar i de cap manera a netejar res. Que l’altre dia ja no la van deixar entrar a classe perquè arribà vint minuts tard i que denunciaria els fets a la Inspecció. El cap d’estudis ho té molt clar i no s’acovardeix davant una tal amenaça. I aleshores la mare -naturalment en castellà- etziba: amb el cony, netejarà les taules la meva filla!. Textualment. Tal com sona. I bé, no vull pas dir que actituds com la descrita siguin majoritàries, però la veritat és que tampoc no són tan excepcionals. El proteccionisme barroer, el mal gust tan profund, aquest càncer que urgentment cal extirpar des de la mateixa arrel i sense cap contemplació. Aquesta noia és cert que és un zero a l’esquerra, però veient la seva mare entens perfectament l’origen de tots els seus mals. L’estudi seriós és l’única sortida de la ignorància i de la mala educació i el sol camí cap a la llibertat individual. Fes-ho entendre, però, a aquests noies, i a aquests nois, que tenen segons quins models de progenitors!”.

Sovint, anant cap a escola, o tornant-ne, em qüestiono si ho estic fent bé. Si una classe del dia no ha anat bé –hem fet poca feina o hi havia massa xivarri i descontrol-, intento analitzar què he fet jo malament i intento buscar possibles remeis de cara als propers dies. A vegades em dic que hauria de ser més dur i menys enrotllat.

Respecte la relació mestre-alumnes, el Miquel veu el tema així: “A totes les escoles i instituts del país hi ha aquesta mena de decret de drets i deures dels alumnes. Doncs bé: fer creure a jovenalla incipient que són drets la primera cosa que tenen és un error monumental. L’alumne, de dret, només en té un: té el dret d’assistir a les classes, d’aprendre i de formar-se com a persona. Cap més. Tota la resta són obligacions i responsabilitat. L’obligació de respectar els professors, l’obligació del silenci total mentre se li expliquen les lliçons, l’obligació de tenir sempre a punt el material necessari, l’obligació de fer els deures sense cap excusa, l’obligació de ser ben educat, l’obligació d’estudiar, llegir molt i esforçar-se, l’obligació d’obeir els superiors. I només a partir del compliment d’aquestes obligacions podrà començar-se, en tot cas, a parlar d’algun altre tipus de drets. Alumnes i professors no som iguals i tots hem de fonamentar la nostra feina a partir, primer, del deure que tenim. Hem fet un món al revés. Hem cregut i hem fet creure que poden existir drets sense deures. Greu error, immensa equivocació. I així no és estrany que hi hagi jovenalla d’aquesta incipient que dic que gosi “denunciar” un professor perquè els ha increpat severament en comprovar el xivarri i el caos ininterromput en què es converteix cada acte de classe, la incontinència verbal d’aquests petits dictadors consentits que són, en general, les generacions més joves d’alumnes d’aquest país nostre.

(…) No pot ser que la paraula d’un adult, d’un pare, d’un professor, tingui el mateix valor o el mateix pes que la paraula d’un nen o d’un adolescent. Democràcia mal entesa. No podem ser amics dels fills, no podem ser amics dels alumnes. La democràcia no es pot aplicar a la família, ni a la relació professors-alumnes. Fer-ho és capitular i, a la llarga, fer mal als infants. L’adult ha sempre d’actuar en favor del creixement i de la formació dels més joves convertint-los en deixebles. I en favor d’aquella llibertat que és producte de la civilització. Avui una part important de la joventut té males maneres, menysprea l’autoritat, no té cap mena de respecte per la gent més gran. Molts dels més petits són autèntics dictadors que contradiuen els seus pares i tiranitzen els seus professors. Desconeixen la disciplina, conviuen amb el caos i no saben ni seure a taula. S’ha produït ja fa temps la claudicació de molts pares. I així, pel que fa als professors, no ha d’estranyar que la quotidianitat inclogui el temor, la inseguretat, l’escepticisme, el cansament i el mal humor. Un dia ens va semblar que volíem igualitarisme. Doncs bé, ja el tenim. Hi hem capitulat”.

