Només era un somni

Entres a classe, busques lloc, seus i prepares papers i boli per escriure. Comences una nova assignatura i vols aprofitar-la per aprendre i aprovar (amb bona nota, si pot ser). Quan ja estàs llest per aguantar una horeta i mitja de bla, bla, bla que hauràs de saber traduir en apunts eficaços, alces la mirada: algú entra (tard) a l’aula. No és el professor. És una noia i és guapíssima. Visca! M’agrada aquest tipus de bestiar. La coneixes: l’any passat vau coincidir en algunes assignatures. Abans que segui, ja tens clar que del curs n’acaba de néixer un nou i importantíssim objectiu: intentaràs aprofitar la magnífica coincidència per acostar-te (tant com es pugui, tant com es deixi, tant com vulgui, fins on sàpigues arribar) a la bella noia.

Ara sí. Arriba i tanca a la porta. No és cap noia. És barbut –a la dona barbuda… de lluny se la saluda!-. És el professor. Comença a parlar i em giro. És per confirmar que l’aula és petita i que som pocs, gairebé en família. Tan pocs que no caldria parlar gaire alt. Doncs no. La seva veu és atronadora. No porta micro ni hi ha altaveus. És una força que li ve de dins, no sé d’on, però és molt potent.

Parla i parla. Jo apunto i apunto, però no m’avorreixo. El mètode és el de sempre, però funciona: res de participació, debat, activitats innovadores i noves tecnologies. Si el professor és bo, sap explicar-se i el tema et motiva, no fa falta gaire parafernàlia. Ell s’explica molt bé, el que diu és molt interessant (o a mi m’ho sembla) i jo sóc un ignorant del tema que vol deixar de ser-ne. Ens parla dels jueus i Israel. De com el sionisme aconseguí crear del no res un estat jueu: a terra santa, a Palestina. Israel.

Uns quants anys abans, era molt jovenet, havia vist La Llista de Schindler. Em va impressionar molt. Més tard, a primer de Batxillerat, ens van fer llegir Si això és un home, de Primo Levi. Magnífic. Commovedor. Fou en aquells anys que vaig aprendre que Israel és un estat molt jove. Abans de la Segona Guerra Mundial no existia. Fou després de l’Holocaust, quan el món va veure –una mica massa tard- que els jueus necessitaven una llar nacional pròpia, que va néixer aquest petit estat que, malgrat la seva modèstia numèrica –al món n’hi ha molts de molt més grans i poblats-, és un dels més coneguts i garlats del món: un dels que més comenten els diaris, tertulians i televisions d’arreu.

Abans de començar aquesta assignatura centrada en el naixement del sionisme i la convulsa i polèmica història de l’estat d’Israel, jo no sabia pràcticament res del tema. Gràcies a les classes del professor Joan B. Culla i al seu llibre Israel, el somni i la tragèdia, ara en sé alguna coseta.

Una de les parts del llibre i del curs que més em van agradar fou la inicial: descobrir que a mitjan segle XIX, cent anys abans de la creació de l’estat d’Israel, la idea de crear un estat jueu independent a Palestina era lo més semblant a una utopia. Una pensada estrafolària de quatre sonats. Els jueus vivien escampats pel món i la seva pàtria, més o menys estimada, era el país on vivien.

Per no oblidar allò que vaig llegir i escoltar amb atenció fa algun any, i per si pot interessar a algú, deixo escrites quatre coses que ens recorden aquells temps en els quals Israel, la llar nacional jueva, només era un somni:

Aquesta història no comença a les muntanyes de Galilea, ni rere els murs de Jerusalem, ni a les ribes del Jordà, sinó al bell mig del continent europeu, que, durant la segona meitat del segle XIX, acull si fa o no fa el 85% dels entre 8 i 10 milions de jueus del món”.

“A l’Europa occidental, on la completa igualtat jurídica dels jueus amb la resta de ciutadans sembla una conquesta assolida o imminent, l’aposta predominant entre els jueus, a mitjan segle XIX, és l’assimilació social, cultural i política” en el si de la societat on ells i la seva família havien arrelat. “La nova burgesia jueva abandona gradualment l’hebreu, fins i tot la sinagoga, mentre es multipliquen els matrimonis mixtos i proliferen els intel·lectuals descreguts”.

