Mamuts, lleons molt grossos, caçadors i recol·lectors, neandertals i rererebesavis nostres fent activitats de diàleg intercultural a la cova de can Maurí… No. La prehistòria no és això. O no és ben bé això. No fa pas gaire, la humanitat encara vivia a la prehistòria. Concretament, la podem donar per acabada el 1899, quan va néixer el nostru club.
El futbol ja existia abans, però el Barça no. I és que a pilota s’hi ha jugat sempre. Què es descobrí primer: el foc o la bimba? Què van aprendre a fer abans els nostres antecessors: pintar bisons a les parets o gaudir de l’art de perseguir la bola? No ho sé. Fa molts i molts anys, a diferents punts del planeta -a la selva o al regne del fred-, el jovent ja jugava a pilota: corrien darrere d’ella, se la prenien i s’hostiaven fent servir la piloteta d’excusa fins que quedaven rebentats o alguna veu autoritària els deia nens, prou! Veniu cap aquí, que heu d’anar a buscar aigua… corrent.
Això de distreure’s amb la joguina preferida del Messi ve de tan enrere que l’Odissea ja en parla. Sí, els grecs de fa més de dos mil anys ja patien desastres com els que a vegades ens afecten a nosaltres: en un moment d’aquesta obra magna de la literatura universal (que aixequi la mà qui se l’hagi llegit. Jo no), la pilota cau al riu i tothom crida No! Igual que fem nosaltres quan el Pax, apuntant a l’esquadra, la fot a l’Espunyola.
Quan i on va néixer el futbol? A quin segle i a quin racó de món la distracció de la canalla esdevingué l’opi del poble? Per marcar un inici i tenir una senyora efemèride per celebrar, algú va decidir que el futbol -el futbol modern, l’alegria del poble- existeix des del 26 d’octubre de l’any 1863. Per què aquell dia? Què collons va passar? Algun geni dissenyà la primera porteria de la història? No. Alguns mamats, reunits en una taverna de Londres –una vegada més, es confirma que totes les grans idees provenen del mateix lloc-, van fixar per escrit un reglament que havia de servir per posar ordre a aquell joc practicat des de sempre. Oju amb la tercera norma de la més sagrada de les constitucions. Deia així: les cosses… a la pilota!
Aquell futbol britànic de mitjan segle XIX era cosa de xupons i pijus. Què? Sí. Driblava tot déu. No se la passaven. El Xavi encara no havia nascut. L’Iniesta tampoc. Qui tenia la pilota la mantenia tant com podia. Dribbling game, en deien. Tot era u contra u o u contra tots. La pilota sempre enganxada als peus. Tu, la pilota i mil destrals.
Aquells xupons no eren ni fusters ni pagesos ni obrers de les fàbriques. Al contrari: al principi, a futbol només hi jugaven els fills de. N’aprenien a les seves escoles i universitats i hi jugaven a les estones lliures. El futbol no era la seva professió. Durant la setmana eren universitaris, arquitectes, metges, advocats o professors de prestigi, i al diumenge a la tarda, per distreure’s, jugaven a futbol.
A part de ser un esport d’individualistes i privilegiats, aquell futbol de fa uns 150 anys s’assemblava molt al rugbi: no podies passar la pilota endavant. Si ho feies, era falta. Per avançar, havies d’enfrentar el rival i te’ls havies de pixar a tots. Fer gol era molt difícil. Com que allò era una puta merda, van decidir incloure un canvi decisiu en la normativa del joc: el 1866 naixia el fora de joc. Però no era com ara. La cosa era més complicada: actualment, si fas un passe endavant, necessites que l’equip rival tingui com a mínim dos homes (un és gairebé sempre el porter) en línia o més endarrerits que l’atacant que, en el moment de la passada, busca la pilota (collons: sí que és difícil explicar el fora de joc). Aleshores, no n’hi havia prou amb dos defenses. En calien tres. Aquesta norma es va mantenir vigent fins el 1926, quan la regla del fora de joc passà a ser molt semblant a l’actual.
A la llarga, el canvi de l’any 1866 facilità l’arribada de més gols i que els jugadors entenguessin que hi havia altres camins cap a la barraca que el de limitar-se a driblar i driblar: els més llestos van anar veient que passant-se-la avançaven més, feien més gols i gaudien més del joc.
