Potser sí que, contra tot pronòstic, ens en sortirem. Fa uns quants anys, quan érem molt joves, dèiem amb eufòria que malgrat tot guanyarem, cridàvem pròxima estació independència i desitjàvem, tot cantant, veure un dia la nostra terra lliure.
Uns quants anys més tard, molts ens vam deixar arrossegar per l’empenta i la força d’aquell Carod que volia un milió de vots i parlava tan bé. Tot el que puja baixa. Amb la ressaca d’aquelles expectatives defraudades i l’immens desastre de l’Estatut, semblava que la independència i les esperances nacionals tornaven a recloure’s al bar; en estèrils tertúlies i laments que no porten gaire enlloc, i molt menys a l’horitzó desitjat.
Un dia, no fa gaire, vam sentir parlar d’Arenys. Ens van voler pintar als organitzadors de la cosa com una colla de friquis simpàtics o torracollons, això a gust de cadascú. Doncs no. Van demostrar ser gent valenta i ferma. Gent decidida. Els van silenciar, els van pressionar, els van amenaçar i no es van deixar acollonir. Van organitzar la consulta i va ser un èxit.
Ja abans del 13 de setembre, diferents berguedans van pensar que Berga havia de seguir l’exemple d’Arenys. Tres mesos després, ja tenim la festa muntada. Però les coses no funcionen soles. Ja fa temps que uns quants conciutadans fan reunions i perden hores i hores perquè tots puguem decidir. Gràcies.
El proper diumenge 13 de desembre, Berga decideix. Molts altres pobles i ciutats de Catalunya també. Fem d’aquesta jornada un autèntic dia històric. No com tants d’aquells que la premsa qualifica precipitadament d’històrics i que mesos després ja no recorda ningú. Estic pensant, per exemple, en tots els dies històrics que ha generat el lamentable procés estatutari que estem patint des de fa ja no sé quants anys.
Aquest 13 de desembre no hauria de ser un dia anecdòtic. Això és el que voldrien els espanyols d’allà i d’aquí (sociates, Periódico, La Vanguardia, etc.). No els donem aquesta satisfacció. Convertim aquest gris diumenge de desembre en un dia de joia que, d’aquí a uns quants anys, no gaires (si pot ser), puguem recordar com un moment decisiu que ens va ajudar molt a acabar d’encarar la dura pujada final cap a la llibertat nacional.
El dia de la consulta hem d’estar pendents de dos marcadors. El primer, i possiblement el més important, és el de la participació. Hem d’aconseguir que voti la màxima gent possible. Recordem-ho: tots els majors de 16 anys empadronats a Berga, sigui quin sigui el seu país d’origen, tenen dret a vot.
Segurament estem envoltats de gent que encara no ha sentit parlar del 13D o que no n’està gens informada. Expliquem-nos, parlem-ne, convidem la gent a participar. Recordem-los que si no decidim nosaltres, decideixen ells. I ells són els polítics d’aquí i d’allà que tant menyspreem (anem sobrats de motius) i també tots els mitjans de comunicació que informen, desinformen o embauquen –com ho preferiu- segons les conveniències de qui els paga o mana.
És el moment de demostrar que la societat civil catalana i la participació ciutadana no són un bla, bla, bla, que els polítics es posen a la boca per explicar no sé què. La societat civil, la societat civil de debò –no la que viu arrapada a la mamella per obtenir-ne favors milionaris a canvi de favors encara més inconfessables-, és la bona gent que ha organitzat la consulta de Berga i les de la resta del país. I la participació ciutadana l’hem de demostrar col·laborant i acudint a votar. A dir-hi la nostra. Decidint decidir.
I ja que hi som posats, votem bé, collons. Sobretot votem, però, tant per tant –i, evidentment, que cadascú faci el que vulgui- votem que sí. Sí a la llibertat. Sí a Catalunya. Sí als Països Catalans. Sí a la independència. Vols que el teu país sigui independent; tan independent com Noruega, Finlàndia, Canadà, Japó o Dinamarca? Sí, clar que ho vull.
Un Sí carregat de raons. Cadascú té les seves: Sí perquè som catalans. Sí perquè m’ho diu el cor. Sí perquè sí. Sí per justícia històrica. Sí per la butxaca. Sí perquè m’il·lusiona veure néixer un país que volem pròsper, just, net i lliure; un país collonut. Sí per dir prou a Espanya. Sí per dir adéu al passat i sí per mirar endavant amb llibertat i alegria.
Jo votaré Sí. Diguem que sí. Participem. Decidim. Gosem ser lliures.
Visca Catalunya, visca la llibertat!
Sergi
