La prehistòria

Mamuts, lleons molt grossos, caçadors i recol·lectors, neandertals i rererebesavis nostres fent activitats de diàleg intercultural a la cova de can Maurí… No. La prehistòria no és això. O no és ben bé això. No fa pas gaire, la humanitat encara vivia a la prehistòria. Concretament, la podem donar per acabada el 1899, quan va néixer el nostru club.

El futbol ja existia abans, però el Barça no. I és que a pilota s’hi ha jugat sempre. Què es descobrí primer: el foc o la bimba? Què van aprendre a fer abans els nostres antecessors: pintar bisons a les parets o gaudir de l’art de perseguir la bola? No ho sé. Fa molts i molts anys, a diferents punts del planeta -a la selva o al regne del fred-, el jovent ja jugava a pilota: corrien darrere d’ella, se la prenien i s’hostiaven fent servir la piloteta d’excusa fins que quedaven rebentats o alguna veu autoritària els deia nens, prou! Veniu cap aquí, que heu d’anar a buscar aigua… corrent.

Això de distreure’s amb la joguina preferida del Messi ve de tan enrere que l’Odissea ja en parla. Sí, els grecs de fa més de dos mil anys ja patien desastres com els que a vegades ens afecten a nosaltres: en un moment d’aquesta obra magna de la literatura universal (que aixequi la mà qui se l’hagi llegit. Jo no), la pilota cau al riu i tothom crida No! Igual que fem nosaltres quan el Pax, apuntant a l’esquadra, la fot a l’Espunyola.

Quan i on va néixer el futbol? A quin segle i a quin racó de món la distracció de la canalla esdevingué l’opi del poble? Per marcar un inici i tenir una senyora efemèride per celebrar, algú va decidir que el futbol -el futbol modern, l’alegria del poble- existeix des del 26 d’octubre de l’any 1863. Per què aquell dia? Què collons va passar? Algun geni dissenyà la primera porteria de la història? No. Alguns mamats, reunits en una taverna de Londres –una vegada més, es confirma que totes les grans idees provenen del mateix lloc-, van fixar per escrit un reglament que havia de servir per posar ordre a aquell joc practicat des de sempre. Oju amb la tercera norma de la més sagrada de les constitucions. Deia així: les cosses… a la pilota!

Aquell futbol britànic de mitjan segle XIX era cosa de xupons i pijus. Què? Sí. Driblava tot déu. No se la passaven. El Xavi encara no havia nascut. L’Iniesta tampoc. Qui tenia la pilota la mantenia tant com podia. Dribbling game, en deien. Tot era u contra u o u contra tots. La pilota sempre enganxada als peus. Tu, la pilota i mil destrals.

Aquells xupons no eren ni fusters ni pagesos ni obrers de les fàbriques. Al contrari: al principi, a futbol només hi jugaven els fills de. N’aprenien a les seves escoles i universitats i hi jugaven a les estones lliures. El futbol no era la seva professió. Durant la setmana eren universitaris, arquitectes, metges, advocats o professors de prestigi, i al diumenge a la tarda, per distreure’s, jugaven a futbol.

A part de ser un esport d’individualistes i privilegiats, aquell futbol de fa uns 150 anys s’assemblava molt al rugbi: no podies passar la pilota endavant. Si ho feies, era falta. Per avançar, havies d’enfrentar el rival i te’ls havies de pixar a tots. Fer gol era molt difícil. Com que allò era una puta merda, van decidir incloure un canvi decisiu en la normativa del joc: el 1866 naixia el fora de joc. Però no era com ara. La cosa era més complicada: actualment, si fas un passe endavant, necessites que l’equip rival tingui com a mínim dos homes (un és gairebé sempre el porter) en línia o més endarrerits que l’atacant que, en el moment de la passada, busca la pilota (collons: sí que és difícil explicar el fora de joc). Aleshores, no n’hi havia prou amb dos defenses. En calien tres. Aquesta norma es va mantenir vigent fins el 1926, quan la regla del fora de joc passà a ser molt semblant a l’actual.

