Batalletes del Tourmalet

– Com anem? Què us ha semblat?

– Fills de puta… sou uns assassins.

Era el dia 21 de juliol de l’any 1910 i el Tour passava per primera vegada pel circuit infernal: tu i la bicicleta contra els monstres pirinencs. Pujar, baixar i tornar a pujar. L’escala dels gegants: Peyresourde, Aspin, Tourmalet i Aubisque. Sortir de Luchon a les tres de la matinada i arribar a Baiona, 326 km enllà, a l’hora de berenar, a quarts de sis de la tarda.

El francès Octave Lapize fou el guanyador de la primera gran etapa pirinenca de la història del Tour de França: va veure néixer el dia baixant de l’Aspin, va trigar una hora i mitja –els trams més durs els va fer a peu- a pujar el Tourmalet, va patir una pàjara a l’Aubisque –on va mantenir el bonic diàleg del principi amb un dels organitzadors de la cursa- que el va deixar a deu minuts del tête de la course, va tenir temps i terreny per recuperar-se i finalment va guanyar l’etapa imposant-se a l’esprint a l’italià Pierino Albini.

El Tour de França va néixer el 1903. Dos anys després, els ciclistes van haver de superar el primer col de la història de la Grande Boucle: el Baló d’Alsàcia, on molts anys més tard, el 1969, començà la dictadura merckxista. El 1905, qui mostrà més facilitat per pedalar pujant fou un francès. Es deia René Pottier. L’any següent guanyà el Tour. No en disputà cap més: un atac de banyes mal curat el portà al suïcidi. Tenia 27 anys.

El 1910, Henri Desgrange, el pare del Tour, i els seus homes decidiren que la joguina havia d’aprendre a enfilar-se a la muntanya, a la gran muntanya. Als ports que parlen clar: tu ets un bon escalador, tu ets un mindundi. I tingueren una idea: hem de passar pels Pirineus.

A mitjan segle XIX, al Tourmalet no hi havia ni carretera. Els soldats francesos que hi anaven de tant en tant de maniobres en tornaven dient que allà no hi havia res ni ningú, només óssos. Uns quants anys més tard s’hi podien detectar més rastres de civilització, però no gaires.

Per confirmar que els ciclistes no haurien de girar a mig fer, uns mesos abans de l’estiu del 1910, un senyor que es deia Stèines, l’especialista de la colla del Desgrange en descobrir noves rutes pel Tour, anà fins a la vall de Campan per pujar el Tourmalet pel cantó on ara hi ha l’estació de la Mongie. A falta de 4 km per coronar, el cotxe s’hagué d’aturar: hi havia massa neu. Aleshores decidí seguir a peu. L’endemà arribà a Luz-Saint-Saveur, el poble situat a l’altra vall on comença/acaba la carretera de pujada/baixada al port més llegendari del Tour. Des d’allà envià un telegrama al jefe: “Tourmalet superat. Molt bona ruta. Perfectament transitable”.

El col de l’Aubisque era igual o pitjor: a la part alta no hi havia ni camí. Tot eren boscos, prats i balcons naturals bastant acollonidors. No és estrany que veient passar aquells estranys personatges –uns friquis/pijus de ciutat que no tenien res millor a fer que enfilar-se muntanya amunt amb aquelles maquinotes de pedals-, alguna feréstega pagesa de la zona els animés cridant Però què collons hi veniu a fer aquí? Que no ho sabeu que la carretera bona passa per la vall?

Els tours de fa cent anys eren molt diferents dels del segle XXI: el 1910, només 41 dels 110 participants arribaren a París. Els que ho aconseguiren hagueren de superar només 15 etapes. Això sí, molt més llargues que les actuals: 216 km la més curta, de 300 i escaig la majoria i, per postres, una còmode penúltima etapa de 424 km. El recorregut total d’aquell tour fou de 4.734 km, mil més que els d’aquest segle. Tenint en compte que allò devia semblar més el París-Dakar a cops de pedal –tants quilòmetres, camins de pedres i pols, i cada ciclista havia d’espavilar-se per arreglar i arrossegar la seva bici d’una sola marxa- que no pas aquesta avorrida passejadeta en companyia i amb pingallu que és avui el Tour, els 29 km/h de velocitat mitjana que assolí el guanyador del primer tour pirinenc és un registre molt destacable.

