Quan les putes parlaven en català

“Vet aquí el districte cinquè, vet aquí tota la ferotgia i tota la brutalitat de Barcelona. El districte cinquè és la nafra de la ciutat, és el barri baix, és el refugi de la mala gent. És veritat que hi viuen famílies honrades. Aquesta és la tragèdia: s’hi barregen l’obrer i el pispa.

El sereno Joan travessa el carrer i els lladregots es tapen la cara per tal que no els reconegui. Alguns enllustradors venen cocaïna i els invertits apareixen al mig del carrer exhibint les seves vergonyes, el seu impudor i el seu pecat; les gitanes canten amb veu ronca i una processó de pidolaires, sempre a l’aguait, us assalta gairebé amb violència.

Estem a punt d’entrar al districte cinquè: ens acomiadem de l’amic que ens acompanya i que no vol seguir endavant perquè tem l’atracció del mal. El carreró és estret, llarg, brut, tortuós. Vist des de les Rambles, sembla que les cases d’una vorera i de l’altra s’ajunten. Queda un espai buit per on treu el nas un cel de color violeta”.

Aquestes paraules formen part del llibre Sang a les Drassanes, escrit per Francesc Madrid l’any 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera. Madrid fou un periodista català de la primera meitat del segle passat que, entre d’altres coses, popularitzà la denominació de barri xino per referir-se a la part de Barcelona que avui en diuen el Raval.

Aquest llibre no és cap novel·la. És un retrat realista del barri Xino dels anys deu i vint del segle XX. I com a tal, les pàgines que el conformen són una contínua desfilada d’anarquistes, meuques, obrers del moll, gent de taverna, invertits, murcianus, joves enganxats a la cocaïna i d’altres més aferrats a un altre vici: el del joc.

Per no passar directament a les putes, veurem què en pensava del seti l’autor: “Vaig començar a jugar el set i mig quan amb prou feines tenia catorze anys. M’agradava sortir de nit i no tenia mai ni un ral. A casa em donaven uns quants cèntims que m’afanyava a perdre en el joc magnífic (…) les taules de joc atrauen i fascinen més que el cos despullat d’una dona”. O no. Em sembla que la majoria d’homes prefereixen veure teta que no pas demanar carta. Ara i abans. I com que és més fàcil pagar que conquerir, les prostitutes sempre han tingut feina.

“Als divans hi ha sis o set meuques grasses, grotesques, absurdes, que no poden inspirar ni un bri de passió a cap persona de sensibilitat, però que encara són la il·lusió d’algú.

Els clients eren gent bruta, sense afaitar, amb espardenyes i mitjons gruixuts de colors vius. Entraven al local mostrant els ulls ben oberts per l’estupidesa i la lúxuria, i en sortien xiulant després d’escopir dos o tres cops. Eren grollers obrers del moll, carreters grassos i lletjos, i treballadors del camp proper a la ciutat.

Els clients entraven, s’asseien als divans i miraven les prostitutes. Elles s’apropaven, s’asseien al seu costat o a la falda i els deien: Au, collons, anem a cardar!

Algunes meuques tenien les cares més grotesques que he vist en tota la meva vida: una prostituta que devia tenir més de seixanta anys i era prima com un fideu; una altra de guenya i sevillana; una altra d’edat incerta, amb la cara marcada de ganivetades; una altra, menuda, amb cara d’idiota, que gairebé no sabia parlar i gesticulava grollerament”.

Per si no ha quedat prou clar en quin ambient es movien les putes i els puterus del districte cinquè cap als anys vint, el Francesc Madrid ens descriu un local en concret: “El Canal era… repugnant: hi havia un soterrani misteriós ple de petites habitacions en les quals les cambreres, brutes i velles, es llançaven a una sèrie d’orgies grotesques amb carreters i treballadors. En penetrar al soterrani, el visitant experimentava un moviment de repulsió. La ferum de l’ambient feia venir ganes de tornar enrere. Era horrible. Passàvem davant les portes obertes de les habitacions i vèiem les cambreres sobre les cuixes dels clients, que tenien les mans dins de les faldilles de les cambreres. Alguna mostrava els pits anèmics i caigudíssims. Fins i tot recordem haver-ne vist una d’elles fent servir de catre la taula de marbre mentre els clients a peu dret saciaven la seva lúxuria idiota. Les dones eren del país i totes tenien mots: la Maña (no hi havia en aquella època un sol cafè de cambreres que no tingués com a mínim una maña), la Gravada, la Rossa, la Noia…

Una altra casa de barrets d’aquell món era la del senyor Ugarte, “amb tots els avenços moderns”. A les parets d’aquest bordell hi havia cartellets curiosos: “sigueu breus. Els nostres minuts són tan preciosos com els vostres” o “abans d’ocupar una habitació, exposi el que desitja”.

