El príncep sorrut

Després de tanta guerra, tornava el Tour. Quan feia poc més d’un mes que havia acabat el Tour del 1939, la Wehrmacht envaïa Polònia i començava la Segona Guerra Mundial. La següent Grande Boucle no es va poder disputar fins l’any 1947. Un Tour de postguerra, molt diferent dels nostres: sense tele, la meitat de participants, només 53 ciclistes arriben a París, cinc dies de descans… però 4.640 km de recorregut total (a una velocitat mitjana de 31,4 km/h), etapes com la tercera: 314 km entre Brusel·les i Luxemburg, etc.

Aquell tour començà sense un favorit clar. Feia massa anys de l’últim. El francès René Vietto era un dels ciclistes que es presentà a la línia de sortida amb l’experiència d’haver disputat ja un tour abans de la guerra. Era el ciclista més estimat pels aficionats gavatxos. Aquests volien creure que el seu home era el principal aspirant. Després de passar pels Alps, semblava que els desitjos i pronòstics de l’afició francesa podien esdevenir realitat: el mallot groc era pel Vietto.

Poques setmanes abans, un bretó lleig, baixet, malcarat, tossut, torracollons, emprenyador i provocador –sóc irresistible, deia ell- passava per l’altar. Aquell dia de tanta felicitat, va dir a la seva esposa: ara som pobres i jo no sóc ningú, però d’aquí un mes seràs la senyora d’un campió. Aquest fenòmenu es deia Jean Robic. Era el boit del cascu.

En aquella època no en portava ningú de casc. Ell sí. No se’l treia ni per dormir. Per tocar els collons, alguns col·legues li deien que la seva merda de casc no servia per a res: que si es fotia de cap, allò el protegiria entre poc i gens. Un dia, emprenyat amb tanta conyeta d’ell i el seu casc, va respondre als pesats agafant un martell i fotent-se una hòstia a si mateix per demostrar la utilitat de la boina. Just després de dir veieu com funciona!, va començar a baixar-li sang per tot arreu.

El Tour arriba als Pirineus i Robic decideix passar a l’atac. Ha fet una promesa a la seva senyora i està decidit a complir-la. No la decebrà. Tot just començar l’etapa reina dels Pirineus, mira endavant i accelera. Són les primeres rampes del Peyresourde. Un italià, Brambilla, el segueix. Aviat ho deixa estar. Pensa el mateix que tothom: aquest Robic està ben sonat. Faltaven 190 km pel final d’etapa. I alguna pujadeta entremig: Aspin, Tourmalet i Aubisque. A dalt el llegendari Tourmalet, Vietto, el líder, passa 12 minuts després del Robic. A l’Aubisque retalla diferències, però el príncep dels Pirineus –el mateix Robic es va autoproclamar amo d’aquest bonic títol- arriba sol i triomfador a la meta de Pau. I decideix asseure’s a la línia d’arribada tot mirant el seu propi cronòmetre. Té ganes de quantificar la massacre perpetrada.

Malgrat l’heroica etapa, el Robic no aconsegueix el liderat. Tot i la tortura patida als cols, l’ídol de l’afició francesa també deixa els Pirineus vestit de groc. I amb 5 minuts d’avantatge respecte el segon. Temps suficient per cantar victòria? No. Encara quedava una contrarellotge. No res, 139 km! La més llarga de la història del Tour. I a la Bretanya, en territori Robic. En aquella etapa decisiva, el bretó va treure 10 minuts més al Vietto, però tampoc passà a ser el primer de la classificació. El nou líder era el Brambilla, l’assenyat del Peyresourde. El Robic era tercer, a 2 minuts i 58 segons del primer. Només quedaven dues etapes. L’italià passà la penúltima sense problemes. Ja només li quedava arribar a París. Era el gran dia: fotos, felicitacions, abraçades, els periodistes emprenyant des de bon matí… Això sí, el passeig fins a la capital era una mica llarg. Des de Caen, 257 km.

