Aquells estius avorrits

Els estius de quan érem petits, una altra conversa de bar. Tornar a repetir allò que ja ens hem explicat unes quantes vegades: amb els de casa sempre anàvem a…, tinc molt bon record de…, la primera vegada que vaig sortir a l’estranger…

Però els estius de la nostra infància no eren només els llocs més o menys distrets on ens feien anar els nostres pares perquè sí i perquè ja n’hem parlat prou. L’estiu també era colònies, estades esportives o un dia rere l’altre a Berga. Les llargues vacances de quan anàvem a cole: hores i hores a la piscina menjant guarrades, jugant a cartes i emprenyant els veïns de tovallola; baixar al carrer a la nit o els nostres tours.

Aprofitant les oportunitats que ens dóna això de ser un blog bar, el Sostres treu el cap i alça la veu per explicar-nos els seus estius de quan era jovenet. Parla, parla, Salvador:

Abans els estius eren una casa. Hi havia sempre la casa de l’estiu. Al pueblo o Catalunya endins o a la Costa Brava. Abans els estius eren una casa. Hi arribàvem per Sant Joan, amb notes dubtoses i una motxilla amb llibres de deures que procuràvem oblidar. Si la casa de l’estiu era a prop de Barcelona els pares pujaven i baixaven a treballar; partien molt d’hora de matí i no tornaven fins que ja era ben tard. Manaven les àvies. El cor a la mà i la moral dins d’un bastó.

Era dolç que et mimessin i era divertit fer-les enfadar. Les minyones netejaven i l’àvia es posava a cuinar. Abans dels videojocs i els xats, cuinar era una de les maneres més intenses, freqüents i democràtiques d’estimar. Una persona, un vot. Una àvia, uns macarrons. Teníem els deures, els amics del poble i potser una cistella de bàsquet rovellada, però la característica principal de l’estiu eren moltes hores sense tenir absolutament res a fer.

Abans els estius eren avorrits. Vagàvem. A la piscina o al jardí, entretenint-nos amb qualsevol mosca que passava. Els estius mitificats els recordem curulls de jocs constants i de gestes inacabables, però la veritat és que vam avorrir-nos bastant. I va ser gràcies a aquests avorriments monumentals que alguna vegada vam obrir un llibre o que regirant armaris vam trobar una fotografia que ens féu interessar per la història familiar, o simplement ens interessàvem per com es feia l’estofat que l’àvia estava preparant.

L’avorriment és fèrtil. I els nens hiperactius sempre acaben tenint trastorns de personalitat. Abans els estius eren avorrits i des d’aquell avorriment total fèiem troballes i descobriments completament al·lucinants. Com funcionava la manguera i que a les hores del sol no es pot regar. La flaire de la cuina de la qual érem expulsats si a més a més de mirar picàvem, el sofà des d’on miràvem les Olimpíades o els Mundials quan no tot el món estava connectat encara i hi havia pocs esdeveniments realment importants; i també aquelles insuportables pel·lícules de l’oest americà en les tedioses dues hores que les àvies et feien esperar entre que acabaves de dinar i el moment en què ja et podies tornar a banyar. Has de fer la digestió.

I també la migdiada, que llavors l’odiàvem, aquesta migdiada que ara trobaríem un regal i pagaríem bastants diners per poder-la tenir en pau. Feia la mateixa calor però no la notàvem tant, potser perquè no hi havia alternativa i el cos sense experiència no sap somiar. Tampoc no hi havia internet i tot era molt més local. Sentíem el pes de la distància. Ni tan sols els trens funcionaven amb tanta regularitat. Algunes tardes els amics venien i algunes tardes anàvem nosaltres a casa d’ells a jugar; les noies vingueren després, i també el poder anar sols a voltar. Però durant molts anys vam ser quatre parets, i un jardí amb piscina els més afortunats.

Quan els pares arribaven de treballar i et demanaven què havies fet, moltes vegades t’ho havies d’inventar. De tant en tant et preguntaven pels deures i procuràvem canviar de conversa sense haver de mentir gaire, i ho deixàvem tot per l’última setmana. Si alguna nit amics amb els seus fills, encenien els llums de la piscina i si feia bo ens deixaven banyar i això era molt excitant. Quan per la Mare de Déu d’Agost, una fira ambulant d’atraccions elementals s’instal·lava al descampat, la gran festa era anar-hi.

Cada estiu tingué els seus moments especials però que es podien comptar amb els dits de la mà, cada estiu les seves descobertes i cada estiu el llibre agafat de la biblioteca dels grans i que ens endinsava en móns que ens temptaven però que desconeixíem totalment encara. Recordo que un dels que més em va marcar va ser un de l’editorial Planeta: Conversaciones con Alfonso Guerra, de Miguel Fernández em sembla que Braso. Deia que Jordi Pujol era un polític admirable, que Herrero de Miñón estava sonat i que el PSOE sempre guanyaria per majoria absoluta perquè a Espanya no hi havia cap altra política possible. Em sembla que vaig començar a ser independentista abans de saber què era Espanya. Era l’any, posem, 1984.

