Berga, fa 200 anys

“Est terreno de Berga és de moltes aigües fortes i de fonts. Terra de molts rossinyols que canten ab sa gran melodia, que deleiten los ‘oídos’ ja de bon matí, en la verdor a la vista de tants arbres i plantes. Terra, esta, de molts ases per lo que se n’ouen a molts bramar ben al revés del melós cant dels rossinyols. Fora del Carrer Major, que és lo millor d’esta real vila de Berga, per lo ben empedrat ab pedres quadrades des de la plaça de Sant Joan, són carrerons i travessies, molt pendents ab algunes graonades i empedrats de mal caminar”.

Fa 200 anys, quan encara no existien les colònies ni el futbol, Berga no era ni una mierda de ciudad: era un poblet d’uns 3.000 o 4.000 habitants que encara no posseïa aquest títol tan útil (som ciutat des del 1877). Eren dies de guerra: la del Francès (1808-1814), quan el Napoleó volia que fóssim gavatxos. D’aquella època no en tenim fotografies ni premsa embaucadora. També és difícil saber què pensaven, de què parlaven i en què somiaven els berguedans del moment: no tenien facebook, twitter ni bloc. La majoria devien ser analfabets.

Per imaginar com era Berga a principis del segle XIX, sort en tenim del baró de Maldà, un noble barceloní que, en plena guerra, entre els anys 1809 i 1812, va viure a la nostra vila. Concretament, a la plaça de sant Joan. Quan va arribar a la capital dels Països Berguedans, ja era un home gran: tenia més de seixanta anys.

I era una mica com el baró dels Cargols –diuen que també era gai-: ell no cercava rimes ni pintava pebrots escalivats (no és un pebrot, és un cor) mentre la gent normal es matava a la guerra o artigava les espremulles. El baró de Maldà passava l’estona amb la seva joguina preferida: el calaix de sastre. Allà hi deixava apuntat el dia. Cada dia. Un rere l’altre. Molta lletra escrita: anècdotes, curiositats, parlar del temps, tota mena d’insults pels gavatxos i també paraules per Berga. Algunes descripcions i moltes queixes: massa pluja, massa fred, massa pedrotes, massa pujades i molt poc ambient. Desig de marxar-ne i no tornar-hi mai més.

Cada dia me cansa més Berga, l’orinal del cel

“A tres hores tocades de la tarda fet un bon ruixat de pluja, podent-se ben dir ab raó de Berga ser l’orinal del cel. I, no havent-hi passeigs alegres i acomodats en esta vila, cada dia me cansa més Berga (…) No tindrem ganes de tornar-hi, apurats de tantes pluges, tants rocs i pedres en pujades i baixades i tants reguerons d’aigua.

En la tarda ja ha tornat a ploure ab algun ruixat fort i també en la nit, verificant-se ser Berga l’orinal del cel. Que els és prou benefici als fesolers, i vull dir als berguedans, que els plòguia sovint, per lo que luego, sent terres primes, a no ploure, de sequedat. I a nosaltres, expatriats, més nos estimariem gosar del cel blau i sol resplendent per poder eixir a passejar i no tenir que dur lo paraigua sota l’aixella.

Raro ha estat fins ara lo dia o la nit que no hàgia plogut, i així penso que lo tenir moltes dones golls sota la barba, fins al pit, com barballeres de gall dindi, més no vermelles com sí aquelles, prové de les aigues tan fortes i un terreno tan humit com és est de muntanya i en esta vila de Berga, per lo que tot brolla d’aigua.

Berga és una mala terra, puix que, a no trepitjar hom aigua –sent tan pixanera– trepitja pedres, dient-ho per experiència, havent-hi ja caigut –com en esta tarda a l’eixida del pòrtic de la capella de Nostra Senyora del Roser- i no m’agraden gens tants rocs, pedres i aigua. Quan estigam ben libres de gavatxos, restituït ja a Barcelona, no em vindran més ganes de tornar a Berga, sabent per mi lo prou mal caminar que hi fa entre tantes pedres i graonades, pixats i demés inconvenients.

Que mala terra és aquesta de Berga, per lo tan fangosa, lliscosa i pixada, per anar tot sovint hom de cap o de cul a terra, com m’ha succeït per quatre vegades, en alguns paratges de fang pegadís i lliscós com vesc. Ab totes aquestes caigudes, quan Déu nos fàcia la gràcia de tornar a Barcelona, no ens vindran més ganes de tornar a Berga, ab los xascos que me n’he portat de trepitjar tantes pedres desiguals i movedisses ab tantes pujades i baixades i tantes aigües i pixats casi per tot est terreno aspre.

