Catenaccio

Quarts de final de la Champions 2003. A l’anada, el Barça de Radomir Antic i Enric Reyna arrenca un bon empat (1-1, amb gol de Saviola) del camp de la Juve. A la tornada, amb el Camp Nou ple, s’avança la Vecchia Signora amb gol de Nedved. Pocs minuts més tard, miracle: gol útil del Xavi. No gaires minuts després, l’equip italià es queda amb deu homes (expulsió de Davids). Comença l’espectacle: tots atrinxerats a l’àrea. Intensitat descomunal. Partit d’handbol. El Barça tocant i tocant a la frontal buscant espais per entrar fins al fons i els de la Juve tapant forats per lo civil o lo criminal. Centrus i despejes: amb el cap, el cor o els ous. Tot s’hi val. Només un pensament al cap: aquests cabrons no ens poden fer cap gol.

Al final del partit, 1 a 1. Pròrroga. L’espectacle va continuar. El Barça ho seguia intentant i els de la Juve s’ho passaven de collons: cada despeje, cada paret trencada i cada atac escapçat eren motiu d’alegria. Bèsties com Thuram, Ferrara o Paolo Montero (un home duríssim) vivien moments de molta felicitat: després d’una altra bona acció defensiva, se la xocaven entre ells, reien, s’animaven i cridaven com bojos. No sé què deien, però devia tenir algun significat semblant a vamos, vamos o defense! defense!

Al minut 114 de partit, quan ja feia molta estona que cap jugador de la Juve sortia de la pròpia àrea, Birindelli es troba amb la pilota als peus i comença a guanyar metres pujant per la banda dreta. No sabent què més fer, decideix penjar-la a l’olla. Zalayeta, un davanter molt mediocre, remata i Bonano no pot fer res per evitar el gol. El Barça, amb tot el seu % de possessió de la pilota, queda eliminat i la Juve, fent ús de les seves armes, es classifica per a les semis de la Champions. La màgia del catenaccio.

Tot té els seus orígens. El catenaccio també. No tots els equips italians de la història han jugat amb la mentalitat de defensar, defensar i només defensar, la pilota que se la quedin ells, porteria a zero i ja tindrem la nostra.

El senyor de les històries del Calcio explica que a la primera meitat del segle passat, el futbol italià no era sinònim de catenaccio. El monstre va néixer a la dècada dels cinquanta. I els seus pares, dos homes i cap dona –és la màgia del futbol-, tenen noms i cognoms: Nereo Rocco i Gianni Brera.

A finals dels anys quaranta, Itàlia tenia una bona selecció i un gran equip: el Torino. La majoria de components de l’onze de gala de l’azzurra eren jugadors del Torino; un equip ofensiu, amant de les barraques i les exhibicions. L’any 1949, Il Grande Torino va quedar destruït a Superga. Després del desastre, Gianni Brera, el periodista esportiu italià més llegit i influent del segle XX, des de la Gazzetta dello Sport, va començar a exposar i defensar el següent discurs: a Superga, Itàlia havia perdut els seus millors homes i el calcio havia de redreçar-se partint de la humilitat i l’esforç. Tocava defensar, córrer, lluitar i contraatacar des del convenciment que el 0 a 0 no és mai un mal resultat. Sobretot no perdre. Fent ús d’aquest discurs, rajava contra els entrenadors que no feien cas de la seva doctrina i alliçonava els jugadors massa poc italians: és a dir, indisciplinats, poc habituats a valdre’s de la destral i massa obsessionats en mirar la porteria rival.

El millor traductor d’aquests principis teòrics a la pissarra i al terreny de joc fou Nereo Rocco, que ha passat a la història amb l’honor, o la vergonya, de ser l’inventor del catenaccio. No sé si n’hem de dir l’inventor de la cosa, però sí que és veritat que excel·lí en l’art d’ensinistrar els seus jugadors a sortir a jugar amb la paraula catenaccio ben entesa. I què vol dir catenaccio? Quin és el sistema de joc típicament catenaccio?

El catenaccio és una manera de veure, viure, patir i gaudir el futbol. No és sortir a jugar amb un 5-3-2, un 5-4-1, un 4-4-2 o un 4-4-1-1. No és un sistema de joc, és mentalitat. Aplicar correctament algunes idees: a darrere tot net i endreçat, la pilota només la volem per fer gol, que es cansin ells atacant i tenint-la i, sobretot, ser molt efectius. Si fem l’esforç de baixar la pilota a terra i anar a l’atac ha de ser per fer gol. I anant per feina: obertura a banda o passada a l’espai, centru i barraca. I tots a defensar, que amb un gol n’hem de tenir prou per guanyar. 1 a 0, quin resultat més bonic.

