Pistoles i barraques

Cada any igual: equips grans que naveguen a la deriva. A la temporada 2009-2010 li va tocar a la Lazio. Feien pena. Només tenien un únic i trist objectiu: salvar la categoria. Per reforçar l’equip, al calciomercato d’hivern van fitxar al Hitzlsperger, una mena d’Oleguer alemany que de tant en tant escriu articles de denúncia contra grups, accions i actituds feixistes i que, després d’entrenar, a vegades visita escoles, biblioteques i centres cívics per parlar-hi dels grupets antisemites que encara formen part dels camps de futbol i de la necessitat de fomentar el respecte a la diversitat des de les escoles i el món de l’esport.

Molt bé Hitzlsperger (com m’agrada la musicalitat de l’alemany! Com s’ho fan per dir cinc consonants seguides sense quedar escanyussats?), collonut, però et va la marxa, eh? Avorrit de viure a Stuttgart, vas decidir anar a jugar a futbol, i a seguir predicant el teu missatge, en un equip complicadet. El més feixista del futbol italià: la Lazio.

Sí, un altre dels equips de la nostra adolescència. Ells –jugadorassos com Boksic, Vieri, Verón, Simeone, Signori, Marcelo Salas, Peruzzi, Mihaijlovic, Jugovic, Nedved o Crespo- i la seva samarreta blau cel. El color que secretament sempre ha estimat l’àrbitre més mediàtic de la història del futbol: el Collina, el calbu aquell.

Quan encara arbitrava, no se sabia això, però algú ja ho devia sospitar. Sobretot els que es van fixar en el paper que jugà el Collina en el desenllaç de la lliga italiana 1999-2000. A falta de l’últim partit, la Juve anava líder amb 71 punts i la Lazio, segon classificat, en tenia 69. La Vecchia Signora jugava a Perugia i l’equip romà jugava a casa contra la Reggina. En principi, tots dos tenien partits fàcils. Com se sol dir, la Lazio va fer els deures. La Juve no. Va perdre 1 a 0 i amb polèmica: tot el camp era un gran bassal i l’àrbitre va decidir que es podia jugar. Sí, l’àrbit d’aquell partit fou Pierluigi Collina. Ell col·laborà amb el seu granet, o terròs, de sorra per tal que la Lazio guanyés la segona lliga de la seva història.

I per què no és de la Roma el Collina? Doncs perquè és fill de Bolonya. Però com que ser de l’equip de la seva ciutat és tan divertit com ser aficionat del Valladolid, un dia va decidir que es feia de la Lazio. Era un sagal de 12 o 14 anys i la Lazio tenia un equipàs. Eren aquells salvatges. Una colla de quinquis que en sabien molt. Tocaven bé totes les tecles: driblar, remenar-la, xutar, intimidar i caçar. Com diu el senyor de les Històries del calcio (l’Enric González), la Lazio de la primera meitat de la dècada dels 70 és l’única banda armada que ha guanyat mai un Scudetto.

Van guanyar la Lliga 1973-1974 i ho van aconseguir gràcies a un conjunt de futbolistes que semblaven un equip d’un torneig interprovincial de presons. La majoria d’ells sempre anaven armats i la violència, entre ells mateixos o contra qui fos, formava part del seu dia a dia. A les concentracions, quan no sabien què més fer (no tenien Play ni DVD), provaven les seves armes i afinaven el seu punt de mira disparant, des de l’hotel, contra faroles, gats o algun tifosi despistat de la Roma.

En aquell equip, si eres un noi tímid, discret, pacífic, educat, respectuós i/o socialdemòcrata, desentonaves més que… no ho sé. No trobo la comparació. Deixem-ho estar. El fet és que aquella Lazio era una banda de brètols. Ho demostraven constantment. Quan passaven per l’aeroport, no eren pas pocs els que havien d’acabar ensenyant el revòlver que portaven carregat a tocar dels ous. Tenien partit a Milà, Nàpols, Torí, Livorno o Florència i era indispensable anar-hi ben armats. I als entrenaments, més gresca: les amenaces, les tanganes i les converses pujadetes de to sovintejaven. Al vestuari hi havia dues bandes i a cada partidet hi havia merders. Malgrat tot, aquells delinqüents van donar a la Lazio el primer Scudetto de la seva història.