Hem dit que el futbol va néixer, en sessió de bar, un dia de tardor de l’any 1863. No tothom hi està d’acord. Alguns historiadors o putes del futbol consideren que la millor de les creacions humanes va començar a caminar el 30 de novembre de l’any 1872. Aquell dia, davant de quatre mil espectadors, Anglaterra i Escòcia jugaren el primer partit entre seleccions nacionals de la (pre)història del futbol. Abans de començar, van haver d’aclarir les normes. Cadascú entenia el joc a la seva manera: els anglesos estaven acostumats a practicar un futbol molt rugbi (dribbling game and up and under: un futbol de xupons i despejes i anar-hi) mentre que els escocesos eren més refinats: eren més de tiqui-taca. Al final, ningú va poder dir gaire alt nosaltres som més ben parits que vosaltres, colla de fills de puta: van quedar 0 a 0. Quin bateig més trist.
Aquell futbol prehistòric era un xic diferent del nostre. Exemples: abans de 1877, el sac de banda es feia amb els peus; el villarato no existia (el penal i l’àrea són un invent de 1890-1891); els partits duraven 90 minuts sense descans; hi havia canvi de camp cada cop que es feia un gol; l’especialitat del Xavi (els córners) no va néixer fins el 1873; fins el 1888, les faltes gravíssimes eren sancionades amb gol en contra de l’equip infractor; fins el 1879, el futbol semblava el joc del mocador (l’àrbit, en lloc d’utilitzar el xiulet, impartia justícia fent ús d’un mocador blanc); el cap es feia servir per portar-hi la boina (en el futbol prehistòric, tocar la pilota amb el cap era una excentricitat com avui ho són la rabona, la ruleta o l’elàstica); i les porteries no tenien travessar… ni porter. Fins al 1871, no calia fer ús de la justícia suprema ens hi fiquem un gol cada un: la figura del porter no existia. Quan va aparèixer, i fins el 1913, el porter era ommnipotent (podia tocar la pilota amb les mans a qualsevol punt del terreny de joc). Les porteries amb travesser van començar a formar part del paisatge futboleru a partir de 1875. Fins aleshores, la funció de travesser la feia una corda.
En aquelles dècades finals del segle XIX, el futbol anglès i escocès tingueren diferents equips dominadors. Alguns encara existeixen. Altres no. Dos dels primers grans de la prehistòria foren el Wanderers i el Preston North End. El Wanderers guanyà la primera Cup anglesa (1871). El seu golejador es deia Alcock, un home polivalent: tenia gol, era periodista i també feia d’àrbitre. El Preston North End, els invencibles, fou el guanyador de la primera Lliga anglesa, disputada el 1889. La temporada següent repetiren. El seu millor home era John Goodall, futbolísticament conegut com a Johnny All Good. Un altre gran equip, avui oblidat, d’aquells temps era el Vale of Leven, d’Escòcia.
Si volem garlar d’equips que segueixen formant part de la Premier, hem de destacar, per sobre de tots, l’Aston Villa. Els de Birmingham foren el millor equip de la prehistòria: aconseguiren 5 lligues consecutives als anys noranta del segle XIX. El seu primer partit el jugaren el 1874 contra un altre equip de la seva ciutat (la més lletja d’Anglaterra, he sentit dir): a la primera part van jugar a rugbi i a la segona a futbol. Actualment, l’Aston Villa pot presumir dels seus èxits prehistòrics, de la copa d’Europa que obtingué l’any 1982 i de ser un dels 6 únics equips (juntament amb Arsenal, Chelsea, Tottenham, Liverpool i Everton) que sempre han jugat a la primera categoria del futbol anglès.
I amb quin sistema jugava aquell Aston Villa gloriós de fa més de cent anys? Diuen que amb un 1-2-7. Set davanters. Una evolució (defensiva!) del sistema dominant a la dècada anterior: l’1-1-8 que utilitzà el Blackburn Rovers per guanyar tres cops la Cup. Buscant la perfecció, els equips escocesos i la mateixa selecció d’Escòcia optaren per un 2-2-6 (sistema contra el qual els anglesos només feien que col·leccionar derrotes) que, amb el canvi de segle, evolucionà cap a un 2-3-5, el sistema predominant fins a la disputa del primer Mundial (1930).
Ara toca parlar de fenòmenus. Dels grans noms del futbol del segle XIX. Comencem: William Cobbold, anglès, l’estrella d’aquell futbol antic on el millor era el més xupon; Mc Kinnon, escocès, jugador del Queen’s Park Glasgow, un altre aspirant al títol de rei de reis (dels xupons). Seguim: John Devey, golejador de l’Aston Villa; John Southworth, músic d’un gol per partit; Robert Crompton, Mr. Blackburn Rovers, defensa que jugà fins als 40 anys; Tinsley Lindley, advocat i professor de Dret a Cambridge i jugador del Nottingham Forest, preferia jugar amb vambes que amb sabates de futbol; Mc Dougall, autor d’un hat trick de debò (tres gols seguits, sense cap altre marcat entremig per algun altre jugador) en la llegendària golejada (7-2) d’Escòcia a Anglaterra; Billy Meredith, gal·lès, jugà amb la seva selecció fins als 45 anys i defensà la samarreta dels dos principals equips de Manchester; i Kenyon-Slaney, del Wanderers, un militar fill de militar que estrenà el marcador en el partit que enfrontà, per segona vegada, Anglaterra i Escòcia. Ell era l’extrem esquerre d’una davantera de vuit homes!