A les classes on faig de professor hi ha tarima. A la majoria d’escoles i instituts de Catalunya em sembla que no. En un text on parlava de les tarimes, el Miquel Colomer també passava de puntetes per un tema que em sembla molt important: si l’alumne no té por dels seus pares –de l’exigència dels de casa seva-, el professor ho té fotut. Si a l’alumne no li fa perdre gens la son portar males notes a casa, la feina del professor es complica molt: “el retorn de les tarimes, que mai no haurien hagut de desaparèixer. Alumnes i professors no poden estar al mateix nivell perquè el nivell d’alumnes i professors no és el mateix i perquè el professor ha de ser ben visible per part de tots els alumnes i perquè el professor ha de tenir una visió completa del conjunt de l’aula. Les condicions actuals no permeten ni una cosa ni l’altra. En les matèries que s’anomenen “troncals” encara és possible, esforçant-hi molt, mantenir un cert ordre. Però quan es tracta de les “maries”, i Déu n’hi do les que hi ha, la cosa canvia molt i tot plegat es converteix en una pèrdua de temps (…) Però el problema ve ja de les seves famílies, perquè els alternatius, per desgràcia, són els seus pares i les seves mares. I així, sense preceptes, sense models positius, sense cap tensió, creixen una mena d’adolescents, no tots és clar, sense nord, sense respecte, sense educació, mimats, consentits, que si els renyes ni tan sols t’entenen i fan aquella cara d’estranyats mentre al damunt encara se’ls escapa el riure. Desconeixedors del silenci i del que significa la paraula esforç”.

Malgrat tots els malgrats, fer de professor val la pena, el país necessita bons mestres a totes les escoles i, a més (si la utilitat patriòtica no us sembla incentiu suficient per fer de mestre), compartir hores i hores amb nois i noies més aviat poc motivats per aprendre, esforçar-se i estudiar també pot proporcionar moltes alegries i satisfaccions (i no parlo del sou, l’horari i les generoses i polèmiques vacances dels professors) als mateixos profes: “Aquells instants sublims de felicitat quan al cap dels anys, anant pel carrer, et reconeixen antics alumnes i t’agraeixen allò que els vas ensenyar. Si antics alumnes et reconeixen i et saluden és perquè un dia els ajudares i és important saber que has estat, que ets, útil. Un bon mestre, un bon professor, ho és, sobretot perquè conté una multitud de futurs i perquè la formació no només millora els estudiants sinó que millora, si es fa bé, tota la societat”.

(…) Nou institut, noves cares, nous alumnes, molts d’origen magribí i d’altres també d’orígens més llunyans on el color de pell fosqueja encara més. Sorpreses agradables. Hem de cuidar i amanyagar aquests alumnes. Algú ha fet les coses molt ben fetes. El català que tots parlen és un català deliciós, genuí, d’accent perfecte. Parlen en català també entre ells i amb la resta de companys. Un institut on costa molt sentir parlar en castellà. Costa molt i tothom sap que està mal vist. Hem de tenir cura d’aquests alumnes que van venir de fora o que potser ja van néixer al poble. Els hem de tractar molt bé. Tinc la sensació que d’aquí poc estaran disposats a fer més pel país que molts d’aquells que presenten un pedigree de catalanitat aparentment indubtable però en realitat acovardit i relativista (…) Si els demanes d’on són, et diuen sempre que són catalans. Algú ha fet les coses molt ben fetes. Ara tenen 17 anys. I a punt la joia”.

Sergi i Miquel Colomer

Anuncis

5 comentaris to “Vosaltres sí que viviu bé”

  1. El Carles Capdevila, un dels perisodistes pares de l’Alguna pregunta més i director i presentador d’un programa de radio sobre l’educació dels infants, sovint escriu o fa xerrades parlant dels mestres. Sovint en parla bé, i fa una reflexió de la feina d’educar. No tothom ens gira l’esquena i ens fot garrotades (començant per un conseller incapaç), també hi ha professionals que ens valoren i defensen la nostra tasca. Quan ningú no fa autocrítica sovint, els mestres, som l’ase dels cops, els que no tenim autoritat, i “només” volem viure la vida del funcionari. Llegir el Carles Capdevila i altres em fa ser una mica més optimista.

    “Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar-los per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d’educació (és el mínim que li escauria a un periodista aquesta setmana).
    Però n’estic fart que la paraula més utilitzada al costat d’escola sigui “fracàs” i al davant d’educació hi acostumi a aparèixer sempre el concepte “problema”, i que “mestre” acostumi a compartir titular amb “vaga”. L’escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l’educació és bastant més que un problema. De fet és l’única solució, però això ens ho tenim molt calladet, no fos cas.
    El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar-me el fet educatiu, la feina de criar-los, d’encarrilar-los, i, ves per on, ara m’estimo els mestres, els meus còmplices. Com no m’he d’estimar una gent que es dedica a educar els meus fills?
    Per això em dol que es malparli per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ne, és clar, sinó els que en són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se’ls imaginen en una platja de Hawaii són tancats en alguna escola d’estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats.
    Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-vos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar un dia a dia feixuc sense sentir l’estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, i a vegades ni tan sols els dels pares que us transferim la canalla però no l’autoritat.
    ¿Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, les criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva, formar-los, en mans d’unes persones en qui no confia?
    Les lleis passen, i les pissarres deixen d’embrutar-nos els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i influència d’un bon mestre sempre marcarà la diferència. El que és capaç de penjar la motxilla d’un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat pel que li toca ensenyar-los, sinó pel que aprendran d’ell.”
    Carles Capdevila

