Quan els lleons mossegaven

L’octubre del 2008, uns quants grangers vam anar a la Catedral: vam pagar deu mil peles per calba perquè ens tanquessin en una gàbia. No ens vam portar gaire bé: per passar l’estona, vam insultar el Xavi, l’Alves, l’Abidal, el Valdés i a uns quants més dels nostres. Només vam aplaudir aquell preciós despeje del Piqué a la segona graderia.

Aquell dia vam poder presenciar en directe un fet únic i que mai més es repetirà (per anar bé): el Barça va sortir a jugar amb el Víctor Sánchez fent d’Iniesta. Com bé va dir un comentarista de la ràdio, va ser un bòdriu de partit. Però vam guanyar. Tres punts més i bla, bla, bla.

Abans, sortir victoriós de San Mamés no era tan senzill. Era pràcticament impossible. A la temporada 1933-1934, per exemple, l’Athletic no va deixar escapar cap punt de la Catedral. La majoria de visitants tornaren a casa ben golejats: 5-1 el Madrid, 6-1 el Barça, 6-2 el València o 9-0 l’Arenas de Getxo.

El Bilbao guanyà aquella Lliga republicana malgrat que dels nou partits de fora disputats només en va guanyar dos. Pitjor li va anar al Barça: a casa guanyà tots els partits menys un i a fora no sumà ni un miserable punt. Només derrotes. Fins no fa pas tant, el factor camp era molt més decisiu i evident que ara: guanyar a fora era molt complicat. Per què? Cada camp era un món de fang i forats diferent que només l’equip local coneixia bé, els desplaçaments no eren tan còmodes i ràpids i, sobretot, quan no hi havia tele ni proves del delicte, els jugadors i aficionats locals intimidaven tant com podien als rivals i a l’àrbitre.

Al final de la temporada 1997-1998, a Bilbao hi havia debat: gabarra sí o gabarra no? La gabarra és una barcota que els jugadors de l’Athletic van fer servir per celebrar les dues últimes lligues guanyades fins ara (1982-83 i 1983-84). Què volien celebrar el 1998 si no havien guanyat res? Haver quedat segons de la Lliga i, per tant, l’accés a la Champions de la temporada següent. Finalment, decidiren no treure a passejar la gabarra per la ria del Nervión. Des d’aleshores, l’Athletic no s’ha classificat més per la Champions ni tampoc s’ha acostat gaire a les primeres posicions. Més aviat el contrari: algun any ha estat a punt de caure al pou del descens. Algunes veus diuen que les empentetes del Villarato han sigut decisives en els moments més difícils.

Temps enrere, els aficionats de l’Athletic anaven més ben servits: al llarg de la seva centenària història, el Bilbao ha guanyat 8 lligues, ha quedat subcampió set vegades i fins fa poc era el rei de copes (en té 23). La meitat de les seves lligues les guanyà abans de la Guerra: als anys trenta, l’Athletic era el millor equip d’Espanya. El Barça s’imposà a la primera Lliga de la història, disputada el 1929 –a Anglaterra ja jugaven la seva des del 1888-, però a continuació vingueren anys de domini bilbaí: l’Athletic guanyà les lligues 29-30, 30-31, 33-34 i la 35-36.

Fou especialment espectacular la temporada 1930-1931, finalitzada nou dies abans que Espanya es despertés republicana: el Bilbao fou ovacionat a Chamartín després de guanyar 0 a 6 al Madrid i, el 8 de febrer de l’any 1931, s’imposà 12-1 al Barça. Encara avui, és la golejada més estrepitosa de la història de la Lliga espanyola. I fou molt útil: Athletic, Racing i Reial Societat acabaren aquella Lliga empatats a 22 punts. El gol average decidí a favor dels biscains: marcaren 73 gols en 18 partits.

L’arquitecte d’aquell Bilbao triomfant fou Fred Pentland, un entrenador anglès que introduí a Espanya el costum de dir mister als entrenadors, el sistema de joc 2-3-2-3 i l’avorrida sortida de dir que el partit més difícil és el del proper diumenge. En aquell Athletic que passà per sobre del Barça destacaven atacants com Iraragorri, Bata (va fer 7 gols el dia del 12 a 1), Chirri II (era arquitecte de veritat) i Gorostiza, també conegut com a Bala Roja.

