L’equip d’or

Actualment, quin és el futbolista hongarès menys desconegut? Recordeu eurocopes o mundials en les quals participés Hongria? Us diuen res els noms d’Újpest Dózsa, Ferencváros o Honved?

Des de fa anys, el futbol hongarès passa pels pitjors moments de la seva història. Una història rica i plena. A mitjan segle passat, els jugadors més brillants del món eren hongaresos i els màgics magiars integraven la selecció més forta i poderosa del planeta futbol. Eren la Roja del moment. L’equip d’or.

Entre el 15 maig de 1950 i el 4 de juliol de l’any 1954, la selecció hongaresa fou invencible. Intractable: 32 partits sense perdre i gairebé 5 gols a favor de mitjana per partit. El responsable d’aquella banda era Gusztáv Sebes. Amb el seu futbol socialista –sociatista no. Socialista de debò, o real, com se solia dir aleshores-, convertí Hongria en el millor equip del moment i en un dels més llegendaris i reconeguts de la història del futbol.

Una de les seves primeres decisions fou prescindir de Ferenc Deák, el golejador de la selecció. Per què? Era el Raúl hongarès? No, era anticomunista, i això el seleccionador no ho podia permitir. Un altre que no formà part de l’Equip d’Or per motius polítics fou el Kubala. Aquest gran nom de la història del Barça –sempre es diu allò que ell i la seva màgia van fer petit el camp de les Corts i que per això es construí el Camp Nou- va néixer a Budapest, però va fugir d’Hongria perquè volia jugar a futbol en un equip del món lliure: a l’Espanya de Franco, per exemple.

L’Equip d’Or anava tan sobrat de jugadors de qualitat que no trobà a faltar aquestes dues figures. El maig de 1950, després de perdre 5 a 3 contra els austríacs dels collons (havien compartit imperi i en aquell moment els separava el teló d’acer), els hongaresos van dir mai més: no volem tornar a tastar el sabor de la derrota.

Dos anys més tard, el 1952, els màgics magiars aconseguiren el seu primer gran èxit: la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Hèlsinki. En aquella època, els futbolistes olímpics havien de ser amateurs: no s’admetien professionals. Tanmateix, molts països buscaven sortides més o menys imaginatives per poder fer un equip competitiu. A l’Europa de l’est, per exemple, era molt habitual presentar-se als Jocs amb un equip ple de militars. Oficialment eren soldats rasos o no tant, però realment eren jugadors de primer nivell camuflats.

Aquell mateix any quedà configurat l’onze llegendari de l’Equip d’Or: Grocsis, Buzánszky, Lantos, Bozsik, Lóránt, Zakanas, Budai II, Kocsis, Hidegkuti, Puskás i Czibor. La majoria d’aquests homes jugaven al Kispest Honvéd de Budapest, l’equip que dominà la lliga hongaresa a la primera meitat de la dècada dels cinquanta. Com sol passar, els noms més coneguts d’aquesta selecció eren els seus atacants, però el cervell de l’equip era Josef Bozsik, un jugador fred que sempre la posava on volia. I normalment escollia bé. Els entesos diuen que fou el millor organitzador dels anys cinquanta. Jugà tota la vida al Honvéd, per això aquí ens és completament desconegut.

El 1953 fou l’any de la confirmació: aquells hongaresos passaren de ser una collita prometedora a esdevenir l’Equip d’Or, l’orgull d’Hongria: guanyaren a Txecoslovàquia (aleshores una potència) 1 a 5, inauguraren l’estadi Olímpic de Roma humiliant a Itàlia (0 a 3) i mostraren quina mena d’equip eren en el partit del segle. El primer partit del segle.

Tot i ser els inventors del futbol, els anglesos no participaren en els primers mundials. Tenien clar que eren els més bons i decidiren no prendre’s la molèstia de viatjar a Uruguai, Itàlia ni França per confirmar-ho, no fos cas que alguna altra selecció els deixés retratats. Anglaterra debutà en un Mundial el 1950: el del Maracanassu. Fracassaren estrepitosament: es pensaven que eren els millors i van perdre contra Estats Units (aquell 1 a 0 que a Londres van voler creure que havia sigut un 10 a 1) i Espanya (el famós gol de Zarra).