El Nereo Rocco ho tenia molt clar tot això. Ell comptava punts, gols rebuts i mirava la classificació. Res més. Res de possessió, ocasions de gol creades o de sortir jugant des de darrere. A la segona meitat dels quaranta i a la dècada dels cinquanta, aplicà les seves idees futbolístiques fent d’entrenador a diferents equips modestos: Triestina, Treviso o Pàdua. Fou en aquells anys que va rebre el sobrenom que l’acompanyà la resta de la seva vida: Paron, que vol dir jefe o amo, com vulgueu dir-ne. També en aquella època deixà dites frases cèlebres com Que guanyi el millor? Esperem que no o Fot-li a tot lo què es mogui, i si és la pilota, paciència. I tingué bons alumnes: després d’un partit, un jugador seu del Pàdua, orgullós, digué a la premsa: amb aquesta mà li he esclafat els ous al Gabetto (jugador de l’equip rival) al primer córner del partit.

Després d’unes bones temporades amb el Pàdua, el fitxà el Milan. Allà pogué demostrar la validesa i eficàcia del seu futbol: en dues etapes diferents -entremig entrenà al Torino-, donà dues lligues (1961-1962 i 1967-1968), dues Copes d’Europa (1963 i 1969) i una Intercontinental (el 1969, vencent a la final als Estudiantes de la Bruja Verón; el pare de la Brujita) al Milan. Però els resultats no vénen perquè sí ni solets: els jugadors han de saber-ne una mica i l’entrenador ha de posar ordre i no cagar-la gaire.

Per construir un equip triomfador, el Nereo Rocco tenia clar quins mètodes havia de fer servir. Quan algú del seu Milan perdia la pilota, s’aixecava emprenyat de la banqueta i cridava qui s’ha deixat prendre la pilota? La resposta que solia rebre era Ha sigut el Giovannin, Paron. El Giovannin podia ser el Trapattoni (un altre amant del catenaccio que, als 70 anys, encara fa d’entrenador: és el seleccionador d’Irlanda) o el Rivera, que era el crac d’aquell Milan dels anys seixanta. El Paron no feia distincions. Tractava a tothom igual. A tots els culpables d’aquell crim (perdre la pilota) els deia el mateix: Giovannin, vés a tomar pel cul! Ordenat l’equip, tornava a la banqueta.

Tenim, per tant, que el Nereo Rocco sol ser considerat el creador del catenaccio genuïnament italià. Tanmateix, com sol passar, mirant enrere podríem trobar altres personatges visionaris que ja van començar a esbossar la mateixa idea: els entrenadors precatenaccio. Un d’ells seria el senyor Karl Rappan, austríac. Sembla ser que fou el primer, o dels primers (tampoc sembla una cosa massa difícil de rumiar o inventar), a pensar que jugar a l’atac no és obligatori. Que si l’objectiu és guanyar, poden haver-hi diferents vies per aconseguir-ho. Una és jugar amb 5 davanters i plantejar partits de 7 a 3 o 12 a 8. 2 de 4 Avià, en definitiva. Una altra és intentar evitar que el teu porter hagi de veure perforada gaires cops la seva porteria. Per aconseguir això, aquest entrenador va decidir cometre l’heretgia de variar el sistema tàctic del moment (eren temps de 2-3-5 o 3-2-5) afegint alguns homes a la desguarnida defensa. Al Mundial 1938, fent de seleccionador de Suïssa, va presentar el seu invent i la cosa li funcionà força bé: el seu equip guanyà a la poderosa Alemanya de Hitler.

També a la dècada dels trenta visqué els seus anys de glòria un altre seleccionador. Es deia Vittorio Pozzo. Ell conduí Itàlia a guanyar dos Mundials (1934 i 1938, amb Giuseppe Meazza com a estrella de l’equip) i un or olímpic (1936). No es pot dir que els seus homes sortissin al terreny de joc amb mentalitat catenaccio, però sí que introduí una novetat que, posteriorment, molts altres equips –italians o no- han utilitzat: el 10+1. Col·locar a l’onze inicial un autèntic destructor. Un miserable. Un llenyataire. Un terrorista del futbol. Un home molt menys tècnic i elegant que els seus companys, però titular indiscutible. Un Gattuso, per entendre’ns. L’encarregat d’escombrar-ho tot, les cames dels rivals també.

