La banda del Pedro, el Jeffren i el Pep

Ni samarretes blaugrana ni cerveses d’avantmatx ni cap expectació. Al bar érem quatre gats i de nervis més aviat pocs. Estàvem tan concentrats en el partit que vam dedicar els primers minuts de la final del Mundialet a discutir com n’hem de dir del color de la merda de segona samarreta que aquest any té el Barça. Algú va dir mango (no és que aquest algú sigui molt puta; llegeix el Mundu). També es va introduir en el debat la paraula salmó. Buscant precisar la cosa, vam posar sobre la barra un bonic dilema: és color salmó fumat o de salmó sense fumar? Nivellàs.

Entretinguts així, van arribar les primeres ocasions i insults del partit. L’Abidal i el nostre Xavi foren els primers injuriats pel respectable. A l’Abidal vam recordar-li que d’Stamford Bridge només n’hi ha un (i queda bastant lluny d’Abu Dhabi) i que, normalment, si empentes un davanter dins de l’àrea, tens moltes possibilitats que el cabron de l’àrbit et xiuli penal. Aclarit aquest punt, el Xavi ens va obligar a insultar-lo greument amb aquella jugada on va fer tanta pena: sol, davant del porter, va decidir que tocava fer el passe de la mort. I tant que va ser de la mort. Ell solet va matar una jugada que hauria d’haver acabat en gol i que ens hauria estalviat molts patiments. Molt bé, profe. Ets molt ben parit.

A partir d’aquest moment i fins al descans, tenint el partit una altra vegada on el volíem, va començar a rebre tothom: el Pep i el seu fitxatge que feia tanta falta (el Txigrinski); el Márquez (perquè sí; perquè la seva presència al camp, i fins i tot a la banqueta, suposa un perill constant pel Barça); l’Inieste (vam dedicar molta estona a comptar tots els gols que porta aquesta temporada); el garrulu del Piqué (que l’altre dia es feia el xulu dient que ara ja no és una mare, però que ahir semblava una tieta, i que a més tampoc és pas tan guapo com es pensa. El Casillas, per exemple, és molt més atractiu); el Messi (que ahir semblava el de la selecció argentina i és un xupon i ens l’hem de vendre ja), l’Zlatan (fort amb els dèbils i dèbil amb els forts, ja ho deia el Sacchi); i la banda esquerra en general, on els negres només se la passaven entre ells –algun cop també li deixaven tocar al Sergio- sense crear res de productiu.

Al descans, emprenyats amb el resultat i amb la mala imatge mostrada pel nostre Barça (semblava que juguessin a mig gas, com si el rival fos el Retre i el partit fos la tornada dels setzens de la Copa), i obligats a no poder fer la tradicional lliga porrera perquè a fora fotia massa fred, vam decidir que aquella derrota momentània exigia mesures dràstiques: Guardiola dimissió i la necessitat de recuperar ja l’Eto’o pagant 30 milions i regalant a l’Inter el paquet de l’Ibrahimovic.

Col·locats cadascú al seu lloc per veure la segona part del partit, vam observar que el Pedro havia substituït el Keite. Ho celebràrem. Tots tenim clar que el Pedritu no en sap gaire (aquells controls que fa…), però té gol. Les enxufa. Si d’ell i l’Inieste en poguéssim fer un sol jugador, encara potser serviria per alguna cosa l’engendru.

El partit avançava i l’empat no arribava. Nervis, crits, insults, aixecar-se de la cadira del bar per pujar a rematar a dintre la tele, tornar a seure quan la pilota volta adormida pel mig camp, murmuri quan la toca l’Abidal… Vam començar el partit encardant-nos-en del Mundialet i, a falta de pocs minuts, començava a regnar la tensió dels grans partits. Ens aquells instants de patiment vam tocar el tema Bojan –ahir es va tornar a confirmar que el Pep hi confia molt-, buscàvem l’esperança en les sorprenents internades del Jeffren i  vam tornar a carregar contra el Xavi. I és que com es va poder apreciar perfectament al llarg del partit, en cap moment va ficar-hi el peu amb decisió. Per què? Nosaltres ho sabem: ja pensa en el Mundial i no vol córrer el perill de lesionar-se a lo Pepe.

Com ens sol passar sovint -i en aquest cas era més greu, perquè era una final-, vam llençar bona part del partit buscant parets impossibles a dins d’una àrea on hi havia 10 o 12 argentins amb idees senzilles però molt clares. Finalment, algú va posar una mica de seny i va decidir penjar la pilota a l’olla sense solta ni volta. El Piqué corria per allà, va pentinar-la i, tot seguit, el Pedro va apretar el botó de prolongació del despeje i va fer gol. Gràcies Pedritu. El teu gol el vaig celebrar abraçant a l’Àngel com si fos la noia més guapa del bar.

Quan els mindundis Pedro i Jeffren ja havien fet la feina més complicada, l’envejós i acaparador del Messi va fer el 2 a 1 d’una forma molt argentina; a lo populista. Rematant amb l’escut i el cor, tot a la vegada.

Al final d’aquest partit que va costar una mica de guanyar, vam poder presenciar algunes escenes interessants: el clan Regió 7 (el Pep i l’Estiarte) estimant-se, aquella entrega de premis que semblava un festival –cutre- de les cultures on el Pedro i el Jeffren foren greument robats (van ser els protagonistes de la final i no els van donar cap reconeixement individual) i, finalment, el Pep plorant com una magdalena.

