Postguerra

El dia 2 de febrer de l’any 1939, les tropes franquistes arribaren a Berga. Començava la llarga dictadura franquista. Mil anys de fàstic. Un darrere l’altre: 1939, 1940, 1941, 1942, 1943, 1944, 1945, 1946, 1947…

Estraperlo. Afusellaments. Presó. España. Depuracions. Glorioso Ejército Nacional. Cartilla de racionament. Si eres español, habla español. Autarquia. Nacionalcatolicisme. Misèria.

“A todo aquel que insinue siquiera que puede haber otra cosa que Franco, contadle las costillas, rompédselas por tres partes”.

A casa no m’han explicat mai històries ni batalletes berguedanes de la guerra i la postguerra. No és que hi hagi cap voluntat d’amagar res o de no remoure el passat. És que som patxecs: la meva mare és del Lluçanès i el meu pare del Bages. La història dels Països Berguedans no forma part de la seva memòria.

Per començar a furgar en el passat de la meva terra, he hagut de llegir. I llegint llegint he topat amb alguns paperots franquistes. Amb publicacions com el Berga, un setmanari (o quinzenari, depenent de l’època) falangista que formà part de la vida de la ciutat des del 1942 fins als anys cinquanta, i on s’hi podien trobar perles com aquestes:

1942, dies de Segona Guerra Mundial i de misèria de postguerra a l’Espanya de Franco: “España, en paz, sin ruido de armas, con una comodidad material poco común en la mayoría de las naciones, entregada a su tarea de reconstrucción, de grandeza, tiene forzosamente que acordarse (…) de la División Azul, que dió de lado a todas las comodidades, a todo la fácil, a toda esta paz que alumbra en el cielo de España, por las dificultades, por las durezas, por la guerra y la gloria de la guerra en los campos duros de Rusia, donde las batallas piden hombres de temple como el de los mejores falangistas”.

“La España Nacional Sindicalista, reverdecída como por un milagro de esta primavera eterna que llevamos en la sangre, abre un cauce ancho por donde orientar el sabor de todas las clases sociales: el Estado nuevo no es un estado de favoritismos ni distinciones. Aquí no cabe la exasperación de la masa proletaria ni el atosigamiento de los privilegios materiales; aquí no hay más distinción que la distinción de españoles puestos en línea de combate para conseguir un fin común: la grandeza de la Patria. Así es la España de Franco. Calladamente, con el corazón en alto, va forjándose el triunfo de esta paz que fué preciso, como todos los triunfos que valen algo, traerlo a punta de bayoneta”.

Quan passejo pels carrers del barri vell i veig l’aspecte que mostren molts edificis –abandonats, sense vidres, deixats de la mà de Déu-, a vegades penso en aquells anys. L’entorn em convida a recordar o imaginar com van ser aquells temps que no hem viscut i que només hem vist en documentals, pel·lícules, llibres, papers o fotografies.

Una de les batalletes que els avis i pares solen explicar als seus néts o fills és la de quan jo anava a escola… El 1943, el setmanari Berga deixava clar com havien de fer la seva feina els professors de l’España una, grande y libre: “el maestro español deberá ser, ante todo, el caballero cristiano por excelencia. Su misión es de las más dignas: los maestros españoles han de ser legión de apóstoles de la educación que por ciudades y villas, villorrios y aldeas, en las montañas altas y en los valles escondidos han de dar el fruto de una juventud sana y educada en los principios altos de Dios y Patria. El maestro y el Sacerdote son las avanzadillas de las ideas en la reconstrucción espiritual de España. Es misión esencial del Estado, mediante una disciplina rigorosa de la educación, conseguir un espíritu nacional fuerte y unido e instalar en el alma de las futuras generaciones la alegría y el orgullo de la Patria“.

1944. Mentre a la Berga franquista seguien regnant les misèries de tota mena i al camp de batalla l’amiga de Franco (l’Alemanya de Hitler) anava perdent la Segona Guerra Mundial, el Berga continuava garlant: “el pensamiento puesto en España y en la sangre derramada para hacer la España Una, Grande y Libre por la que cayeron nuestros mejores hombres.

