La pajillera

Una pobra noia abandonada pel seu marit demana consell a una veïna. Són dies de postguerra. Molta misèria. Som al barri Xino:

– “I ara què faig, senyora Loreto? Jo, que no sé fer res.

– Què feies al poble?

– Treballava al camp, ves. Com tothom.

– I què tal ets al llit?

– Amb el meu Lázaro sempre deixava fer. Fer-ho amb el Lázaro era d’allò més avorrit.

– I no li feies res d’especial al teu home?

– Ell deia que les manueles les feia força bé.

– Doncs ja ho has trobat, noia. Apunta’t a fer de pajillera en algun cine.

Aquell mateix dia, la Murciana –a la Dolores li deien així perquè el seu exmarit era murcià- es va dirigir cap al cine Monumental. De seguida va plantejar al porter del cinema la seva intenció professional. Hi ha alguna plaça lliure?, va preguntar la Murciana. El porter es va gratar el cap amb parsimònia mentre intentava pensar.

-Veuràs noia, no és que aquí hi hagi una plantilla molt gran de pajilleres. Generalment n’actuen quatre: dues a general i dues més a preferència.

– I les de preferència deuen cobrar un preu més alt, no?

– Doncs què vols que et digui, no necessàriament. Sí que és veritat que, a preferència, la Tetes cobra més, però em sembla que el sobrepreu que exigeix és perquè també la mama.

Ai, a mi no m’agrada mamar-la! Al meu marit l’hi vaig fer una sola vegada, i vaig dir que mai més.

– Bé, en realitat, que jo sàpiga, l’única que la mama, al Monumental, és la Tetes. Les altres tres només la pelen. Però, ara que hi caic, potser sí que podràs treballar al nostre cine. A general hi havia la Rita, que ara és a l’hospital.

– Va agafar una merda?

– No, no! La van operar d’urgències, de la pendis. I pel que diu una de les seves amigues, la Rita no torna.

D’aquesta manera, una tarda de primavera, la Murciana va començar a la seva nova feina. Començar a la primavera era una bona cosa: la temperatura del cinema era agradable, i, com li deien les seves companyes, ara s’hi estava bé asseguda fent la feina, que quan vingués l’hivern ja s’ho trobaria. Hauria de treballar amb abric i bufanda, que a l’hivern, al Monumental, que era el cine més gran de Barcelona, hi feia un fred de l’hòstia.

A la Murciana li agradava molt el cinema, però no s’hi veia gaire. Un dia, la seva amiga de preferència li va proposar canviar de localitat un dia a la setmana, a fi que la Murciana pogués veure les pel·lis. Aquell canvi va ser una gran cosa per a la dona. Els tips de riure i de plorar que es va fer, mentre feia anar la seva mà esquerra (la Murciana era esquerrana) amunt i avall. A la Dolores, les pel·lis que li agradaven més eren les dramàtiques: la dona, en aquests casos, plorava a raig i es desconcentrava fins al punt que algun client li havia de cridar l’atenció: eh, Murciana, hòstia, que perds el ritme!

La Murciana treballava al Monumental des de mitja tarda fins a l’hora de plegar, cap a la una de la matinada. No és que guanyés gran cosa, però a ella, vivint sola i sense vicis cars, li era suficient. Els dilluns que s’agafava festa (els dilluns hi havia poca clientela) anava a d’altres cinemes a gaudir de l’espectacle sense haver de fer dues coses alhora. A vegades se li acostava algun client i li preguntava si… Però la dona, amb un somriure, feia que no, que allà hi anava de parroquiana.

Un dia, un paio ja grandot li va dir: fa poc, vaig tenir una conversa amb el meu germà sobre pajilleres. Ell deia que les millors eren les del cine Padró i jo que les del Monumental. Tu què n’opines, Murciana? La Dolores va arronsar les espatlles, tot fent un somriure una mica trist, i va respondre: les palles solament es fan d’una certa manera. Les que en fem, doncs, miri, fem el que podem per quedar bé.

La vida de la Murciana va canviar un diumenge al matí. Una veïna, una noia soltera que tenia un fill d’uns cinc anys, li va demanar si li podia deixar el nen fins al vespre. La Murciana va dir que d’acord. Fins i tot va fer-li una certa il·lusió. Després de dinar van anar a fer un volt per Montjuïc. Quan tornaven cap a casa, a la Murciana li va venir al cap una pel·lícula espanyola que l’havia fet plorar molt: anava d’una dona que es troba una criatura abandonada i decideix quedar-se-la.

Mira que si la mare del nen no es presentés… pensava la Murciana mentre baixava amb el nen agafat de la mà. I així mateix va ser: la mare del nen es va fondre. Al barri no la van tornar a veure mai més. I la Dolores es va convertir en mare. Al cap de poc temps, un dia, de sobte, un pensament la va sobresaltar: quan el nen sigui gran, què pensarà de la seva nova mare, que es guanya la vida fent palles al cine Monumental?

Un dia que parlava amb la mestressa del bar de prop de casa, aquesta li va preguntar si coneixia alguna noia que pogués fer de dona per a tot: servir, fregar, fer els vidres… al bar. A la Murciana li va fer un salt el cor. I, amb un mig somriure una mica trist, va dir a la mestressa:

– Senyora Fina, a mi m’agradaria fer aquesta feina, però no la vull enganyar sobre el que faig actualment. Potser ja ho sap: faig de pajillera al Monumental.

– Cap problema, Murciana. En aquest món de mones, la gent, i sobretot les dones, hem de fer tots els papers de l’auca. Sempre he cregut que ets una bona noia. Demà pots començar”.

I d’aquesta manera, la Dolores, la Murciana, va deixar de ser pajillera. Això no és cap conte. Va anar així. I ho va deixar escrit el Sebastià Sorribas, el pare del Zoo d’en Pitus, al seu llibre Barri Xino.

2 comentaris to “La pajillera”

  1. Una ex-treballadora social del barri xino, me n’ ha explicat unes quantes històries.
    Tot i que s’ han extingit, les pajilleres encara són recordades. Sobretot pels seus braçalets.
    Es veu que aquests braçalets eren fàcilment identificables, tan si els veies com si no. Encara que fos fosc, quan entraves al cine i els senties dringar, sabies on t’ havies de situar. Tot depenia de com vulguessis passar el temps…

  2. Aquesta conversa deu haver estat impagable de presenciar. La senyora en qüestió devia tenir una edat, m’imagino. Vaia crack!

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s