A la llarga, el canvi de l’any 1866 facilità l’arribada de més gols i que els jugadors entenguessin que hi havia altres camins cap a la barraca que el de limitar-se a driblar i driblar: els més llestos van anar veient que passant-se-la avançaven més, feien més gols i gaudien més del joc.

Hem dit que el futbol va néixer, en sessió de bar, un dia de tardor de l’any 1863. No tothom hi està d’acord. Alguns historiadors o putes del futbol consideren que la millor de les creacions humanes va començar a caminar el 30 de novembre de l’any 1872. Aquell dia, davant de quatre mil espectadors, Anglaterra i Escòcia jugaren el primer partit entre seleccions nacionals de la (pre)història del futbol. Abans de començar, van haver d’aclarir les normes. Cadascú entenia el joc a la seva manera: els anglesos estaven acostumats a practicar un futbol molt rugbi (dribbling game and up and under: un futbol de xupons i despejes i anar-hi) mentre que els escocesos eren més refinats: eren més de tiqui-taca. Al final, ningú va poder dir gaire alt nosaltres som més ben parits que vosaltres, colla de fills de puta: van quedar 0 a 0. Quin bateig més trist.

Aquell futbol prehistòric era un xic diferent del nostre. Exemples: abans de 1877, el sac de banda es feia amb els peus; el villarato no existia (el penal i l’àrea són un invent de 1890-1891); els partits duraven 90 minuts sense descans; hi havia canvi de camp cada cop que es feia un gol; l’especialitat del Xavi (els córners) no va néixer fins el 1873; fins el 1888, les faltes gravíssimes eren sancionades amb gol en contra de l’equip infractor; fins el 1879, el futbol semblava el joc del mocador (l’àrbit, en lloc d’utilitzar el xiulet, impartia justícia fent ús d’un mocador blanc); el cap es feia servir per portar-hi la boina (en el futbol prehistòric, tocar la pilota amb el cap era una excentricitat com avui ho són la rabona, la ruleta o l’elàstica); i les porteries no tenien travessar… ni porter. Fins al 1871, no calia fer ús de la justícia suprema ens hi fiquem un gol cada un: la figura del porter no existia. Quan va aparèixer, i fins el 1913, el porter era ommnipotent (podia tocar la pilota amb les mans a qualsevol punt del terreny de joc). Les porteries amb travesser van començar a formar part del paisatge futboleru a partir de 1875. Fins aleshores, la funció de travesser la feia una corda.

En aquelles dècades finals del segle XIX, el futbol anglès i escocès tingueren diferents equips dominadors. Alguns encara existeixen. Altres no. Dos dels primers grans de la prehistòria foren el Wanderers i el Preston North End. El Wanderers guanyà la primera Cup anglesa (1871). El seu golejador es deia Alcock, un home polivalent: tenia gol, era periodista i també feia d’àrbitre. El Preston North End, els invencibles, fou el guanyador de la primera Lliga anglesa, disputada el 1889. La temporada següent repetiren. El seu millor home era John Goodall, futbolísticament conegut com a Johnny All Good. Un altre gran equip, avui oblidat, d’aquells temps era el Vale of Leven, d’Escòcia.

Si volem garlar d’equips que segueixen formant part de la Premier, hem de destacar, per sobre de tots, l’Aston Villa. Els de Birmingham foren el millor equip de la prehistòria: aconseguiren 5 lligues consecutives als anys noranta del segle XIX. El seu primer partit el jugaren el 1874 contra un altre equip de la seva ciutat (la més lletja d’Anglaterra, he sentit dir): a la primera part van jugar a rugbi i a la segona a futbol. Actualment, l’Aston Villa pot presumir dels seus èxits prehistòrics, de la copa d’Europa que obtingué l’any 1982 i de ser un dels 6 únics equips (juntament amb Arsenal, Chelsea, Tottenham, Liverpool i Everton) que sempre han jugat a la primera categoria del futbol anglès.

