La riera

de Metge, evidentment. Fa uns quants dies, TV3 va estrenar una nova telenovel·la. Es diu La Riera. No l’he vist cap dia. Per tant, no en diré res. La meva riera és una altra: la nostra. Aquella que és lo més semblant al riu de Berga. Un riuet escarransit, ja ho sé, però no en tenim cap altre: el cabalós Llobregat passa lluny de la ciutat i el Canal Industrial no és cap riu. És un canal, collons.

La riera de Metge neix en algun lloc proper al cim d’Estela i pas a pas, sense fer gaire soroll, baixa cap a Espinalbet i l’Estret; allà on hi ha el Gegant i la font i l’hostal del Guiu, ben a prop de la font Negra. Els mapes i els entesos poden dir el que vulguin, però la meva riera neix allà: a tocar del merenderu i d’aquelles duríssimes rampes on sempre em cago amb tot, i on se m’entelen les ulleres, tiro un lapu rere l’altre i m’escuro el nas per totes bandes -el biciclisme garrul és un esport molt net-, mentre poso el pinyó gran per no haver de girar.

Sí, la riera de Metge és aquell rierol que veiem i s’amaga entre la font Negra i el Castell, un tros de paisatge per on hem passat entre dues-centes i mil cinc-centes vegades.

Sortint del nucli urbà de Berga, agafes aquella carretereta que comença als dipòsits. O a l’Oratori. O allà on hi ha el Queralt Xic. A la cara nord del Castell. Com vulgueu dir-ne. Seguint la carretera, veus, a la dreta, un edifici que no fa gaire bona pinta. Tot i això, em sembla que hi viu gent. Un tros més amunt, fa una mena d’aparcament a la dreta i, a continuació, passem per sota un arc també bastant malmès. La rampa és dura i la carretera estreta. Per evitar desgràcies, hi van col·locar un mirall per als cotxes. A sota seu, paraules sàvies.

La carretera gira una mica cap a la dreta i allà mateix, a l’esquerra, hi ha Cal Nen. Un tros més amunt, a sota la carretera, i a tocar de la riera, veiem una casa que fa molt goig. A sobre seu, un edifici més gran i bastant ensorrat. No gaire lluny, la capella i el restaurant de Sant Marc. Una mica més de pujada i connectes amb la carretera que ens condueix a Queralt per Fumanya. Ja som a l’hostal del Guiu. Quatre pedalades més i passem per l’Estret. Aquí empieza el infierno. És poc tros, però arribar a la font Negra -allà on neix la nostra riera-, pujant amb bicicleta, costa déu i ajuda. Malgrat tot, a vegades ens en sortim.

Ara que som a la font Negra, lo què podríem fer és… tornar cap a Berga. Repassar el camí fet. Posar noms i dates als edificis que hem anat veient tot pujant. Comencem: hostal del Guiu. Al sisè dia Déu no va crear l’hostal del Guiu. Altra feina tenia. Abans d’haver-hi l’actual edifici, en aquell punt hi havia un molí: el molí del Bofarull, també dit de l’Estret. Segons sembla, fou edificat l’any 1897. El molí esdevingué hostal el 1949.

Com n’hem de dir de la carretera que ens porta des de l’hostal del Guiu fins als dipòsits? Drecera de Queralt? La carretera de Cal Nen? Per allà a Sant Marc? Es veu que abans, al segle XIX o més enrere i tot, en deien el camí del Guix. Per què? Entre l’hostal del Guiu i Sant Marc, a tocar de la riera, hi havia un molí. El molí del Guix. Tot encaixa. Actualment, d’aquest edifici només en queden quatre pedrotes amagades entre herbes i arbres.

Continuem baixant i tornem a veure la casa que fa goig i l’edifici que no en fa tant. La casa és el molí del Baró. Si fem cas dels documents antics, ja existia a finals del segle XVIII i funcionà com a molí fins al 1920, aproximadament. A sobre seu, el Garrigà, les ruïnes d’una fàbrica tèxtil on els telers dringaren entre el 1894 i el 1950. Entremig d’aquells anys, quan faltaven pocs dies perquè els franquistes ens ocupessin, aquesta fàbrica -com altres dels voltants- fou incendiada.

Anem tirant que no arribarem mai. Deixem enrere Cal Nen i tornem a passar per sota l’arc del triomf dels Països Berguedans. Aturem-nos un moment aquí.

Som a Cal Lluís Nè, una de les principals fàbriques de la història de Berga. En aquest punt van construir-hi una fàbrica el 1832. Era la fàbrica de la font dels Capellans. No va durar gaire. En algun moment de la Primera Guerra Carlina (1833-1840) la van cremar. Pocs anys després, el 1843, un senyor que es deia Lluís Rosal va fer alçar una altra fàbrica al mateix lloc. Més endavant, va fer construir un petit embassament que servís de reserva d’aigua per a la fàbrica. Aquest pantanet estava situat on ara hi ha el jardí-aparcament de Cal Nen. Per poder fer arribar l’aigua de la bassa a la fàbrica van fer aquell arc que encara sobreviu. A la part alta s’hi pot llegir quan fou construït: el 1859.