L’home de Vittorio Pozzo fou Luisito Monti, un argentí que als 30 anys, i ja gordet, emigrà a la terra dels seus avantpassats. Havia sigut un mig-mig collonut, però Pozzo va veure que l’havia de reconvertir si volia treure’n algun profit. I és que el seu cos ja no era d’organitzador. Feia pinta de destructor. I en això és convertí: en l’especialista a anul·lar –o destruir, si feia falta- al millor jugador de l’equip rival. El 1932, per exemple, el Bolonya i la Juve es jugaven l’Scudetto en un partit decisiu. Schiavio era el crac de l’equip bolonyès. El Monti, pel bé de l’equip, li destrossà el genoll. Dos anys més tard, al Mundial 1934, Itàlia s’enfrontà a Àustria a la semifinal. Monti tenia una missió: Sindelar, el Mozart del futbol, el millor jugador austríac de la història. El Monti, molt professional ell, el va massacrar. Aquell mateix any, la selecció italiana viatjà a Anglaterra per disputar un partit amistós. Fou la batalla de Highbury. Els anglesos ja sabien qui era i a què es dedicava el botxí italianoargentí i el van rebre amb tots els honors: li van trencar el peu en una acció totalment buscada i perfectament executada.

A les següents dècades, fent ús dels plantejaments assajats per Rappan i Pozzo, o arribant a les mateixes idees per reflexió pròpia, Nereo Rocco inventà i perfeccionà una manera d’entendre el futbol, el catenaccio, que segueix present als terrenys de joc del segle XXI. Il Paron va morir l’any 1979. Diuen –a mi em sembla un final massa pel·lículeru per ser veritat- que les seves últimes paraules, expressades com qui demana a l’àrbit que xiuli el final d’una puta vegada, foren: però quan queda perquè acabi ja el partit?

Sergi

Advertisements

20 comentaris to “Catenaccio”

  1. Molt bonic Senyor Sergi.

    Catenaccio és el que fa el Capello o és el que feia el Mourinho (sovint, al Chelsea el jugava amb un 4-3-3)?
    Tenint en compte la premissa mentalitat + efectivitat, podríem dir que els dos entrenadors el prctiquen?
    Qui és per vos el millor catenaccista?

    Li agrïria una resposta.

  2. Que bonic que és el futbol. I molt bon article. Crec que és qüestió de setmanes que et llancin una oferta els del 9 Esportiu. Avui han començat a distribuïr el diari a l’interior de l’Avui. Molt bona notícia.

  3. Kikot, que hagi escrit això no vol dir que sigui un especialista en l’anàlisi comparatiu de possibles sistemes catenaccionistes. Simplement he aprofitat material llegit sobre el tema per fer una nova entrada.

    Si et sembla bé, del tema Capello/Mourinho aquí no en diré res: ja en garlarem al bar. El proper dissabte, després de 4 hores de futbol, pot ser un bon moment.

    Xavi, a mi també m’agrada que la nova secció d’esports de l’AVUI sigui El 9 Esportiu. Esperem que cada cop més gent descobreixi que premsa esportiva no vol dir, només, paperassa embaucadora escrita en castellà.

  4. Ta bé, però l’article acaba amb una bona dosi de demagògia identificant i barrejant el jugar amb ordre defensiu amb jugar brut a trencar cames, genolls i cranis si fa falta. Com a defensor del catenaccio per ser l’estil que més títols assegura, lamento i condemno els últims paràgrafs.

  5. Els trinxeraires també ploren: abans de ser “italià”, el Luisito Monti era argentí. L’any 1930 va disputar el primer Mundial de la història defensant els colors de l’Argentina. El seu equip i ell van arribar a la final. Al descans guanyaven 1 a 2. El seu rival era l’equip amfitrió: Uruguai. Igual que els que hem jugat als camps més perillosos de les categories regionals de la Catalunya sociata, els argentins, durant el descans, van comentar que més els valia perdre el partit… i sortir vius d’allà. Segons l’únic testimoni d’aquella final que encara queda viu -un argentí que aquesta setmana farà 100 anys-, allò era una “encerrona”: les amenaces de mort contra els argentins eren constants i al voltant del camp hi havia 300 soldats uruguaians amb les baionetes ben preparades. Els jugadors argentins estaven tan acollonits que més d’un -el Monti, per exemple, el que anys més tard es convertí en l’especialista de la selecció italiana en “anul·lar” l’estrella de l’equip rival- va plorar de por durant el partit. Al final, Uruguai va guanyar 4 a 2 i els argentins van poder tornar a casa sencers i satisfets de ser els campions “morals” del primer Mundial de futbol. Un Mundial on diferents futbolistes jugaren amb alguna mena de boina o barret. Què ho fa? Diuen que la pilota era molt dura i que no volien quedar amb el cap esberlat a mig partit.