Després de la patacada, els anglesos més orgullosos i patriotes explicaren que lo del Mundial havia sigut només un terrible accident i que, a pesar de tot, Anglaterra seguia sent la millor selecció. Per justificar la seva discutible afirmació recordaven que, deixant de banda Escòcia, cap selecció havia estat capaç de vèncer els anglesos a casa seva. Per recordar i posar a prova la història, l’octubre de 1953 es disputà un partit que enfrontà Anglaterra contra una selecció mundial. Quedaren 4 a 4. Es commemorava el 90è aniversari del naixement del futbol i fou la primera vegada que Anglaterra jugava un partit a Wembley i no el guanyava.

Un mes després, Anglaterra va convidar a Hongria, la selecció del moment, a la catedral del futbol. Fou el 25 de novembre de l’any 1953. Aquell dia quedà claríssim quin era el millor equip del món: Hongria destrossà la historieta anglesa de la imbatibilitat guanyant 3 a 6, amb tres gols de Hidegkuti (no és el tiet hongarès del Guti), dos del Puskas i un del Bozsik. L’endemà, el prestigiós diari The Times dedicà un solemne titular de portada al The match of the century.

No prou escarmentats, els anglesos viatjaren a Budapest amb ganes de venjança. Fou el 23 de maig de l’any 1954, el pitjor dia de la història d’Anglaterra: els pross van perdre 7 a 1.

Amb aquests impactants resultats, Hongria es presentà al Mundial de Suïssa com a gran i únic favorit. Qui els podia vèncer? Eren tan superiors i feien tanta por que Polònia renuncià a jugar un partit de classificació pel Mundial que l’enfrontava als hongaresos. No tenien cap ganes d’emportar-se a casa un bon sac de gols.

A la primera fase, Hongria guanyà 9 a 0 a Corea del Sud i 8 a 3 a la RFA! És cert que Sepp Herberger, el seleccionador alemany, reservà alguns titulars donant ja d’entrada el partit per perdut, però el resultat no deixa de ser cridaner. En aquells dos partits, Sándor Kocsis marcà 7 gols. En el conjunt d’aquell mundial disputat a Suïssa en féu 11. El posteriorment jugador del Barça era una màquina de fer barraques: amb la selecció hongaresa marcà 75 gols en 68 partits.

Els quarts de final d’aquell Mundial foren molt distrets. Destacaren dos partidassos: Àustria 7 – Suïssa 5 (al descans ja anaven 5 a 4) i Hongria 4 – Brasil 2. Aquest segon partit havia de ser un festival de jogo bonito, però fou tota una altra cosa. Fou la batalla de Berna: molta violència, i agressions de tota mena i des de tots els fronts: el Ferenc Puskas, més endavant jugador llegendari del Madrid, i que aquell dia estava lesionat, tirà una ampolla de vidre des de la grada que anà a parar al cap d’un jugador brasiler. Més tard, els brasilers entraren al vestidor dels rivals i aprofitaren l’avinentesa per saludar afectuosament al seleccionador hongarès.

A les semifinals, aquella desastrosa Alemanya que havia perdut 8 a 3 a la primera fase agafà bitllet per a la final guanyant 6-1 a Àustria. Per la seva banda, Hongria les va passar bastant més putes per derrotar Uruguai. Era la final anticipada. Fins i tot es digué que aquell era el millor partit de la història del futbol: l’Equip d’Or contra els uruguaians, que encara no coneixien la derrota en un Mundial: havien guanyat el primer (1930) i el darrer (1950) disputat fins aleshores i no participaren ni a Itàlia 34 ni a França 38. Al final dels noranta minuts, el resultat era d’empat a dos. A la pròrroga, dos gols de cap del Kocsis –el millor cap d’Europa després de Churchill, deia algú- conduïren Hongria cap a la gran final i condemnaren Uruguai a tastar quin gust té la derrota.

El dia 4 de juliol de l’any 1954, a l’estadi Wankdorf de Berna, es disputà la gran final del Mundial de Suïssa: Hongria contra la RFA. Evidentment, els hongaresos eren els grans favorits. La presència dels alemanys a la final era una sorpresa. No eren ni caps de sèrie. Només començar, l’Equip d’Or deixà clar que eren molt més bons. El partit feia pinta de tràmit: al minut nou Hongria ja guanyava 2 a 0. El primer el marcà Ferenc Puskás, a qui els alemanys havien lesionat al partit de la primera fase. No podia jugar –anava mig coix-, però no es va voler perdre la festa que havia d’acabar de confirmar, solemnement, Hongria com l’equip més brillant i poderós del món. Els millors.