I amb quin sistema jugava aquell Aston Villa gloriós de fa més de cent anys? Diuen que amb un 1-2-7. Set davanters. Una evolució (defensiva!) del sistema dominant a la dècada anterior: l’1-1-8 que utilitzà el Blackburn Rovers per guanyar tres cops la Cup. Buscant la perfecció, els equips escocesos i la mateixa selecció d’Escòcia optaren per un 2-2-6 (sistema contra el qual els anglesos només feien que col·leccionar derrotes) que, amb el canvi de segle, evolucionà cap a un 2-3-5, el sistema predominant fins a la disputa del primer Mundial (1930).

Ara toca parlar de fenòmenus. Dels grans noms del futbol del segle XIX. Comencem: William Cobbold, anglès, l’estrella d’aquell futbol antic on el millor era el més xupon; Mc Kinnon, escocès, jugador del Queen’s Park Glasgow, un altre aspirant al títol de rei de reis (dels xupons). Seguim: John Devey, golejador de l’Aston Villa; John Southworth, músic d’un gol per partit; Robert Crompton, Mr. Blackburn Rovers, defensa que jugà fins als 40 anys; Tinsley Lindley, advocat i professor de Dret a Cambridge i jugador del Nottingham Forest, preferia jugar amb vambes que amb sabates de futbol; Mc Dougall, autor d’un hat trick de debò (tres gols seguits, sense cap altre marcat entremig per algun altre jugador) en la llegendària golejada (7-2) d’Escòcia a Anglaterra; Billy Meredith, gal·lès, jugà amb la seva selecció fins als 45 anys i defensà la samarreta dels dos principals equips de Manchester; i Kenyon-Slaney, del Wanderers, un militar fill de militar que estrenà el marcador en el partit que enfrontà, per segona vegada, Anglaterra i Escòcia. Ell era l’extrem esquerre d’una davantera de vuit homes!

Tots els esmentats eren jugadors excel·lents. O això es diu, perquè ja no queda ningú viu que pugui recordar i explicar com la tocaven. Els mateixos que garlen del tema afirmen que alguns futbolistes d’aquells temps encara eren més bons que els anteriors. Per exemple, Stephen Bloomer, del Derby County (avui, aquest jugador dóna nom a l’himne del club), un dels grans candidats a rebre l’MVP de la Prehistòria. Segons els escocesos, aquest títol hauria de ser per Bobby Walker, del Hearts. Tenen una bona raó per defensar-ho: una enciclopèdia del futbol editada el 1934 afirma que aquest escocès fou el millor futbolista de la història.

Un altre aspirant seria John Smith, també escocès. Era un metge que jugava a rugbi i a futbol amb diferents equips a la vegada fent servir noms diversos perquè no l’enxampessin. Al final el van trincar. Féu de professor a Oxford i es negava a tocar la pilota amb el cap. Li deien GO Smith. Per acabar, i ja quedant fora dels anys de la prehistòria, tindríem Vivian Woodword, un arquitecte anglès que possiblement mereix el guardó de millor jugador anterior a la Gran Guerra: guanyà l’Or olímpic els anys 1908 i 1912 i féu 1,26 gols per partit de mitjana amb la selecció. Del 1901 al 1909 jugà al Tottenham i aquell any fitxà pel Chelsea perquè el camp dels blues li quedava més a prop de casa.

Per tancar aquest repàs als jugadors prehistòrics, quatre porters: Tiny Foulkes, del Sheffield United; Trainer, gal·lès, el príncep dels porters, abandonà la seva nombrosa família (10 fills) i acabà demanant almoina; Mc Pherson, el millor escocès de final de segle, jugava de tot, també de porter; i Ned Doig, que deixà la seva porteria a zero en un terç dels gairebé 300 partits que disputà.

Fins a finals del segle XIX, els reis del futbol eren els escocesos: tenien la millor selecció -el 1878 van guanyar 7 a 2 a Anglaterra, el 1881 van humiliar als mateixos cabrons guanyant-los a domicili 1 a 6 i l’any següent els van tornar a castigar amb una altra golejada (1 a 5)- i els mateixos equips anglesos depenien, en bona part, dels seus cracks escocesos. Per exemple, a l’onze de gala dels invencibles del Preston North End vuit titulars eren fills d’Escòcia. Al Liverpool també n’hi havia molts. Tants, que en aquella època es deia que el Liverpool era l’equip dels Macs. I l’entrenador del millor equip anglès del tombant de segle, l’Aston Villa, també era escocès.