La història de l’Athletic de Bilbao no comença, però, amb la disputa de la primera Lliga. Abans de 1929, els bilbaïns ja guanyaren 9 copes, entre les quals la primera, organitzada el 1903. En els seus primers anys (el club es fundà el 1898), fins el 1910, l’Athletic no jugava vestit amb els colors actuals: portaven una samarreta meitat blanca meitat blava, semblant a la del Blackburn Rovers.

Per què canviaren de samarreta? Va anar així: el Nadal de l’any 1909, Elorduy, un home del club, viatjà a Londres. Li digueren que comprés samarretes. Va dir que sí, que ja ho faria. Però ho va anar deixant per l’últim dia i al final no en trobà. Per no tornar de buit a Bilbao, va comprar samarretes del Southampton. No eren blaves i blanques. Eren de ratlles vermelles i blanques. En va agafar 50, la meitat pels de Bilbao i l’altra pels de Madrid. Quins de Madrid? I el concert econòmic? Fins el 1923, l’actual Atlético i l’Athletic eren el mateix club. Un equip amb dues sucursals.

Al principi, l’Athletic jugava els seus partits en descampats dels afores de Bilbao. I no tots els jugadors eren bilbaïns, biscains o bascos. També n’hi havia d’anglesos. Aviat, però, anà prenent força la norma no escrita que encara perdura: només jugadors nascuts o formats a Euskal Herria.

El 1912, els dirigents del club prengueren la decisió de fer un camp més proper al centre de la ciutat. S’obrí una subscripció popular, el gener de 1913 es col·locà la primera pedra del nou terreny de joc i a l’agost ja quedà inaugurat. Tot plegat costà 89.000 pessetes. El nou camp, on destacava una tribuna de fusta feta a imatge i semblança de les dels camps anglesos, fou anomenat San Mamés perquè fou construït a tocar d’un asil que es deia com que aquest sant que, al segle III, fou condemnat a passar els seus últims moments, per gaudi dels espectadors del circ, envoltat de lleons amb ganes de cruspir-se’l. Pobre màrtir, només tenia 15 a 16 anys.

Un dels primers ídols de la Catedral fou Rafael Moreno Aranzadi. Fill de bona família –era parent de Miguel de Unamuno i el seu pare fou un alcalde de Bilbao emprenyat de veure que el seu fill no servia per a res; al cap només hi tenia el football-, fou l’autor del primer gol marcat a San Mamés. Dos anys després, el 1915, féu tres dels cinc gols que l’Athletic marcà a l’Espanyol a la final de Copa. Amb el canvi de dècada, l’afició s’anà cansant d’ell i començaren a xiular-lo. Que plegui. Retira’t. Que no ho veus que estàs acabat? Cansat de tot plegat, penjà les botes… i se les va tornar a calçar per fer d’àrbitre. No el van poder insultar gaire temps: el 1922, tenia 29 anys, una epidèmia de tifus se l’emportà. Com sol passar, després vingueren els laments i els homenatges: col·locaren un bust en honor seu a San Mamés i el seu amic Lucio del Álamo, director del Marca, pensà en ell per donar nom al trofeu al golejador de l’any. Si el Zamora era el porter menys golejat, el màxim golejador passaria a ser el Pichichi, el sobrenom del jugador que estrenà la barraca de la Catedral.

Un altre dels grans noms de l’Athletic dels anys deu i vint fou José María Belausteguigoitia Landaluce Belauste, un armari de 1,93 i 95 kg que es féu molt famós l’estiu de 1920, quan se celebraren els Jocs Olímpics d’Anvers. El seu gran moment fou contra Suècia: Espanya perdia i l’àrbit xiulà una falta contra els suecs. Un gilicórner, com diuen a les ràdios espanyoles. Sabino Bilbao, de l’Athletic, es disposa a penjar la pilota. Abans de fer-ho, el Belauste li indica la jugada: ¡A mi el pelotón, Sabino, que los arrollo! I sí, després de tirar tres o quatre suecs a terra per poder arribar a la pilota, va fer gol. No fou un gol qualsevol: aquell dia va néixer la llegenda de la fúria espanyola.

