Els estius de quan érem petits, una altra conversa de bar. Tornar a repetir allò que ja ens hem explicat unes quantes vegades: amb els de casa sempre anàvem a…, tinc molt bon record de…, la primera vegada que vaig sortir a l’estranger…
Però els estius de la nostra infància no eren només els llocs més o menys distrets on ens feien anar els nostres pares perquè sí i perquè ja n’hem parlat prou. L’estiu també era colònies, estades esportives o un dia rere l’altre a Berga. Les llargues vacances de quan anàvem a cole: hores i hores a la piscina menjant guarrades, jugant a cartes i emprenyant els veïns de tovallola; baixar al carrer a la nit o els nostres tours.
Aprofitant les oportunitats que ens dóna això de ser un blog bar, el Sostres treu el cap i alça la veu per explicar-nos els seus estius de quan era jovenet. Parla, parla, Salvador:
“Abans els estius eren una casa. Hi havia sempre la casa de l’estiu. Al pueblo o Catalunya endins o a la Costa Brava. Abans els estius eren una casa. Hi arribàvem per Sant Joan, amb notes dubtoses i una motxilla amb llibres de deures que procuràvem oblidar. Si la casa de l’estiu era a prop de Barcelona els pares pujaven i baixaven a treballar; partien molt d’hora de matí i no tornaven fins que ja era ben tard. Manaven les àvies. El cor a la mà i la moral dins d’un bastó.
Era dolç que et mimessin i era divertit fer-les enfadar. Les minyones netejaven i l’àvia es posava a cuinar. Abans dels videojocs i els xats, cuinar era una de les maneres més intenses, freqüents i democràtiques d’estimar. Una persona, un vot. Una àvia, uns macarrons. Teníem els deures, els amics del poble i potser una cistella de bàsquet rovellada, però la característica principal de l’estiu eren moltes hores sense tenir absolutament res a fer.
Abans els estius eren avorrits. Vagàvem. A la piscina o al jardí, entretenint-nos amb qualsevol mosca que passava. Els estius mitificats els recordem curulls de jocs constants i de gestes inacabables, però la veritat és que vam avorrir-nos bastant. I va ser gràcies a aquests avorriments monumentals que alguna vegada vam obrir un llibre o que regirant armaris vam trobar una fotografia que ens féu interessar per la història familiar, o simplement ens interessàvem per com es feia l’estofat que l’àvia estava preparant.
L’avorriment és fèrtil. I els nens hiperactius sempre acaben tenint trastorns de personalitat. Abans els estius eren avorrits i des d’aquell avorriment total fèiem troballes i descobriments completament al·lucinants. Com funcionava la manguera i que a les hores del sol no es pot regar. La flaire de la cuina de la qual érem expulsats si a més a més de mirar picàvem, el sofà des d’on miràvem les Olimpíades o els Mundials quan no tot el món estava connectat encara i hi havia pocs esdeveniments realment importants; i també aquelles insuportables pel·lícules de l’oest americà en les tedioses dues hores que les àvies et feien esperar entre que acabaves de dinar i el moment en què ja et podies tornar a banyar. Has de fer la digestió.
I també la migdiada, que llavors l’odiàvem, aquesta migdiada que ara trobaríem un regal i pagaríem bastants diners per poder-la tenir en pau. Feia la mateixa calor però no la notàvem tant, potser perquè no hi havia alternativa i el cos sense experiència no sap somiar. Tampoc no hi havia internet i tot era molt més local. Sentíem el pes de la distància. Ni tan sols els trens funcionaven amb tanta regularitat. Algunes tardes els amics venien i algunes tardes anàvem nosaltres a casa d’ells a jugar; les noies vingueren després, i també el poder anar sols a voltar. Però durant molts anys vam ser quatre parets, i un jardí amb piscina els més afortunats.
Quan els pares arribaven de treballar i et demanaven què havies fet, moltes vegades t’ho havies d’inventar. De tant en tant et preguntaven pels deures i procuràvem canviar de conversa sense haver de mentir gaire, i ho deixàvem tot per l’última setmana. Si alguna nit amics amb els seus fills, encenien els llums de la piscina i si feia bo ens deixaven banyar i això era molt excitant. Quan per la Mare de Déu d’Agost, una fira ambulant d’atraccions elementals s’instal·lava al descampat, la gran festa era anar-hi.
Cada estiu tingué els seus moments especials però que es podien comptar amb els dits de la mà, cada estiu les seves descobertes i cada estiu el llibre agafat de la biblioteca dels grans i que ens endinsava en móns que ens temptaven però que desconeixíem totalment encara. Recordo que un dels que més em va marcar va ser un de l’editorial Planeta: Conversaciones con Alfonso Guerra, de Miguel Fernández em sembla que Braso. Deia que Jordi Pujol era un polític admirable, que Herrero de Miñón estava sonat i que el PSOE sempre guanyaria per majoria absoluta perquè a Espanya no hi havia cap altra política possible. Em sembla que vaig començar a ser independentista abans de saber què era Espanya. Era l’any, posem, 1984.
L’avorriment se m’acabà alguns anys més tard, no gaire més anys, als 14 o als 15, quan la meva àvia Maria, l’empresària, es va cansar de veure’m, bordegàs com ja era, mandrejant tot el dia del llit al sofà i del sofà a la gandula. Encara que ens costi d’admetre-ho, a partir d’una certa edat nosaltres mateixos ens ocasionem un cert fàstic fent el gandul i amunt i avall, però la inèrcia és tan poderosa que som incapaços de sobreposar-nos-hi si algú no ens posa les piles. I la meva àvia, que devia saber-ho, o intuir-ho com va intuir que el salmó fumat seria un producte important, un dia inesperat, un dia com un altre del mes d’agost, em va avisar que l’endemà baixaria amb ella a Semon i em va posar a fregar a la pica de les cuines de Mercabarna. O fas alguna cosa de profit pel teu compte i ets realment bo fent-la, o això és el que t’espera, xaval”.
El Sostres va penjar aquest escrit al seu blog ara farà un any, el 8 d’agost del 2009. Si el llegir us ha fet venir ganes d’escriure, endavant: algú s’ho mirarà.
Sergi i Salvador Sostres
Som macus 