Insisteixo: només era un somni

“Necessitem un racó que sigui nostre. Necessitem Palestina”, deia, fa més de cent anys, quan Israel només era un somni, un jueu rus després de veure i viure de prop la fúria i la brutalitat dels pogroms de 1881-1882.

Però què hi havia i qui hi vivia a la miserable, calorosa i bruta Terra Promesa en aquells temps? A mitjan segle XIX, la majoria d’habitants de Palestina eren àrabs. De jueus només n’hi havia 15.000 o 20.000, i eren “individus devots i tradicionals: allò que serà denominat el vell yishuwel terme hebreu yishuw designa la comunitat jueva establerta a Palestina abans del naixement de l’estat d’Israel, el 1948- i que, entregats a l’oració i a l’estudi dels textos sagrats, viuen miserablement de la caritat del judaisme mundial”.

La gran majoria d’aquests jueus eren descendents de famílies que vivien a Terra Santa des de segles enrere. Tanmateix, a la segona meitat del segle XIX començaren a arribar a Palestina un nou tipus de jueus. Jueus procedents d’Europa. Així ho explicava, el 1877, el cònsol de França a Jerusalem: “Un gran nombre de jueus, la majoria originaris de les províncies poloneses de Rússia, vénen des de fa algun temps a establir-se a les ciutats, principalment a Jerusalem. Aquí molta gent pensa que aquesta immigració està determinada per no sé quina quimèrica esperança de reconstituir, en un futur més o menys llunyà, l’antic regne d’Israel”.

Un any després, “un grup de joves jueus de Jerusalem funda –poc abans que prengués forma Graugés-, la colònia agrícola de Petah Tikvà (La porta de l’esperança), abandonada quatre anys més tard per culpa de la malària i de la duresa del treball”. Queda clar, per tant, quin era el panorama del moment a Palestina: començaven a arribar jueus de Rússia i l’Europa de l’est, però molts d’aquests tornaven a marxar-ne en veure que la Terra Promesa era pràcticament inhabitable: massa calor, poca aigua, veïns molt estranys i misèria arreu.

Mentrestant, des de París, Londres, Viena o Berlín, alguns homes comencen a exposar uns plantejaments una mica extravagants. Són els primers sionistes. O els protosionistes. Demanen i exigeixen –en llibres o escrits que no llegeix ningú- una pàtria pels jueus. Palestina, per anar bé.

Moses Hess (1812-1875), un jueu socialista alemany assimilat i descregut, fou un d’aquests primers homes que, mirant les seves arrels, comença a teoritzar –sense portar res a la pràctica- que els jueus han de tornar a Palestina i construir-hi un estat propi (profundament socialista, amb valor de model universal) perquè és casa seva i perquè Europa odia els jueus. Hess possiblement tenia raó, però les seves tesis no van tenircap influència immediata: al primer any només ven 160 còpies del llibre on explicava tot això“.

Tanmateix, a diferents punts d’Europa, al mateix temps, comencen a aparèixer veus semblants. El 1862, Zvi Hirsch Kalisher, jueu polonès, escriu: “Hem d’imitar l’exemple d’italians, polonesos i hongaresos, que sacrifiquen llurs vides hisendes en la lluita per la independència nacional, mentre nosaltres, que tenim com a herència la més gloriosa i santa de les terres, manquem d’esperit i restem silenciosos. Hauríem d’avergonyir-nos de nosaltres mateixos!”.