Fins l’esclat de la Guerra Civil, el futbol basc era el més potent d’Espanya: la majoria dels millors jugadors eren bascos i l’Athletic era el club amb millor palmarès. Amb la guerra tot canvià, també el futbol. Tenint les tropes franquistes cada cop més a prop, el lehendakari José Antonio de Aguirre impulsà una selecció basca de futbol que es mogués per Europa i el món fent d’ambaixadora de la República i, sobretot, del poble basc. Des de París, els jugadors s’assabentaren del bombardeig de Gernika, i estant a Moscou els arribà la notícia de la caiguda de Bilbao.

Aquell equip de bascos estava ple d’internacionals espanyols i de figures de renom. Alguns d’ells no tornaren a jugar mai més a Espanya. Altres sí: jugadors com Ciriaco (del Madrid) o Gorostiza (estrella de l’Athletic, i que bevia i fumava com un carreter) es passaren al bàndol dels guanyadors. Amb el desenllaç de la guerra, la FIFA prohibí a la selecció basca la disputa de qualsevol partit. Mesos abans, l’equip basc havia començat a competir a la lliga mexicana com un club més. Quedaren segons. Finalment, el 1939, la selecció basca deixà d’existir. Sense ganes de tornar a l’Espanya del Glorioso Movimiento Nacional –els més polititzats tenien clar que no volien viure en un estat feixista i els altres temien la justícia de Franco-, alguns d’aquells jugadors fitxaren per clubs sudamericans com San Lorenzo de Almagro, River Plate o Peñarol.

Les urpes de la Nueva España de Franco també acariciaren el futbol: les denominacions d’origen estranger com Athletic, Racing o Sporting quedaren abolides, l’Athletic de Madrid passà a dir-se Atlético Aviación (fins el 1946), es volia imposar –no se’n sortiren- que cap futbolista pogués cobrar igual o més que un coronel i es proposaren mesures de càstig exemplars contra els clubs més tacats de republicanisme o separatismo. Per exemple, en el cas del Barça es pensà en dissoldre el club, obligar-lo a canviar de colors o refundar-lo com a España C.F. Sortosament, no van arribar tan enllà.

Degut a la Guerra, l’Athletic va veure com el seu gran equip anterior al 36 havia quedat desfet. Tanmateix, a la segona Lliga de postguerra (1940-1941) lluitaren pel títol fins l’últim partit: la derrota contra el Barça (1-0) donà a l’Atlético Aviación la seva segona Lliga consecutiva. A la temporada 1942-1943, el Bilbao obtingué la seva cinquena Lliga. També guanyà la Copa, un títol que també aconseguí els dos anys següents.

El 1945, en el moment de l’entrega del trofeu, el mateix Generalísimo, fart de donar la seva copa sempre al mateix home (Gainza), li digué ¿Otra vez por aquí? Hasta el año que viene, fou la resposta del capità de l’Athletic al dictador. Una resposta incorrecte, ja que a la temporada següent el Bilbao no guanyà la Copa. Anys més tard sí que tornaren a coincidir: el Piru Gainza, millor extrem esquerre del Mundial 50, té el rècord de copes guanyades (7). Cap més jugador de la història del futbol espanyol en té tantes. Ell formava part de la davantera més famosa de la història de l’Athletic: Iriondo, Venancio, Zarra, Panizo i Gainza.

Oju amb el Pedro Telmo Zarraonandía Zarra: en 277 partits de Lliga va fer 252 gols (cap més jugador de Primera n’ha fet tants), fou Pitxitxi sis cops (la temporada 1950-1951 marcà 38 gols) i l’any 1950 (quan féu el cèlebre gol contra Anglaterra al Mundial del Maracanassu) marcà quatre gols a la final de Copa.

Tot i que la cançoneta digui que el Madrid era el equipo del gobierno, el cert és que el Realísimo també passà una postguerra bastant miserable: el Madrid guanyà les Lligues 31-32 i 32-33 i hagué d’esperar fins a la temporada 1953-1954, ja amb Di Stéfano, per tornar a quedar campió. A partir d’aquell moment, les lligues i copes d’Europa anaren caient una darrera l’altra.