Els agradés o no, els escocesos formaven part de l’imperi britànic. Degut a això, hi havia avantpassats del Sean Connery, de l’Alex Ferguson o del Colin Mc Rae arreu del món: comerciants, mariners, banquers, representants d’empreses o professors d’escoles britàniques que portaren la bona nova del futbol a molts llocs on, fins aleshores, a pilota només hi jugava la canalla.

Foren escocesos els que introduïren el futbol a països avui tan futbolerus com Argentina o Brasil. Eren gent que, per passar l’estona, o enyorant la seva terra, es decidiren a muntar partits i equips de futbol en el racó de món on havien anat a parar. Per exemple, encara avui, un senyor que es deia Alexander Watson Hutton és considerat el pare del futbol argentí: arribà a Buenos Aires per dirigir-hi una escola britànica i fou l’organitzador del primer torneig de futbol (1893) de la capital argentina. Pocs anys després naixien River (1901) i Boca Juniors (1905). És una història una mica trista: els escocesos van ensenyar a jugar a futbol a mig món i ara no en tenen ni puta idea.

Ja per acabar, passem a la qüestió realment important: si poguéssim fer ús de la màquina del temps –i desplaçar-nos al Glasgow de finals del segle XIX i que ells viatgessin fins a la pista central d’Avià per jugar el partit de tornada un dissabte d’aquests-, ens guanyarien aquella colla de pioners prehistòrics?

Sergi

Anuncis

17 comentaris to “La prehistòria”

  1. Amb les nostres normes, indumentària y equipament actual els guanyaríem patint bastant. Si ens fan jugar amb les seves normes, botes del segle XIX i pilotes bastant poc esfèriques ens fulminen.

    PD. N-èssimament senyor de les porres demissión. Sempre hi havia extrapoint per la final de la GÜEFA.

  2. No se si ens guanyarien pero jo pagaria les cerveses content! sort que van inventar el futbol!!

  3. Els guanyem segur!! No en tingueu cap dubte!! A més, per preparar-nos bé, el Robinho ens ensenya com fer un “dribling” espectaculà jejeje (recordes el partidillu del dissabte Sergi?)

    http://www.marca.com/2010/05/13/futbol/futbol_internacional/1273744047.html?a=db71421a1657a11eb68edee6d7097d5a&t=1273751270

  4. La majoria de noms, dates i batalletes d’aquesta entrada les he tret del totxu d’història del futbol que em vaig regalar per sant Jordi. De moment passo per la pàgina 300: ja ho sé tot dels mundials del 30 al 70 i ara m’expliquen com van anar les lligues de postguerra. Quan acabi, més futbol: el Relaño, el director de l’AS, ha escrit un llibre titulat “366 historias del fútbol mundial”. Ell és el culpable de la conya del villarato, però escriu de collons i del món del futbol ho sap tot. Lectura obligatòria: http://www.as.com/futbol/articulo/alfredo-relano-presenta-libro-366/dasftb/20100513dasdasftb_44/Tes

    Àngel, recordo allò que et vas inventar el dissabte passat (semblaves el Robinhos Brown), però estaràs d’acord amb mi que els protagonistes del partidet van ser uns altres: el Palidutxu, el Pocahontas i aquells futurs delinqüents de 10 anys que ens van insultar, i tirar arbres, durant mitja hora ben bona.

  5. Un altre duel incert: qui guanyaria un partit de 11 tios de primera divisió contra 100 segals entre 12 i 15 anys. Va estar força igualat.

    http://www.marca.com/2010/05/17/futbol/equipos/athletic/1274125373.html

    Semblava l’hora del pati de les Carme, però amb una sola pilota.

  6. Això sí que és macu!!! No les collonades aquelles de “Los amigos de Tal” contra “Los amigos de Pascual”. El camp ple de canalla, una pilota i… patapum p’arriba!!