    Si voleu més batalletes del Mundial 1930, http://www.marca.com/reportajes/2010/01/historia_de_los_mundiales/2010/01/23/seccion_01/1264250457.html

  6. Parce, estic totalment d’acord que no és el mateix joc brut, fotre cosses… però em sembla que també és demagògia afirmar que aquest estil de joc sigui el que més títols asseguri; el que passa és que sempre és més fàcil destruir joc i defensar que crear joc i atacar, això fa que per la majoria d’equips sigui més productiu defensar-se que atacar, però per sort pel futbol, de tan en tant apareixen equips que disposen dels jugadors necessaris per practicar un futbol d’atac ( els sistemes depenen molt dels jugadors que té cada equip: p.ex: barça no pot fer catenaccio, grècia campiona de l’eurocopa ha de fer-ne,….)
    i com bé hauràs vist tu i gaudit, el barça amb bon joc ha aconseguit molts títols…(i no et diré res de la selecció espanyola perquè t’enfades…)
    Benu andorrà, ja en parlarem…

  7. Avui al marca.com expliquen històries i batalletes del Mundial del 1934; el del Mussolini. Aquell trofeiu es va disputar a la Itàlia feixista i Il Duce es va sortir amb la seva: l’azzurra arribà a la final i la guanyà. Al descans de la finalíssima, però, Itàlia encara no havia fet cap gol a Txecoslovàquia. Aleshores, Mussolini, com solia fer abans de l’inici de cada partit de la seva selecció, els recordà als jugadors què s’hi jugaven en aquella final: “Victòria o mort. Que tingueu bona sort. Si no…”. I al seleccionador, el Vittorio Pozzo, li digué que si Itàlia no guanyava el Mundial, ja podia començar a demanar ajuda a Déu. Quin malparit el Mussolini. Uns anys més tard, quan ja havia començat la Segona Guerra Mundial, obligà a tots els jugadors del seu equip més odiat -la Roma. Ell era de la Lazio- a anar a lluitar a primera línia de foc.

    En aquell segon Mundial de la història, alguns dels jugadors més destacats foren Giuseppe Meazza, Ricardo Zamora (l’inventor de la zamorana, que encara practiquem a Avià quan fem ràpids), Luisito Monti (aquell berru que el 1930 era argentí i el 34 ja era italià) o Schiavio, golejador italià que dos anys abans havia tastat les carícies del Monti. Un altre dels personatges del Mundial fou un suís que es deia Poldi Kielholz: marcà 3 gols… jugant amb ulleres. Era miop i sense ulleres no veia res. L’acabo de conèixer ara -ens ha presentat el marca.com- i passa a ser, juntament amb el Gabri i l’Oleguer, el meu referent futbolístic.

    Si voleu saber més coses del Mundial 34, http://www.marca.com/reportajes/2010/02/italia_1934/index.html

  8. Avui toca parlar del Mundial 38, disputat a França. Una de les figures fou un brasiler: es deia Leónidas i no era un jugador de perfil catenaccio. L’anomenaven el “Diamant negre” i es diu d’ell que fou l’inventor de la filigrana més odiada pel Pax: la bicicleta. Als vuitens de final, Polònia va marcar 5 gols a Brasil i va perdre! El resultat fou de 6 a 5, amb 4 barraques del Leónidas, una d’elles jugant descalç. A semifinals, Brasil es trobà a Itàlia. El seleccionador brasiler, veient cansat al seu crack i fràgil l’equip rival, decidí deixar el seu golejador a la barra. Ets macu i fas gràcia. Itàlia va acceptar el regal i es va plantar a la final. Abans de començar la finalíssima, el Mussolini va tornar a enviar un telegrama dels seus als jugadors italians: “Guanyar o morir”. Entès el missatge, l’azzurra va derrotar 4-2 a Hongria. El clima feixista que regnava a la Itàlia del moment també quedà ben palès als quarts de final, quan Itàlia va guanyar a l’amfitriona França: els italians sortiren a jugar vestits de negre i, abans del xiulet inicial, saludaren a l’afició amb el braç enlaire, molt enlaire, a l’estil feixista.

