Independència i… feudalisme!

El proper 13 de desembre, si tot va bé (si el poble vota ), ens començarem a acomiadar d’Espanya. Però com que no ens ve de quatre dies, esperarem a veure si la resta del país també va venint. Tindrem paciència, però no gaire: si la cosa s’encalla massa -si una part de Catalunya s’entossudeix a seguir sent Espanya-, començarem a anar tirant.

Algú ha de fer el primer pas: ens declararem territori alliberat i confederarem els nostres Països Berguedans amb els amics (Osona? Bages? –a mi ningú m’enganya, Manresa és Espanya-, tota la Catalunya Vella? O declarem la independència de la Catalunya verda i humida, amb capital a Girona?) que vulguin seguir el nostre ritme decidit i d’anar per feina.

Una altra opció és proclamar la independència dels Països Berguedans lliures, unificats i independents com a estat democràtic i no espanyol. Tampoc seria tan estrambòtic. Només seria fer marxa enrere. Mil anys enrere.

Sí, fa mil anys érem independents. No érem espanyols ni francesos ni tan sols catalans: la gent, la poca gent, que vivia en aquestes terres pels volts de l’any 1000 eren els habitants del comtat de Berga, un dels comtats menys rellevants de la història de Catalunya.

I quan i com va sorgir aquest comtat? I quan va desaparèixer? Si voleu respostes, per començar situem-nos al segle VIII, quan ja feia algun miler d’anys que la terra berguedana veia passar homes, dones i canalla que vivien dels fruits del bosc, de fer pasturar alguna bèstia i de plantar i collir quatre herbotes.

No em demaneu res més de com vivien els berguedans de fa 4.000, 2.000 o 1.500 anys perquè no ho sé. Podria inventar-m’ho o afegir alguna cosa més d’allò que ja ens explicaven a escola (les restes trobades a la canal dels Avellaners –on no he estat mai, per cert-, a la cova de Can Maurí o a la Font del Ros o les batalletes i revoltes dels nostres estimats avantpassats, els bergistans), però m’estimo més no emmerdar-me en temes que no domino gens.

A principis del segle VIII, els musulmans entraren a la Península Ibèrica pel sud i ràpidament anaren pujant amunt fins arribar als Pirineus. També passaren per aquí: “La vila de Berga fou destruïda durant la invasió sarraïna. Els naturals de la zona hagueren de refugiar-se a coves i a les muntanyes, amb la maledicció als llavis i la rancúnia al cor, per l’hora de la venjança. Des dels matolls de la Figuerassa i d’Estela es devien mirar com l’enemic s’anava possessionant de la seva pàtria”.

Segurament les coses no anaren ben bé així -dubto molt que Berga fos gaire res al segle VIII-, però aquestes són les paraules que un dia va deixar escrites, a Notes històriques de la ciutat de Berga, Ramon Huch Guixer, un berguedà carlí que va viure entre la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX.

Anés com anés, els moros van arribar als Països Berguedans cap al 715-718 i van marxar-ne no gaire més tard. No els va agradar gaire el què hi van trobar: massa muntanyes, massa fred i boscos i més boscos plens d’óssos i llops.

A finals del segle VIII, quan a l’actual territori berguedà devia viure-hi molt poca gent (no m’atreveixo a inventar-me cap xifra), els pobladors dels Països Berguedans, seguint l’exemple de Girona (que ja havia pres la mateixa iniciativa l’any 785), decidiren (el 789) que Carlemany, el rei franc, passés a ser el nou senyor de les seves terres. Prenia forma la Marca Hispànica, aquell territori de frontera que Carlemany creà als Pirineus per protegir el seu imperi dels atacs dels sarraïns.

La Marca Hispànica estava formada per diferents comtats; és a dir, porcions de territori governats, cadascun, pel seu respectiu comte. Aquests comtes eren designats pel rei franc i ells juraven servir-lo fidelment tot governant el seu comtat particular i protegint la frontera sud del territori carolingi.

Un d’aquests comtes fou Guifré el Pelós, que, a finals del segle IX, abans de morir (l’any 897), arribà a controlar els comtats de Barcelona, Urgell, Osona, Girona, Conflent i Cerdanya. Després de la seva mort, els seus fills no esperaren a que el rei franc decidís successor o successors per aquests comtats. Se’ls quedaren ells. Naixia així la dinastia que governà els comtats catalans fins a principis del segle XV, quan Martí l’Humà morí (el 1410) sense descendència.

