La dictadura merckxista

Avui fa 65 anys. Organitzarà un bon dinar per celebrar que es jubila? Em sembla que no. Ja fa temps que té la feina feta: un dia va començar a guanyar i no va deixar de fer-ho fins uns quants anys després. Dies de dictadura, els anys del Caníbal: finals dels seixanta i primera meitat de la dècada dels setanta. 5 Tours, 5 Giros, 3 campionats del món, una vuelta, 7 Milà-Sanremo, 5 Lieja-Bastogne-Lieja, 3 París-Roubaix, 2 Giros de Llombardia, 2 Tours de Flandes, el rècord de l’hora i més i més i més. I molt més. El millor ciclista de la història. De març a octubre, de les clàssiques de primavera a les de tardor, passant per Queralt, sortia a guanyar sempre. I normalment guanyava.

El 1969 l’home arribà a la lluna, els Cargols digueren adéu -fins mai més- al seu mas i el Merckx debutà al Tour guanyant. De seguida deixà clar quin seria el seu estil: tots els mallots per a mi. Res pels altres. Tot cap a casa. I moltes etapes. Res de córrer a lo Indurain. Cap regal. Aquí mano jo. Es farà el que sembli. I pobre del qui s’hi oposi. Els menuts escaladors espanyols de l’època en poden donar fe: quan la carretera s’enfilava i algun d’ells decidia passar a l’atac sense el consentiment del belga, aquest responia a cops de pedal mentre remugava españoles de mierda

La dictadura merckxista començà el dia 4 de juliol de l’any 1969. L’etapa acabava dalt del Baló d’Alsàcia –el primer port de la història del Tour. El coronaren per primera vegada el 1905- i el jove Eddy, 24 anys acabats de fer, guanyà i es vestí de groc. Des d’aquell dia i fins al final, una exhibició rere l’altra. No necessitava atacar, però atacava. El dia que la seva dona trencà aigües no se li acudí res més que aprofitar l’etapa del Tourmalet i l’Aubisque per treure vuit minuts més als seus rivals, entre ells el famós Poulidor, l’etern poursuivant, l’Ullrich francès: pujà vuit vegades al podi de París –l’últim cop quan ja tenia 40 anys! Per tant, encara tenim temps d’aconseguir entre dos i deu tours-, però mai a dalt de tot.

El 1970 el Caníbal repetí victòria al Tour. I de quina manera: guanyà 8 etapes, 4 de les quals contrarellotge. Al 1971 la història fou una altra. Més emoció. També més dramatisme. Aquell any, el belga hagué de competir amb un rival de molt nivell: l’espanyol Luis Ocaña. Després d’una etapa alpina, L’Équipe publicà: “L’emperador afusellat, Jornada d’execució. Jornada de consagració. Quatre hores de dramatisme i grandesa”. Què havia passat? L’Ocaña atacà el monstre i aconseguí treure-li més de vuit minuts.

Pocs dies després, als Pirineus, camí del Portilló, l’espanyol va caure quan tenia mig Tour al sarró i va haver d’abandonar. A l’arribada, Merckx no va voler el mallot groc. L’endemà tampoc. Deia que no era seu. Que no se’l mereixia. Volia plegar. La desgràcia de l’Ocaña l’havia deixat molt tocat. Finalment, els seus companys d’equip el van convèncer: si abandones, guanyarà el Zoetemelk o, encara pitjor, el Van Impe. No permetis que aquests cabrons arribin primers a París.

L’Ocaña era molt bo, però el Merckx encara més. El mateix fill de l’espanyol ho tenia clar. De petit, dalt d’un tricicle, un dia va dir: papa, vull ser com el Merckx perquè guanya sempre. No sempre. Ocaña reconeixia que, a la carretera, el belga era el millor, però també deixava clar que en altres ambients ell el superava: un dia vam anar de juerga i no em va poder seguir el ritme.

Després del Tour més trist vingué el quart consecutiu, el de l’any 1972. Al principi hi havia màxima expectació: qui guanyaria, el caníbal o el torero? El debat no durà gaire: l’Ocaña va tornar a fotre’s de cap i el Merckx pogué imposar-se còmodament. El 1973, en canvi, l’Ocaña aconseguí arribar a París. I vestit de groc. I el Merckx? No participà. Aquell any decidí centrar-se a guanyar curses que encara no tenia en el seu ja brillantíssim palmarès. Per exemple, la Vuelta. No va fallar: va guanyar l’única Vuelta –i sis etapes- que disputà al llarg de la seva carrera.

