Je suis català

“Els meus avis materns van aprendre català a casa i francès a l’escola. Com tots els catalans de la seva generació. Parlaven català amb tothom: els pares, el cònjuge, els germans, els veïns, els desconeguts. Tothom. El Rosselló era encara una terra plenament catalana.

Abans de la Segona Guerra Mundial, els catalans del Rosselló ja se sentien francesos tot i tenir pocs contactes amb la França real. Llevat del servei militar i de les guerres, no se n’anaven del país i continuaven sent francesos a la catalana. Les relacions amb els veïns del nord –els gavatxos- no eren ni bones ni dolentes sinó quasi inexistents enfora dels partits de rugbi”.

No fa gaire, el Joan-Daniel Bezsonoff ens va parlar de quan era petit. En el seu darrer llibre, Un país de butxaca, ens explica altres històries. Una història que també és nostra: la mort d’una llengua. Fa cent anys, el Rosselló parlava en català. Ara no. L’escriptor de la Catalunya Nord, posant la seva família d’exemple, ens ajuda a entendre què ha passat:

“Arran de la Segona Guerra Mundial, els catalans, adoctrinats per l’escola francesa i la premsa local, es van persuadir que la llengua catalana dificultava la promoció social. D’una manera gens concertada i misteriosa, seguint les lleis d’un complot diabòlic, tots alhora van començar a parlar francès a la mainada.

La meua gent va patir la mateixa humiliació que els bretons, occitans, flamencs, corsos. El mètode per ensenyar francès es revelava molt eficaç. Si el mestre sentia una paraula en la llengua vernacla, donava un senyal a un alumne. A la fi de la jornada, el mestre demanava qui tenia la marca infamant. El mestre li donava una clatellada, recordant-li que França era el país dels drets humans. Per què s’entossudien a parlar una llengua inferior, sense futur, sense cap imperi al darrere?

Ma mare va néixer el 1942 i en català sonà lo seu primer vagit. Fins als sis anys, no sabia un mot de francès. Als deu anys, els meus avis, que volien donar a la nina una educació de damisel·la, van inscriure-la a la millor pensió per a senyoretes de Perpinyà.  Ma mare se va trobar privada de la seua llengua, de la seua gent, del seu poblet on podia tornar només durant les vacances. Els diumenges mirava d’endevinar els terrats de Nils en la llunyania. Les monges li van ensenyar el llatí, l’anglès, el castellà i li van fer oblidar la seua llengua. Ho entén tot, sap paraules d’antany que jo desconec, s’emociona en sentir Rosó, però passa tot seguit al francès quan s’envisa que el seu interlocutor domina la llengua de Molière.

La padrina tota la vida em va parlar en francès i, si s’enfadava, tornava al català. Deia fot el camp! Quan deia això encara quedava una possibilitat de perdó. El fot lo camp! era definitiu, terrible.

Quan jo era petit, el padrí me parlava en francès i, sense premeditar-ho, d’esma, passava al català. Mon pare el renyava. No volia que el seu fill fos un peuterrós com el sogre.

Mon pare sempre ha manifestat un gran malpreu per la nostra llengua. Durant tota la meua adolescència em va repetir que l’estudi del català perjudicaria el meu coneixement del castellà. De tant en tant variava l’angle de l’atac. Posava l’oncle Jacques d’exemple. Li agradava molt que son cunyat hagués decidit d’interrompre la transmissió immemorial de la llengua per parlar francès als seus fills. El francès de Sallagosa, difícilment comprensible al nord de Besiers, tot s’ha de dir”.

Un descobriment: sóc català

D’acord amb l’educació que va rebre a casa i a l’escola, avui el Joan-Daniel Bezsonoff hauria de ser un gavatxo més. Doncs no. Es va anar fent gran i va decidir convertir-se en un error del sistema: no seria un francès més. Va mirar la terra dels seus padrins materns i va dir-se aquesta és la meva terra… i no és pas francesa. Espanyola tampoc. Som catalans:

“Durant molts anys vaig estimar bojament França. Fins i tot m’hauria allistat en un comando per desembarcar a Sidi-Ferruch i reconquerir Algèria. A poc a poc vaig descobrir que França havia envaït el meu país i havia volgut eliminar la seua llengua i les seues tradicions.

Als vint anys vaig decidir que d’ara endavant parlaria i escriuria preferentment en català. Si els catalans no ho fèiem, qui transmetria la nostra llengua i la salvaria? La lenta agonia de la nostra parla em desesperava.

El padrí va saludar així les meues primeres frases en català: Sembla que cagues… Era molt escatològic, com ho sol ser el pagès català a casa nostra. Quan algú feia mala cara, comentava: Sembla que ha pas cagat de vuit diesI dels vells xarucs deia: Caga fora del pot”. Era tot un personatge l’avi del Bezsonoff. Llàstima que ja no siguem a temps de portar-lo al bar. Ens hauria fet passar una bona estona amb les seves sortides: Kiku, me fa por que l’avemaria te fagi descuidar el parenostre.

