Vam decidir… anar-hi

Quedem que ens truquem. I sí, ens vam telefonar per quedar: a tres quarts de 4 a l’ATSA. Vam omplir… dos cotxes. No hi érem tots, faltava el Kiku. Creient-nos els més putes, vam consensuar deixar el cotxe a l’Autònoma i acabar de baixar en tren. Al principi semblava que l’havíem encertat: cap problema d’aparcament i la comoditat civilitzada d’entrar a la gran ciutat sense haver de fer cues i sense haver d’insultar a tots els altres conductors i a les seves respectives famílies.

El tren, però, es va anar omplint molt ràpid, la temperatura va anar pujant massa i la mitja horeta de trajecte es va fer llarguíssima. Sort que estàvem ben acompanyats: tothom era com nosaltres i les poques quilles que hi havia estaven bones.

Vam sortir a Gràcia. Seguiu-me, conec el camí: cada any baixo un dia a Barcelona. Al carrer Grandesgràcia ja començava la llarga marxa… que ja fa massa temps que dura. Baixant, mentre constatàvem que Gràcia no és Espanya (vam veure-hi molt poca bandera espanyola), i amb la cordialitat que ens caracteritza, vam tenir temps de dedicar uns respectuosos Fuera, fuera, fuera a alguns despistats que feien onejar banderes republicanes. Pocs minuts després ja érem als jardinets de Gràcia, on havíem llegit que començava la manifestació. Fracàs.

No hi ha pas gaire gent. Marxem, prou derrotes. Anem al Corte Inglés. Tranquils, no ens precipitem. Potser passeig de Gràcia avall hi ha molt més ambient. Buscant confirmar l’esperança, vam fer un lamentable castell d’un pis i mig amb calbus i mamelles per poder tenir vista i l’enxaneta ens va confirmar que no es veia el final de la cosa. Gentada. Per celebrar-ho, cervesa. Un bon moment per fer les primeres valoracions i per comentar les pancartes i cartells més curiosos. La de la neboda retrohippy del Camacho, per exemple: “sóc una murciana demòcrata”. Després en vam veure un altre que també déu n’hi do: “Amb pau i seny tots i guanyarem”.

Voltant per allà, vam viure el gran moment de la tarda: els sociates! Els sociates! Oita, el Zaragoza. I l’Iceta! Mastegant xiclet a tota hòstia, i amb mirada desafiant, el José Zaragoza assumia la capitania del partit responent, un per un, tots els insults que rebien ell i els seus. Ens va sorprendre la seva actitud: com a polític professional, esperàvem d’ell somriures i aguante, però no. Potser per incomoditat –tanta estona formant part d’aquella manifestació trampa-, però el fet és que estava fora de si. Tant, que ens va insultar. A nosaltres, uns ningú.

Algú de l’expedició va preguntar “on és el Bartu?” al responsable del si tu no hi vas, ells tornen o del molt més terrible si guanya ZP, guanya Catalunya. La resposta fou és un fill de puta com tu. Però aquest tu no anava dirigit al preguntaire. Va esclatar al rostre d’un altre dels nostres homes. Vam quedar més sorpresos que indignats. I vam continuar el diàleg a distància –mentre altra gent també feia arribar les seves preguntes i inquietuds als sociates- dient-los delinqüents, heu perdut el meu vot o volem l’estatut. Contra la calor, tempesta de gilipollades. També ens vam fer nostre el crit d’intolerables que va crear algú altre. Res de fills de puta, fills de la gran puta o subnormals. Les paraules més gruixudes ens les guardem pel futbol.

Deixeu-me dir una cosa més dels sociates que vam comentar tot passejant: van quedant desemmascarats. Lo d’anar de descamisaos i de voler ser vistos com a ferms defensors dels interessos del poble treballador i dels problemes que realment preocupen a la gent cada vegada cola menys. A la manifestació quedava clar qui són els Zaragoza, Iceta, Sala i companyia: una mena de miserables privilegiats amb pinta de senyorets garrulus que viuen -i pensen viure sempre- del cuentu. Si aquests han de vetllar per les necessitats i demandes del poble català, anem arreglats.

Després de saludar els quinquis apoltronats del Baix Llobregat, vam tirar un tros endavant. En veure els pancarterus d’Òmnium Cultural ens vam tornar a aturar: allà hi havia l’admirat Salvador Cardús, la Gabancho, el Vicent Sanchis –acompanyat d’una filla o amant que oju-, el Llach (que n’estava fins als collons… de menjar-se el fum del carreter del López-Tena) i el Justo Molinero, a qui vam enxampar cridant als quatre vents Independència! Clar que sí: el dia de la llibertat, et farem president d’honor de Catalunya.