I ser, esta vila, casi faltada de tot, com ara de poques verdures, fora de cols, blat de moro, i tufes o trumfes. No havent-hi en esta cap rellotger, per adobar-me, a espatllar-se’m, los dos mos rellotges de faltriquera, com ara me succeeix en lo de plata despertador; ni haver-hi perruquer, com que lo perruquer de Berga és l’escarceller, que sap tan bé de pentinar i enpolvar perruques com jo mateix, que no en sé; tan sols hi ha sombrerer, i un sombrero que li vaig comprar dos mesos atràs és prou ordinari i tan sols me pot servir de dur-lo en lo cap per Berga, i no per Barcelona quan Déu nos fàcia gràcia de poder-hi tornar. De llibreters ni estampers no n’hi ha cap botiga, sí sols d’un argenter, en lo Carrer major, dos o tres sastres i dos o tres sabaters, dos o tres altres de botiguers, dos d’apotecaris, una d’adroguer i candeler, dos botigues de barbers i cirugians, dos metges i, en això, se conclou tot Berga”.

Abans pedregava

“La pedregada d’esta tarda ha comprés a tot lo terme de Berga i més allà, fins al poble de Borredà, havent caigut pedres de sis unces i, en lo veïnat d’esta vila, com uns ous, que han fet grandíssim dany als sègols, trinxant-los tots, i demés grans d’espiga, com també les faves i pèsols, que fa llàstima veure tot lo que estava antes tan ben florit i granat.

Ab tal horrible pedregada i trons que, después de la gran borinor en los núvols com tro contínuo, començà, a dos quarts per les cinc, a llançar pedra seca, de duració mig quart d’hora, com ous de colom, i tan espessa i ab tal ruïdo, com d’un molí de paperer, causant gran espant i plors a tothom tal terrible temporal (…) i lo pitjor que ja arribaren les pedres com ous de gallina, i àdhuc vista una, collida ab moltes puntes, com un cardot. A esta pedregada se seguí pluja ben forta, i ditxa que la pedregada cessà, que ab la fúria ab què queia rompé a moltes teules i vidres, com en esta casa fins a dues-centes teules. Tarda esta de clamar tothom misericòrdia a Déu”.

Als anys berguedans del Calaix de sastre podem trobar-hi alguna cosa més que queixes i informes meteorològics. També hi ha batalletes, anècdotes i fets que ens apropen a com devia ser la vida quotidiana a la Berga de fa dos-cents anys.

Enterraments, lo doctor Moro i un mal pare

“Vegí passar per la plaça de Sant Joan, des de l’eixida del carrer Major, una llarga professó d’hòmens a dos files i detràs les dones, i, havent-ho preguntat en casa de l’apotecari del cantó de dita plaça, se m’ha dit ser gent del dol, que venia de l’enterro d’una dona en la iglésia parroquial.

En plena cerimònia, va entrar i eixir de la iglésia un gos com un ademán de plorar est difunt, que podria ser que fos son amo, com si sentís sa mort, haventse ja contat d’algun altre gos no voler-se moure del cadàver en prova de llealtat, i ádhuc morir de sentiment perdut a son amo, lo que no és en los gats i demés bèsties.

(parlant d’un soldat) Se li ha fet lo funeral i enterro en esta iglésia de Sant Joan, portat lo cadàver en caixa cobert per quatre soldats. I sent tants los que s’hi han enterrat de tropa en esta iglésia i los que es continuen a enterrar, fan por a molts, sent ja les tombes plenes, reumàtica i húmeda la iglésia, de que no produèsquia tanta infecció de cadàvers una epidèmia, i així s’han obertes les portes per sa ventilació.

Aquí, en Berga, coneixen més a la gent pel motiu que per l’apellido; com que al metge doctor Joan Sastre lo nomenen ‘lo doctor Moro’, no sé si per sa cara morena i flaca que té, no tenint res de moro, sent un bon cristià i un bon metge, com també bo pels pobres que visita.

Per inconsideració d’un pare, ha succeït la desgràcia a un seu fill de tretze anys en un camp d’esta vila de Berga, que volent fer petar un arbre ab pólvora, buit de soca i bastant gros, hi posà dos huecos de pólvora, i fet posar foc a son fill; i, luego, la pólvora encesa fet-li petar lo cervell del cap, i així molt desconsolat son pare de la desgràcia i semblant mort a son fill”.

Un altre dels temes que apareix dia sí i dia també al Calaix de sastre és la guerra. El baró de Maldà deixa clar qui són els seus. O millor dit: deixa claríssim qui és l’enemic: els gavatxos. Per explicar-se, no fa ús d’un to gaire moderat.

Ojalá se trencassen d’allò bé la nou del coll i barres

“Sent casi tota la Catalunya invadida de nostres pèssims veïns los gavatxos porcs (…) I com ara és temps de matar a porcs, ojalá se’n poguessen fer d’ells, els gavatxos, bones botifarres, com en est matí se n’han morts a dos tocinos en esta casa per menjar-los ab bons llomillos i cansalades; i a fes que estic ben divertit en l’aposento ab tantes dones tallant les carns fent ‘xic, xic’ ab los ganivets.