Octave Lapize, l’heroi enfadat de la primera etapa d’alta muntanya de la història del Tour, només arribà un sol cap a París. Fou el mateix 1910. Tenia 22 anys i no passà desapercebut entremig del peloton: el guanyador d’aquell Tour fou ell. Quatre anys després, hagué d’acontentar-se amb una victòria d’etapa. Pocs mesos més tard l’enviaren a matar i morir per la pàtria. Havia esclatat la Gran Guerra. El feren sergent d’aviació. El 14 de juliol del 1917, el dia de la festa nacional gavatxa, l’avió que pilotava caigué abatut pels alemanys. Tenia 29 anys.

Des del 1910, el Tourmalet ha vist passar molt herois, ha provocat nombrosíssimes pàjares i ha servit de refugi per a l’hombre del mazo, un individu acostumat a viure i treballar un dia aquí i l’altre allà, però sempre a tocar de pujades largas pero duras com la del Tourmalet.

Un dels primers mites del Tourmalet fou Eugène Christophe, un molt bon ciclista… bastant desgraciat: guanyà l’èpica Milà-Sanremo del 1910 –només l’acabaren quatre ciclistes: els altres abandonaren farts d’haver de pedalar sobre la neu- i féu molt bons tours (aconseguí etapes i podis), però si no hagués tingut tanta mala fortuna –en aquest cas sembla que no és cap excusa barata- el seu palmarès encara faria molt més goig.

El 9 de juliol del 1913, els ciclistes hagueren de fer, al revés, la primera gran etapa pirinenca de la història del Tour: en lloc de Luchon a Baiona, de Baiona a Luchon, amb els quatre monstres a la part final d’aquella etapa de 326 km. Aquell dia, Cri-Cri Cristophe passà per l’Aubisque com a líder virtual i en companyia d’un altre escapat: Philippe Thys. Baixant del Tourmalet, un cotxe l’atropellà. No es va fer mal, però la bici sí: forquilla trencada. Per arreglar-la hagué de baixar, a peu, fins a Campan, on trobà un ferrer que l’ajudà. Enllestida la feina, hagué de volar –passant per l’Aspin i el Peyresourde- per no arribar fora de control. Ho aconseguí i finalment quedà setè d’aquell Tour de 5.388 km de recorregut que només van poder acabar 25 ciclistes. El guanyador fou el belga Thys, el company d’escapada del Cri-Cri.

Acabada la Gran Guerra, on moriren tres guanyadors del Tour –Petit-Breton (1907 i 1908), Faber (1909) i Lapize (1910)-, el Tour tornà a disputar-se el 1919. Els organitzadors ho tingueren difícil per triar el recorregut: i és que moltes carreteres –especialment les del nord de l’hexàgon- eren intransitables degut a la destrucció provocada per la Primera Guerra Mundial.

A la quarta etapa, Cristophe aconseguí el liderat. El 19 de juliol, a Ginebra, li col·locaren un mallot groc: el primer maillot jaune de la història del Tour. Els periodistes que seguien la cursa feia dies que demanaven identificar el líder d’alguna manera i, per fer-los callar, els organitzadors crearen el mallot groc. Per què groc? L’impulsor del Tour fou el diari L’Auto i les seves pàgines eren de color groc.

El desgraciat ciclista francès no pogué xulejar de maillot jaune gaires més dies. A la penúltima etapa, quan tenia mitja horeta d’avantatge respecte el segon, tornà a patir una fractura total de forquilla que el deixà sense Tour. El temps perdut el condemnà al tercer esglaó del podi. Només deu ciclistes acabaren aquell tour de postguerra guanyat pel belga Firmin Lambot.