A l’est d’Europa, la situació era diferent: els jueus hi eren més nombrosos i més mal tractats. Ni que fos per raons de discriminació, els jueus d’allà tenien més clar de quin poble formaven part. Un d’ells, Peretz Smolenskin, ho explicava així: “durant quatre mil anys hem estat germans i fills d’un poble. Una tal unitat només pot provenir d’un sentiment fraternal, d’un sentiment nacional que fa que cada persona que ha nascut jueva declari sóc fill d’aquest poble”.

A Rússia, “el tsar reformista Alexandre II cau assassinat el març del 1881 per la bomba d’un revolucionari i, tot seguit, es desferma sobre el país un huracà reaccionari, tradicionalista i antioccidental (…) Per als jueus, que ocupen el graó més baix en la jerarquia ètnica i es concentren en les ciutats d’una zona de residència obligatòria compresa entre Cracòvia i Vitebsk, entre Kovno i Odessa, per als jueus secularment estigmatitzats com a usurers, deïcides i subversius, el magnicidi de 1881 té unes conseqüències catastròfiques”.

La història d’Europa és, també, una història de judeofòbia i antisemitisme. Discriminar, odiar, perseguir, matar i culpar els jueus de totes les misèries i desgràcies forma part de la tradició europea. Assenyalar els jueus com a culpables de tot: des de ser els assassins de Jesús fins a considerar-los responsables de l’arribada de la pesta Negra de 1348. I contra els jueus, violència. Des de l’època medieval fins a l’Holocaust: de l’assalt al call jueu de Barcelona del 1391 a Auschwitz. I pogroms, molts pogroms.

La paraula russa pogrom (de po, ‘completament’, i gromit, ‘destruir’) evoca l’onada de terror i de sang que colpejà les comunitats jueves d’Ucraïna, Polònia, Bielorússia i Lituània durant més d’un any, fins a mitjan 1882: quasi cent morts, centenars de ferits i de dones violades, milers de cases i negocis saquejats o arrasats.

El trauma moral resultà devastador: més que la violència de les multituds fanatitzades, són la passivitat còmplice de les autoritats tsaristes i el silenci complaent de les elits russes les que provoquen, entre els hebreus de l’Imperi, l’esfondrament de la confiança (…) Després dels aldarulls antisemites, noves discriminacions, expulsions i restriccions (domiciliàries, educatives, professionals) accentuen encara més l’atmosfera de por, de vulnerabilitat i de penúria en el si de les comunitats jueves. Creix la sensació que a Rússia no hi ha futur per als jueus”.

“El dramàtic impacte dels pogroms de 1881-1882 accelera la cristal·lització doctrinal del nacionalisme jueu, l’emergència del protosionisme organitzat: davant la gravetat de l’agressió, s’imposa una resposta nacional (…) Aquesta, tanmateix, és una rèplica elaborada i gradual, a mitjà o llarg termini, i moltíssims jueus aterrits i desvalguts no poden esperar tant, de manera que opten per una solució immediata, instintiva i apolítica: la fugida (…) Des d’aquell moment, i fins al 1914, quasi 3 milions de jueus abandonaran l’Europa oriental a la recerca de seguretat física, drets civils i un futur menys miserable.

Després de patir el pogrom de 1881, un jueu rus que es deia Moses Lilienblum va escriure: “Som estrangers no només a Rússia, sinó a tot Europa, ja que no és aquí on va néixer el nostre poble (…) Sí, aquest és el secret de totes les nostres misèries durant l’exili. Som estrangers menyspreats, elements exteriors, hostes indesitjables. Quan la fe dominava, érem estrangers a Europa a causa de les nostres creences; ara que domina el nacionalisme, som estrangers a causa de la nostra raça. És així: som semites al bell mig dels aris, som una tribu palestina d’Àsia als països d’Europa. Necessitem un racó que sigui nostre. Necessitem Palestina”.

Continuarà…

Sergi

Advertisements

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s