Fou en temps de Guifré el Pilós, i després de la seva mort (al segle X), que els Països Berguedans i altres punts de la Catalunya Vella van veure arribar nous pobladors: famílies que buscaven millors terres on viure. Pagesos que, després de trenta anys conreant la terra (aprisió), esdevenien aloers; és a dir, propietaris de les terres. Abans de l’any 1000, doncs, el territori berguedà s’anà omplint (suposo que exagero: no devia haver-hi una densitat de població gaire elevada) de pagesos aloers.

A la vegada, la verdor general del paisatge berguedà va veure’s alterada per un creixent nombre de punts blancs. Eren les esglésies romàniques (Santa Maria d’Avià, Sant Pere de Madrona, Obiols, Pedret, Rotgers o Sant Jaume de Frontanyà) que, mil anys després, segueixen formant part del nostre petit món. Abans de ser construïdes, encara hi havia berguedans que no creien en el Déu cristià ni en els costums, rituals i moralitat imposades per l’Església del moment. Les velles tradicions i creences paganes d’origen incert eren ben vives, encara. Per acabar amb aquells mals costums, i per acostar Déu i les seves lleis a tothom, es construïren esglésies arreu. Uns petits edificis mancats de llum, i carregats de pintures llampants, on el capellà podia atemorir als pagesos parlant-los dels càstigs que els faria arribar l’Altíssim si no es comportaven degudament.

A part de Déu, l’altre senyor que tenien els pagesos berguedans del moment era el comte de Cerdanya. Després de l’any 897, quan morí el Pelós, el comtat de Cerdanya passà a mans de Miró el Jove. En morir aquest, el 927, el comtat de Cerdanya fou dirigit, primer, per la seva vídua, la comtessa Ava, i més endavant per Sunifred, que era l’hereu. Prou. Aturem-nos aquí. No vull atabalar més del compte amb noms de persones que moriren fa més de mil anys. A més, només ens interessen els Països Berguedans i ja fa unes quantes línies que només fem referència a la Cerdanya.

Però és que hem de fer-ho si volem saber d’on surt el nostre comtat de Berga. Fa un moment hem dit que el comte dels pagesos berguedans era el de Cerdanya. I era així. Però és que el comte de Cerdanya era també comte de Berga. Sí. Anava així: si tenies la bona o mala sort de ser l’hereu del comtat de Cerdanya, també rebies, de regal, el de Berga. Un comtat que era tan poca cosa que no acaba de quedar clar si era un comtat o un simple vescomtat que depenia dels cabrons del comtat de Cerdanya.

Parlant dels comtes de Cerdanya, ho hem deixat estar després de dir el nom de Sunifred. Aquest senyor morí l’any 965. El seu successor com a comte de Cerdanya fou el seu germà Oliba Cabreta, un home que trobà tan apassionant i estimulant la feina de ser comte de Cerdanya que decidí, dos anys abans de morir, el 988, retirar-se al monestir italià de Montecassino (com si no hi hagués llocs prou apartats i recòndits aquí) a fer de monjo.

L’Oliba Cabreta, nét de Guifré el Pelós, s’havia casat amb una tal Ermengarda. Tingueren, com a mínim, cinc fills: Bernat Tallaferro, Guifré, Oliba, Berenguer i Adelaida. I com solia passar, el comte tingué una filla il·legítima (l’Ingelberga o Ingilberga) amb una altra senyora que es feia dir com la seva filla.

Ja ho veieu: ara que ja no queden joans, joseps ni ases a les cases, i que els fills del segle XXI són (no) batejats, cadascun d’ells, amb noms que cap més criatura del món té, els Països Berguedans de fa mil anys ens poden donar noves idees: noms com Oliba Cabreta, Ingilberga, Ingobert, Ermengarda, Guifré el Pelós (així, tot junt), Gausbert o Sunifred. Noms estrambòtics, carregats de musicalitat i que formen part de la nostra història, què més voleu?

Prou conya, que la cosa es posa seriosa. Hem dit que un fill de l’Oliba Cabreta es deia Oliba. El comte Oliba. Sí, el carrer que baixa del Bon Joc fins un bon tros avall. Doncs bé, l’Oliba –un dels personatges més destacats de la Catalunya de l’any 1000- fou el primer comte de Berga que exercí com a tal sense ser, a la vegada, comte de Cerdanya.