El 1974 tornà al Tour. Allà on no coneixia la derrota: quatre participacions, quatre victòries. Aquell any… les coses no canviaren gaire: 8 etapes i un tour més, amb l’inefable Pou Pou al segon esglaó del podi.

Abans de començar el Tour de 1975, i durant les primeres etapes, gairebé tothom ho tenia clar: sis de sis. El Merckx serà el primer home a guanyar sis tours. Passarà com sempre: un dia agafarà el mallot groc i ja se’l farà seu fins a París. I sí, després de la primera contrarellotge, aconseguí el liderat. Vingueren les primeres etapes de muntanya i continuava com sempre, vestit de groc. Això sí, sense aquells recitals habituals.

L’11 de juliol, l’etapa acabava al Puy de Dôme, un final molt dur. Merckx rep els atacs de Thévenet i Van Impe. Aguanta. Dosifica. No té forces per menjar-se’ls, però controla la situació. De sobte, un antimerckxista, fart de tants anys de dictadura, decideix atacar per sorpresa al belga. És un simple aficionat amagat entre el públic que s’acosta al ciclista per clavar-li un cop de puny a l’alçada del fetge. Merckx aguanta com pot tantes envestides, però perd una mica de temps, menys d’un minut, respecte Thévenet i Van Impe.

Després d’un dia de descans, arriben als Alps. Merckx pateix les seqüeles de l’atac a traïció, però decideix dissimular-ho atacant. L’etapa acaba a Pra Loup –una arribada en alt no especialment dura: 6 km al 8%- i el belga inicia l’ascensió amb un minut d’avantatge respecte el francès Thévenet, el seu gran rival. Sense aquella majestuositat d’antany, però igualment dominador, l’abuson galopa direcció la llegenda: el sisè Tour. Però no. Pàjara. El rostre, les cames, el cor i l’aspecte general del Merckx s’humanitzen: no pot més. Queda clavat. Cada pedalada és un patiment. El Thévenet li passa per sobre. En pocs km perd tres minuts. El mallot groc també. Per què? Què ha passat? Segons sembla, els efectes secundaris del medicament que s’havia pres pel tema cop de puny el deixaren sense forces en un molt mal moment.

A la següent etapa, tot orgull, tot coratge, torna a atacar. Però no hi ha res a fer. Perd més temps. Algun company li recomana que abandoni. Per què tan patiment? Ell diu que no. El Thévenet no s’ho mereix. Si plego, el putejo. Finalment, el Merckx quedà segon, a menys de tres minuts del guanyador, en aquell Tour del 75, el que havia de ser el seu sisè, i el primer que finalitzà on l’hem vist acabar sempre: als camps Elisis.

Dos anys després, el 1977, el vell dictador tornà al Tour, però la seva època de glòria ja havia passat. Pocs mesos més tard, als 32 anys, es retirà. Intentà deixar-ho tot atado y bien atado, però no ho aconseguí: el seu fill Axel també fou ciclista professional, però no era com el pare. Era un bon ciclista, però dels de guanyar alguna etapa de tant en tant i ja està. De Caníbal només n’hi ha hagut un. I la seva dictadura es va acabar, amb un cop de puny, el juliol de l’any 1975.

Sergi

Anuncis

2 comentaris to “La dictadura merckxista”

  1. El Caníbal diu que si ara tingués les mateixes sensacions que el 1969, el Contador les passaria molt putes. La seva tàctica seria tornar-lo boig a base d’atacs. Li faran cas (i tindran forces per fer-ho) els germans Schleck? Aviat ho veurem. De moment només podem recordar què va fer l’ogru belga el juliol del 69: amb 24 anys acabats de fer es va presentar al seu primer Tour poc després de ser expulsat del Giro per lo de sempre. El Merckx i el Tour es van entendre de seguida: al primer bon dia, 6 etapes i tots els mallots, el groc inclòs.

  2. La dictadura merckxista va acabar amb un cop de puny. Podria haver tingut un final pitjor.
    http://www.mundodeportivo.com/20120323/ciclismo/delicado-corazon-canibal-eddy-merckx_54276284163.html

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s