Havent fet, vam iniciar el camí de retorn a casa. Passejant per la plaça Cínica, el cap se’m va omplir de records universitaris –i d’una mica d’enyor- i no vaig poder evitar explicar un dels grans moments viscuts a la UAB: un dia, tot i anar just de temps, no vaig anar directament cap a l’Abacus, on treballava. No, no vaig anar a cagar. Havia xafat una merda i volia netejar-me bé la vamba abans d’entrar. Vaig anar cap a la gespa i… em vaig fotre de cap. Vaig haver d’anar a treballar fet una merda: amb grans i molt visibles taques de verd i marró a diferents punts dels pantalons.

No va ser l’única batalleta de la jornada. No gaire més tard, ja a la plaça del bar, vam explicar el que ens va passar al peatge de l’autopista Terrassa-Manresa: la Guàrdia Civil ens va fer aturar. Ens van dir “vayan saliendo de uno en uno” i els vam haver de mostrar el DNI. Ai que ens trinquen, vaig pensar: dos de dos. Dos DNI ensenyats, dos caducats. A continuació, el policia bo –feia menys mala cara que l’altre- va palpar els ous del Ricardo, que feia les funcions de guapo del cotxe. Als calbus i barbuts –a la dona barbuda de lluny se la saluda. Això ho sap tothom, fins i tot la Guàrdia Civil- no ens van tocar. Simplement ens van demanar si portàvem no sé què –drogues- i vam dir que no. Després de passar-se una estoneta registrant el meu moneder ple de sarna money, ens van deixar tornar a entrar al cotxe –d’un en un o de dos en dos?- i vam poder arribar sans i estalvis als Països Berguedans.

No va ser el millor moment del dia. No va passar res, però a les seves mans et sents molt vulnerable. Potser és perquè no hi estic acostumat, però em vaig fotre bastant nerviós. Tant, que fins i tot vaig mirar cap on començar a córrer si la cosa es complicava. Sortosament, no vaig posar a provar la meva lamentable arrencada. Si ho hagués fet, sí que la nit s’hauria pogut complicar molt i molt: aplicació de la llei de fugues contra el tonto i un final trist i estúpid lluny de la meva terra.

També em va agradar, i així ho vam comentar posteriorment, que cap de nosaltres decidís fer-se l’heroi inútil dient tonteries o provocant a la Benemérita. El contrari. Va triomfar la sensatesa: silenci sepulcral, limitar-se a respondre sí o no i adéu, fins mai més. Moraleja dels fets del peatge? No es pot sortir de casa. Travessar la frontera és perillós. No penso marxar mai més de la comarca.

Per no acabar de manera tan dràstica, tornem a la manifestació. A la postmani, millor dit. Després de l’intens cap de setmana, els nostres representants polítics ja garlen. Toca interpretar la manifestació i dir i traduir –perquè quedi clar i tothom ho entengui- què volem i demanem tots els que vam anar a donar el volt al passeig de Gràcia aquest dissabte a la tarda. Avui ja he sentit parlar de fermesa, ponts de diàleg, unitat i altres collonades sense cap tipus de concreció. No és això, companys, no és això.

N’estic fart de les invocacions a la unitat com a valor suprem. Anar-nos-en units… a la merda no és l’objectiu. L’objectiu és un altre. No és l’estatut. No és renegociar no sé què. No és dir al TC com han de fer la seva feina. No és canviar Espanya. Agradi o no, el 10 de juliol del 2010 es recordarà com el dia de la gran manifestació independentista. Ara hem d’aconseguir –no serà gens fàcil- que no esdevingui una anècdota de la història. No hem de permetre que sigui una mobilització de gent tan inútil com fou tot allò del No a la Guerra.

Cada cop som més i cada cop ho tenim més clar: volem la independència. Comença a arribar el moment de fer passos concrets. De decidir. Decidir com fer-ho. Com arribar-hi. Intel·ligència, estratègia, generositat, feina col·lectiva i decisions individuals. Que no ens espanti la marea roja i el fet que molts catalans se sentin espanyols. No necessitem un 80% d’ultraindependentistes. El país és complicat, ja ho sabem, però com a tot arreu la majoria de gent passa bastant de tot: els no sap/no contesta i els molts que diuen que no els interessa la política acceptaran -amb més o menys entusiasme- el que hagi de venir.

Si el procés avança, Espanya mossegarà i intentarà acollonir-nos, però ho podem aconseguir. Nosaltres també podemos. Si realment volem la independència, per començar deixem de votar partits liderats per gent que no hi creu o que no es veu capaç de fer front a una tasca tan complicada.