Uns quants anys més tard, el 1882, Leo Pinsker, metge benestant d’Odessa, i durant molts anys entusiasta partidari de l’assimilació dels jueus en el si del poble i la cultura russa, escriu, als 60 anys, un opuscle titulat Autoemancipació. Un advertiment als seus germans per un jueu rus. En aquest text hi diu coses com:

“El jueu és considerat pels vius com un mort; pels autòctons, com un estranger; pels indígenes sedentaris, com un vagabund; per la gent acomodada, com un captaire; pels pobres, com un explotador milionari; pels patriotes, com un apàtrida, i per totes les classes socials com un competidor al qual hom detesta”. Contra això, només veu una sortida: “la reconstrucció de la nació hebraica, d’un poble vivent damunt la terra pròpia (…) Ens cal una seu extensa i productiva, un lloc d’aplec ben nostre per tal d’acabar, d’una vegada per sempre, el nostre etern vagar”.

Segons Pinsker, la llar nacional dels jueus no havia de ser, forçosament, Palestina: “Potser Terra Santa tornarà a ser nostra. Si és així, millor. Però abans que res hem de determinar –i aquest és el punt central- quin país ens és accessible i al mateix temps pot oferir als jueus de totes les latituds que han d’abandonar les seves llars un refugi segur i inqüestionable”.

L’any 1891, Max Bodenheimer, un jueu alemany, parafrasejant Karl Marx, deia: “Sionistes de tots els països, uniu-vos!”. De moment, molt pocs li feren cas. En els anys finals del segle XIX, les propostes dels sionistes no deixaven de ser “elucubracions llibresques, tan artificals com els falansteris i les icàries del socialisme utòpic coetani, mancades de qualsevol perspectiva pràctica”.

“Vers el 1895, el balanç del protosionisme –tant de les seves realitzacions pràctiques sobre el terreny, a Palestina, com de la seva presència organitzativa i política dins del judaisme europeu i davant l’opinió pública no jueva- és molt magre, i els impulsos provinents de l’est semblen haver arribat a un punt mort. Si hagués finalitzat aquí, el fenomen amb prou feines hauria merescut en els llibres d’història contemporània una nota a peu de pàgina. El factor que alterarà aquest panorama no sorgeix de les profunditats de la Rússia bàrbara, sinó del cor de l’Occident més refinat i pròsper. Es tracta de l’antisemitisme modern”.

“Si el vell antijudaisme d’arrels cristianes s’ha vist afeblit per les tendències generals cap a la secularització, ara despunta una nova forma de fòbia antihebrea, armada amb arguments pseudocientífics de caràcter racial, sociològic o econòmic (l’antagonisme biològic entre aris i semites, el caràcter estranger dels jueus, llur domini dels engranatges del capitalisme, la presència invasiva que tenen en moltes professions…), arguments que lliguen bé amb l’ambient de l’època i que donen resposta aparent a les frustracions i a les temences, a les tensions i a les crisis d’unes societats europees en ràpida mutació”.

“El nou fenomen es manifesta ràpidament en els grans països occidentals on hi ha comunitats jueves significatives. A Alemanya, un periodista berlinès, Wilhelm Marr, posa en circulació, a partir del 1879, el terme antisemitisme per designar les formes modernes de judeofòbia. Un any més tard, el govern alemany rep més de 200.000 signatures demanant mesures de discriminació legal contra els jueus. Pas a pas, el discurs basat en el perill jueu es va fent rendible políticament. Veient això, el socialdemòcrata alemany August Bebel va dir, el 1894, que “l’antisemitisme és el socialisme dels imbècils”.

“El campió indiscutible en el conreu i l’aprofitament político-electoral de l’agitació antijueva fou Karl Lueger. Demagog populista sota l’etiqueta socialcristiana, aconseguí mobilitzar les pors dels artesans i la petita burgesia de Viena fins a esdevenir, entre els anys 1897 i 1910, burgmestre de la capital austríaca. Segons les seves paraules, els jueus eren “animals de presa amb forma humana” i era molt necessari “alliberar el poble cristià de la dominació jueva”.

Un noiet jove i desvagat que es deia Adolf Hitler va viure algun any a la Viena de Karl Lueger; “l’alcalde alemany més gran de tots els temps”, segons paraules del propi Hitler, i un dels que més l’ajudà a veure la llum: els jueus són culpables. Són un perill per Alemanya. Són l’enemic a batre.