Només el Bilbao va poder plantar cara a aquell Madrid arrasador: l’any 1956, quan el Madrid guanyà la primera Copa d’Europa de la història, l’Athletic féu doblet: Gainza, l’amic de Franco, encara jugava. Dos anys més tard el Bilbao anà al Bernabéu a jugar la final de Copa contra el totpoderós Madrid i… guanyà 0 a 2. Con onze aldeanos nos los hemos pasado por la piedra! Aquesta és la valoració del partit que féu el president de l’Athletic.

Una mica abans, la temporada 1956-1957, l’Athletic participà a la Copa d’Europa. No era com la Champions actual: a primera ronda ja et podia tocar un rival duríssim. A les dues primeres eliminatòries, el Bilbao superà dos equips de molt nivell: el Porto i el Honvéd hongarès, en aquell moment un conjunt ple d’estrelles. A continuació s’hagueren d’enfrontar al Manchester United. L’anada es disputà a San Mamés. Fou el dia 16 de gener del 1957. Nevava. Al descans, el Bilbao –amb un onze on només hi havia biscains- guanyava 3 a 0. Al final, el resultat fou de 5 a 3. A la tornada, el Manchester s’imposà 3 a 0. Segons els embaucadors del moment, el culpable de l’eliminació fou Daucik, l’entrenador. L’acusaren de practicar un catenaccio maldestre: col·locà el seu Touré de 9. El crack d’aquell United era Duncan Edwards. Només tenia 20 anys. Un any més tard, el febrer de 1958, el jove Duncan i 8 companys seus moriren en un accident d’avió a Munic.

Als anys seixanta i setanta, l’ídol de San Mamés fou Iribar, porter de l’Athletic des del 62 fins el 1980. El Bilbao començà la dècada dels seixanta remodelant la Catedral gràcies als diners pagats pel Barça (5,5 milions… de pessetes) pel traspàs de Garay. És per això que la part del camp renovada i millorada aleshores passà a ser coneguda com a tribuna Garay.

Semblava que la dels seixanta seria la primera dècada de la història del club sense títols, però a l’últim moment s’hi va posar remei: l’Athletic no va poder guanyar la Lliga 68-69 (l’Atlético els hi va prendre), però la Copa sí: a la final, 1-0 contra l’Elx. El 1973, el Bilbao va guanyar la seva, de moment, penúltima Copa: 2-0 al Castelló. També a la dècada dels setanta, el Bilbao va viure la seva gran aventura europea: l’any 1977 arribà a la final de la UEFA després d’eliminar, entre d’altres, el Milan (4-1 a San Mamés) i el Barça. A la final, a doble partit, va perdre 1 a 0 a Torí contra la Juventus i va guanyar 2 a 1 a la tornada. Victòria amarga: la Juve es quedà amb el títol.

A la primera meitat de la dècada dels vuitanta, després de dues lligues consecutives (80-81 i 81-82) guanyades per la Reial Societat, l’Athletic va poder gaudir de la seva última etapa d’or: a la temporada 1982-1983, l’entrenador del Bilbao era Clemente. Durant tota la Lliga, els bilbaïns s’havien mogut per la part més alta de la classificació. A falta de tres partits, jugaven al Bernabéu. Quasi una final. Va guanyar el Madrid. La Lliga semblava sentenciada, però el Bilbao aconseguí arribar a l’última jornada encara amb alguna opció: el Madrid jugava a València i l’Athletic a Las Palmas. Els dos equips locals es jugaven baixar o no baixar. El Madrid en tenia prou amb un empat, però va perdre. El Bilbao també va començar perdent, però remuntà amb contundència: 1 a 5.

L’Athletic era el sorprenent guanyador d’aquella Lliga que, abans de començar, semblava que havia de ser pel Barça dels Maradona i Schuster i que al final acabaren fent-se seva el Clemente i els seus mutxatxus. I a què jugava aquell Bilbao dels Zubizarreta, Urquiaga, Goikoetxea, Liceranzu, Dani, Sarabia, Argote, Endika i dels germans Salinas? A anar-hi i anar-hi molt. A mossegar i acollonir als rivals a San Mamés i a aguantar i defensar amb ordre a fora. No eren predicadors del tiqui-taca, però a la seva manera feien molts gols. Més que no pas el Barça de Menotti, tingut per apòstol del futbol d’atac.