Tots els esmentats eren jugadors excel·lents. O això es diu, perquè ja no queda ningú viu que pugui recordar i explicar com la tocaven. Els mateixos que garlen del tema afirmen que alguns futbolistes d’aquells temps encara eren més bons que els anteriors. Per exemple, Stephen Bloomer, del Derby County (avui, aquest jugador dóna nom a l’himne del club), un dels grans candidats a rebre l’MVP de la Prehistòria. Segons els escocesos, aquest títol hauria de ser per Bobby Walker, del Hearts. Tenen una bona raó per defensar-ho: una enciclopèdia del futbol editada el 1934 afirma que aquest escocès fou el millor futbolista de la història.
Un altre aspirant seria John Smith, també escocès. Era un metge que jugava a rugbi i a futbol amb diferents equips a la vegada fent servir noms diversos perquè no l’enxampessin. Al final el van trincar. Féu de professor a Oxford i es negava a tocar la pilota amb el cap. Li deien GO Smith. Per acabar, i ja quedant fora dels anys de la prehistòria, tindríem Vivian Woodword, un arquitecte anglès que possiblement mereix el guardó de millor jugador anterior a la Gran Guerra: guanyà l’Or olímpic els anys 1908 i 1912 i féu 1,26 gols per partit de mitjana amb la selecció. Del 1901 al 1909 jugà al Tottenham i aquell any fitxà pel Chelsea perquè el camp dels blues li quedava més a prop de casa.
Per tancar aquest repàs als jugadors prehistòrics, quatre porters: Tiny Foulkes, del Sheffield United; Trainer, gal·lès, el príncep dels porters, abandonà la seva nombrosa família (10 fills) i acabà demanant almoina; Mc Pherson, el millor escocès de final de segle, jugava de tot, també de porter; i Ned Doig, que deixà la seva porteria a zero en un terç dels gairebé 300 partits que disputà.
Fins a finals del segle XIX, els reis del futbol eren els escocesos: tenien la millor selecció -el 1878 van guanyar 7 a 2 a Anglaterra, el 1881 van humiliar als mateixos cabrons guanyant-los a domicili 1 a 6 i l’any següent els van tornar a castigar amb una altra golejada (1 a 5)- i els mateixos equips anglesos depenien, en bona part, dels seus cracks escocesos. Per exemple, a l’onze de gala dels invencibles del Preston North End vuit titulars eren fills d’Escòcia. Al Liverpool també n’hi havia molts. Tants, que en aquella època es deia que el Liverpool era l’equip dels Macs. I l’entrenador del millor equip anglès del tombant de segle, l’Aston Villa, també era escocès.
Els agradés o no, els escocesos formaven part de l’imperi britànic. Degut a això, hi havia avantpassats del Sean Connery, de l’Alex Ferguson o del Colin Mc Rae arreu del món: comerciants, mariners, banquers, representants d’empreses o professors d’escoles britàniques que portaren la bona nova del futbol a molts llocs on, fins aleshores, a pilota només hi jugava la canalla.
Foren escocesos els que introduïren el futbol a països avui tan futbolerus com Argentina o Brasil. Eren gent que, per passar l’estona, o enyorant la seva terra, es decidiren a muntar partits i equips de futbol en el racó de món on havien anat a parar. Per exemple, encara avui, un senyor que es deia Alexander Watson Hutton és considerat el pare del futbol argentí: arribà a Buenos Aires per dirigir-hi una escola britànica i fou l’organitzador del primer torneig de futbol (1893) de la capital argentina. Pocs anys després naixien River (1901) i Boca Juniors (1905). És una història una mica trista: els escocesos van ensenyar a jugar a futbol a mig món i ara no en tenen ni puta idea.
Ja per acabar, passem a la qüestió realment important: si poguéssim fer ús de la màquina del temps –i desplaçar-nos al Glasgow de finals del segle XIX i que ells viatgessin fins a la pista central d’Avià per jugar el partit de tornada un dissabte d’aquests-, ens guanyarien aquella colla de pioners prehistòrics?
Sergi
Som macus 