Queda clar, per tant, que l’antisemitisme modern no és cap invent dels nazis. Tampoc era exclusiu dels alemanys. A la França de finals del segle XIX també van anar aconseguint cada vegada més predicament els polítics, periodistes, escriptors o simples agitadors que asseguraven i repetien que els jueus eren un perill pour la France. Per exemple, un senyor que es deia Édouard Drumont va escriure, el 1886, La France juive. Essai d’histoire contemporaine. Dos volums per deixar clar que a França els jueus també eren culpables: s’havien fet amos de tot, desvirtuaven els valors genuïns del país i eren uns deslleials a la pàtria que els havia acollit. “No es pot tractar els jueus d’altra manera que com a gossos perquè quan el jueu puja, França baixa”. Poca conya amb aquest llibre: tot i les seves més de mil pàgines, se’n van vendre més de 100.000 exemplars… en dos mesos! I se’n van acabar fent dues-centes edicions. I tot per poder llegir els fets, les dades i els arguments que deixaven demostrat que els 80.000 jueus (0,2% de la població del país) que aleshores vivien a França mereixien ser etiquetats, i condemnats, com a enemics del poble.

“Aquesta és l’atmosfera que trobarà a París, quan hi arribi el 1891, un nou corresponsal de premsa estranger anomenat Theodor Herzl, un jueu nascut a Budapest que anà fent-se seves la llengua i cultura alemanyes fins a esdevenir corresponsal de la Neue Freie Presse, el diari més influent i prestigiós de l’imperi austrohongarès i un dels de més renom a l’Europa del moment.

Herzl era el típic jueu que tenia clar que la seva pàtria, la seva llengua i la seva cultura eren la del país on vivia: Àustria. Tanmateix, en aquell ambient de creixent antisemitisme, el problema jueu el començà a preocupar fins a esdevenir la seva obsessió. El 1894, mentre un capità jueu de l’exèrcit francès quedava tancat a la presó com a sospitós d’alta traïció (el seu problema és que era jueu), Herzl escrivia “fa molt temps que els jueus han deixat de ser un poble”.

El procés Dreyfus em va fer sionista, assegurà Herzl anys després. Segons una tenaç llegenda –que forma part de la història canònica del sionisme- el corresponsal vienès hauria tingut una mena de revelació després de presenciar, el glacial matí del 5 de gener de 1895, la cerimònia de degradació del ja condemnat capità Dreyfus, i d’escoltar la multitud exaltada cridant mort aux juifs!”.

El febrer del 1896 surt publicat (amb una tirada de 3.000 exemplars) un llibret titulat L’Estat dels jueus: assaig d’una solució moderna de la qüestió jueva. Theodor Herzl n’és l’autor.

El problema jueu és una “qüestió nacional, i per resoldre-la n’hem de fer un problema de política internacional”. La solució que ell proposava era la següent: planificar l’emigració col·lectiva -organitzada minuciosament- dels jueus d’Europa cap a un territori concedit per alguna de les nacions civilitzades del món. No necessàriament havia de ser Palestina (“la nostra inoblidable pàtria històrica”, deia Herzl). Ell tenia al cap altres alternatives –algun trosset d’Argentina, per exemple- per si l’opció Terra Santa resultava massa complicada. Per Herzl, el més important era que en algun lloc del món els jueus hi tinguessin una llar nacional on viure amb pau i tranquil·litat. Un estat modern –amb una jornada laboral de 7 hores, va escriure Herzl- on “viure, per fi, com a homes lliures”.

