Il Campionissimo

De tant en tant, per passar l’estona, tertulians, garlaires de premsa esportiva o gent de bar i tele discuteixen qui mereix el títol de millor ciclista de la història. Mirant el palmarès dels candidats, no hi ha gaire res a debatre: Eddy Merckx, el que sempre quedava primer i no deixava res pels altres, no té rival: 5 tours, 5 giros, 3 mundials, un pilot de clàssiques i 6 etapes i també 1r de la classificació general final de l’única Vuelta que va disputar. Era el Caníbal.

Però un debat sense res a discutir és una merda. I una tertúlia on tothom estigui d’acord amb tot també és una merda. Fins i tot una puta merda. En aquests ambients, el més important és garlar. Provocar. Tocar els collons. Tenir veu pròpia i saber-la defensar. Allò que dèiem: passar l’estona.

Per tant, buscant el millor ciclista de la història –sense entrar ara en si la discussió té cap mena d’importància o en si es poden comparar ciclistes que no competiren mai entre ells i que formen part d’èpoques molt diferents-, no ens podem quedar amb un únic nom. N’hem de dir més. Per exemple, Anquetil, Hinault, Indurain, Armstrong o un italià: Fausto Coppi. Aquí és on volia anar a parar.

L’altre dia vaig llegir al Marca –gràcies marca.com, no sé què faria sense vosaltres- que el dia 2 de gener del 1960 va morir un senyor que es deia Fausto Coppi. Només tenia 40 anys. Quan es va saber la notícia, tothom deia el mateix: ha mort el millor ciclista de la història, Il Campionissimo. Per què tanta unanimitat? Per què va morir tan jove? Mirem-s’ho.

L’Angelo Fausto va néixer a Castellania, un petit poblet del Piemont. Tan petit que avui només hi viuen un centenar de persones. El 1919, quan va néixer el ciclista, eren uns quants més: quatre-cents. El jove Fausto (l’Angelo el va anar perdent pel camí) tingué un inici de carrera fulgurant: només tenia 20 anys i guanyà el Giro d’Itàlia. Era el 1940. Fins ara, cap ciclista ha aconseguit guanyar una volta de tres setmanes tan aviat. Dos anys més tard, demostrant que era un ciclista complet (guanyava contrarellotges, coronava ports en solitari i també li agradaven les clàssiques i la pista), va batre el rècord de l’hora fent 45,8 km -donant voltes a un velòdrom durant 60 minuts (què divertit)-, un rècord que fou seu fins el 1956, quan Jacques Anquetil, un altre dels grans (fou el primer ciclista que guanyà 5 tours), va superar el registre de l’italià.

El Fausto no va guanyar el seu segon Giro fins el 1947. Per què tants anys de sequera des del seu primer triomf? Resposta: Segona Guerra Mundial. El 1942, Coppi fou enviat a l’Àfrica a lluitar per la Itàlia de Mussolini i allà fou detingut com a presoner de guerra pels anglesos, que el deixaren en llibertat un cop vençut l’enemic.

El 1946, Coppi ja es va poder tornar a dedicar a la bicicleta. I ho va celebrar guanyant la Classicissima (la Milà-Sanremo) amb una fuga victoriosa contra la qual ningú va poder fer res: el segon arribà catorze minuts després. Tot i aquella demostració de poder, Coppi no va aconseguir guanyar el Giro d’aquell any. Va quedar segon. Davant d’ell, Gino Bartali, Il Ginettaccio, el seu gran rival, el monjo ciclista: un altre gran nom de la història del ciclisme –va guanyar 3 giros i 2 tours; un el 1938 i l’altre deu anys més tard- que, com Coppi, també fou víctima de la guerra: sense aquesta, ambdós haguessin pogut completar un palmarès encara més esplendorós.

El Coppi, com a bon italià, era molt futboleru. Un amant del calcio. Un mes després de veure com el seu equip quedava destruït a Superga, va guanyar el seu tercer Giro. Va imposar-se amb gairebé 24 minuts d’avantatge respecte el segon, Gino Bartali. Fou també en aquella edició que el Fausto decidí organitzar una de les més grans exhibicions mai vistes amb un home pedalant muntanya amunt de protagonista. Era l’antepenúltima etapa, de 254 km, entre Cuneo i Pinerolo, amb cinc passos alpins entremig, i el Coppi ja tenia aquell Giro molt ben encarrilat. Tanmateix, decidí fer ambient atacant a 192 km de l’arribada. L’escapada li sortí força bé. Els espectadors hagueren d’esperar una bona estoneta per veure passar el segon classificat de l’etapa. El primer, Coppi, havia arribat dotze minuts abans.