  7. Podíamos haber llegado. Si no haguéssim sigut tan mamats, ara tindríem un equip a Segona o a Segona B: els Bergistans, el millor equip de la història de la UAB. Fa uns 15 anys, uns futurs advocats de les Canàries van ser més ben parits que nosaltres. Van fundar un equipet -L’Universidad de Las Palmas- per passar l’estona (com ja feien els universitaris anglesos a la prehistòria… del futbol) i avui aquest club navega entre la Segona i la Segona B. Fa algun any ja van jugar a la divisió de plata i un dia d’aquests se les fotran amb el Sant Andreu per intentar tornar a pujar. En deuen saber força, però són una banda: encara no tenen clar quins són els seus colors -un any van de groc i l’altre de verd- i no saben ni on és casa seva (han tingut sis camps en quinze anys).

    Si voleu més informació del tema: http://quiosc.elpunt.cat/Quiosc.php?do=mostrarPDF&pagina_id=475768

    Oju amb el nom del coautor del reportatge: Javi Chica! Aquests de l’Espanyol paguen tan poc que els seus laterals han de guanyar-se la vida com poden per poder alimentar a la família.

  8. Des de fa anys, la selecció anglesa té problemes amb els porters. En té tants que han d’acabar confiant en un tio de 40 anys i que té el bonic sobrenom de Calamity. El James és negre. Evidentment, cap problema. Cadascú és com és. Només volia dir que pels anglesos els porters negres no són cap novetat. A la prehistòria ja en tenien. Als anys vuitanta del segle XIX, el millor equip anglès era el Preston North End. El seu porter era negre. Es deia Arthur Warton. Va néixer a l’actual territori de Ghana i els seus pares -era un fill de bona família- l’enviaren a Londres perquè estudiés i bla, bla, bla. No els hi va fer gaire cas: va descobrir el futbol i va aparcar els llibres. Era una fera: la despejava amb els punys com ningú, era un crack del cricket i també era velocista. Quan les forces el van anar abandonant, es va haver de retirar. Aleshores va trobar a faltar aquells estudis que havia abandonat. Per guanyar-se la vida, va haver de treballar a la mina. Va morir el 1930, pobre i oblidat.

  9. Si poguéssim enviar el Xavi Viva España a l’època més remota de la prehistòria del futbol, em sembla que no s’hi adaptaria: el tiqui-taca no tenia cap mena de prestigi i no podria fer gala de la seva gran especialitat: els córners magistralment executats al pal curt, allà on fan més mal… al teu propi equip. Fins a principis dels anys setanta del segle XIX, el córner no existia. I quan va néixer, no es podia fer gol directe de córner. Si el feies, te l’anul·laven: el córner era com una falta indirecta. Aquesta norma la van canviar el 1924. A partir d’aquell moment, s’admeten els gols directes de córner. Un dels primers el marcà un argentí. Es deia Onzari. Uruguai acabava de guanyar la medalla d’or de futbol als Jocs Olímpics i els seus estimats amics argentins els convidaren a fer un duel a primeres sangs: el combat dels hermanos de la Plata. A l’anada, a Montevideo, van quedar 1 a 1. A la tornada, Argentina s’avançà amb un gol de córner directe. Un gol mític. Llegendari: neix la denominació de “gol olímpic” per referir-se a un gol de córner directe. Argentina guanyà aquell partit 2 a 1.

    Un any després, Sam Chedgzoy, extrem de l’Everton, obligà les autoritats del futbol a aclarir la norma del córner: en un partit contra el Tottenham, agafà la pilota per tirar el córner i, en lloc de penjar-la, optà per anar avançant amb la pilota controlada direcció a la barraca. Els defenses rivals el van deixar passar pensant “què fa aquest subnormal?” i el Sam va fer gol. L’àrbit el va concedir. Va considerar que allò era un gol de córner directe i que, per tant, era vàlid. Després d’allò, es puntualitzà que, igual que en el cas de les faltes, el xutador de córner no podia tocar dos cops seguits la pilota sense que entremig la toqués algú altre.