No sé si les properes eleccions catalanes han de ser el moment, però em sembla que aquesta ha de ser l’estratègia: convertir les eleccions en el referèndum d’autodeterminació que Espanya mai ens deixarà fer. Si algú té una proposta millor, collonut.

Sergi

Advertisements

11 comentaris to “Vam decidir… anar-hi”

  1. Ja m’imagino el José Zaragoza responent amb insults a qualsevol comentari incòmode cap als seus. Que rabiós i fora de lloc devia estar. Tantes estelades juntes li van fer sortir horticària. Quants “fills de puta” devia dir el Zaragoza en un vespre?

  2. És molt important que intenteu imaginar-vos la pena que paria l’Iceta. D’entrada, algun dels nostres homes no el va aconseguir ni veure, de lo baix que és. Estava allà, al mig del “ruedo”, amb una bandera catalana amb pal. Fins aquí, no passa res. Portava els pantalons bastant amunt, estava extremadament suat i, ara ve el més important, duia una gorra massa petita que li escanyava el cap i feia que la cara li quedés supergrossa. Era dantesc. Pobre sagal, vam pensar.

  3. Ah, i pujant per l’autopista de Terrassa a tota velocitat (o a la velocitat que permet aquell traçat diabòlic) vam haver de fer una maniobra ràpida i arriscada per esquivar un objecte enorme que hi havia dipositat entre els dos carrils. Collons, sembla un mussol gros, vaig pensar després del sustu. Al cap d’un moment, algun ocupant del cotxe va dir que li semblava que era un mussol. Ja érem dos. Una hora després, al bar, els de l’altre cotxe preguntaven si ens havíem trobat “el mussol”.
    Està clar, doncs. Hi ha mussols gegants al mig de l’asfalt de l’autopista. Al loro!

  4. T’has descuidat el personatge més tossut i abnegat de la manifestació. Un senyor que duia una maleta d’aquestes que et poses a per aguantar un nen petit sense haver de portar un cotxet; bona idea per no entorpir la manifestació. Però quan ens el vam trobar ja li devia haver caigut el primogènit o el va vendre a una xarxa secreta de traficants d’òrgans.
    El que sí que no estava disposat a perdre era una cutre-pancarta que per davant deia “Volem un Honorable que no s’arrugui” i pel darrera “TC genocides”, res de l’altre món. L’home destacava per voler-se manifestar amb el bloc sociata i com més a primera fila i a prop de l’Iceta millor. El servei de seguretat del PSOE considerava que el missatge sobre el Montilla era quelcom pitjor que enaltiment del terrorisme i el va foragitar amb empentes i males maneres. Però el nostre obstinat heroi esperonat pels ànims de la multitud tornava una vegada i una altra en solitari al bell mig del territori comanxe fins que després de més agressions va acabar-li la pancarta mig pengim-penjam, de manera que per fer-la ben visible era necessari alçar-la ben amunt i clavant les seves aixelles suades als morros dels segurates militants sociates de base. “Lo que s’ha de suportar per trepar posicions al partido” pensaven.

  5. Altres maneres de veure i viure la manifestació: “Bloquejat als Jardinets de Gràcia. Fa una calor espantosa i, desesperat, proposo als meus veïns que ens encaminem tots alhora en direcció contrària, cap a la plaça Lesseps, i així salvar la vida. Ningú no em secunda, tothom s’estima més morir per Catalunya, triturat o asfixiat (…) Quan la corresponsal de Nova York, Rosa Pujol, explica com se celebra la manifestació en aquesta ciutat, se m’obre el cel: uns quants catalans es concentren al bar de l’Hotel Roger Smith, al 501 de l’avinguda Lexington, on s’ho miren per la televisió, presidits per una bandera. Me’ls imagino prenent daiquiris, mojitos, dry martinis, manhattans (…) A la pròxima manifestació multitudinària hauríem de seguir el seu exemple: tots els manifestants omplint els bars de Catalunya –no ens els acabarem–, units, fent un trago. Des de la Sénia a Portbou, des d’Almacelles a Badalona, els bars plens de manifestants bevent una bona cervesa i cridant consignes. Obriríem tots els noticiaris del món”.