Pocs minuts més tard, tot just al 18, saltava la sorpresa: de 2-0 a 2-2. Hi havia partit: els alemanys estaven envalentonats i no paraven de saltar, córrer i mossegar –s’ha garlat de dopatge-, els hongaresos jugaven amb deu i mig i l’estat del terreny de joc empitjorava per moments. Plovia. Feia un dia Fritz Walter. Aquest senyor era l’ànima de la selecció alemanya. Ja tenia 34 anys, però la pluja el rejovenia. Era el que millor s’adaptava al fang i a l’èpica. Avui dóna nom al camp del Kaiserlautern, el seu equip de sempre.

Després d’aquells primers minuts bojos, vingué més bogeria, però sense barraques: partit d’anada i tornada, ocasions de gol, Turek (el porter germànic) que ho parava tot, pals i, a falta de set minuts, gol d’Alemanya. Tor! Tor! Tor!, van començar a cridar, com bojos, els alemanys. Pot haver-hi miracle, van pensar. Però encara quedava partit: temps suficient per a nous atacs hongaresos i perquè al Puskás li anul·lessin –potser injustament- el gol del coix. Minuts molt intensos, però el marcador ja no es va moure més. Contra tot pronòstic, els hongaresos havien perdut. Quatre anys després, tornaven a perdre. El pitjor dia per fer-ho.

Els alemanys guanyaren un Mundial que havien començat perdent 8 a 3. Increïble. Miracle. El miracle de Berna. I començava la llegenda. Aquella que va sintetitzar el Lineker molts anys més tard i que últimament s’està demostrant falsa: el futbol no és un esport d’onze contra onze que sempre guanyen els alemanys. L’esport és una activitat de suar on participen garrulus de tot el món i que sempre guanyen els espanyols.

Aquella derrota no agradà gaire als dirigents de l’estat hongarès: l’Equip d’Or era l’orgull d’Hongria i la demostració que l’Europa comunista era superior a la capitalista. La final del Mundial era una gran oportunitat per deixar les coses clares: pel bé de la pàtria i del poble treballador, calia guanyar -i humiliar- als alienats alemanys. Com que ningú comptava amb la possibilitat de perdre, es buscaren culpables: algú assenyalà a Grocsis, el porter. Deien que s’havia menjat dos dels tres gols de la final. Es parlà de traïció. Fins i tot se’l detingué per confirmar que no era un espia i un mal fill de la pàtria. Poc després el deixaren lliure.

Malgrat el desastre, l’Equip d’Or no morí a Berna: després de la tràgica final sumaren 18 partits seguits més sense perdre. Entre els anys 1950 i 1956, Hongria només va perdre un partit. Això sí, el més important.

El cop de gràcia a la millor selecció de la història d’Hongria arribà la tardor de l’any 1956, quan les tropes soviètiques entraren a Budapest per deixar clar als hongaresos que a l’Europa comunista qui manava era la URSS i que qui decidia el recte camí per on havia de circular el proletariat era Moscou. El novembre de 1956, quan els tancs soviètics entraren a Budapest, els jugadors del Honvéd eren fora d’Hongria. Voltaren un temps per Europa esperant com evolucionava la cosa. Per passar l’estona, van jugar un partit amistós contra un combinat de jugadors de Madrid i Atlético. El resultat fou de 5 a 5 i el públic madrileny quedà meravellat en veure com iniciaven les jugades els hongaresos: el porter la donava al defensa que tenia més a prop i au, a tocar i tocar. Res de pilotassus enlaire.

Uns quants d’aquells jugadors del Honvéd –Puskás, Czibor i Kocsis, per exemple- van decidir no tornar al seu país: màgics magiars que no defensaren mai més els colors de la seva pàtria. Amb l’equip esmicolat, Hongria passà discretament pel Mundial 58: quedaren eliminats a la primera fase.

Tot i que disgregats, els hongaresos seguiren sent actors principals del futbol europeu a la segona meitat de la dècada dels cinquanta: aquells jugadors del Honvéd que no van voler tornar a Hongria després de la tardor del 1956 acabaren jugant als millors equips del continent. Czibor i Kocsis fitxaren pel Barça i el Puskás pel Madrid.

Ferenc Panxo Puskás era el capità de l’Equip d’Or i un coronel amb una esquerra mai vista: potència i precisió. Una màquina de fer gols. Una escopeta. Quan el contractà el Madrid, l’estiu de 1958, tenia 31 anys, estava gordu i el seu propi entrenador no el volia. Descontent amb aquell fitxatge incomprensible, anà a veure la mà dreta del president Bernabéu per dir-li I què en farem de la seva panxa? Per fer-lo callar i, de passada, recordar-li que l’entrenador no deixa de ser un simple empleat del club, el gerent respongué: de la panxa se n’ocupa vostè: forma part de la seva feina.

