Visc(a) la terra baixa

Quan era petit només tenia ulls per la muntanya. Pensava que els paisatges de debò són els cims nevats, els prats alpins, les avetoses, els boscos de pi negre i les fagedes. La resta fulleraca. De la nostra terra només m’interessaven els racons de l’Alt Berguedà que podien competir amb aquells paisatges que veia a l’agost, quan els meus pares em portaven a donar el volt per Europa. La verdor, els llacs i l’aigua a dojo del Tirol, la Selva Negra, els Dolomites, Escòcia, la França profunda, Gavarnie o els pocs trossets de bosc de l’Europa central i de l’est que encara no han estat arrasats. La natura era allò. Els paisatges bonics eren aquells.

Al segle passat, menyspreava el Baix Berguedà. Massa sol i massa colors groguencs i secaners en lloc del verd frescal europeu. I masses erugues. I el foc que va destruir el paisatge de la nostra terra baixa per sempre més. Ara ho veiem clar: els que recordem haver viscut els dies del gran desastre mai més recuperarem aquells boscos i obagues que vam perdre el juliol del 94.

Apagat l’incendi en va començar un altre. Encara dura. És llei de vida. Un foc que va provocar que comencés a mirar amb més interès un altre tipus de paisatge. Molt bonic, però esquerp. Incontrolable. Em fan tant cas com els roures, les alzines, els rojalets o els faigs. Passo, repasso i m’atonta la seva bellesa. I ja està. No gaire res més.

Aquests últims anys, amb la meva vida de berguedà d’uns quants segles enrere -no travesso gairebé mai la frontera dels Països Berguedans-, he començat a apreciar les qualitats de la nostra terra baixa. Hi ha vida més enllà de les bagues de Queralt i de les Nou Comes. Per sota la línia dels 700 metres també poden haver-hi paisatges i vistes boniques: caminar, pedalar o anar amb cotxe per la carretera que ens porta de Berga a Montmajor és molt agradable. Córrer o passejar cap a Sant Elies, Graugés, Santa Maria d’Avià i la serra de Noet també. I descobrir o revisitar els racons de vegetació de ribera que s’amaguen a tocar del riu, al món de les colònies, entre els dos viladomius o de Cal Riera a l’Ametlla de Merola, tampoc està gens malament.

Segurament fa massa anys que no em moc per Europa. M’agradaria tornar a Àustria, Polònia, Holanda o Alemanya, però la refotuda mandra fa que sempre ho deixi per més endavant. Buscant excuses per no moure’m de casa o el bar -ara que és tan fàcil anar a tot arreu qualsevol cap de setmana-, em dic allò tan típic de no val la pena viatjar: aquí a tocar hi tenim de tot i encara no t’ho has acabat. Altres vegades, l’argument/excusa per no viatjar és diferent: camino pels nostres paisatges i m’intento convèncer que aquesta fageda d’aquí no té res a envejar a les d’Anglaterra, que la neu de les nostres muntanyes és tan blanca (i menys perillosa) com la dels Alps i que, a la primavera, la nostra terra és la Suïssa Catalana.

Quan més satisfet em sento de poder viure als Països Berguedans és quan estic pujant des de Barcelona. Després de passar pel pitjor paisatge de Catalunya (l’autovia del Baix Llobregat), fins i tot el Bages sembla l’Europa més civilitzada i amable. I quan veig, allà sota, l’Ametlla de Merola i, mirant amunt, la muntanya, sempre penso el mateix: ja ets a casa. Aquesta és la teva terra.

Sergi

Anuncis

9 comentaris to “Visc(a) la terra baixa”

  1. Comparteixo les teves paraules:

    “Quan més satisfet em sento de poder viure als Països Berguedans és quan estic pujant des de Barcelona.”

  2. Ja t’ho vaig escriure fa mesos:

    “Al costat de la Cerdanya, el Cadí o el Pedraforca, només els indígenes i quatre matats sabem apreciar aquesta terra nostra de transició entre l’Europa verda i la Ibèria rossa. Que es fotin.”

  3. Com sempre, Sergi, l’has clavat.
    L’altre dia comentàvem, després d’una excursió primaveral amb canalla, que al nostre paisatge berguedà “només” li faltava un bon llac d’aigües fresques i transparents (el del Serret o de Graugés estan bé però…). El lloc ja el tenim, ara només falta trobar el tap. A l’Estany aquests dies, després de les nevades i el desglaç, hi ha una bona acumulació d’aigua que et permetria banyar-te ben bé fins a la cintura. Ja n’hem parlat moltes vegades, però seria impresionant!!

  4. Encara que exiliat en terres andorranes pels poders fàctics espanyols i francesos, el meu bressol és i continua sent aquesta terra. Gràcies per posar lletra als sentiments, a les emocions i a les arrels. Grans paisatges i sublim llegat que hem de deixar.

    Visca els Països Berguedans!!

  5. Una molt bona descripció de la nostra comarca Sergi, diumenge passat mirava el Pedraforca i pensava que no hi ha cap muntanya més bonica a tot el món!

  6. Quines fotografies mes bones, ja m’enyoro Berga i del bergueda, ja tinc ganes de venir. Molt d’acord amb tots el comentaris.

  7. Tenim el titular: “TV3 aposta decididament per la nostra terra baixa”. Ara toca explicar-se: un dia van dir que faran un d’aquests telefilms tipus Ermessenda o Serrallonga a partir de la novel·la “Olor de colònia” i que el món de les colònies del Baix Berguedà en serà l’escenari. Tinc un petit somni: que em deixin fer de mestre hostiador… i que el Piki sigui el capellà de la colònia.

    Però la cosa no acaba aquí: també volen traduir Terra Baixa del teatre a la tele. I sí: també gravaran a la nostra terra cremada. Com que saben que ara tenim llops, aprofitaran per fer una versió postmoderna de l’obra: la cosa no acabarà amb el Manelic Muntada matant al Sebas (pobre d’ell!). Prou metàfores! Si el Bunyu diu que ha mort al llop, és el putu llop qui ha de morir. Deixeu al Sebo tranquil, collons.

  8. A principis dels vuitanta, quan van començar a tancar portes les fàbriques del món de les colònies, ens van dir que el futur de la comarca podia ser el petroli. Algú va detectar que a Olvan hi havia or negre. Un cop s’ho van haver mirat, van decidir que no valia pena remoure-ho tot per quatre barrils. Ara que les colònies tèxtils del Baix Berguedà ja només són patrimoni i història, tornem-hi: a falta de petroli, carbó (de qualitat) i cotó, buscarem gas natural: http://www.naciodigital.cat/noticia/25695/pais/negre

  9. Quan vaig a pasturar, la música la deixo a casa. Com a molt canto. Avui ha sigut una excepció: he sortit de Berga escoltant temassus i quan he arribat al Portet, mirant la terra baixa, ha començat a sonar “I si demà no tornara”. I he pensat en l’1 de febrer de 1939, quan les tropes franquistes van arribar als Països Berguedans. Incomprensiblement, no hi hagut pell de gallina a tope. Això vol dir que m’estic tornant espanyol? Em sembla que no: diria que entre la suor, el fred i el vent, la connexió cap-cor-pell ha quedat (espero que momentàniament) trastocada del tot. Baixant cap a la font Calenta, m’he fixat en un cartell que no havia vist mai. M’ha dit que era al serrat de l’Ós. Doncs això: hola óssos, adéu Espanya.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s