    Uns quants anys després, el 1952, un altre córner singular obligà, de nou, a retocar la més important de totes les constitucions escrites. Què collons va passar? Baily, un tio del Tottenham, tira un córner, la pilota toca a l’àrbit, torna cap al centrador, aquest la penja i gol. Gol vàlid… aleshores. Ara no valdria: l’àrbit és un ningú. Si xutes un córner o una falta, la pilota xoca contra l’àrbit i la tornes a tocar tu sense que l’hagi rascat ningú més, l’àrbit ha de xiular il·legalitat.

    Què, divertides les històries de córners, eh? També van molt bé per lligar.

  10. A la prehistòria, els penals no existien: la primera pena màxima es xutà un dia de l’any 1891. Tingué l’honor un jugador del Wolverhampton. Poc abans, un polèmic final de partit portà les autoritats del futbol a inventar-se un càstig sever contra els defenses trinxeraires que impedien els gols de l’equip rival fent ús del codi criminal. La jugada que obligà a prendre decisions fou aquesta: a l’últim minut d’un apassionant Notts County – Stoke City, partit de quarts de final de la Cup, un defensa del Notts evità amb les grapes un gol que hauria fet pujar l’empat al marcador. Com que no existien els penals, l’àrbit va xiular falta. Falta a un metre de la línia de gol. El porter, situat a escassos centímetres de la pilota, l’aturà i el seu equip guanyà. Algú va dir prou. Prou de protegir a l’infractor. Hem de fer alguna cosa. I fou així com es van inventar el penal. La decisió no agradà a tothom: al principi, el futbol amateur digué no a la pena màxima. Deien que embrutava el futbol. Que era una norma que traïa l’esperit del seu estimat esport. Alguns estaven tan enfadats que si els xiulaven penal en contra, el porter no feia res per parar-se’l: en senyal de protesta, en el moment de l’execució es limitava a abraçar el pal.

  11. Avui que els espanyols estan tan contents podem recordar un altre gran moment de la història de la Roja. És necessari? No, però no tinc res millor a fer en aquests precisos moments. Som-hi: al segle XIX, Anglaterra només fou derrotada per Escòcia. Cap més país del món -tampoc és que juguessin gaires partits- va poder vèncer als avantpassats del Rooney i el Gascoigne. La primera selecció continental que aconseguí derrotar els pares del futbol fou… Espanya. El dia de sant Isidru de l’any 1929, al Metropolitano de Madrid (l’antic camp del Patético), Espanya va guanyar 4 a 3 a Anglaterra. Eren altres temps: a l’onze inicial de la Roja no hi havia cap jugador del Barça. En canvi, n’hi havia dos de l’Espanyol, un de l’Osasuna i un de l’Alavès. Els anglesos justificaren la derrota dient que feia molta calor, que els faltava la seva estrella -no, no era el Thomas Müller. Es deia Dixie Dean-, que els espanyols -els del camp i els de la grada encara més- eren una colla de salvatges i que a aquella hora -a les 5 de la tarda- no es pot jugar. Els anglesos se’n tornaren cap a ses illes molt emprenyats i prometent venjança. Van haver de tenir paciència, però l’espera va valdre la pena: el desembre de l’any 1931, la Roja sortí a jugar a Highbury amb la il·lusió de fer “el más difícil todavía”: guanyar els anglesos a casa seva. Quasi. Al final dels noranta minuts, Espanya 1 – Anglaterra… 7.

    Moraleja: podemos. Són els més bons, però poden perdre. A vegades passen coses molt estranyes: futbol és futbol i no hay rival fácil. Bla, bla, bla. El món deu un Mundial o dos a Holanda (ja ho sé, és un argument lamentable). Aquest any no se l’han merescut, però el món no deu res a Espanya. En resum… Si la cosa acaba bé, l’Aleix es compra la samarreta del Robben, el Pax la del Van Parce, l’Àngel la de l’Sneijder, el Ferran la del Kluivert, el Torra la del Kuyt, el Marc la del Van Bommel, el Guillem la del Koeman, dos més la del Bogarde i la del Reiziger, jo la del Van Bronckhorst i el Piki la del De Boer (a triar quin germanet prefereix). Quedem així.