España vive lejos del peligro. Franco lo ha eliminado por las armas del duelo español duro y hasta si quereis brutal, porque todas las guerras son dolorosas y amargamente brutales, pero ha sido la única manera de eliminar el virus. Mientras en otras naciones pululan y asesinan, España vive en paz”.

“Acude, bergadán, a Queralt el día de San Marcos y pídele a la Virgen Patrona del Bergadán por la abundancia de las cosechas, por la paz en nuestra Patria, por el Reinado Universal de Cristo”.

“Sólo queda una resolución para el bien de España y de los españoles todos: altos y bajos, pobres y ricos. España, la grandeza de España y el caudillaje español de Franco. Conviene considerar con reposo estas ideas clarísimas porque en esa trilogía citada reside el porvenir fecundo de España y la prosperidad y el sosiego de todos los españoles”.

Un any després, el 1945, el Berga saludava l’arribada de la primavera recordant que l’abril és un mes molt espanyol. Per què l’abril i no un altre? Doncs perquè l’1 d’abril és el día de la Victoria, quan Madrid va caure i Franco va poder signar l’últim parte de guerra dient allò de En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.

“Abril es un mes simbólico, ardiente, unánime. En su día primero, España conmemora solemnemente, gallardamente, el clarinazo anunciador de su hora victoriosa. A los seis años de concluir la guerra civil, la idea acariciada con mayor interés por todos los españoles es la de reafirmar nuestra Paz frente a toda insidia y toda conjura. Ante un mundo loco que se desangra, frente a las imágenes desesperadas que esa Europa en crisis nos ofrece, nuestro país presenta el aspecto envidiable de quien goza de una serena y segura actividad.

Sin temor a equivocarnos, podemos aseverar que en esta difícil hora por la cual atraviesa el orbe entero, España es uno de los países que se encuentran en mejor situación (…) España es una reserva moral y material para contribuir a la reconstrucción de ese desangrado mundo. Es inútil todo intento de tergiversar la auténtica verdad española (…) Y esta verdad –esta verdad que no puede negarse- es que mientras el mundo en guerra, ya vencidos o vencedores, se debate en una innegable anarquía, hay que recurrir a nuestro pueblo para que éste contibuya (…) en la reconstrucción de ese mismo mundo que, a veces, intenta, con terquedad infantil, cerrar sus oídos y sus ojos a las concluyentes razones de nuestra manera de ser (…) En fin, que en este mes español, en este mes de abril de simbólico alarde pacifista, de unidad, la España que ha conseguido elevarse, por si misma, al rango que le corresponde, pide a Dios que el mundo entero tome su ejemplo”.

Sergi

Anuncis

7 comentaris to “Postguerra”

  1. Cinc dies després de l’ocupació de Berga, les tropes franquistes “alliberaren” La Pobla de Lillet. Sis anys més tard, i commemorant aquell 7 de febrer de 1939, quedava inaugurat el Monumento a los Caídos de La Pobla. Berga ja feia temps que tenia el seu: des del 1941, quan quedà instal·lat al Vall, més o menys a l’alçada d’on ara hi ha la Sirena. Si voleu una mica més d’informació de l’arribada dels “nacionals” a La Pobla, http://www.dbergueda.cat/noticies/efemeride.xsp?data=02-07

  2. Avui, mirant les esqueles, he vist el nom d’una dona, de Cal Rosal, que ha mort als 102 anys. Com acostumo a fer quan sento a parlar d’algú tan vell, he calculat -no és una operació massa complicada- quin any va néixer (1907 o 1908) i he pensat que potser encara conservava algun record de la molt llunyana Primera Guerra Mundial (quan va acabar la Gran Guerra ja tenia 10 anys) i que quan va esclatar la Guerra Civil, aquesta senyora ja tenia la meva edat.