L’any següent, l’Athletic féu doblet: Lliga i Copa. Fou la Lliga de la brutal entrada del Goikoetxea al Maradona i la Copa de la gran tangana: a la final, el Bilbao s’imposà el Barça, el Maradona embogí i començà un espetec d’hòsties espectacular.

Malgrat aquestes dues magnífiques temporades, Javier Clemente no durà gaire més a la banqueta de la Catedral: fou destituït el gener del 86. No s’entenia gaire amb l’estrella de l’equip, el Manu Sarabia (a qui sovint feia seure a la barra perquè el veia fràgil i indisciplinat per aguantar tot el partit fent bé la feina que li encarregava), i finalment el president decidí prescindir de l’entrenador.

Des d’aleshores, ni Lliga ni Copa, res de res. La final de València del 2009 com a gran il·lusió: la nit de la gran xiulada bascocatalana al rei i a l’himne espanyol, el gol de Toquero (ari, ari, ari… Toquero lehendakari), el golàs estratosfèric del Touré… i fins i tot van marcar el Bojan i el Xavi.

Aquests últims anys, els aficionats del Bilbao han viscut massa derrotes. Massa patiments. Tants, que alguns s’han plantejat si no seria millor deixar enrere la sagrada llei: la que singularitza l’Athletic. No ho sé segur (hauria de fer una estada llarga a Bilbao per poder-ho palpar), però diria que la majoria de lleons ho tenen clar: així ho hem trobat i així ho deixarem. A les verdes i a les madures. L’Athletic és així. L’Athletic és això. I ja ens va bé, perquè l’hem après a estimar tal com és. Vindran temps millors.

Sergi

Advertisements

13 comentaris to “Quan els lleons mossegaven”

  1. Bravo! En 31 paràgrafs has estat incapaç d’explicar d’on ve lo de “lleons” i lo de la “catedral”.

  2. Pax, allò que pot fer el lector, deixa que ho faci el lector. I no ho dic jo: ho va escriure el Ludwig Wittgenstein. No tenia gaire gol l’home: era filòsof.

    El que sí barraquejava bastant sovint era el Manu Sarabia, el crack de l’Athletic dels vuitanta. Ara és un molt bon garlaire futboleru del canal+. La seva família no és basca: els seus pares eren andalusos de Jaén. El seu germà va fer les proves per entrar a l’Athletic. Diuen que el van descartar quan van saber que no era fill d’Euskal Herria. Veient-lo trist, el seu germanet Manuel va intentar consolar-lo dient-li “no pateixis, jo jugaré a l’Athletic en nom teu i meu. A mi no em podran dir que no: jo he nascut a Gallarta (Abanto-Zierbena, Biscaia)”.

  3. Granja,

    Tant intranscendent és l’anada de la Supercopa Nordafricana que ja no fem porra?

  4. El bloc està ajustat (per no dir tancat) per vacances.
    Hem deixat algun llum obert perquè no entri a robar algun fill de puta, això sí.

  5. Buscant coses de la història de l’Athletic, vaig topar amb la quiniela. Jo em pensava que se l’havia inventat el Pere Pau Esclatasangs (amb l’ajuda de l’Estranya) al capítol del fotball, però no: la quiniela va néixer el 1946. Era molt diferent de l’actual: només entraven en joc 7 partits, però es tractava d’endevinar el resultat exacte de cadascun d’ells. Dos anys després, el 1948, la quiniela adoptà el genial mètode (1X2) creat pel millor hostaler de les recòndites valls de Santa Gueraula. Dues dècades més tard, concretament el 1967, el mateix Generalísimo féu ple al 12 en una quiniela on només hi havia partits de Segona i del Calcio. Dos anys abans, un equip dels Països Berguedans va treure el cap a la quiniela. Era un partit de Tercera Divisió: Gironella-Lérida.