Al principi del llibre, l’autor parla de Salvador Seguí, el noi del Sucre, un dels líders més carismàtics i rellevants de la història del moviment obrer català. Abans de morir assassinat el 1923, de tant en tant entrava a les tavernes del barri xino amb l’objectiu “d’empancipar meuques i repartir fullets revolucionaris que les dissortades inconscients no entenien: al costat de la pianola ens assèiem uns quants camarades i cridàvem sis o set prostitutes. Els donàvem beure i les monedes que haurien guanyat oferint el seu cos a qualsevol poca-solta. Els parlàvem del futur, de l’amor, de la vida honesta. En un moment de lucidesa s’adonaven que eren unes desgraciades, unes pobres bèsties. Potser per això sentien una ràbia més profunda contra la societat burgesa. Recordo que una d’elles em va dir la frase més horrible que he sentit en tota la meva vida: ‘Mira, noi. Jo tinc la sífilis, saps? No tens ni idea de com n’estic de contenta cada vegada que se m’acosta un home i m’ajec amb ell. Així el deixo fotut per a tota la vida. Els tinc un odi… Ens tracten com a bèsties i la meva venjança és enorme’”.

A Sang a les Drassanes també hi treuen el cap els invertits. Invertits? Qui eren aquests? “Els pobres degenerats que es pinten els llavis i falsegen el timbre de la seva veu eren la riota de tothom, excepte d’aquells que, no tenint a la mà una dona per saciar la crida de la carn, acceptaven l’invertit com una solució.

Els invertits fan la competència a les dones en el seu ofici lamentable. Són la Chavala, el Madriles, la Bella Patata, la Fàtima, la Minita, la Pompeia, la Raquel, l’Asturiana, la Cojitos i la Rana. Les vides d’aquests homes caiguts en la més baixa condició són interessantíssimes.

Aquestes marionetes tràgiques i grotesques s’exhibeixen en un establiment del carrer del Cid. Durant el dia, aquesta botiga és una carnisseria i a la nit és el teatre dels invertits. Les prostitutes i els invertits armen grans escàndols perquè es fan una competència ferotge. Quan seguia els camins de la perdició per escriure aquest llibre, vaig fer coneixença amb ells… o amb elles.

Una nit, passant pel carrer, em va cridar un boig d’aquests i acostant-se’m a l’orella em va dir fem el telèfon japonès i l’assassinat del Dato. En sentir-ho, vaig fer un bot. Vine, farem l’assassinat del Dato –Eduardo Dato era el president del Govern espanyol quan fou assassinat per tres anarquistes catalans el 1921- i la caiguda del ministeri. Naturalment, el pecat de la curiositat, el desig de veure convertida en realitat aquella promesa, em van fer acceptar la invitació. Manolita! Madriles! Asturiana! Veniu, que hi ha clients! Entrem a la carnisseria. Passem a la rebotiga. Un gos enorme i ple de crostes em va mirar i va lladrar. Els invertits es van despullar i van realitzar les seves plàstiques perversions. Allà de la mort del Dato era una cosa horrorosa i ferotge. Aquells nois, tots menors de vint-i-tres anys, estaven ben bojos. Vaig sortir ple de fàstic. Tremolava, perquè el vici quan es barreja amb la misèria i el crim és una cosa que espanta”.

Sergi i Francesc Madrid

8 comentaris to “Quan les putes parlaven en català”

  1. Osti, feia dies que no parlàvem de putes! Fan força por aquests relats… Devia ser duríssim!

  2. Japo phone? què collons és això?

  3. Kiku, quina decepció. Em pensava que com a catedràtic de bar en la teoria (i la pràctica?) de jocs, posturetes, filigranes i atrocitats sexuals ens aportarien respostes i no interrogants.