Abans de retirar-se, el pobre Eugeni encara tingué temps de patir un nou trencament de bicicleta en mal lloc i pitjor moment: el 1922, baixant del Galibier, envoltat de neu, i buscant rebentar el Tour als seus 37 anys. Aquell dia no l’ajudà cap ferrer: un capellà li deixà la seva bicicleta. Dies abans, a l’etapa del Tourmalet, havia perdut el mallot groc. Potser no se li van posar gaire bé les tres etapes anteriors de més de 400 km cadascuna. No fou aquell el seu últim Tour: l’adéu definitiu a la Grande Boucle el digué el 1925, quan ja tenia 40 anys. Eugène Cristophe, el Forquilla Trencada, morí el 1970. Tenia 85 anys. L’enterraren amb el mallot groc que estrenà el 1919 i que no pogué mostrar mai des del capdamunt del podi de París.

Des de 1903, el Tour només s’ha deixat de disputar per culpa de la guerra: la Primera i la Segona Guerra Mundial. El primer Tour posterior a la Gran Guerra l’hauria d’haver guanyat el Cristophe. No va poder ser. El primer després de la Segona Guerra Mundial fou per un altre francès molt carismàtic amb el qual, però, no comptava gaire ningú abans de començar.

Ell era –o així es feia dir- el príncep dels Pirineus. I si el Cri-Cri va perdre el Tour del 1913 al Tourmalet, el príncep Jean Robic va començar a guanyar el de 1947 atacant a la gran etapa pirinenca d’aquell any: Luchon-Pau, 195 km, amb el mateix recorregut que a l’etapa d’enguany; on, com sol passar últimament, els favorits van dedicar-se a controlar, administrar, regular, no arriscar i avorrir al personal. El Robic tenia un altre pla: havia promès a la seva dona que guanyaria el Tour i necessitava recuperar un minut darrere l’altre. Per fer feina, va iniciar l’ofensiva al Peyresourde. Després de coronar aquest port, l’Aspin, el Tourmalet i l’Aubisque, va arribar sol i triomfador a Pau. Uns quants anys més tard, el 1969, el Caníbal va fer una proesa similar, però en versió més exhibicionista: el Tour ja era seu, però igualment va decidir passar a l’atac. I no a 3 km del final, sinó a 140. No en sabia més, tenia 24 anys.

Aquests darrers anys, quan s’apropa el Tour i els flipats ens mirem el recorregut i el perfil de les etapes de muntanya buscant l’esperança de grans jornades de ciclisme, el Tourmalet hi és gairebé sempre, però a l’hora de la veritat massa sovint decep. No és culpa seva: ell és com és, ben parit tant per una banda com per l’altra. Els que ens fan emprenyar són els ciclistes. O el vincle en format pinganillu que uneix els directors amb els ciclistes. N’estem farts de presumptes etapes reina on no passa mai res. Volem veure atacs. Atacs dels favorits i no dels mindundis. A l’últim km no ens val. Tampoc a 3 del final. Al penúltim port com a mínim. La destral de guerra s’ha de desenterrar a l’hora de dinar, no a l’hora del te. I de tant en tant, etapes a lo Landis. I que es dopin molt, si fa falta. Volem espectacle.

Aquest dijous, per segona vegada a la història, una etapa del Tour ha acabat a dalt el Tourmalet, a 2.115 metres. El primer cop fou el 1974. L’etapa la guanyà un ningú i el Tour d’aquell any fou pel Merckx. L’etapa del centenari ha sigut prou distreta (molt bé tots els calbus amb la ratlla al mig que han tret el cap al llarg de la pujada): l’Andy Schleck ha atacat a falta de 10 km buscant la glòria, però el pesat del Contador ha decidit acompanyar-lo de bracet fins dalt perquè no es perdés enmig de la boira. Com que és galant, a la línia d’arribada ha deixat passar a la senyora. D’aquí a algun any veurem si aquesta batalleta del 2010 ha passat a formar part de la memòria compartida de la Grande Boucle o si ja ha quedat esborrada de les nostres memòries.