Puskás arribà acabat al Madrid, però hi jugà fins als 40. En els seus anys de madridista guanyà 5 lligues i 3 copes d’Europa, fou quatre cops pitxitxi i formà part de la millor davantera de la història del club: Kopa, Rial, Di Stéfano, Puskás i Gento. El seu gran dia com a jugador del Madrid fou la final de la Copa d’Europa del 1960, disputada a Glasgow, on el Realísimo guanyà la seva cinquena Copa d’Europa consecutiva després de derrotar 7-3 a l’Eintracht de Frankurt: el Puskás en va fer quatre i el Di Stéfano tres. L’exhibició fou tal que, durant anys, la BBC repetí el partit sencer cada Nadal perquè els nens tinguessin clar què volien ser de grans.

A la temporada següent passà allò mai vist: que el Madrid quedés eliminat de la Copa d’Europa. Fins al moment, l’equip de don Santiago Bernabéu havia guanyat totes les Champions disputades, però a cada porc li arriba el seu sant Martí. El botxí de la truja blanca fou… el Barça dels Kubala, Czibor i Kocsis. Diuen que va ser un robu: les males veus madridistes asseguren que algú de molt amunt havia decidit que el Madrid havia de perdre sí o sí. N’estaven farts de la dictadura madridista. Volien que algun altre equip també pogués alçar la Copa d’Europa. Semblava que després del gran Madrid en blanc i negre vindria el regnat del Barça, però no: la final dels pals quadrats (i el Ramallets tragon) ho van evitar. El Barça va perdre 3-2 contra el Benfica. El partit es disputà al Wankdorf Stadium de Berna, el mateix terreny de joc on, set anys abans, el Czibor i el Kocsis havien perdut la final del Mundial.

Als anys seixanta, l’Equip d’Or ja era història, però Hongria encara era una potència futbolística remarcable: al Mundial 62 guanyaren als anglesos i arribaren a quarts de final; a l’Eurocopa del 64 no van arribar a la final perquè van perdre, a la pròrroga, contra Espanya, en un partit jugat al Bernabéu; i al Mundial d’Anglaterra 66 també arribaren a quarts després de derrotar a Brasil, que havia guanyat els dos mundials anteriors. Aquest fou l’únic partit (dels seixanta que disputà) que va perdre el Garrincha defensant els colors del seu país.

En aquella Hongria dels seixanta destacaven jugadors com Tichy, Meszoly i, sobretot, Flórián Albert, un magnífic futbolista sempre fidel al Ferencváros que a part de tenir toc, gol i arribada, també sabia fer d’embaucador: era un periodista esportiu que jugava d’enganche.

La selecció hongaresa començà força bé la dècada dels setanta: arribà a les semis de l’Eurocopa del 72, on va perdre contra la URSS en un partit disputat a Brusel·les sota l’atenta mirada de… 1.700 espectadors! A partir d’aquest moment, però, Hongria anà desapareixent, silenciosament, de la història: no ha participat en cap més Eurocopa i en els últims mundials tampoc els ha trobat a faltar gaire ningú. Nosaltres no els hi hem vist mai: l’últim Mundial d’Hongria fou el de la mà de Déu. El mes gloriós del Maradona: Mèxic 86. Van guanyar 2 a 0 contra el totpoderós Canadà i van perdre 6 a 0 contra la Unió Soviètica. Quatre anys abans, al Mundial del Naranjitu, un dia van fer molts gols (10-1 contra El Salvador), però no van arribar enlloc. A Argentina 78 encara pitjor: 0 punts. I al Mundial 74 van poder veure, per la tele, com la taronja mecànica es convertia en el nou equip d’or: seleccions llegendàries… sense Mundial.

Moraleja de la història? Hongria era una potència futbolística abans de la Segona Guerra Mundial (va arribar a la final del Mundial 38), fou el millor equip del món a la primera meitat dels cinquanta, era una bona selecció a la dècada dels seixanta i ja fa molt temps que no aixeca cap. Potser un dia redreçaran el seu futbol i els seus millors jugadors esdevindran mundialment famosos. No ho podem saber.