L’any 988, quan l’Oliba Cabreta es retirà a resar i a fer vida contemplativa, la família de l’Oliba s’hagué de fer càrrec dels comtats i possessions del patriarca. L’Oliba es quedà amb els comtats de Berga i de Ripoll. Igual que el seu pare, tampoc mostrà gaire entusiasme per la feina: el 1002, quan tenia 31 anys, i quatre anys després de rebre els comtats, decidí fer-se monjo del monestir de Ripoll. Ja dins l’Església, féu una gran carrera: fou abat dels monestirs de Ripoll i de Santa Maria de Cuixà i bisbe de Vic.

Molt bé, però a nosaltres ens va deixar a l’estacada l’Oliba dels pebrots. Després de la seva renúncia a la vida de comte, el comtat de Berga tornà a mans del que aleshores era el comte de Cerdanya, el Guifré II. Per tornar a tenir un comte que fos de Berga i només de Berga vam haver d’esperar fins l’any 1035, quan el dit Guifré deixà (també per fer-se monjo! En aquest cas a Sant Martí del Canigó) el comtat de Cerdanya al seu hereu Ramon i el de Berga a un altre fill seu: el Bernat, que fou comte de Berga des d’aquell any fins el 1049 o 1050, quan morí sense descendència.

A continuació, aquest comtat o vescomtat tan poc valorat passà a mans del Berenguer, un home que ben aviat (el mateix 1050) trobà una feina de més prestigi que ser comte de Berga: fou escollit bisbe de Girona. I com que ningú semblava voler aquell comtat, Berga tornà a ser controlat pel comte de Cerdanya.  I així fou fins l’any 1117, quan el comte de Cerdanya morí sense descendència i els seus dominis –Cerdanya, Berga i Conflent- passaren a mans del comtat de Barcelona, que, pas a pas, anava esdevenint el més poderós dels comtats catalans. Un conjunt de comtats que, a partir de mitjan segle XII, ja comencen a ser coneguts amb el nom de Catalunya.

Unes dècades abans, a mitjan segle XI, quan el comtat de Berga tornà a la casa gran del comtat de Cerdanya –és  a dir, quan, dit de manera molt poc rigorosa però sí una mica cridanera, els Països Berguedans deixaren de ser independents-, els pagesos que vivien per aquí, i que ja parlaven català sense saber-ho, van veure néixer –i van començar a patir- una nova realitat social que durà segles i segles: el feudalisme. D’aquells pagesos aloers (propietaris) d’abans de l’any 1000 que treballaven les seves terres sense dependre de cap senyor ben aviat en quedaren ben pocs.

Els senyors feudals s’anaren fent els amos d’aquell món tot adquirint terres de famílies endeutades, forçant (amenaçant amb matar-los i cremar-los la casa si no ho acceptaven) camperols a treballar per ells o aconseguint la fidelitat d’altres pagesos a canvi de protegir-los de les armes de feudals encara més violents.

Fa uns mil anys, doncs, mentre anava prenent forma la societat feudal, uns pocs privilegiats d’aquests verals s’anaren passant entre ells el modest comtat de Berga; un comtat, això sí, que arribava fins a les Oluges, un poblet del llunyà oest (eix Transversal enllà, a la Segarra) que queda una mica apartat de la mirada protectora de la patrona dels Països Berguedans.

Sergi

Advertisements

14 comentaris to “Independència i… feudalisme!”

  1. Després d’aquesta exhibició d’erudició que sens dubte presenta candidatura al Premi de la Cultura Ciutat de Berga, només em queda una cosa a dir: sort que no vam nàixer l’any 1000. Amb el fred que devia parir, sense asfalt a les carreteres, sense bars, sense futbol, sense internet, amb totes les dones sense depilar…

  2. Felicitats Sergi. T’ he de dir que me l’ he llegit tot.
    Dues preguntes:
    -El Comte oliba és qui va acabar essent l’ Abat oliba que dóna nom al meu carrer i que va ser fundador del monestir de Montserrrat?
    – La comtessa Ava (aquest nom m’agrada molt), és l’ avantpassada de l’ Ava (traveloide) de Nip Tuck?

  3. El Dragui és un trafolles. On s’és vist una baralla amb 3 asos de copes?

  4. Juraria que el comte Oliba va ser despres l’Abat Oliba. Crec recordar-ho d’una optativa d’ESO que es deia historia de Berga, feta pel Pedrals.

  5. Kiku, sí: el teu abat Oliba és el nostre comte Oliba.

  6. Aquesta llarga entrada no la vaig escriure un dia en brut per penjar-la l’endemà. La vaig començar a fer fa… 10 anys. Eren les meves primeres setmanes d’universitari i no era el noi més feliç del món. M’enyorava, m’enyorava molt. Només pensava en tornar a Berga.

