T’estimo Queralt

Ja la tornem a tenir aquí. El miracle s’ha fet realitat una altra vegada: aquells faigs que han semblat ben morts durant mesos ja treuen fulla. Fa just una setmana, me’ls vaig mirar: continuaven desplomats, però estaven a punt d’esclatar. Avui he anat a donar el volt a la baga i he vist que aquests últims dies han fet molta feina: de cada faig en van naixent belles fulles fresques i verdíssimes que ens refugiaran de la pesadíssima calor de l’estiu.

Per davant i pel darrere. Per la drecera o per la baga. Per Garreta o Sant Pere de Madrona. Pujar per un lloc i baixar per un altre. Anem a fer la volta o baixem directe? Sol o acompanyat. De bon matí o cap al tard. Amb boira, plovent, nevant o patint calor. Cada dia, un cop a la setmana o quan s’escau. A peu o amb bici. Garric i fageda. Limitar-se a saludar o parar a xerrar amb els amics, coneguts i saludats que vas trobant. Corrent, caminant a bon ritme o de passeiu. Pujar i tornar a casa o continuar amunt, cap al camí de l’Aigua, cap al Portet o direcció a Espinalbet. No em feu triar. Ho hem fet tot. I continuarem així. Ens agrada Queralt. És la nostra muntanya sagrada. No és la més espectacular i la tenim molt vista, però és que és molt a prop. No vull dir quin és el meu racó preferit de la muntanya. Un dia és un i l’endemà és l’altre. Vos estim a tots igual.

Queralt és natura, esport, devoció, passejar, airejar-se, parlar, un bon terreny per fer margeres, Sant Marc, la Gala i també molts records: la majoria de cops que hi hem pujat ja han quedat esborrats de les nostres memòries, però alguns dies o moments en concret no: caigudes, sustus, aquella tempesta, jornades de neu o les acampades de quan érem joves.

Si sou uns enamorats de Queralt, no patiu. No us n’avergonyiu. No passa res. No esteu sonats. No sou uns aldeanos garrulus. Som molts els que patim del mateix mal. Perquè sí. Perquè mola. Es pot dir així o amb més gràcia. Ho diem nosaltres i també ho han deixat escrit algunes personalitats del nostre petit país. El que arriba fins on la gent diu i entén bon dia tingui, tinga o tenga i també l’altre: el que té el seu límit fronterer una mica més a prop (a la vall de Lord, concretament).

El Josep Pla, per exemple, deia que la vista del balcó de Catalunya és “prodigiosa. La presència de la terra és tan abassegadora que us sentiu com abrigat dins les mateixes entranyes del país (…) Mirant cap a l’amfiteatre del nord, apareix el Berguedà amb tot el muntanyam geològic, amb el seu oceà orogràfic. Cap al sud tenim, a primer terme, tot el Berguedà agrari i industrial (…) A dreta i esquerra d’aquest escenari immens, la vista se us perd en una dilatació de terres: cap al Solsonès a ponent; a llevant devers Vic i el Lluçanès”.

Per la seva banda, mossèn Armengou, més bon coneixedor de la nostra pàtria xica, va descriure la nostra estimada amb aquestes paraules: “La muntanya de Queralt és, senzillament, meravellosa. Ho és la seva presència. Un massís esquerp tancant les terres baixes i fent de capçalera a la ciutat de Berga damunt la qual s’alça gairebé verticalment, abrupte i amable, com un poema de pedra i de verdor. Ho són els seus camins, ho és la seva obaga ombrívola; ho són les fonts regalades -de Mn. Guiu, dels Segadors, dels Estudiants, la Font Negra, la del Querot- que s’escorren tot cantant al peu de la muntanya. I ho són les vistes incomparables que hom pot contemplar des del cim”.