  6. Avui fa 35 anys, l’Espanya de Franco afusellà a cinc persones: 3 eren del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota) i dues formaven part d’ETA. Un dels dos integrants d’ETA assassinats era Juan/Jon Paredes Manot “Txiki”, un noi de 21 anys nascut a Extremadura. El mataren a tocar de Cerdanyola del Vallès. Digué adéu a la vida cantant l’Eusko Gudariak i cridant “Gora Euskadi askatuta. Aberria ala hil!” (… Pàtria o mort!). El Che inspirà l’epitafi de la seva tomba: “Mañana, cuando yo muera, no me vengáis a llorar. Nunca estaré bajo tierra, soy viento de libertad”.

    L’endemà, a Granada, els jugadors de l’Athletic sortiren al camp amb braçalets negres. Per evitar represàlies, el club digué que eren en honor d’un exjugador que havia mort just feia un any. A Santander, dos jugadors del Racing també es col·locaren braçalet en senyal de dol. Un era basc (Aitor Aguirre) i l’altre valencià. L’afició local respongué a l’iniciativa dels seus dos homes xiulant-los. Al descans, la Policia els obligà a treure’s el braçalet.

  7. No sembla que Cantàbria hagi desenvolupat gaire la seva cultura democràtica, amb aquell individu que tenen de president. El tal Revilla ha demostrat sovint un gran respecte per la nació catalana.

  8. Ahir, a Anoeta, els jugadors de la Reial i de l’Athletic sortiren al camp agermanats per una ikurriña bastant vellota: la mateixa que van fer servir, el 5 de desembre de 1976, a Atotxa, altres jugadors dels dos grans equips bascos en un derbi de començaments de Transició. Aquell dia de fa 34 anys, els abanderats foren Kortabarria i Iribar. L’àrbit ho apuntà a l’acta del partit. Li semblà un fet gravíssim: el patriotisme dels jugadors féu vibrar i plorar d’emoció al públic. Només feia un any de la mort de Franco i aquella colla de bascos volien deixar clar que Atotxa no era Espanya.

  9. No ens flipem, que encara queda molta feina per fer: per poder aspirar a merèixer el títol de millor equip de la història, necessitem 3 o 4 Champions i 3 lligues consecutives més, tornar al Madrid aquell 11-1 que ens va clavar el 1943 i, sobretot, deixar de ser l’equip que ha rebut la pitjor golejada de la història de la Lliga: el 8 de febrer de l’any 1931, el Barça va fer el ridícul a la Catedral: 12-1. Cap més equip ha aconseguit fer tanta pena en un partit de Primera. Messi, potser que ets vagis posant les piles: aquell dia de febrer del 31, un tal Bata ens va fer 7 gols. Et veus capaç de fer tantes barraques en només 90 minuts?

  10. Ahir, al camp del Saragossa, l’Athletic va trair la seva identitat i la seva història jugant sense cap biscaí sobre el terreny de joc. Diuen que fins ara no havia passat mai. Qui ho controla això?
    http://www.marca.com/2011/03/02/futbol/equipos/athletic/1299089122.html

  11. El gener de 1957, el Manchester United visità Bilbao. Quarts de final de la copa d’Europa. Nevava. Al descans, 3 a 0. Al final, 5 a 3. El millor partit de la història de la Catedral, diuen.
    http://www.marca.com/2012/03/06/futbol/equipos/athletic/1331027185.html

  12. El 1977, l’Athletic va arribar a la final de la UEFA després d’eliminar al Milan i al Barça. L’últim rival fou la Juve. A Torí, 1 a 0. A la Catedral, 2 a 1. L’entrenador era Koldo Aguirre.
    http://www.as.com/futbol/articulo/athletic-parece-mucho-77/20120425dasdaiftb_20/Tes

  13. A ca l’Athletic estan tristos i enfadats perquè se’ls desmunta l’equip de Champions que podrien tenir. Per què marxen el Llorente i el Javi Martínez? Relaño respon. En plan més embaucador, jo hi afegiria que estan fins els collons del Bielsa i que si fossin de Bilbao o d’algun poblet biscaí, es quedarien.
    http://www.as.com/opinion/articulo/javi-martinez-llorente-athletic/20120818dasdaiopi_2/Tes

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s