El golejador de l’equip era Giorgio Chinaglia. A la temporada triomfant -la mateixa del 0 a 5 del Barça del Cruyff jugador al Bernabéu- va fer 24 gols. Ell liderava un dels dos clans de l’equip -l’altre l’encapçalava un lateral: Gigi Martini- i marcà el penal que, a la penúltima jornada, contra el Foggia, féu campió a l’enemic de la Roma. A la temporada següent, els quinquis de la ciutat eterna no van poder representar al futbol italià a la màxima competició continental: la UEFA els deixà fora de la copa d’Europa perquè l’any anterior havien muntat una gran tangana després que l’Ipswich els eliminés de la copa de la UEFA.

L’entrenador d’aquella colla de malparits era Tommaso Maestrelli. Suposo que no anava per la vida dient que lo més important és la unitat del vestidor i que regni el respecte i el bon ambient entre els companys de feina. No  sé quin era el seu mètode, però fou un magnífic entrenador per la Lazio: agafà l’equip a la Sèrie B, el pujà al primer intent (temporada 71-72), a la següent quedaren tercers a només dos punts del campió (la Juve) i el 12 de maig de 1974 van poder celebrar que, per primera vegada, la Lazio era el millor equip del calcio. No va durar gaire més aquella època gloriosa: dos anys després quasi tornen a baixar. I pocs mesos més tard, el 2 de desembre del 76, Maestrelli morí. Només tenia 54 anys. Aquell trist dia, Giorgio Long John Chinaglia ja no era el golejador laziale: a l’estiu havia fitxat pel Cosmos de Nova York, on coincidí amb Pelé.

Com a heroi que fou d’aquella gran Lazio de mitjan setanta, l’any 2000 –quan se celebrà el centenari del club-, Chinaglia fou designat millor jugador de la història de la Lazio. Uns quants anys abans, el 1983, passà a ser el nou president del club. Ben aviat va demostrar que era més destre amb les pistoles i les barraques que no pas amb els números i la planificació esportiva: com a president, el seu principal logru fou… baixar l’equip a la Sèrie B. Diuen que més endavant es va guanyar la vida defensant els colors de la Camorra.

Felice Pulici era el porter de la colla. Segons ell mateix, “en aquell equip portàvem pistola més o menys tots”. El 18 de gener de 1977, Luciano Re Cecconi, el motoret d’aquella Lazio, va entrar en una joieria jugant amb la seva arma. El botiguer va rebre’l a trets. Tragicomèdia: la pistoleta del futbolista era de plàstic, però el botiguer no estava per bromes ni collonades. Només sobreviu el que dispara primer.

A més de ser violents, fatxendes i bons jugadors, alguns d’aquells quinquis també eren bastant fatxes. Ells tenen bona part de la culpa que avui la Lazio sigui l’equip més feixista d’Itàlia: és la squadra que agrupa a més aficionats que tenen simpatia (estètica o més rumiada) pel Mussolini i el mundillu feixista. Alguns d’aquells salvatges dels anys setanta també eren així i com que eren bons i guanyadors, deixaren petjada a la identitat del club. Molts joves volien ser com ells. El seu pas per la història de la Lazio ajuda a entendre perquè, encara avui, “el grup més feixista, racista, homòfob i antisemita (Els Irreductibles) de tots els grups feixistes del calcio” -són paraules d’un fiscal italià- defensa el color blau cel i odia al Totti i als gialorossi.

Fa un parell d’anys, però, la Lazio anava tan malament que van haver de fitxar a un enemic antifeixista perquè els ajudés a sortir del pou. Sort en van tenir que el Hitzlsperger no parlava italià i que els de la grada no entenen l’alemany. Per acabar de fer embogir als aficionats més feixistes de l’Olímpic de Roma –ja ho van passar prou malament quan havien d’animar al Winter: un jueu negre!-, la directiva de la Lazio hauria hagut de decidir-se a fitxar un central pel qual un bon dia van demanar preu: el nostre Oleguer.