“Per als nord-catalans de la meua generació, el català és la llengua dels avis, però mai no la dominarem com el francès. Quan m’enfadi, els renecs em ragen en francès. Sóc més divertit, més brillant, més intel·ligent en francès. Les paraules d’amor em vénen en francès. Si no llegeixi i no parli català durant uns quants mesos, el meu català es va buidant com la bateria d’un cotxe. En francès, rai… Sempre arrencaré.

Si Jean-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà el 15 de setembre de 1963, Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada de Conflent el 15 d’agost de 1985 a la Universitat Catalana d’Estiu”.

Quan tenia vinti anys, el mal francès un dia va donar el volt per Girona. “En un instant, una d’aquelles estones superiors de l’existència, vaig saber amb una certitud total, amb la certesa d’un creient, que tothom m’havia mentit. El meu país no era pas França sinó Catalunya. Aquí, en aquesta terra oficialment estrangera, la gent parlava la mateixa llengua que al meu poble i l’arquitectura mil·lenària no diferia de la nostra. Aquí a Espanya, en un país teòricament estranger, tothom parlava la mateixa llengua que a Nils, Cànoes o Pollestres. I m’havien fet creure que una llacuna de Tahití, una barraca de Nova Caledònia o un penya-segat de Normandia eren casa meva”.

Nils, abans

Un país de butxaca no només parla de llengua i pàtria. També hi veiem un paisatge: un poblet perdut de la Catalunya Nord de fa quaranta, cinquanta o setanta anys:

“La meua padrina Lucienne era de Cànoes. Cal pronunciar Canus. Se va casar amb en Jean Montalat de Nils. Mai no va suportar l’exili a Nils, a tres quilòmetres del seu estimat Cànoes. Per la padrina, els veritables catalans eren els catalans de França; els altres els titllava d’espanyols”. I no li queien massa bé. Els seus consells en donen fe: “I sobretot, nina, no facis com jo. No te casis mai amb un espanyol.

Tot els allunyava de la xerinola. El pes de la religió. El cansament físic. No es parlava tant de sexe com ara… Aquells pagesos pobres s’aixecaven d’hora i treballaven tot lo dia a la vinya, malgrat el vent, la fred i el calmàs. Quan tornaven a casa, eixancats, només pensaven a dormir. Sense ràdio, sense televisió, sense dones, sense gramoles, sense circ ni teatre, el jovent passava la nit com podia… Sense la religió s’haurien avorrit encara més. A l’església tothom tenia el seu seient reservat.

L’autocar passava un cop a la setmana. El mataburros, el tren que unia Perpinyà amb Tuïr, ignorava Nils. De cops algun rodamón arribava cap al vespre. Demanava una sopa calenta, vi i un tros de pa abans de gitar-se en una pallera. El jovent de Nils l’empaitava tota la vesprada. Li robaven el farcell. L’insultaven. Borratxot! Podrit! Cap de porc! Malparit! Li gitaven rocs. Els vagabunds venien tots de França. El més famós s’enorgullia dels seus orígens bretons. Els petits pagesos nilsencs s’indignaven que el Breton no sabés català com tothom.

Fill d’empordanesos nascut al Rosselló, el padrí tenia un peu a cada banda de la frontera. El padrí no era independentista. Ni s’ho plantejava. Des de sempre, els catalans vivien a França i a Espanya. No era bo o dolent. Era així. Al camp, el padrí sempre parlava català. Amb els desconeguts i tot. En arribar a la vila, passava al francès com tothom. Per telèfon, els primers minuts s’expressava en francès. Potser tenia por que els fils del telèfon no poguessin sostenir el pes de les paraules ancestrals”.

Sergi i Joan-Daniel Bezsonoff

Anuncis

2 comentaris to “Je suis català”

  1. Els d’Unitat Catalana -gent catalanista/independentista de la Catalunya francesa- tenen una idea: aprofitant que Bèlgica està a punt d’explotar, fem un canvi de cromos. França es queda amb Valònia -el territori gavatxoparlant de l’estat belga- i, a canvi -un intercanvi molt curiós-, la Catalunya Nord passa a formar part dels dominis de la comunitat autònoma presidida pel senyor Montilla.

    Més informació d’aquesta innocentada de Sant Joan a http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/06/unitat_catalana_proposa_a_franca_un_intercanvi_de_terres_53711.php

  2. Avui he passejat una estona per Bourg-Madame/La Guingueta d’Ix. És acollonant. Camines 50 metres i ets a França. Puigcerdà és a tocar, però queda molt lluny. Dos pobles enganxats i molt diferents. Mires les façanes, les botigues i l’aspecte general de Bourg-Madame i sembla que estiguis a qualsevol poblet (tirant a deixadot) de la França endins.

    Quan el Tour passa per petits pobles del centre, del nord o del sud de França, tots són iguals que Bourg-Madame. El poder de l’estat francès: el “dret” a ser iguals que la resta d’habitants de la República. A l’Espanya plural això no passa: Vic no és Sòria, Berga és bastant diferent dels pobles batasunus del País Basc que tenen una població semblant a la nostra i Olvan no s’assembla gaire als poblets perduts d’Extremadura o Andalusia.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s