L’avorriment se m’acabà alguns anys més tard, no gaire més anys, als 14 o als 15, quan la meva àvia Maria, l’empresària, es va cansar de veure’m, bordegàs com ja era, mandrejant tot el dia del llit al sofà i del sofà a la gandula. Encara que ens costi d’admetre-ho, a partir d’una certa edat nosaltres mateixos ens ocasionem un cert fàstic fent el gandul i amunt i avall, però la inèrcia és tan poderosa que som incapaços de sobreposar-nos-hi si algú no ens posa les piles. I la meva àvia, que devia saber-ho, o intuir-ho com va intuir que el salmó fumat seria un producte important, un dia inesperat, un dia com un altre del mes d’agost, em va avisar que l’endemà baixaria amb ella a Semon i em va posar a fregar a la pica de les cuines de Mercabarna. O fas alguna cosa de profit pel teu compte i ets realment bo fent-la, o això és el que t’espera, xaval”.

El Sostres va penjar aquest escrit al seu blog ara farà un any, el 8 d’agost del 2009. Si el llegir us ha fet venir ganes d’escriure, endavant: algú s’ho mirarà.

Sergi i Salvador Sostres

Advertisements

2 comentaris to “Aquells estius avorrits”

  1. Qui ha dit que els estius són avorrits? El Sostres? No ho crec! Ell no apunta els fills a les colònies, esplais i casals… en voleu saber el motiu? (menys en lu del nen ofegat, amb la resta he rigut bastant! Quin tiu!)

    Monitors i casals

    La paraula “monitor” és terrible i els pares que porten els seus nens a un casal cometen una enorme irresponsabilitat. He conegut molts monitors, moltíssims, i ni en pitjor excés etílic no se m’acudiria confiar-los la custòdia de la meva filla. Cal estar ben sonat per fer-ho, cal ser molt frívol, molt irresponsable. Després passa el que passa. Dimecres a la piscina de can Dragó un nen hi va morir ofegat.

    Si no tens temps per tenir cura dels teus fills, no en tinguis. Val més això que no que després ho haguem de lamentar. La paraula “monitor” és terrible, com també ho és la paraula “colònies” i el sinistre concepte que amaga. Ja no vull ni parlar de les paraules “campament” o “acampada”. Fer “vivac” hauria de ser delicte. Quin fàstic. Quin autèntic fàstic les condicions en què els nens han d’estar en aquesta mena d’activitats, quins pares més equivocats els que es pensen que això és formatiu per als seus fills. Aquesta mena d’oci és una fàbrica d’okupes i de bruts, de peluts, de gent de mal gust que res no ambiciona i que acaba creient que a la vida en tindrà prou d’un sac de dormir. La dramàtica gastronomia d’aquesta mena de llocs, la decoració naufragant, l’esperit condemnat al turment.

    Em pregunto quina mena de pare cal ser per facturar 15 dies els teus fills a un casalot a la muntanya i deixar-lo en mans dels famosos monitors, sempre de pocs anys i molt inexperts, i sovint peluts sense cap mena de criteri raonable ni cap idea consistent sobre i mal; ni cap intuïció dels perills reals que ens assetgen. Fumadors compulsius de tota classe de substàncies prohibides, res de profit no han fet a les seves vides. I tu els confies la vida dels teus fills amb una total irresponsabilitat, amb una deixadesa que contradiu el més mínim instint de protecció que se suposa que uns pares han de tenir amb els seus fills.

    Si no pots tenir fills no en tinguis. Si no t’ho pots permetre val més que en lloc de fills tinguis un hobby inofensiu, com ara el bricolatge. Si no té diners, deixi-ho córrer, com diu Joan Fuster, perquè sinó després hem de conèixer desgràcies com les de dimecres.

    Les vacances t’han de servir per poder dur els teu fill de viatge, per ensenyar-li les coses que vols que admiri i el sistema de vida al qual vols que aspiri. Als meus amics més joves, molts d’ells han escrit en aquest blog i n’hi ha un que tot just acaba d’incorporar-s’hi, he procurat sempre dur-los als millors restaurants, perquè sabessin que al món hi ha coses fantàstiques, perquè hem de transmetre les meravelles que hem conegut i perquè ara ja saben per què han de guanyar diners, per què han de lluitar.