    També era temps de feixisme a l’Alemanya de Hitler. Pocs mesos abans de l’inici del Mundial, Àustria havia passat a formar part del Reich. Així doncs, els jugadors austríacs -aleshores, no com ara, n’hi havia uns quants de bon nivell- passaren a formar part de la selecció alemanya. Un d’ells no. Es deia Matthias Sindelar, era jueu i tenia un sobrenom: Mozart del futbol. Es negà a defensar els colors de l’Alemanya nazi i pocs mesos després el trobaren mort: http://www.marca.com/reportajes/2010/02/francia_1938/2010/02/14/seccion_01/1266183646.html

    Per acabar, una curiositat una mica menys dramàtica: Cuba arribà als quarts de final del Mundial de l’any 1938. Això sí, un cop allà els escombraren: van perdre 8 a 0 contra Suècia.

    Si voleu saber més coses del Mundial 38, http://www.marca.com/reportajes/2010/02/francia_1938/index.html

  9. Sóc un pesat. Quan no sé què més dir, sempre parlo del desastre de Superga. Avui també toca. Els del marca.com m’hi obliguen. Avui garlen del Mundial 50. Il Grande Torino va morir a Superga l’any 1949, però el desastre fou tan grandiós que també afectà el Mundial de l’any següent. Itàlia havia guanyat els dos últims mundials disputats (1934 i 1938), però es presentà a Brasil -amb vaixell! No volien ni sentir a parlar de pujar a un avió- sense cap opció de revalidar el títol: els seus millors homes havien mort a Superga: http://www.marca.com/reportajes/2010/02/brasil_1950/2010/02/20/seccion_01/1266702766.html

    Jugant a casa, el gran favorit d’aquell Mundial era Brasil. El sistema de competició era ben diferent de l’actual: 4 grups i els primers de cada grup disputaven la lligueta final. Qui sumava més punts a la lligueta final era el campió. Els 4 campions de grup foren Uruguai, Suècia, Brasil i Espanya. Al primer partit de la lligueta, Brasil guanyà 6-1 a Espanya. Al segon, els brasilers s’imposaren 7-1 a Suècia. Brasil es presentà al tercer i últim partit sabent que amb l’empat en tenia prou. El rival era Uruguai, que havia empatat contra Espanya i guanyat 3-2 contra Suècia. Veient aquests resultats, i sabent que la final es jugava a Maracanà (amb 200.000 brasilers embogits), no costa gaire d’entendre que Brasil era el gran favorit. El partit semblava gairebé un tràmit. L’aperitiu de la gran festa.

    Trenta anys després, Barbosa, el porter de Brasil, encara no podia sortir tranquil al carrer. Passejant, comprant, badant, havia de sentir paraules com aquestes: “mira fill, aquest és l’home que va fer plorar a tot Brasil”. Per què? De què era culpable el pobre Barbosa? D’haver tragat. Brasil va perdre aquell partit contra l’Uruguai. I tothom va assenyalar un culpable: el porter. Ell fou el responsable de la gran vergonya. Del dia més nefast de la història del futbol brasiler: el Maracanassu. Pels brasilers, perdre aquell Mundial fou tan greu i tan dur que algun diari del país (amb molt poca gràcia i encert), l’endemà de la derrota, va sortir al carrer amb el següent titular: “el nostre Hiroshima”.

    Si Brasil va plorar de tristesa, misèria i vergonya, Uruguai explotà d’alegria i orgull patriòtic. El seu capità es deia Obdulio Varela i el coneixien amb el sobrenom del “Negro Jefe”. Abans de començar el partit, veient els seus companys en ple patiment d’un evident cagòmetru, els va dir: “aquest partit el guanyarem cardant els collons a la punta de les sabates. Queda entès?”. Una setmana després, a l’Obdulio van robar-li el cotxe que s’havia comprat amb els diners que li regalaren per haver fet possible el miracle.