1949, malgrat el desastre de Superga, fou un gran any pel Fausto. Després de guanyar el Giro per tercer cop, es presentà a l’inici del seu primer Tour. No començà gens bé: a la primera etapa va perdre mitja hora. Tanmateix, a les etapes decisives va demostrar que era el millor: va guanyar les dues contrarellotges (una de 92 km i una altra de 137!), una etapa alpina i també va tenir forces i orgull per coronar en primera posició –un fet que donava diners i prestigi- el Tourmalet. A París, l’acompanyà el de sempre al podi: Gino Bartali. Coppi fou el primer ciclista de la història que aconseguí el gran doblet: guanyar Giro i Tour al mateix any.

Els dos anys següents no foren tan alegres pel gran ciclista italià. Va començar la primavera del 1950 engrandint el seu palmarès i llegenda imposant-se a clàssiques del renom de la París-Roubaix (l’infern del nord) o la Fletxa Valona, però una caiguda al Giro l’obligà a dir adéu a la temporada. El 1951 encara fou pitjor: el seu germà Sense, també ciclista, morí després d’una caiguda en plena competició, al Giro del Piemont; una cursa disputada a casa seva, a la terra dels Coppi.

El 1952 fou, juntament amb el 1949, l’any més esplendorós de la carrera ciclista del Fausto: va guanyar el seu quart Giro (i tres etapes) i el segon Tour després d’exhibir un domini incontestable: guanyà 5 etapes (incloses les primeres arribades de la història a Alpe d’Huez i al Puy de Dome) i deixà el segon de la classificació general final a 28 minuts!

Amb la seva victòria a Alpe d’Huez, Coppi començà a donar forma a una nova llegenda: qui surt líder d’aquesta etapa alpina guanya el Tour. Ell es posà líder allà i, efectivament, guanyà el Tour. Una victòria que es va veure, per primera vegada a la història del Tour, per la tele. Els aficionats que van poder gaudir del seu esport per televisió per primer cop van poder observar que Coppi no tenia rivals: també fou el primer d’aquella edició en coronar el monstre Galibier i l’endemà de l’Alpe d’Huez, en una etapa que finalitzava a Sestrières (Itàlia), vestit de gala -amb el mallot groc posat-, decidí regalar un nou espectacle als seus: atacà a la Croix de Fer, quan encara quedava mitja etapa, i es presentà sol, imponent, a casa seva. Una vegada més, els periodistes que seguien la cursa hagueren de repetir unes paraules que esdevingueren famoses: un uomo solo al commando. Sempre era ell. Sempre Coppi, ell primer i la resta després, un bon tros més enrere. En aquella arribada en territori italià, Coppi va treure set minuts al segon de l’etapa.

A més de passejar-se pel Tour –no hi tornà mai més-, i de fer el seu segon doblet, Coppi també aprofità aquell gloriós 1952 per confirmar, públicament, allò que tothom ja sabia o sospitava: que era agnòstic. Vist des de la Berga del segle XXI, aquesta confessió no sembla gran cosa. Però estem parlant de la Itàlia de postguerra, on la religió tenia molta presència i importància. La confirmació que la seva relació amb Déu i l’Església era, com a mínim, freda acabà de deixar clar qui era qui: Coppi era el ciclista dels italians d’esquerres i Bartali era l’orgull de la Itàlia catòlica.

Després del gran 1952 vingué un altre any bo, però no tant: cinquè Giro al sarró i una fantàstica victòria al Mundial: atacant a la Crespera –un tram típic de clàssiques: una forta pujada plena de llambordes-, Coppi féu la seva última gran exhibició com a ciclista: guanyà, en solitari, amb sis minuts d’avantatge. Un rival seu, Géminiani, quedà tan impressionat amb aquell atac que el deixà comentat, anys després, a les seves pròpies memòries: “vaig veure com atacava i no m’ho podia creure. Mai havia vist una cosa semblant. Quan hi penso, encara al·lucino”.

Aquell dia, a Lugano, Coppi regalà un ram de flors a una senyora. Es deia Giulia Occhini i era la Dama Blanca, la seva estimada. Ambdós deixaren les seves respectives parelles per poder viure junts. Al Papa no li agradà gaire aquella trencadissa de matrimonis. Per poder viure tranquils –a ella l’empresonaren tres dies per adúltera-, marxaren d’Itàlia i tingueren un fill a l’Argentina.

L’any següent, el 1954, tenint ja 35 anys, guanyà el seu cinquè Giro de Llombardia, una de les clàssiques més prestigioses del calendari ciclista internacional. El 1955, en el seu últim any com a ciclista autènticament professional, encara fou campió d’Itàlia, segon del Giro i vencedor d’una etapa de la gran cursa italiana. A partir de llavors, i fins que morí, continuà participant en algunes curses i critèriums puntuals. El 1959, acostant-se ja als 40 anys, prengué part, per primera vegada, a la Vuelta. No l’acabà. Queda clar que la cursa espanyola mai fou cap prioritat per ell.