Des de llavors, i fins que morí (el 1904), Theodor Herzl dedicà la seva vida al sionisme. El 1897, per exemple, aconseguí organitzar el primer congrés sionista, que tenia l’objectiu de reunir sionistes de tot el món per discutir i treballar tenint en ment un objectiu molt clar: crear un estat jueu. Pocs dies després del congrés, Herzl va escriure: “el nostre moviment ha entrat a la història. Si hagués de resumir el Congrés en una sola frase –que em guardaré prou de pronunciar en públic- diria això: a Basilea he fundat l’estat jueu. si ho digués avui en veu alta, desencadenaria una riallada universal. D’aquí a cinc anys potser, certament d’aquí a cinquanta, serà una cosa evident per a tothom”. Curiosament, 51 anys després va néixer l’estat d’Israel.

El tema central del Sisè Congrés Sionista, celebrat el 1903, fou una proposta que Joseph Chamberlain, ministre del Colonial Office del govern britànic, féu arribar a Herzl: Què us semblaria (a vosaltres, els jueus sionistes) Uganda? Uganda per fer què? Com a terra on establir la llar nacional jueva. El congrés va decidir que no. Començava a imposar-se la idea que havia de ser Palestina. Només Palestina. Tornar a casa.

Els sionistes del moment sabien que a Palestina hi vivia gent, que la gran majoria no eren jueus i que molt pocs rebien els emigrants jueus amb alegria. Aquest fet, però, no era vist com un problema greu pels sionistes. En tenien de molt pitjors: per exemple, convèncer a la majoria de jueus del món que la idea de crear un estat jueu a Palestina no era cap bestiesa.

Quina percepció tenien els “fundadors del modern nacionalisme jueu de la població àrab que vivia al país on projecten construir el seu estat? El sionisme és un producte genuí de l’Europa del darrer terç del segle XIX, d’un continent que, persuadit de la seva supremacia cultural, de ser portador de progrés i civilització, està abocant desenes de milions d’homes i dones sobre la resta del planeta. Uns europeus que emigren cap a ultramar despullats de qualsevol mala consciència, aliens a qualsevol sensació d’estar agredint o perjudicant les poblacions indígenes dels territoris de destí”. Els sionistes, igual que la gran majoria d’europeus del moment, també pensaven i actuaven així. Eren fills del seu temps. És en aquest ambient d’eurocentrisme que neix un eslògan sionista que va fer fortuna: Palestina, una terra sense poble per a un poble sense terra.

No tots els sionistes ho tenien tan clar. Alguns van veure ben aviat que els àrabs que vivien a Palestina no eren un element més (sense massa importància) d’aquella terra que ben aviat esdevindria, de nou, la pàtria dels jueus. L’any 1891, després d’haver visitat Palestina, un senyor que es deia Ahad Haam va escriure un article –titulat La veritat d’Eretz Israel– on deia això: “tendim a creure que Palestina és una terra buida, que és un desert sense conrear, i que qualsevol pot venir i comprar-hi tanta terra com vulgui. Però en realitat aquest no és el cas. Resulta difícil trobar en alguna zona del país terra àrab no conreada (…) Tendim a creure que tots els àrabs són bàrbars del desert, un poble ignorant que no veu ni entén allò que s’esdevé al seu voltant. És un error de gruix. Els àrabs, com tots els semites, posseeixen una ment aguda i astuta. Els àrabs, i en especial els de les ciutats, entenen molt bé el que volem i fem en el país. Però es comporten com si no se n’adonessin perquè de moment no veuen en les nostres activitats –comprar terres, impulsar colònies agrícoles, arribada de nous pobladors jueus, etc.- cap perill ni per a ells ni per al seu futur, i a més intenten explotar-nos i treure benefici dels nous hostes. Però el dia que el nostre poble hagi progressat fins al punt de desplaçar la població local, aleshores aquesta no cedirà el seu lloc fàcilment”.

Uns quants anys més tard, el 1904, un cristià àrabo-palestí que es deia Naguib Azury va escriure més paraules que, llegides avui, ressonen profètiques: “dos fenòmens importants i del mateix tipus s’estan enfrontant de manera colpidora a la Turquia asiàtica: el despertament de la nació àrab i l’esforç dels jueus per restaurar l’antic regne d’Israel. Aquests dos moviments estan destinats a combatre l’un contra l’altre fins que un dels dos acabi per guanyar”.