Ara és la vostra, amics i companys: m’agrada Queralt perquè… o penso que Queralt és una puta merda perquè un dia

Sergi

Advertisements

11 comentaris to “T’estimo Queralt”

  1. En moments com aquest (acabem de quedar eliminats de la Champions havent marcat un gol presumptament legal al minut 92) és quan penso que sempre ens quedarà Queralt.
    Al bar no som gaire de missa, tothom ho sap. I tot i que de tant en tant encara es pot sentir algú apel·lant a la Mare de Deú de Queralt, avui no ens ha pogut ajudar. I potser és culpa meva! De fet, no sóc gaire devot: cada setmana hi pujo algunes vegades (a peu, sobre dues rodes o fins i tot amb el cotxe) i mai, mai, mai la vaig a veure. Ni el dia de la Gala. Potser aquesta és la seva venjança…

  2. Més enllà d’això, la muntanya de Queralt és impagable, immillorable. Aquell llibre de naturals que té els capítols que més m’agradaven.

    En un espai reduït hi ha uns quants climes, des de la solana resseca, amb arbustos propis de la Catalunya àrida, fins als faigs de l’obaga, robats dels boscos més humits del continent. I la pineda més ben parida que he vist mai!
    A l’estiu, el sol esberla els graons de la drecera, però t’hauràs d’acabar posant un jersei si passes gaire estona a l’ombra. I vigila què fots, perquè si puges a buscar la tempesta, pot ser que la trobis i els llamps espeteguin més a prop del que voldries.

    A la tardor, no crec que calgui ser molt espavilat per apreciar els canvis de colors dels faigs o els aurons. Hi ha un punt de la muntanya, a tocar de la Cova de la Troballa, on els faigs de darrere i les alzines de davant es troben. Es toquen! Dos àmbits oposats a mig metre de distància.

    A l’hivern, la boira de la vall del Llobregat permet fer fotos perfectes als fotògrafs més limitats. Si no ho heu fet mai, us recomano l’experiència de pujar-hi de nit quan hi hagi inversió tèrmica. No és excepcional que a Gironella la glaçada sigui seriosa (-5ºC), la temperatura pugi arribant a Berga (0ºC) i a dalt de tot de Queralt hi hagi fins a 10, 12 o 14ºC. No és conya, això passa uns quants dies cada hivern. Quan surts del cotxe abrigat i fa aquella “calor” sembla una broma. I té collons, perquè al cap de dos dies hi pujaràs a tocar aquella neu que és tan cara de veure a Berga però que a l’obaga de Queralt tarda setmanes a fondre’s.

    Ara som a la primavera, un autèntic festival. Surten les fulles dels faigs, i això potser és lo més vistós, però hi ha més coses! Floreixen els freixes o els avellaners i arreu neixen alzinetes, rourets o auronets. I els anys plujosos, com aquest, també apareixen unes flors bastant exòtiques a peu de drecera, entre la 2a i la 3a capelleta.

    Sol que crema la closca, núvols que reguen sovint, vent que parteix arbres sans de més d’un metre de diàmetre, neu per distreure el personal, contrastos brutals de temperatura… És molt probable que la meva addicció a la meteorologia comencés a Queralt.

  3. Ara els animalots:

    Darrerament han agafat molt protagonisme els voltors, que es despleguen a desenes per la solana i passen a pocs metres del caminador que puja per la drecera. Molt bé, esperem que no s’enduguin mai cap sagal.

    A banda d’això, tampoc em sembla que la fauna que hi ha a la muntanya de Queralt sigui una festa. Pel que fa a mamífers, a vegades corre alguna mossa remarcable. La resta deuen ser esquirols, senglars, rates, conills o alguna guineu.

    Diria que lo més destacable són les aus. És fàcil veure puputs (aquell ocell de la cresta tan atractiu), merles, pit-roigs i altres ocells d’aquests petits i gordos dels quals desconec el nom.

    El meu preferit, des de fa un parell o tres d’anys, és el picot. Concretament, el picot negre que viu a dalt de tot i forada els faigs més ben parits i algun pinot sec. Si baixant per l’obaga et pares un moment i calles, el sentiràs picant fusta (toc-toc-toc a gran velocitat) o cridant (fot uns bons xiscles), o bé el veuràs canviant d’arbre o sortint del forat. Llavors te’l podràs mirar una estona.