Els que ara viuen el seu millor moment són els espanyols. També van passar èpoques dolentes. Potser tornaran. Potser un dia desapareixeran de la primera línia mediàtica i esportiva, que diria el President. És una possibilitat, però se me n’acudeixen de millors: en lloc de desaparicions, naixements. Que el món conegui una nova potència: Catalunya. Però no com ara, amb grans esportistes competint amb els colors d’Espanya. No. Defensant els colors de Catalunya. A l’Eurocopa, als Jocs Olímpics, al Mundial de bàsquet i on faci falta.

Tenim una cita. La història ens reclama: a la final del Mundial d’Espanya 2022, Catalunya-Hongria. I que guanyin ells, que el futbol els deu un Mundial.

Sergi

Advertisements

12 comentaris to “L’equip d’or”

  1. Abans de passar a formar part de l’Europa comunista, Hongria ja era una potència futbolística: la selecció hongaresa va arribar a la final del Mundial de França del 1938. Fou un mundial distret aquell: futbol i política, tot ben barrejat. A vuitens de final saltà la gran sorpresa: la poderosa Alemanya que pocs mesos abans havia engolit Àustria (Anschluss) -aleshores un país molt futboleru- va perdre contra Suïssa. El públic francès ho celebrà amb alegria: s’havien tret de sobre aquell equip que, abans de començar els partits, i igual que els italians, saludaven a l’afició a l’estil feixista, amb el braç allargat i ben enlaire. En un altre partit de vuitens, Polònia va fer 5 gols a Brasil i va perdre (6-5). A quarts de final, l’Hongria de Gyorgy Sarosi i Gyula Zsengellér va derrotar 2 a 0 a Suïssa. A semis van imposar-se amb facilitat (5-1) a Suècia, que a quarts havia eliminat a Cuba (8-0). A la final, els hongaresos s’enfrontaren contra l’altre equip feixista del Mundial: la Itàlia del Ducce, que ja havia guanyat el mundial anterior. Segons diu la llegenda, i en aquest cas sembla ser que la llegenda és certa, els jugadors italians van rebre un telegrama la nit abans del partit. Deia això: “Victòria o mort”. Ho signava un tal Benito Mussolini. Els italians no ho van entendre com una exageració o una brometa graciosa del seu líder. Per estalviar-se complicacions, sortiren al camp a menjar-s’ho tot, àrbit i hongaresos inclosos. I van guanyar: 4 a 2.

    Uns quants anys més tard, ja acabada la Segona Guerra Mundial, i poc després del partit del segle i del miracle de Berna, el Wolverhampton (el millor equip anglès del moment) derrotà al Honved de Budapest per 3 a 2. Era el dia 13 de desembre de l’any 1954. L’endemà, els diaris anglesos titularen “Wolves the Great!” i afirmaren que, després de vèncer l’equip dels Puskás, Bozsik, Kocsis i Czibor, el Wolverhampton mereixia ser reconegut com a millor equip del món. En llegir-ho, L’Équipe reaccionà demanant calma i mesura i fent una proposta: si volem saber quin és el millor equip, muntem una competició. Que s’enfrontin entre ells i que guanyi el millor. Poc després, el director de l’Équipe organitzà una reunió on assistiren, entre d’altres, Santiago Bernabéu i Gusztáv Sebes, pare de l’Equip d’Or i representant del futbol socialista. Es van entendre: el setembre de l’any 1955 arrencà la primera Copa d’Europa de la història. Potser va ser una mala idea: el Madrid va guanyar les cinc primeres edicions.

  2. El d’ahir no va ser el partit del segle. Fou un simple amistós que molt aviat oblidaran els pocs que s’assabentaren que es disputava: Anglaterra va rebre Hongria a Wembley. No van quedar 3 a 6 com l’any 1953. Els magiars no foren gaire màgics: el gol que marcaren (van perdre 2-1) se’l féu un defensa anglès. Mirant l’alineació d’Hongria, queda clar que l’època de l’Equip d’Or queda molt i molt lluny: Kiraly, Juhasz, Szelesi, Vadocz, Vanczak, Liptak, Rudolf, Huszti, Dzsudzsaak, Gera y Elek. Conegudíssims tots.

  3. Com que sap que aquí ja no és gaire ben rebut, el Jimmy Jump va decidir celebrar la Diada fent una de les seves aparicions al derbi de… Budapest. Estava a punt de començar l’Újpest Dózsa-Ferencváros i l’home de la barretina va saltar al terreny de joc amb una senyera on deia “Kubala forever”: http://www.naciodigital.com/noticia/18045/jimmy/jump/recorda/kubala/derbi/budapest

  4. L’equip d’or de la Bundesliga és el FSV Mainz 05. 7 de 7. Només victòries. Fins i tot al camp del Bayern. Dos dels seus jugadors són hongaresos: Ádám Szalai i Zsolt Löw. També forma part de la plantilla -però no juga mai- el que havia de ser el millor extrem de la història: Haruna Babangida.