    “La besada de satanàs”, “l’alçaprem culivat” i el “xarrup de la viuda”. A la propera sessió de bar, vull més informació d’aquests tres jocs practicats als bordells del barri xino i a les recòndites valls de santa Gueraula.

  4. Quan les putes parlaven en català i… quan mataven pels carrers. Ahir, a la tres, van fer Ull per Ull, una mena de pel·liculot ambientat a la Barcelona dels anys del pistolerisme (1919-1923). En aquells dies, il·lusionats amb l’exemple rus (la revolució de 1917), i cansats de treballar hores i hores -des de petits- cobrant una misèria, molts obrers catalans s’apuntaren a jugar a la lluita de classes: vagues, atemptats, afiliació a la CNT, etc. La patronal respongué matant: eliminant als obrers i dirigents sindicals més carismàtics. Es tractava d’acollonir al personal: qui es passi de la ratlla… Una de les víctimes d’aquells anys fou el noi del Sucre. El bàndol dels poderosos també patí baixes molt destacables: per exemple, Eduardo Dato, president del govern espanyol, fet que donà nom a un dels estranys jocs sexuals dels invertits del districte cinquè. Tot i que molt de passada, les putes del barri xino també van tenir el seu moment a Ull per Ull. Parlant de no sé què, el Murcianu de la peli diu: “estos están peor que las putas del xino”.

  5. No sé si les putes podien parlar gaire amb la boca plena…

  6. Barcelona és la ciutat d’Europa amb més prostitutes. No ho dic jo. Ho va escriure, el 1936, un periodista anglès que coneixia força bé la Barcelona dels anys vint i trenta. Es deia John Langdon-Davies. En els seus articles i llibres també va parlar del barri Xino: “Si mireu un mapa de Barcelona i poseu el dit damunt del districte que queda emmarcat per la Rambla, el Paral·lel, la ronda de Sant Pau, la ronda de Sant Antoni i fins a la plaça de Catalunya pel carrer Pelai, estareu tocant l’acantonament humà més tràgic de l’Europa d’avui dia. Els turistes no s’atreveixen a ficar-se per aquests carrerons foscos. El Districte Cinquè put a clavegueres, conté bordells sòrdids, petits cafès ronyosos, mendicants deformats, anuncis de curanderos de malalties venèries, gairebé totes les realitats desagradables que a la majoria de nosaltres ens agradaria oblidar (…) Vam treure el cap a petits cafè bars on les dones més espantoses servien anís i rom a parroquians que semblaven haver-se convertit en mobles. Vam veure uns nens petits que jugaven a jocs de cantar als portals mentre les seves germanes grans s’oferien als qui passaven”.

  7. En aquesta entrada hi treu el cap un moment el Salvador Seguí, el noi del Sucre, un dels líders més carismàtics de la història del moviment obrer català. No va viure gaire temps: va morir assassinat -eren dies de pistolerisme: quan la patronal feia matar als obrers més emprenyadors-, el març de l’any 1923, al carrer de la Cadena, molt a prop de les putes del Xino.

    La Maria-Mercè Marçal, aquella poetessa tres voltes rebel, va dedicar unes paraules d’homenatge al noi del Sucre: “A Salvador Seguí”.

    A vuit de març prenc camí
    amb ulls mossegats de pena
    ai, Seguí,
    pel carrer de la Cadena.

    Cans i llops, les dents serrades!
    Traïdors, les mans lligades!
    Que surto per maleir
    i la ira s’acarena
    ai, Seguí,
    pel carrer de la Cadena.

  8. A part de ser el dia de la dona treballadora, el dia que l’Arsenal va tornar a ser l’equip boring boring que ha sigut sempre i el dia que vam comentar que “avui fa un any” de la nevada que mai més viurem, el dimarts 8 de març va ser, sobretot, el dia de la commemoració del 90è aniversari de la mort d’un senyor que es deia Eduardo Dato. Qui? Què? Collons, l’assassinat del Dato -president del govern espanyol. El van matar tres anarquistes catalans a la puerta de Alcalá (mirala, mirala)- era una de les filigranes sexuals que perpetraven les meuques i els invertits del barri Xino als anys vint i trenta. Fa uns cent anys, això de ser el cap de govern d’Espanya era un esport de risc: Cánovas del Castillo (1897) i José Canalejas (1912) també foren víctimes de bales anarquistes.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s