  2. Sóc dels que penso que els mestres i professors són els herois d’aquest segle. Duen a terme una feina cabdal, magistral (en el sentit més literal i redundant del concepte), necessària i amb una professionalitat i actitud francament envejables pels temps que corren. Evidentment, no tots responen a aquestes premisses, però cal un reconeixement públic pel bandejament que pateixen per part de la Conselleria d’Educació mateix i per una gran part de la societat que potser no els valora prou.

    He dit.

  3. Un article molt i molt interessant, Sergi. L’any passat vaig fer el CAP (aquest cop sí, hem estat els últims) i la feina de professor em crida molt més l’atenció des de llavors. Potser no per dedicar-m’hi ara, però sí sabent que és una porta oberta sempre. Et desitjo molta sort en l’etapa que has començat, i que ben aviat puguis il·lustar-nos amb les teves pròpies opinions.

    Dit això, no estic del tot d’acord amb en Miquel Colomer. Justament perquè l’any passat em van ensenyar a veure les coses d’una manera diferent: cal apropar-se als alumnes, no cal ser un ésser inassolible dalt d’una tarima (tot i que tampoc la veig com un obstacle, això és més cosa de cadascú). Cal dir que la teoria era una mica massa utòpica, d’un professor un pèl “motivat”, però s’agraïa veure els esforços d’algú perquè les coses canviïn en l’educació, la il·lusió d’un professor que no està cremat i no pensa que tot a la seva feina és una merda. La il·lusió capaç de transmetre-la a nosaltres de bon matí els dissabtes, que ja és dir… És cert que no es pot ser amic dels alumnes (si no, cagada pastoret) però tampoc cal ser només un instrument de repressió. Com tu dius, educar ha de ser “també” reprimir, però a més moltes altres coses.
    [Sobre això, recordo un professor de la carrera que solia repetir una frase (amb un dibuix molt il·lustratiu) quan ja no eres alumne seu: l’educació es basa en la por (et suspendré…) i la repressió (t’he suspès.).]

    Sí que és cert, però, que l’origen del problema no són els nanos, sinó els pares. Els exemples del text són molt il·lustratius, i qui més qui menys n’ha sentit d’altres de semblants. L’educació dels fills ha de ser una feina conjunta, de la societat, i per sort a vegades hi ha gent com en Carles Capdevila (i altres pares) que volen ajudar els professors, i deixar també que els ajudin a ells. Espero recordar-me’n quan tingui fills, no vull ser dels que critiquen perquè sí…

    Afortunadament, l’últim paràgraf del teu post (i d’en Miquel Colomer) m’ha fet veure que aquest home no ho veu tot tan malament. A tots dos, endavant!

    Xavi (http://icientificats.wordpress.com)

  4. Trobo totes les vostres aportacions molt interessants. Jo, com el Sergi, també faig classa a dalt d’una tarima i intento no posar-me mai al nivell dels meus alumnes.
    Al principi, em costava molt trobar la manera de relacionar-me amb ells. Ara no intento ésser la seva amiga, perquè sóc la seva professora.
    Ens distancien forces anys i hem viscut experiències diferents. Això no vol dir que no m’interessi els seu món. De fet un dels incentius de la nostra feina és que els nostres alumnes ens forcen a no perdre el fil.
    Enfilats a la nostra tarima els hem d’ajudar a créixer. Nosaltres som adults i ens hem de comportar com a tal, ells són adolescents i també convé que es comportin com a tal. Apart de conceptes, també hem d’ensenyar actituds i, per això, la distància ajuda.
    Molt sovint, cal baixar de la tarima i allargar la mà algú. No fem aquesta feina per reprimir, ni per agafar mal humor…. Els millors moments vénen quan amb una mirada, un sormriure o algun altre gest insignificat, t’adones que has obert una porta o has arribat a algú…
    Sergi que sigui per molts anys !

    Anna D

  5. Us felicito pel blog. Venen ganes de venir a aquest bar amb vosaltres… Potser alguns estem en el bar del costat i no ens em vist!
    Deixeu-me que us recomani un altre que va del mateix: quebequeviviuelsprofessors.blogspot.com.es

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s