Coppi fou el primer ciclista de la història que guanyà molts diners gràcies al seu esport. També fou dels primers a entendre que anar a les millors farmàcies pot ser un molt bon entrenament; el decisiu. Fos com fos, guanyés com guanyés –dopat o no tant-, era el millor, era molt estimat i, en els seus millors anys, li arribaven diners per totes bandes. Com sol passar en aquests casos, però, no va saber gestionar gens bé la seva riquesa. Participà en empreses i inversions que foren un desastre. Tant que, per poder anar tirant, es va veure obligat a seguir corrent quan el cos ja li demanava una retirada definitiva. Fou en una d’aquestes curses que feia per guanyar quatre calerons que emmalaltí. La cursa es disputà en un punt que actualment forma part de Burkina Faso. Segons sembla, allà agafà la malària. No li van saber veure a temps i morí, el 2 de gener del 1960, als 40 anys, en un hospital italià.

La seva mort commogué Itàlia. No només s’havien quedat sense el seu millor ciclista. Tampoc els havia deixat, simplement, un dels seus millors esportistes. Ell era un mite. Era Coppi, il Campionissimo. Traduït a la llengua del Mundu, fa 50 anys va morir el número uno de todos los tiempos.

Sergi

Advertisements

3 comentaris to “Il Campionissimo”

  1. Sergi, primer de tot, està molt bé que t’avorreixis i ens culturitzis amb escrits d’aquest tipus (és una informació molt interessant, per a qui ens interessa el ciclisme, perquè suposo que als qui no, només llegiran els comentaris per veure si algú es riu de tu…) i en segon lloc t’escric la meva resposta a la teva pregunta de debat:
    Primer hauríem de parlar de quins són els criteris per decidir el millor; si és per títols aconseguits, és fàcil, és un número i no s’hauran tingut en compte les moltíssimes variants que fan que uns guanyin sis títols o lligues a l’últim minut( ai, que me’n vaig del tema) o un que fos boníssim però tenia un crac per rival o al contrari, tots dolentíssims però algú ha de guanyar…
    I si el que compta és intentar veure qui seria el guanyador en un any on participessin tots junts, en igualtat de condicions, en la seva millor forma, amb la mateixa quantitat de dòping…. a això et dic que:
    En el cas del ciclisme, ia molt pesar meu (perquè és un tio que no em cau gens bé), el millor de la història (des del meu punt de vista poc expert) és Lance Amstrong. La tecnificació i l’entrenament i els “aires de la muntanya” d’avui en dia fa que els ciclistes d’ara tinguin unes condicions físiques que farien que guanyessin a qualsevol cicliste d’abans( a partir de deu anys enrera) i el millor de la última dècada ha estat l’americà aquest, així doncs, crec que és el millor de la història (de moment).
    (cal puntualitzar que és entretingut pensar com haurien estat alguns dels cracks de la història de l’esport amb uns entrenaments, especialització, dedicació… com la d’ara. O tu Sergi mateix si t’hi haguessis dedicat de petit…

    Bé, també m’avorria…

  2. Francesc, jo també penso que lo de l’Armstrong és molt fort: 7 tours consecutius és acollonant. Tanmateix, al contrari que tu, a mi el Lance em cau bé. I vull que guanyi el proper Tour. L’altre dia va dir que se’n veu capaç tot i que ja es va acostant als 39 anys.

    Si ho aconsegueix, “Laporta dimissió!”. L’Armstrong és l’únic error greu que ha comés el President aquests últims anys. Si l’hagués fitxat per capitanejar el Barça-Livestrong de ciclisme, els últims tours haurien sigut molt més distrets.

    D’altra banda, Francesc, jo ho vaig intentar. El meu germà, el Torra, el Ferran i altres garrulus també. Vam dedicar els millors estius de la nostra vida a preparar els tours del futur, però no ens en vam sortir. Almenys jo, cada cop que pujo a Queralt amb bici les passo entre putes i molt putes.

    Si vols repassar com eren els tours de la nostra infància, http://lagranjaberga.wordpress.com/2008/03/29/aquells-tours-dabans/

  3. A l’etapa d’aquest dijous, el Giro ha passat per Castellania, el poblet on va néixer Il Campionissimo. Aquest any es commemoren els 50 anys de la seva mort i el 70è aniversari del 1r Giro que guanyà. Al final de l’etapa, el Nibali, líder de la cursa, ha regalat la maglia rosa al fill del Fausto Coppi.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s