Per què plores, Pep? Per culpa de la pròpia pressió que ell mateix s’havia autoimposat. Com que superar reptes del nivell de guanyar el triplet en el teu primer any o passejar-te pel Bernabéu amb un 2 a 6 és molt complicat, ell va decidir automotivar-se per aquest Mundialitu buscant el más difícil todavía: guanyar la final col·locant mobles molt poc útils a l’onze titular (Henry, Zlatan o Xavi, per exemple) i deixant el millor jugador del món (el Touré, evidentment) a la banqueta. Collonut Pep, felicitats i moltes gràcies -6 de 6, 2 a 6, una altra Champions al sarró i el primer Mundialet de la nostra història-, però encara queda feina per fer. No t’has acabat el joc. Et queda el monstru final. Ja saps qui és: Santiago Bernabéu, final de la Champions 2010. Regala’ns-la i ja no et podrem demanar res més.

Sergi

Anuncis

7 comentaris to “La banda del Pedro, el Jeffren i el Pep”

  1. Un dia de setembre del 2007, la banda del Pedro, el Jeffren i el Pep va anar a jugar a Manresa. Partit de Tercera Divisió. Al descans, el Pep va fer un canvi per intentar remuntar el resultat advers: Jeffren a la dutxa, entra Pedrito. No va servir de gaire: al final del partit, Manresa 2 Barça B 0.

    Aquest cap de setmana, dos anys més tard, el Manresa també va guanyar 2 a 0. Això sí, contra el Sant Feliu Sasserra, en un apassionant i inèdit derbi bagenc de Territorial Preferent. Una divisió més avall, a Primera Regional, i defensant els colors del Gironella, també va jugar el seu partit el Roger Pont, un dels protagonistes d’aquella derrota del Barça B al camp del Manresa. Una mica més lluny, a Abu Dhabi, el Pedro, el Jeffren i el Pep, acompanyats de la seva banda, jugaven i guanyaven un Mundialet. Quines coses té el món del futbol, eh? En només dos anys, el Pedrito ha passat de ser un suplent de Tercera Divisió a esdevenir l’heroi del millor equip de futbol de la història; el Manresa ja no és un equip de Tercera, ara malviu a la zona mitja de Preferent; i el Pep ha deixat de semblar un noi de 26 anys per passar a ser un calbu de merda.

  2. Com a campions de tot, el Barça farà un bus amb les 6 copes que recorrerà tota la nostra geografia.
    Ja podeu preparar les càmeres de fotos i vídeo perquè, el proper diumenge 7 de febrer, les copes seran a Berga (de 17.00 a 21.00 h). Al matí seran a Gironella.
    http://www.fcbarcelona.cat/web/downloads/pdf/calendari.pdf

  3. Pep, vete a tu pueblo. Per culpa teva ahir no vaig poder anar a veure els Manel al Palau de la Música. Tu et vas quedar la meva entrada. I també per culpa teva alguns individus van fer el ridícul pujant a l’escenari per demanar, mig cantant, que renovis i condueixis l’equip a guanyar la Champions del Bernabéu: http://cultura.e-noticies.cat/aquest-any-al-bernabeu-el-barca-guanyara-la-champions-36895.html

    D’altra banda, avui he llegit que el PR17 és el segon màxim golejador del Barça aquesta temporada. Molt bé Zlatan, ho estàs fent de collons. Per culpa teva ens van eliminar els garrulus de l’Arrebato.

  4. Ni Xavi ni Iniesta ni Villa. L’ambaixador holandès a Espanya diu que si pugués fitxar/nacionalitzar a alguna de les enxanetes de la Roja, es quedaria amb el Pedritu: http://www.as.com/futbol/articulo/dieran-opcion-nacionalizaria-pedro/dasftb/20100710dasdaiftb_20/Tes

    Aprofito l’ocasió per exigir, una vegada més, el cesse del Pep: la seva tonteria de fotre el Touré a la barra al camp de l’Inter ens deixà sense final del Bernabéu (i sense el millor jugador del món) i la seva mania de jugar al tiqui-taca ens ha portat fins aquí: Espanya ja sap a què vol jugar i s’ha convertit en el monstru final.

  5. El filòsef calbu té un pla: el Barça ha de ser la banda del Pedro, el Jefri i el Pep. Si ho diu el Confidencial Sport… http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idnoticia_PK=725204&idseccio_PK=849

  6. Dimecres passat, quan el Barça va guanyar la Lliga al camp del Llevant, tota la plantilla -menys el Piqué i el Bojan: no faré cap comentari- va celebrar-ho fins a les tantes a la sala Pikini. Tinc un soplu: l’últim a plegar veles no va ser el Jefri. Fou la bèstia negra del Casillas: el Pedritu. Que com ho sé? M’ho ha dit un home acostumat a moure’s en aquests ambients. Ningú ha tancat la General més cops que ell.

  7. Confidencial Sport: Pedro, patriota català. L’altre dia, amb l’homenatge al president Sunyol, va fer aixecar a l’Alves i a tots els altres garrulus del banquillu quan va sentir quin temassu sonava: els Segadors.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s