L’Andy i el Lucas, vull dir l’Alberto, han trigat uns 50 minuts a pujar el Tourmalet des de Luz. Fa molts anys, em sembla que el 1998, vaig ser jo qui va iniciar l’ascens a la gran muntanya. Estava bastant acollonit: ho aconseguirem? La nostra etapa no era de 170 km. El càmping era a Luz-Saint-Saveur i allà hi havia la sortida: pujar i baixar, res més. Cap km innecessari d’escalfament. No malgastar cap esforç.

Els pitjors moments de la pujada els vaig patir als primers km: encara quedava molt i ja estava desfet. Mentalment destrossat: pocs dies abans havíem pujat a Luz-Ardiden, on vaig demostrar ser un magnífic escalador: el Chava berguedà. Per contra, a l’inici del Tourmalet em costava seguir el ritme de la merda de Monty del cabron del meu germà. Quin turment.

Un parell d’hores després d’haver començat a pedalar –i fent alguna aturada entremig per no caure morts-, el meu germanet i jo érem dalt. Recordo, o em sembla recordar, la sensació de quasi felicitat que vaig experimentar baixant: tinc tota la vida per endavant, no tinc cap problema greu i he aconseguit vèncer el Tourmalet!

Sergi

Anuncis

5 comentaris to “Batalletes del Tourmalet”

  1. Ahir, al Tourmalet, el Sarkozy va acostar-se al Contador per preguntar-li allò que es demana mitja Europa: “què us preneu els espanyols? Quin és el vostre secret? Com us ho feu per guanyar-ho tot? La vostra poció màgica és la Cruzcampo?”.

  2. A l’AS expliquen que el nostre millor ciclista de la història, el Miquel Poblet, va ser capaç de passar primer per dalt el Tourmalet el 1955, l’any del seu debut al Tour. Tenia 27 anys i va fer un Tour collonut: va guanyar la primera etapa i per tant fou el primer mallot groc d’aquell tour, va vèncer als millors escaladors al col més desitjat i també va guanyar l’etapa més buscada: l’última, l’arribada a París.

    A part d’aquest gran Tour del 1955, el Poblet va guanyar dos cops la Milà-Sanremo i la Volta a Catalunya, 20 etapes del Giro i, tot i ser més classicòman/esprínter que escalador, va quedar tres vegades sisè a la classificació general final del Giro d’Itàlia.

  3. Un altre gran ciclista català era Marià Cañardo (1906-87). Excel·lent escalador i contrarellotgista. Va guanyar 7 vegades la Volta Catalunya (que, a l’època de la República, era la hòstia), 4 la volta a Spain i una etapa del Tour.

    Per saber-ne més, podeu llegir “Planas d’esport”, un recull d’articles de Josep Maria Planas dels anys 30, de quan va ser corresponsal a la Volta Catalunya. Un dels protagonistes era Cañardo.

    Per cert, no us sona d’alguna cosa el cognom?

  4. L’any que ve tocarà parlar de les batalletes del Galibier: es commemorarà el centenari de la primera vegada que el Tour que va passar per dalt aquest monstre i per celebrar-ho hi pujaran dos cops. Un dia acabaran l’etapa a dalt de tot després de passar per l’Izoard i un port de 2.700 metres i l’endemà tornaran a treure el cap al Galibier per després acabar l’etapa a Alpe d’Huez. Potser que hi anem, no?

  5. El Galibier queda una mica de lluny i, per tant ja es veurà, però puc garantir gairebé al 100% el meu retorn a Plateau de Beille. A un cop de roc de casa, un port de veritat i final d’etapa.

    Per cert, apreciat Sergi, a veure com triem les fotos dels escrits. Aquesta bonica estampa de la carretera plena de revolts que hi ha al principi no és el Tourmalet. Mai de la vida. Després de veure’l en directe aquest estiu, difícilment podré oblidar l’Stelvio. I això és la seva part final des de la cara nord. No en tinc cap dubte i diria que en tinc proves gràfiques.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s