    Una de les assignatures que vaig fer aquell primer semestre a la UAB fou Història Medieval de Catalunya. El professor ens va dir que si volíem aprovar, havíem de fer un treball ben parit. Ràpidament vaig dir-me que el meu treball parlaria de la meva enyorada terra; així tenia una bona excusa per pujar els dijous cap a Berga. Buscant temes, vaig anar a espetegar al comtat de Berga. Decidit el tema, tocava fer la feina: van ser uns quants divendres i dissabtes consultant Erols, volums de la Catalunya Romànica i altres articles i llibres que no llegeix mai ningú. Al cap d’unes setmanes, vaig tenir el treball fet. Em van posar Matrícula d’Honor (ja en tirarem un bon tros a l’olla de les matrícules d’honor…), però, ben aviat, amb matrícula o sense, el treball va quedar oblidat i aparcat en alguna subcarpeta de l’ordinador de casa.

    Fa uns quants dies, el vaig repassar. Havent fet, vaig preparar aquest resum en forma d’entrada. Per què? Perquè m’agrada escriure, perquè escrivint aprenc, per seguir donant “vidilla” al bloc i per si pot interessar a algú.

  7. La assignatura que dius tu ara la faig jo i la veritat és que he aprés més del Comtat/Vescomtat de Berga llegint la teva entrada que no pas a l’assignatura, l’home que ens la fa va anomenar Berga només un dia però molt per sobre anomenant el castell de Casserres i dient un parell de frases més donant a entendre com si fossin el cul del món… Però bé tot i si tal com diu som el cul del món no el canvio pas per res!

  8. Ei, aquest profe era l’Udina? Jo vaig treure un notable sense tenir apunts, fent servir per estudiar per l’examen el llibre groc d’història d’EGB. Recordo que hi havia una opció en què si llistaves per ordre tots els comtes-reis del Casal de Barcelona, ja tenies 5 punts.

  9. Si és l’Udina! Aquest home és com un venerable savi i incombustible, no se com encara aguanta… Per cert tindré en compte la sugerència tot i que jo no tinc pas cap llibre de EGB…

  10. Molt xulo Sergi, m’ha agradat molt!

    Potser hauríem de canviar la pregunta de la consulta: Vols que els països berguedans…

  11. Kikot, si juguem a fer història ficció (una manera com una altra de perdre el temps), podem dir que si els “nacionals” no haguessin guanyat la Guerra, avui no viuries a l’abat Oliba. El teu carrer seria el Bonaventura Durruti. El dia 3 de gener del 1937, en plena Guerra Civil, el carrer Abat Oliba d’Avià fou rebatejat amb el nom de carrer Durruti. I qui era el Durruti? Depèn a qui ho demanis. Alguns et diran que era un heroi del poble i altres, amb mala cara, et respondran que era un “faieru” de merda; un més dels anarquistes que ens van fer perdre la guerra.

  12. Quan vaig escriure això, vaig dir -i ho continuo dient- que no sé pràcticament res de com devia ser la nostra terra berguedana cap als segles V, VI, VII o VIII. També vam comentar que fa uns mil anys es construïren algunes de les esglésies romàniques que segueixen formant part del nostre paisatge. Per exemple la de Sant Pere de Madrona, on últimament han estat excavant. L’altre dia la premsa berguedana va parlar dels resultats de l’excavació. Els arqueòlegs diuen que abans d’haver-hi l’església, a l’indret on avui trobem Sant Pere de Madrona hi havia un castell. Un castell que ja existia al segle VII, abans que passessin per aquí els sarraïns aquells que obligaren als “berguedans” de principis del segle VIII -si fem cas de les paraules del senyor Ramon Huch- a “refugiar-se a coves i a les muntanyes, amb la maledicció als llavis i la rancúnia al cor”.
    Més informació dels resultats de l’excavació a http://www.dbergueda.cat/noticies/noticia.xsp?id=7317

  13. Després del Game Over, la pàtria. Hem de ser forts. Hem de saber il·lusionar-nos. Berga, Avià, Bagà, Vallcebre, Guardiola, La Pobla, Gironella, Casserres… fins i tot Vilada! Tots han dit que sí. Molts compatriotes han dit “Sí, vull”. Molt pocs han votat No. Altres han passat del tema. No vol dir que hi estiguin en contra. Per tant, anem per feina: adéu Champions del Bernabéu, visca la independència dels Països Berguedans!

  14. Sergi, el dubte de Vilada és ofendós! Els resultats estan allí (molt per sobre la mitjana!) Així que vull una disculpa pública! Amb les coses importants no es fa broma!

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s