    També hi deuen haver rèptils (serps, llangardaixos), però no m’interessen gaire. I d’animals cabrons (mosquits, tàvegs) no en vull parlar.

  4. Quan corro, no escupo mai a terra si estic a Queralt o a tocar.
    Els llocs sagrats em produeixen extranyes vibracions i canvis de conducta.

  5. Kiku, recordo un canvi de conducta molt estrany que vas tenir amb una ampolla de barreja als dits. Just abans de començar un salt de plens, a la barana de la plaça del santuari, una sagrada modificació de la teva conducta va fer obrir-te la mà i l’ampolla va córrer marges avalls entre garrics.
    Sempre que arribo a Queralt penso si aquell envàs encara és allà. I si encara està ple. La barreja s’evapora amb els anys?

  6. M’agrada anar a Queralt senzillament ‘a agafar aire fresc’. Però després de llegir l’entrada del Sergi i el comentari de l’Aleix, hi posaré una mirada més atenta!

  7. No totes les patums que han passat per Queralt han deixat escrit que la nostra muntanya sagrada és la més ben parida del món. Fa 200 anys, el baró de Maldà va viure a Berga durant uns quants mesos. No va ser la millor època de la seva vida. Per ell, Berga era un mal lloc per viure: massa pluja, massa pujades i molt avorriment. Per passar l’estona, tenia l’opció Queralt. Tampoc no li agradava. Fer “queralades” (així en deia ell) no era la seva distrecció preferida. Ho trobava massa cansat i molt perillós: els pocs cops que pujà a visitar la Verge va suar la gota gorda i va caure de cul unes quantes vegades. Per tot plegat, arribà a la conclusió que anar a donar el volt a Queralt era “un camí de no fer-lo gaire sovint, deixant-lo sols per los de Berga, que hi estan fets”.

  8. La sacsejadeta d’aquest dilluns -el meu germà parla d’una ratxa de 163 km/h- ha remogut una mica el paisatge de la nostra muntanya santa. No hi ha hagut la trencadissa del 2003, però algun arbrot sí que n’ha patit les conseqüències. Si pujeu per la baga, a punt d’arribar a Queralt, us trobareu el pas barrat: allí hi descansen les despulles d’un venerable faig. La mare de Déu el tingui a la glòria.

  9. “Quan plou, plou. Quan neva, neva. Quan fa vent, aleshores fa mal temps”.

    Això ho va dir algun savi venerable, i jo hi estic ben d’acord. No ho sap el gregal que de faigs a l’obaga de Queralt no ens en sobren? Que es calmi, collons!

    Aquesta ventada ha estat memorable (una ratxa de 163 km/h és un fenomen perillosíssim i de ben segur causaria uns quants morts si es produís al centre de Berga), però no és excepcional a Queralt.

    Allà dalt, al mateix campanar, a tocar de la càmera de TV3, hi tenim des del gener de 2002 una estació meteorològica amb un anemòmetre (aparell que mesura la velocitat del vent) que ja ha enregistrat unes quantes ventades de més de 150 km/h, que és molt:

    173.5 km/h el 5 de març de 2008
    155.5 km/h el 4 de maig de 2010 (aquest any mateix!)
    153.0 km/h el 3 d’abril de 2003

    Els més aplicats hi trobareu a faltar la que, almenys pels efectes que va tenir, ha estat la gran ventada de les darreres dècades al Berguedà: el 31de gener de 2003. Aquell dia, l’estació va arribar a mesurar 154.8 km/h. Això és molt, però seria menys que ahir. L’explicació: aquell dia del 2003, va arribar un moment que el mateix vent va enviar a prendre pel sac l’aparell que el mesurava, de manera que no sabrem mai fins quant va bufar. No és temerari imaginar que es van superar els 175 km/h a dalt a Queralt. Els milers d’arbres escapçats o arrencats no crec que enganyin.

    “Aigua, senyor, vos demanam aigua, i vós mos dau vent”

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s