  5. Tongu. El món deu un mundial a Hongria: que Espanya els regali el seu. El miracle de Berna del 54 fou una farsa: l’Equip d’Or va perdre aquella final perquè va enfrontar-se contra onze alemanys molt dopats:
    http://www.as.com/futbol/articulo/reaviva-hipotesis-dopaje-alemania-54/dasftb/20101026dasdasftb_23/Tes

  6. Després de lo de dilluns, alguns comencen a dir que el Barça del Pep és el millor equip de la història del futbol. El Racionero -els seus articles futbolerus acostumen a ser molt interessants- diu que només recorda un equip equiparable a aquest Barça: el Honved hongarès de la primera meitat dels 50, on jugaven els màgics magiars: els homes més brillants de l’Equip d’Or.
    http://www.elmundodeportivo.es/gen/20101202/54078820629/opi/lo-nunca-visto.html

  7. Per pujar nota, els del marca.com han preparat un treball que garla dels millors equips de la història del futbol. Si voleu veure què en diuen del Honved de la primera meitat dels cinquanta i de la selecció hongaresa que derrotà 3 a 6 i 7 a 1 a l’invencible Anglaterra, http://www.marca.com/2011/02/24/futbol/futbol_internacional/1298561027.html

  8. A la dècada dels 50, els millors futbolistes del món eren hongaresos. Zoltán Czibor era un d’ells. Fou jugador del Honvéd, de la selecció magiar víctima del miracle de Berna i del Barça que, 7 anys després, va perdre la final dels pals quadrats al mateix camp maleït: el Wankdorfstadion. Aquest extrem esquerre marcà en aquests dos partits que els hongaresos i el Ramallets no oblidaran mai. Si voleu més batalletes de l’Equip d’Or, us deixo amb el fill del Czibor: http://www.as.com/futbol/articulo/honved-contrato-bandidos-nos-sacaran/20111016dasdaiftb_38/Tes

    La que m’ha agradat més és la de les faltes. De com es xutaven a l’era preKubala: “antes las faltas se chutaban a la barrera para derribarla. La idea del que chutaba era romperle la cabeza a uno para que a la siguiente falta los demás se apartaran. Las pelotas eran muy pesadas y si la costura te daba en la frente te abría una brecha. Por eso muchos jugaban con pañuelo en la cabeza. Pues bien, Kubala fue el primero que planteó que se le podía dar un efecto a la pelota para superar la barrera. Los otros eran unos brutos que iban a lisiar. Delante de Puskas, por ejemplo, no había valor para ponerse”.

  9. Què tenen en comú Masopust, Yashin, Albert, Blokhine i Belanov? Que són pilotes de l’est. Vivien i treballaven a l’Europa comunista, eren els millors jugadors del continent i aquí ni sabíem que existien. Avui ha mort un d’ells, l’hereu dels màgics magiars: http://www.marca.com/2011/10/31/futbol/futbol_internacional/1320054972.html

  10. El Martí Perarnau diu que el filòsof calbu i el seu mimat xupon no han inventat res. Es limiten a imitar el Hidegkuti i a la banda hongaresa dels 50: http://www.sport.es/es/noticias/marti-perarnau/primer-falso-historia-1208192

  11. Solidaritat panxa: el Coutinho, un jugador brasiler que es va inflar de tant fer gols i assistències al Santos del Pelé, diu que el millor jugador del Madrid de les copes d’Europa en blanc i negre no era el Di. El gordu era més bo: garlem del Panxo Puskás.
    http://www.as.com/futbol/articulo/neymar-va-jugar-europa-le/20111114dasdaiftb_26/Tes

  12. Ens vam equivocar d’hongarès: el bo era el Panxo, el Panxo Puskás. Entre els anys 1953 i 1954, quan els màgics magiars eren el millor equip del món, tothom tenia clar que el número 1 (encara no existia la Pilota d’Or) era l’escopeta Puskás. El 1958, després de dos anys sense jugar i molt passat de pes, fitxa pel Madrid. Tenia 31 anys. Era un exjugador gordu que guanyà 5 lligues, 3 copes d’Europa i 4 pitxitxis vestit de blanc. Una màquina de fer gols.
    http://www.canalplus.es/fiebre-maldini/videos/

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s