Sergi

Anuncis

6 comentaris to “Pistoles i barraques”

  1. Ja és ben curiós que el Collina sigui de la Lazio. Bologna és coneguda com “la ciutat roja”, pel color de les seves teulades i cases però també per ser un dels feus del Partit Comunista Italià i de la resistència dels partisans enfront els feixistes a la Segona Guerra Mundial. Que un noi crescut en aquest entorn simpatitzi amb la Lazio no deixa de ser poc normal.
    Bon article. Al final m’hauré de llegir Historias del calcio.

  2. L’estiu del 2006, Delio Rossi, entrenador de la Lazio, va decidir complicar-se la vida: va convèncer al seu president que no renovés a l’ídol de l’afició. O a una part de l’afició: a la més feixista. Estem parlant del Paolo Di Canio, el dels saludus braç enlaire, que aleshores ja tenia 38 anys. Al començament de la temporada, l’entrenador va haver de sentir com el sector de l’Olímpic més fidel al Di Canio el xiulava sovint. Un dia no el van xiular. El dia del gran derbi: Lazio-Roma. Abans de començar el partit, era un dia de desembre, el Delio Rossi va prometre que si el seu equip guanyava, ell es banyaria a la font del Gianicolo (es veu que és molt coneguda). La Lazio va guanyar 3 a 0. L’endemà, l’entrenador de la Lazio era la riota dels aficionats de la Roma. Per què? Acabat el partit, uns quants tifosi gialorossi van anar cap a la font i s’hi van pixar. El Delio Rossi, sense saber-ho, s’hi va banyar i, havent fet, va comentar que la remullada havia anat molt bé: “l’aigua no era pas gaire freda”.

  3. Tothom sabia que aniria així… i va anar així: a l’Olímpic de Roma, tot déu va celebrar els dos gols de l’Inter que van condemnar l’equip local a la derrota. Que la Lazio encara no està salvada matemàticament? És igual. Primer és lo primer: putejar a l’enemic. Deixar sense Scudetto a la Roma i al cabronàs del Totti (que desitja veure la Lazio a la sèrie B): http://www.marca.com/2010/05/03/futbol/futbol_internacional/1272906987.html

    El proper cap de setmana, a l’Armando Piki, Livorno-Lazio. L’equip del Lucarelli ja no es pot salvar, però suposo que tindrà ganes de tocar els collons als fatxes de la Lazio. Potser algun aficionat del Liorna portarà alguna bufanda, bandera o símbol del St. Pauli d’Hamburg, el club més gamberru i antifeixista d’Alemanya, i que aquest cap de setmana, coincidint amb la celebració del seu centenari, ha certificat l’ascens a la Bundesliga. De cara a la propera temporada, que fitxin al Hitzlsperger: a la Lazio li fan mobbing i a St. Pauli tindrà més amiguets (l’Oleguer?).

  4. Una mica més d’informació del St.Pauli d’Hamburg. Tornen a la Bundesliga:
    http://www.vilaweb.cat/noticia/3725542/club-pirata-torna-bundesliga.html

  5. L’any passat feines van tenir a salvar-se i ara van líders. El futbol es así. Parlo de la Lazio: amb un equip d’anar fent -l’estrella és l’Hernanes, aquell brasiler que en algun moment va sonar pel Barça-, de moment van primers. I això no és tot: la Roma està en posicions de descens i els aficionats més fatxes de la Lazio ja no han de suportar que un desgraciat com el Hitzlsperger els taqui la samarreta i els toqui els collons.

    L’altre dia, la Lazio sortia al diari per un altre tema: la seva altra estrella, l’argentí Mauro Zárate, haurà de pagar 10.000 € a la senyora Justícia perquè l’any passat va fer un Di Canio: saludar ostentosament a l’afició a l’estil feixista.

  6. Fa pocs dies va morir Giorgio Chinaglia, el senyor de les barraques de la Lazio de les pistoles.
    http://www.canalplus.es/play/video.html?xref=20120410plucanftb_3.Ves

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s