Igual que la fàbrica del Garrigà, Cal Lluís Nè també fou incendiat als dies finals de la Guerra. Després d’allò, la fàbrica ja no es tornà a posar en marxa. Uns quants anys més tard, l’antic espai fabril esdevingué la Villa Rosa: aprofitant les ruïnes de l’edifici, algunes famílies de nouvinguts al Berguedà anaren a viure, en condicions de barraquisme, a Cal Lluís Nè. Les ruïnes de la fàbrica formaren part del paisatge de la zona fins el 1986, quan el conjunt de l’antiga fàbrica fou demolit.

Abans d’arribar al punt on aquesta carretereta comunica amb la que voreja, per dalt, la nostra ciutat, tornem a veure, a l’esquerra, l’antiga fàbrica del Franquesa, també destruïda al final de la Guerra Civil. Abans de ser una fàbrica, fou un molí: el molí de cal Quico. A l’altra banda, tenim l’Oratori o Queralt Xic i res més. Abans no era així. A tocar d’aquesta capella hi havia una altra fàbrica, la de Cal Patata, que també patí els desastres de la guerra.

Ara sí, travessem la carretera i entrem a la part alta de Berga, a Pinsania, on també hi funcionaren, durant dècades i dècades, diferents fàbriques i molins: Cal Senyor Andreu, Cal Corneta o els molins de l’Alon, del Quimserra, del Brillant o de la Gratella. Si no teniu clar on collons és tot això, i ho voleu saber, podeu anar a la biblioteca i agafar un llibre: La riera de Metge en la industrialització de Berga, de Francesc Espuña. Allà ho trobareu tot.

Sergi

Anuncis

10 comentaris to “La riera”

  1. Vale, vale… molt bé.
    Però a mi em van dir que no és de Metge, sinó Demetge. Tot seguit, i per tant sospitós de voler dir una altra cosa (quina?) diferent d’allò que sembla evident.
    A la Gran Enciclopèdia Catalana surt Demetge, però també “de Metge” entre parèntesi… Aviam si algú en treu “l’aigua clara”.

  2. O Fontclara.

    O “quesubeclara”.

  3. Ens estem especialitzant a fer pachanga dels temes seriosos.
    Per cert, la Riera no era aquella casa d’acollida de prop del Molí de Boatella?

  4. El Sergi està content. El tiu aquí currant-s’ho i uns garrulus li destrossen l’excel.lència de l’escrit amb comentaris vulgars. Molt bé, eh?

  5. Sí Torraxic.
    Va ser una autèntica decepció per mi. Jo em pensava que la nova sèrie s’ambientaria a la casa que dius tu, la de la Riera de Merlès. Amb el Toni Tarat i tots els seus col·legues xungos. Amb drogues, navalles, putetes, cotxes conduïts sense carnet, gossos perillosos… i, lògicament, en castellà “barriobajero”.
    I en canvi em trobo amb una mena de Nissaga de Poder de poca monta ambientada al Maresme tropical…

  6. Tranquil Xavi, m’agrada compartir gilipollades amb els amics: llegir-ne, escoltar-ne i dir-ne. I ja que el meu germà ha fet referència a un dels mites (el Toni Tarat) dels que vam estrenar l’ESO a La Salle, aprofitaré per recordar com aquest individu va rebatejar a un dels nostres: per nosaltres era el Llunga i ell va decidir que es deia “el Tito Ballús”.

  7. Caram caram, entro poc per aquí, i he trobat molt interessant “l’artricle”. Ara he decidit dir-li el camí del Guix, tu! sempre m’havia empescat descripcions estranyes per referir-me a aquella carreterota. Gràcies Sergi.

    No sé si calia la descripció del ciclisme garrulu, però la paraula “lapu” fa riure. acabada amb o seria digna de ser utilitzada en la sèrie de la Riera Berguedana. (castellà barriubajeru)

  8. “Seguint la carretera, veus, a la dreta, un edifici que no fa gaire bona pinta. Tot i això, em sembla que hi viu gent.”

    Alerta amb el gos d’aquesta casa. Porta molta mala llet. Normalment està lligat, pro si us el trobeu suelto, l’hi encanta mossegar les cames, i te una especial predilecció per els ciclistes.

    Interessant article.

  9. Page gran, deu haver-hi alguna cosa que fa que en aquella zona els gossots estiguin més sonats de lo normal. Fa gairebé un any denunciàvem els que viuen a les cases de Fumanya, una mica més amunt:
    http://lagranjaberga.wordpress.com/2009/03/02/no-se-li-pot-permitir-no/

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s