  3. Als anys 40, a Berga hi havia dos cinemes: el teatre del Casino es feia servir com a sala de cinema i també hi havia l’opció d’anar al cine España (l’actual teatre Patronat). El nostre Salón Cine Cataluña va néixer a principis de la dècada dels cinquanta. Uns quants anys abans, el febrer del 1945, Vilada recuperà les sessions de cinema que havia perdut al final de la Guerra. Això sí, aquell retorn del setè art a la bonica població de Vilada no fou gaire lluït: “’Sevilla Nacional’, ‘La dislocación de Periquito’ i ‘El Tesoro de Satán’. Películas antiquísimas, en las cuales faltaba la mayor parte de su metraje, y por esta causa se quedó el público descontento sin saber de qué iba ni comprender ningún argumento”.

  4. Un dels ingredients de la postguerra foren les restriccions elèctriques. En aquells anys de misèria i repressió, la llum marxava i no tornava fins vés a saber quan. De qui era culpa? D’ells? Segons el portaveu dels falangistes berguedans, les restriccions elèctriques tenien tres culpables: “tres factores han intervenido en la creación del palpitante problema de las restricciones eléctricas: circunstancias meteorológicas adversas, incremento industrial español y destrucción o negligencia en los tres años de dominación marxista”. Respecte el primer element a tenir en compte –“la pertinaz sequía”-, el setmanari defensava que “es inabordable por los organismos oficiales como se comprenderá, y sólo la normalidad natural de las precipitaciones acuosas puede resolverlo”. Del segon motiu es deia que “será resuelto con la creación de nuevas centrales hidroeléctricas” i del tercer, evidentment, les autoritats franquistes no se’n feien responsables.

  5. Les nostres colònies també van viure/patir els anys de postguerra. Tal dia com avui de l’any 1941, a Viladomiu Nou se celebrà la inauguració de la reconstrucció de l’església de la colònia. Aprofitant aquella jornada d’alegria nacionalcatòlica, molts nens i nenes de Viladomiu Nou i el Guixaró (ambdues colònies eren propietat del mateix amo) van rebre la primera comunió. Des del mes de febrer de 1939 (quan les tropes franquistes arribaren al Berguedà i ocuparen el conjunt de Catalunya), i fins que l’església quedà reformada, les misses i celebracions religioses de Viladomiu Nou es feren al teatre de la colònia. En aquest espai provisional, els fidels i veïns havien de portar-se cadires de casa seva per poder seure durant les llargues misses d’aquells temps. Anys difícils aquells. Molta misèria. A Berga, a pagès i també a les colònies. Com diu l’historiador berguedà Josep Noguera (el parent del Kiku), “moltes dones, vídues de guerra, se suïcidaven. En aquestes colònies tèxtils de per aquí al Berguedà n’hi va haver moltes. Es llançaven a la resclosa de la fàbrica i llestos”.

  6. El 2 de febrer de l’any 1939, els franquistes “alliberen” Berga. Aquells dies, uns quants o molts berguedans marxaren a l’exili. Josep Maria Badia no. No tenia les mans tacades de sang. No es considerava culpable de gaire res. Ell havia sigut alcalde de Berga des de la proclamació de la República fins a principis de 1934 i ja està. De la seva vida no en conec gaire res més. Sí que sé, però, com va morir. Ho he llegit: un mes després de l’arribada del Glorioso Ejército Español a Berga, Badia fou detingut. El 21 de març el van jutjar. El condemnaren a mort. Poques setmanes més tard, avui fa 71 anys, el van afusellar al camp de la Bota, el mateix lloc on la Nueva España de Franco assassinà a unes 1.700 persones entre els anys 1939 i 1952. Després de l’execució, les despulles del nostre alcalde foren traslladades al Fossar de la Pedrera de Montjuïc, on els cossos dels afusellats eren abandonats en una mena de clot que alguns soldats tapaven amb terra i calç viva. Aquesta era la “justícia” de Franco.

  7. Ostres, m’havia espantat. Em pensava que la ciutat estava en guerra contra Manresa en llegir el titular…

    http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/378385-gaddafi-bombardeja-per-tercera-vegada-la-ciutat-de-brega.html

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s