    Per acabar -com m’agraden les històries futboleres!-, dues curiositats: el de Brasil 1950 fou el primer mundial on els futbolistes jugaren amb dorsal a la samarreta i també fou el primer mundial disputat per Anglaterra, els creadors del futbol. Van arribar a Brasil pensant que es passejarien i van fracassar estrepitosament. Tant, que van perdre contra Espanya (fou el dia del famós, pels espanyols, gol de Zarra) i també contra els EUA. Quan a Anglaterra va arribar la notícia que el seu equip havia perdut 0 a 1 contra els americans, la gent no s’ho creia. Fins i tot van arribar a pensar que tot plegat era un simple error numèric: 0 a 1 era impossible. Segur que era 10 a 1! Ja ho veieu, pitjor que el 6,25 del Kaku.

    Més Maracanassu i més històries del Mundial 50 a http://www.marca.com/reportajes/2010/02/brasil_1950/index.html

  10. El Mundial de l’any 1954 es disputà a Suïssa. El seleccionador de l’equip amfitrió era un austríac: Karl Rappan. D’ell es diu que és un dels pares del catenaccio. El seu somni tenia forma de 0. No rebre gols. Si no et fan cap gol, perdre és complicat. Acumulant i acumulant defenses, tapant espais i cridant defense, vamos vamos o hay que echarle más huevos, va aconseguir conduir Suïssa fins als quarts de final. El rival per arribar a les semis era la seva Àustria. Partidàs i suplici. Suïssa va fer 5 gols, però en va rebre 7. Curiós catenaccio.

    El Mundial 54 l’hauria d’haver guanyat Hongria. Eren els millors. Eren l’equip d’or. A la primera fase van guanyar a Alemanya (la RFA) 8 a 3. A la final es van tornar a trobar. Només començar el partit, Hongria va marcar. A partir d’aquell moment es posà en funcionament un miracle, el miracle de Berna, i va començar a néixer la llegenda. Aquella llegenda que va saber explicar tan bé, molts anys més tard, el Gary Lineker: “el futbol és un esport d’ 11 contra 11 on sempre guanya Alemanya”.

    Més miracle de Berna i històries del Mundial 54 a http://www.marca.com/reportajes/2010/02/suiza_1954/index.html

  11. Tres partits: 1 gol a favor i cap en contra. Dos empats i una victòria. Quatre punts. Primers de grup. Catenaccio en estat pur. Aquests foren els resultats de la selecció italiana a la fase de grups del Mundial 70. Amb l’arribada de les eliminatòries, però, van deixar aparcada la disfressa del catenaccio i va començar la festa: victòria per 4 a 1 contra l’amfitrió Mèxic als quarts de final, victòria contra la RFA a les semis per 4 a 3 i bonica final (perduda) contra Brasil: 1 a 4. El partit més emocionant fou el penúltim: al minut 89, Itàlia guanyava 1 a 0. Poc després, els alemanys van empatar. I a continuació començà la millor pròrroga de la història del futbol: d’1 a 1 a 4 a 3: http://www.marca.com/reportajes/2010/03/mexico_1970/2010/03/30/seccion_02/1269930625.html

  12. El Pax hi estarà d’acord: ni Pep team ni la Roja ni el Manchester del Ferguson. El títol de millor equip del segle XXI és per la Grècia de l’Eurocopa del 2004. Ho diuen els sonats d’una web especialitzada en tàctiques i altres gilipollades futboleres: http://www.marca.com/2010/03/31/futbol/futbol_internacional/1270030386.html

  13. Per posar un exemple de catenaccio gairebé perfecte, al principi d’aquesta entrada vaig dir quatre coses del partit de tornada dels quarts de final de la Champions del 2003: quan la Juve ens va eliminar al Camp Nou. Ara que hi penso, lo de l’Inter va ser semblant. Exhibició defensiva. Pot agradar o no, però, durant una hora de partit, i jugant amb un home més, els vam crear molt poques ocasions de gol. Ells ho van fer de collons i a nosaltres ens faltava qualitat a davant. No és culpa seva, però voler arribar a la final de la Champions amb el trident del Barça Atlètic és molt complicat. No ho dic per “rajar”. Només és per deixar dit que lo de millor equip del món era vàlid… l’any passat. Actualment, amb tantes baixes i muermus, no.