  12. Primer fou l’Everton. Poc després de la fundació del club, el president comprà uns terrenys a Anfield Road. Hi feren un camp de futbol. A prop d’allà hi havia un pub. Tot era del mateix amo: el president de l’Everton, que feia pagar un lloguer al seu propi club per poder disposar d’Anfield. El 1889 va voler apujar el preu del lloguer i els seus companys de directiva digueren no: contra l’abús, compraren uns terrenys a Goodison Park i s’emportaren l’Everton cap allà. L’antic president, per no quedar-se sense equip i sense clientela, va fundar un nou club: el Liverpool. Com que necessitava jugadors, n’agafà uns quants d’escocesos. Per això, a finals del segle XIX, el Liverpool era conegut com l’equip dels Mc’s.

    Everton i Liverpool s’enfrontaren per primera vegada l’any 1894. Guanyà l’Everton 3 a 0. Des d’aleshores, l’equip de l’Arteta ha guanyat algunes lligues, però ha hagut de suportar com el Liverpool esdevenia l’equip gran de la ciutat. A la propera jornada de la Premier toca derbi: Everton-Liverpool. Duel per fugir de la zona de descens.

  13. A finals del segle XIX, els escocesos eren els més bons. Ara són una banda. Són tan justets que tenen por de perdre contra los amigos de Iniesta. El partit d’avui el jugaran a Hampden Park, santuari merengue: el 1960 van aconseguir-hi la seva cinquena Copa d’Europa consecutiva guanyant 7-3 contra els garrulus de l’Eintracht de Frankfurt i el 2002 van obtenir-hi la Novena gràcies a la barracota del Zidane i a les aturades del jovenet sant Iker.

    A la primera meitat del segle passat (abans que els brasilers construïssin Maracanà per fer-se el xulo), Hampden Park era el camp més gran del món: algun dia hi van fer cabre 150.000 espectadors. Avui només n’hi deixen entrar 50.000. En el dia a dia, aquest terreny de joc és utilitzat pel Queen’s Park, un equip de la tercera divisió escocesa. En els seus inicis, el club fou fundat el 1867, eren un dels grans d’Escòcia, però van perdre el tren de la història el dia que van decidir que mai pagarien als seus jugadors. Tenien i segueixen tenint clar que el futbol només és un joc; que qui vulgui participar-hi no ha d’esperar-ne diners, sinó el simple plaer de poder fer alguna barraca de tant en tant.

  14. Els del Grupo Godó Ni Oblit Ni Perdó són tan embaucadors que ara s’inventen que el Barça no fou fundat el 1899: diuen que la línia divisòria aB (abans del Barça) l’hem de fixar quatre anys enrere, el 1895. Tot té una explicació: el Jan Gamper era laportista. No poden admetre que ell i el Laporta són els dos presidents més importants de la història del club i, com sabem, estan disposats a tot. A tergiversar la història, per exemple.

    Si us voleu deixar embaucar, http://www.lavanguardia.es/deportes/futbol/20110130/54107502426/el-primer-barca-de-la-historia-nacio-antes-que-el-fundado-por-joan-gamper.html

  15. Aquest cap de setmana, el porter del Vointa Sibiu (equip de la 1a divisió de Romania) es va fer una mica famós: en senyal de protesta contra l’actuació arbitral, decidí afrontar la pena màxima fotent-s’hi de cul. El tonto de l’àrbit va fer repetir el penal. Acabat el partit, el Danalache, el porter reivindicatiu, digué que havia sigut protagonista d’un gest únic en la història del futbol. Mentida. Fa 120 anys, quan va néixer el penal, alguns porters feren el mateix: contra la novetat d’un càstig tan sever, passar de tot. No fer res per aturar la pilota.
    http://www.as.com/futbol/articulo/portero-da-espalda-penalti-protesta/20111017dasdasftb_5/Tes

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s