A principis del segle passat, Palestina encara no era terra jueva, però els jueus que hi vivien se l’anaven fent seva a base de fets consumats. Ara fa cent anys, per exemple, naixien la ciutat de Tel Aviv i el primer quibuts: Degania. Malgrat això, la gran majoria de jueus del món seguien sense fer gaire cas de les crides sionistes. Els jueus que es movien buscant un bon lloc per viure seguien anant a Estats Units, Alemanya, Argentina o Gran Bretanya. Molt pocs opten per iniciar una nova vida a la calorosa, pobra i incivilitzada Palestina. El 1914, a Palestina hi vivien uns 100.000 jueus i Tel Aviv era tan gran com Berga.

Amb l’esclat de la Gran Guerra (1914-1918), la cosa es complica molt. Si us interessa el tema, podeu agafar el totxu del Culla. És molt interessant. Llegint-lo veureu néixer (un part complicadíssim i molt llarg) Israel. Veureu com aquells somnis utòpics i ingenus de finals del segle XIX esdevingueren realitat. Però no és un conte amb final feliç: el món va haver de veure les imatges d’Auschwitz per entendre que els jueus necessitaven un país per a ells i, encara avui, Israel segueix sortint a les notícies dia sí, dia també. Mal senyal.

Per anar acabant, tres cites que apareixen al principi del llibre d’on he tret la informació de la garlada: Israel, el somni i la tragèdia, de Joan B. Culla.

Primer, una carta que va rebre Herzl quan el problema jueu ja era la seva obsessió: “Vostè vol fundar un Estat sense que hi hagi efusió de sang, sense emprar la força ni l’astúcia, obertament, honestament? On s’és vist mai, això?”.

Pinhas Lavon, un dirigent sionista-socialista, en veure néixer Israel, el 1948, va escriure: “Aquest estat serà un aparador i, al més petit badall, al més petit gest, serem l’objectiu dels fotògrafs de tot el món. El menor dels nostres actes, el menor dels nostres fracassos sortirà a la primera plana de tots els diaris del món”.

Israel és un somni fet realitat. I, com a tal, està condemnat a tenir fallades i defectes. L’única manera que un somni es mantingui intacte és no fer-lo realitat”. Paraules d’Amos Oz, escriptor israelià.

Jo també tenia un somni: aquella companya de classe. Per intentar fer-lo realitat, vaig practicar alguns moviments: xerrar amb ella, intentar ser amable, mostrar la meva millor cara, divertir-la, semblar atent i encuriosit… no cagar-la i atraure. Sumar algun punt positiu a la meva carcassa física de nivell justet (encara no era calbu!). Fracàs. Calçasses. Res. Zero. Quina puta merda les decepcions i frustracions amoroses! Des de la misèria, arribar a pensar: que desapareguin totes les noies, així no hi pensaré ni em faran patir.

No sé si és que vaig fer-me pesat, vaig fer-la riure massa poc o no vaig ser prou directe. No ho sé. No sé si vaig fallar o, senzillament, vaig voler guanyar un partit que ja tenia perdut abans de començar. Potser és que no l’atreia, i ja està. Potser és que ella preferia aquells altres cabrons que també la rondaven. Malparits. Només sé que ella també era un somni, el meu petit somni, i que no es va fer realitat. I jo no el volia mantenir intacte. No em serveix de res col·leccionar somnis idealitzats i no consumats. El volia tastar.

Es va confirmar, una vegada més, allò que deia no sé qui: una dona és un regal que t’escull. I també vaig tornar a constatar que quan fan estries, les cabrones sempre elegeixen tius molt més moderns (i garrulus) que jo.

Sergi

Advertisements

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s