  14. El nostre Piki (Ricardo Martín Picardo “Piki”, fill de Montevideo) juga amb el 9 de Samuel Eto’o a la samarreta (falsa), no sap quina és la seva posició ideal en el terreny de joc, és més aviat fràgil, confia molt en el seu detall tècnic preferit (el retall d’en Piki) i defensar no és gaire lo seu. És un mal deixeble de l’altre Piki. No, no parlo del Piqué. Garlo de l’Armando Picchi, un senyor que jugava a futbol quan el catenaccio va anar prenent forma (a la dècada dels seixanta). En aquella època fou el capità de l’Inter de l’Helenio Herrera. Ell era el responsable de mantenir ben neta i endreçada la parcel·la defensiva. Com a jugador de l’Inter guanyà tres scudettos i les dues úniques copes d’Europa (1964 i 1965) que, de moment, té l’Inter al seu palmarès. El Picchi italià va néixer a Livorno i per això el camp de l’equip d’aquesta ciutat portuària de la Toscana es diu Armando Picchi.

  15. Fins el 1953, el Madrid només havia guanyat dues lligues: el setembre d’aquell any va començar a jugar amb ells un tal Di Stéfano que va canviar la història del futbol. Al final d’aquella temporada, títol pel Realísimo i 27 gols en 28 partits del Di. A l’inici de la temporada següent, 1954-1955, el Madrid era el gran favorit. Debutaven a casa, contra el València. I va saltar la sorpresa: 1-2. Què ho fa? Un tal José/Josep Mangriñán “el Motoret”, fill de la Vall d’Uixó, es va encarregar de la Saeta Rubia. El va anul·lar. El marcatge fou tan perfecte que el seu nom esdevingué famós. No només parlaven d’ell els futbolerus. Durant anys, Mangriñán formà part del llenguatge popular: quan algú es feia pesat se li deia que era un mangriñán i quan una dona lligava molt curt al seu home també rebia la mateixa acusació: aquella bruixa és una mangriñán.

  16. La culpa sempre és dels altres. Parlant del seu propi equip, els entrenadors acostumen a dir que són amants del futbol ofensiu, que els agrada el futbol de toc, que confien molt en la pedrera i que odien el joc violent. Bla, bla, bla. A veure qui és més mentider. L’entrenador del Racing, en canvi, pot tirar la primera pedra. Ja ha deixat clar quina serà la seva tàctica contra el Madrid: “Que pase el tiempo, jugar con el resultado y con los espacios que vayan dejando. Plantearé un partido feo”.

  17. Els fets sempre acaben donant la raó al Pax: un defensa més no fa mai nosa. Fa algun any, fart de perdre, el Lotina decidí aparcar els avorrits 4-4-2 o 4-2-3-1 per passar a jugar amb un 5-3-2 o un 5-4-1. Gràcies a això, el seu Depor se salvà del descens. L’any següent, abandonà la defensa de 5 perquè li feia vergonya ser l’únic entrenador de Primera que a casa alineava 5 lopos. Fa poques setmanes, veient-se tant o més cardat que mai, decidí tornar a fer ús del comodí Catenacció. Des d’aleshores, tot victòries.

  18. Tinc feina pendent: mirar un partit del Rennes. Vull estudiar el seu sistema defensiu. La teranyina de Rennes: a la lliga francesa, comparteixen liderat amb dos equips més tot i que en 18 partits només han fet 18 gols.

  19. Normalment, els onzes ideals de mundials, champions, lligues o de la jornada de Segona Regional estan plens de davanters i mitges-puntes col·locats en posicions ben estranyes. Aquest any no. Els de L’Equipe han decidit que l’equip d’or del 2010 no té ariete: Casillas; Maicon, Lucio, Puyol, Coentrao; Busquets, Xavi, Iniesta, Schweinsteiger, Sneijder; i Messi. Sembla que el dibuix tàctic l’hagi fet el Parce.

  20. Envoltats de belles berguedanes (i no podent o no sabent-les seduir), passàvem l’estona parlant de les nostres coses. Per exemple, d’històries del futbol. Mentre anaven desfilant i les estrelles anaven caient, em va venir a la memòria una de les últimes batalletes que he “descobert” fa poc. Llegint “Fiebre en las gradas” (escrit per Nick Hornby, fanàtic de l’Arsenal), l’altre dia em vaig trobar l’amic Radomiro. Sí, a principis dels vuitanta jugava a Anglaterra: defensava els colors del poderós Luton Town, avui un equip de Cinquena Divisió. En el llibre s’explica que els aficionats més ultres del Luton arribaren a exigir un monument solemne en honor a l’Antic perquè un gol seu a l’últim minut de l’última jornada de no sé quina temporada els salvà del descens a no sé quina categoria.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s