Després de passar per Rouen, en un port de quarta categoria, es disparen totes les alarmes. El Robic no estava per collonades. Havia fet una promesa. Ataca. El Brambilla respon. Torna a atacar. Un altre ciclista s’apunta a la festa. Es diu Fachleitner. El líder explota. Collonut, però encara quedava feina per fer: l’acompanyant del Robic també vol guanyar el Tour i decideix atacar al príncep. Cansat de tant moviment, el Robic diu Fach, no et deixaré escapar. Para d’emprenyar. Seré generós: si deixes de tocar els collons, et donaré 100.000 francs. Es van entendre. I van arribar amb 13 minuts d’avantatge respecte el desolat maillot jaune.

El bretó tossut se surt amb la seva: guanya el Tour sense haver vestit de groc cap dia. El Fachleitner també queda content: acaba segon de la general i rep una bona suma de diners. El tercer lloc del podi és pel desgraciat de la jornada: el Brambilla, que va veure destruït el millor dia de la seva vida per culpa del sonat del cascu. L’italià va quedar tan enfonsat que, pocs dies després, dedicà una estoneta a fer un bon forat al jardí de casa seva. Allà hi enterrà la maleïda bicicleta.

Després d’aquella etapa, i del gran Tour que féu (primer de la classificació general final, tres etapes, exhibicions inoblidables i el caràcter i la determinació mostrats a la carretera), Jean Robic esdevingué, durant uns anys, fins a principis dels cinquanta, el ciclista més popular de França. Allez Robic! passà a ser una expressió molt habitual. Tant, que no feia falta veure el bretó per dir-ho. Quan es volia animar a algun ciclista aficionat que passava per la carretera, els francesos del moment també deien Allez Robic. Tal i com nosaltres diem o hem dit alguna vegada allò de va Indurain, vinga Pantani o Go Lance go per donar ànims a aquell voluntariós biciclista que encara el terrible Santa Joaquima o les asfixiants rampes de la font Negra.

El del 1947 fou el primer i últim Tour que va guanyar el Robic. En va disputar nou més, però no va poder vèncer als seus rivals. Gent de molt nivell: Bartali, Kübler, Koblet, Magni, Bobet o el gran Fausto Coppi, que va guanyar els altres dos tours on el bretó aconseguí quedar entre els cinc primers de la classificació final: el 1949 fou quart i el 52 cinquè. Les dues vegades trigà mitja hora més que Il Campionissimo a donar la volta a França.

El seu últim tour fou el de l’any 1959, el que es va fer seu l’àliga de Toledo. Ja tenia 38 anys. Fou un final trist: no va poder acabar. Arribà fora de control a la penúltima etapa. També fou trista la seva mort: una nit de l’any 1980, després d’un sopar de bon menjar i millor beure, va agafar el cotxe per tornar a casa. No va arribar-hi. Tenia 59 anys.

Sergi

Advertisements

2 comentaris to “El príncep sorrut”

  1. Molt bo Sergi!
    No me l’he llegit però segur que està molt bé!!
    Felicitats per la feina ben feta! bla bla bla…

  2. Quan parlem de ciclisme, el Kiku sempre recorda la mateixa batalleta: la del Tour del 89, quan, a l’última etapa -una contrarellotge de 25 km entre Versalles i París-, el Fignon va perdre el mallot groc per 8 segons de diferència a favor del Lemond. No fou aquella l’única vegada que el Tour es decidí a l’últim moment. El 1947, el primer Tour de postguerra, Jean Robic, el príncep dels Pirineus, va aprofitar la passejada del darrer dia (257km) per atacar al líder i recuperar-li els 3 minuts que necessitava per fer realitat la promesa que havia fet a la seva esposa: tornar a casa vestit de campió.
    http://www.as.com/ciclismo/articulo/jean-robic-pequeno-indomable-bravucon/20110724dasdaicic_3/Tes

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s