    Si voleu llegir l’article sencer, http://avui.elpunt.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/194445-una-ronda-per-catalunya.html

  6. Després de tot lo dit només em queda recordar, que quan marxàvem caminant a buscar el tren, i tot passant per davant l’Hotel Majestic, vam trobar una terrasseta amb una enorme taula allargada plena de gent, també gaudint del bon vespre que feia. Aparentment sense interès, fins que fou descobert en una posició força centrada del rectangle el President Laporta, comentant la jornada o organitzant el futur del país, no ho sé. Simplement ens vam decidir per cridar un “Laporta” i “Visca el president” que va ser correspost amb una rialla i puny alçat del President! La salutació fugaç ens va semblar la millor opció. Una bona manera de tancar la tarda barcelonina.

  7. És veritat Pikardu.
    Però si això és lo més important que ens va passar en tot el dia!
    Em va semblar que el president està molt deprimit, ara que ha hagut de deixar el càrrec: protagonista de la taula, hiper moreno, al costat de la bella Anna Arqué… Una putada, vaja.

  8. El dia de la gran manifestació, tornant a Berga, ens va parar la Guàrdia Civil. Ja ho vaig explicar. Quan teníem el Casal a la baixada de la Ribera, els Mossos també ens van visitar alguna nit demanant-nos paperassa i bla, bla, bla. Fa uns quants anys, l’Enric Casasses, aquell poeta que també va entrar al Panxo, va escriure un poema que, quan hi penso, sempre em fa venir al cap imatges d’aquelles nits al vell Panxo: es titula “Petita escena nocturna”.

    En una cantonada pobra
    d’un carrer vell un bar nocturn
    de tant en tant obre la porta
    i n’ix la música i el fum.

    Hi ha quatre motos aparcades,
    les fulles dormen als balcons,
    a les parets escrostonades
    cares pintades i oracions.

    Passen altius sis policies
    creient que són un grup de rock
    en busca de verges, de víctimes
    pel seu altar d’armes de foc

    i t’acorralen entre els cotxes
    i la paret i escorcollant
    no et troben res ni fins al forro:
    només tens l’ànima il·legal.

    A crits et diuen que te’n vagis
    i se’n van ells, són collonuts,
    perdonavides, trinitaris,
    sabent que no t’han conegut.

    En una cantonada estreta
    torna la calma i el xiu-xiu,
    una persiana verda peta
    i al portal un, begut, fa el riu.

  9. Érem a la vall Ferrera, teníem la tarda lliure, no podíem desaprofitar l’oportunitat i vam decidir anar-hi: sí, vam anar a Tor. Turisme literari. O turisme del 30 minuts, perquè el llibre no me l’he pas llegit. Déu n’hi do Tor. No hi acabes d’arribar mai. Quina vall més tancada i esquerpa. Km i km sense res -tampoc són tants, però es fan molt llargs- i de sobte aquelles quatre casotes. Paisatge molt pintoresc.

    Un cop allà, vam baixar del cotxe per estirar les potes. No les vam estirar gaire. De seguida vam ser a ca la Sisqueta. La idea era fer una cerveseta ràpida i avall. No va anar així: un pàjaru de cuidadu ens va començar a explicar històries d’això i d’allò (les encadenava magistralment, sense donar-te cap possibilitat per dir “buenu, nosaltres hauríem d’anar tirant…”) i l’estada a Tor es va anar allargant. Per por de la resposta -en deuen estar fins als collons del tema-, ningú va preguntar pel Palanca.

    Baixant, vam veure un cotxe de la Guàrdia Civil parat. Gairebé caiem a la Noguera de Tor posant-nos el cinturó de seguretat abans de ser aturats per la parella de civils. Aquest cop no ens van dir que anéssim “saliendo de uno en uno”. Només volien veure el maleter. A mi em sembla que fèiem més pinta de garrulus que de contrabandistes, però van voler assegurar-se que no ens dedicàvem al tràfic de playstations i vambes de muntanya. La gràcia de l’experiència és que la noia que ens va aturar estava boníssima. Tant, que convidava a cridar “Visca la Guàrdia Civil!”. Vam decidir anar-hi i ens va passar això. I no tinc res més a afegir sobre el tema.

  10. Doncs això: Viva el cuerpo de la Guárdia Civil!

  11. Avui a l’ e-noticies hi ha una curiosa “video-notícia”:
    Un reporter de GolTV està fent una crònica des del Camp Nou. De sobte, una de les persones que passa per allà i es posa a tiru del càmera, gira el cap i emet un “Visca Catalunya Lliure!”. Lo curiós és que l’individiu sembla ser Josep Carreras, aquell que fora de casa es feia dir José. Estem davant d’un procés de conversió recent? Ha estat sempre un patriota i nosaltres sense saber-ho?

    http://esports.e-noticies.cat/es-josep-carreras-44400.html

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s