    Els adults som responsables de crear el sistema de fascinacions dels nostres fills. A mi no em van regalar mai una bicicleta. A mi em duien a bons restaurants quan volien premiar-me. I he crescut amb aquest relat i em fan fàstic les bicicletes i la gent que hi va. Em sento perfectament a gust amb aquesta concepció estètica de la realitat.

    Si no pots tenir fills, deixa-ho córrer, però tenir-los i abandonar-los a la sort d’un monitor amb pírcing i tatoo és una indecència. Les colònies són terribles, i els campaments, i les acampades, i la gent que dorm al ras, i els monitors. Els valors que es desprenen d’aquest oci lamentable condueixen a la destrucció d’Occident, a una vida depriment i a la total desesperança.

    Dimecres un nen morí ofegat en uns piscina municipal –“piscina municipal” és també un concepte atroç- però de fet cada nen s’ofega una mica cada vegada que ha de passar per la degradació d’aquesta activitat tan baixa.

  2. I, és clar, la cosa havia de continuar amb els caus… XD

    I encabat hi ha els caus

    Ja el nom és ben terrible. Cau. Cau és on s’amagava Bin Laden, fins que el vam anar a matar. Cau? Quin cau? No vull que la meva filla vagi a un cau. Això d’entrada. De tota manera, vull deixar clar que la paraula espai no remet a cap forat i em sembla igualment lamentable.

    El tipus de valors que als caus es propaguen no em poden semblar més lamentables. Relativisme atroç, ecologisme de pa sucat amb oli i molt poc rigor. Aquest antiamericanisme de base, aquest pacifisme pueril. Aquest contacte amb la natura que em causa tota classe d’urticàries. Aquesta festa del banyador i de la sandàlia, de la samarreta i de la calça curta.

    Agraeixo als meus pares que mai no em regalessin una bicicleta, i que el dia que en vaig demanar una em duguessin a sopar a Botafumeiro, quan encara era un molt bon restaurant. Vaig intuir de cop que hi havia una mena d’incompatibilitat entre la bicicleta i l’alta cuina, i aquella intuïció em va salvar la vida.

    Si Catalunya ha perdut totes les guerres i té aquesta moral tan toveta que fa que només sapiguem queixar-nos i que mai no siguem capaços de capgirar la Història és perquè ens hem passat la vida malgastant el temps i les forces fent excursions estèrils i que no diuen enlloc, fent focs de camp que són un insult a la idea de la civilització i dormint en sacs de dormir o fent el sinistre vivaç, en llod d’anar a hotels de cinc estrelles i conquerir el món sense tant d’acomplexament.

    Ho hem perdut sempre tot de tant posar l’èmfasi en llocs equivocats, de tant conformar-nos amb la mediocritat, de tant perdre el temps en assumptes de cap importància i de tant arronsar-nos quan arriba l’hora de la veritat. Per això ens ha anat com ens ha anat, perquè els caus inculquen moral de perdedor. Ho vaig escriure ahir: “monitor” és una paraula terrible, acampar és funest, i aquesta mena d’oci només crea persones de poc gust, de cap autoexigència i de cap ambició.

    Els caus i els esplais i les acampades donen l’arquetip del panxacontent, de l’aficionat que fa versos diumenge a la tarda. No hi ha res pitjor que un aficionat, ni res pitjor, per cert, que els diumenges a la tarda. Els caus i els esplais són l’explicació de per què els catalans no sabem interpretar correctament el luxe, ni ser elegants del tot: els nostres referents de xiruca i berenar a la font de la Matraca no ens han permès d’arribar a més.

    Caldria tancar tots els caus i que els pares viatgessin amb llurs fills el cap de setmana a ciutats civilitzades. Si fan l’esforç de pagar una bona escola –això els que el fan- també l’haurien de fer per intentar mostrar-li al seu fill les meravelles del món. No s’hi val dir: “oh, és que jo sóc pobre”, el que val es esforçar-se de valent per poder reunir els diners per donar una formació més completa al teu fill, una formació que vagi més enllà de la munió i de l’acampada.

    És veritat que els nens tenen massa vacances i que caldria que estudiessin millor i més, i així potser no arribarien a la universitat sent tan ignorants i tan cafres. Amb un mes n’hi hauria prou, de vacances. Un mes, com els pares. I que aquest més fos tan educatiu com els altres: en lloc de l’educació acadèmcia, l’educació en l’oci, igual d’important i de bàsica.

    Hem de ser una mica més exigents i assumir més les nostres responsabilitats en lloc de delegar-les. Hem d’educar els nostres fills i no abandonar-los a la sort d’un monitor que vés a saber d’on surt i què pensa i què diu (i què fuma, esclar).

    Hem de defensar una higiene fonamental, un ordre jeràrquic i fugir de la poma al foc clavada en un pal, dels menjadors, del sac i, en general, de la barbàrie.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s