Los gavaigs presoners que estan en esta vila de Berga, perquè puguen pendre’s l’aire, i massa compassió que els tenen los que cuiden d’ells, los fan recollir les pedres del mig del camí del Roser, mes no portant grillons als peus, com los moros, sent ja pitjors que els mateixos moros i així ben avorribles de tothom, fent ja cares de gavaigs porcs los pocs que hem vist en esta tarda en lo carrer del Roser a recollir pedres.

En referència als gavatxos, el baró és dur i sincer. Parlant d’altres coses també:

Ditxós qui no té sogra i així no es casa, i ditxosos los viudos (com jo entre tants) que, tenint família, no es tornen a casar i així ‘libres’ de sogres, que volen més governar que els de casa.

En estos infeliços temps d’expatriació los hostalers collen prou la bossa (…) estos temps, per los hostalers, és pau i no guerra, per lo que ens fan ben pagar”.

Avui, Dijous llarder, ha sigut dia, en lo dinar, de cassola d’arròs en taula, ab mescla de gallina i tocino, ab bones crostes d’ou i sucre. Encara que no hem pogut ben passejar per pair la cassola d’arròs per motiu del vent, ella ja farà son curs dins del ventre, fins a eixir per camp de darrere casa, no volent-ho declarar més clar i català”.

Sergi i Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà

Anuncis

2 comentaris to “Berga, fa 200 anys”

  1. Hasta el cuarenta de mayo -feu números i veureu quin dia és avui- no te quites el sayo. No sé què collons és el saiu, però -fent cas de la saviesa espanyola- jo encara corro per casa amb pijama. Suposo que ara tocaria queixar-se d’aquest inici de juny tan frescot. Que ho faci algú altre. Ja arribarà la calor, ja. I a més, no és pas el primer cop que el juny comença civilitzadament. Si fem cas al baró de Maldà, els primers dies de juny del 1809 foren molt pitjors: era “com si ens trobàssem en lo mes de febrer”.

  2. Aquest diumenge passat, el 30 minuts anava de la guerra del Francès; quan el Napoleó ens va voler fer gavatxos. Que si em va agradar el reportatge? Em vaig adormir. Era molt pesat? No, tenia son.
    http://www.naciodigital.cat/noticia/41091/catalunya/ser/lliure/francesa

    Necessiteu fer un repàs a la nostra història? Us deixo amb un comentarista anònim de notícies digitals:

    “I si…Pere el Catòlic no s’hagués passat la nit d’abans de la batalla follant? Doncs que Occitània seria catalana, França una caqueta i els Paisos Catalans serien un dels paisos més potents de la Unió Europea.
    I si…Pere el Gran hagués viscut uns anys més? Doncs que els catalans seriem els “putos amos” de mig Europa, Itàlia seria catalana i Grècia també, i ens hauria tocat de fer la mili al castell de Cetines…
    I si…Martí l’Humà hagués fet els deures i hagués follat una mica més? Potser no hauriem d’aguantar els impostors espanyols, però pel cas ara tindriem un rei català i també ens l’hauriem de treure de sobre per a fer una república com Déu mana…
    I si…en Cristòfor Colom no hagués estat tant tites i llepaculs dels reis d’Espanya? Doncs ara a Amèrica del Sud parlarien català i serien paisos rics com els del nord
    I si…haguessim guanyat la Guerra dels Segadors? Doncs seriem gavatxos, llegiriem Molière i sopàriem a les 7 del vespre
    I si…haguessim guanyat la batalla d’Almansa? Potser ara els espanyols farien castells i no curses de braus, beurien Priorat enlloc de Rioja, el català seria oficial a l’administració i el castellà no, estaria perseguit de debó a Espanya i no com ells diuen que ara ho està aquí i maldarien pel seu reconeixement com a llengua co-oficial…
    I si…en Macià hagués viscut uns anys més? Doncs com a bon militronxo hauria planxat el Franco en la guerra i els pallassos dels anarcas i el lumpen incendiari de passada, hauriem entrat a la II Guerra Mundial i hauriem ajudat a exterminar els nazis, racistes, feixistes i altres cuques semblants.
    I si…no tinguessim tanta confusió sobre què fer? Doncs per començar no hi hauria autoodi entre nosaltres mateixos i enlloc de batalles fraticides entre catalanistes (ERC, CDC, SI, CUPS, ICV, etc) aprendriem a saber quin és el veritable enemic.
    Però el pais que ens hem trobat és aquest, i amb aquestes condicions hem de lluitar per fer-lo lliure, socialment just i pròsper, aprenent dels errors del passat”.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s