Massa jove per fer-me gran

Ni Arsenal-Liverpool ni Chelsea-Tottenham ni United-City. Aquesta temporada, el gran partit de la Premier serà l’Stoke-Blackpool. Sí, no m’equivoco: aquests dos equipassos juguen a la màxima categoria del futbol anglès. Feia molt temps que no hi coincidien, però aquest any hi són. Els cracks de l’Stoke City són el Pennant, el nostre Gudjohnsen (tan ben caracteritzat pel Piki al darrer Carnestoltes) i l’irlandès Rory Delap, un tiu a qui posen de titular perquè –a l’estil Aleix Canudas- converteix els saques de banda en les jugades de més perill que sap elaborar el seu equip. Les estrelles del Blackpool són… No ho sé. Pregunteu-ho al Maldini: he mirat el seu onze titular i no en conec cap.

A part de ser dos dels equips més modestos de la Premier, Stoke i Blackpool tenen una altra cosa en comú. Un dels grans. Un home estrany: abstemi i vegetarià quan no n’era ningú. El primer futbolista que va rebre el títol de Sir. El primer Pilota d’Or de la història. Començà a guanyar diners com a futbolista a principis dels anys trenta i no es retirà fins el 1965, quan ja tenia 50 anys. El seu nom era Stanley Matthews, deien que era el mag del regat –xupon!- i durant la seva llarguíssima vida futbolística només defensà els colors de dos equips: l’Stoke i el Blackpool.

Aquest fill de boxejador debutà amb l’equip de la seva ciutat, Stoke-on-Trent, a la temporada 1931-1932. Tenia 17 anys. Aleshores, l’Stoke jugava a Segona. A la temporada següent, pujaren a Primera. Des d’aleshores, aquest històric equip –fou fundat el 1863– no ha guanyat pràcticament res. A destacar, la Carling Cup –en aquell moment la competició tenia un altre nom- del 1972.

El 1934, el Matthews disputà el seu primer partit amb la selecció anglesa. No tenia ni vint anys. Aquell estiu, Itàlia havia guanyat el seu Mundial. Anglaterra no hi participà: tenien clar que eren els millors del món i no els feia falta demostrar-ho en partidets i torneigs sense importància ni prestigi. El Mussolini no ho veia així. Abans del Mundial, Itàlia i Anglaterra s’enfrontaren a Roma. Empataren 1 a 1. Il Duce no en tenia prou amb el Mundial i amb la honrosa no derrota contra els pares del futbol: volia desembarcar a Anglaterra i vèncer a aquells cabrons a casa seva. Per acabar de motivar a l’azzurra, va prometre als jugadors que regalaria un Alfa Romeo a cadascun si tornaven vencedors. La selecció anglesa acceptà el desafiament.

El partit es disputà a Highbury el 15 de novembre. A l’onze titular anglès hi havia set jugadors de l’Arsenal –el millor equip britànic del moment- i el joveníssim Matthews, que jugava d’extrem dret. Al minut deu, tot i haver fallat un penal, els Pross guanyaven 3 a 0. A més, Itàlia jugava amb deu: per evitar patir la seva malvada i temuda violència, els jugadors anglesos decidiren anticipar-se a l’enemic trencant el peu al més granberru dels italians: el Luisito Monti. A partir d’aquell moment el partit es convertí en un espectacular ball de bastons. La batalla de Highbury. Diversos jugadors tornaren a casa amb la seva respectiva fractura. Els italians es quedaren sense cotxe, però sortiren orgullosos del camp: van perdre 3 a 2, però van repartir més que els locals. Van deixar clar que eren més homes i que els tenien més ben posats. Els anglesos quedaren tan escandalitzats amb la proposta futbolística dels campions del món que anunciaren que no jugarien mai més contra un equip del continent.

El 1938, quan ja portava anys demostrant la seva qualitat, l’Stanley parlà amb els directius de l’Stoke: vull marxar. Vull guanyar títols. El poble no ho acceptà. Quan els aficionats s’assabentaren del seu més que possible traspàs a un dels grans del futbol anglès, s’organitzà una concentració on assistí algun miler de persones. Aquest tipus d’aplecs no acostumen a servir mai per a res, però en aquest cas sí: el jugador franquícia de l’Stoke hagué d’esperar que comencés i acabés la Segona Guerra Mundial –formà part de la RAF: l’aviació anglesa- per poder canviar de samarreta: el 1947, ja tenia 32 anys, el Blackpool pagà 11.500 lliures per ell. Una cosa mai vista. No foren pas pocs els que afirmaren, convençuts, que eren massa diners per un veterà, però l’extrem respongué amb contundència. Tanta que, a final de temporada, fou reconegut com el millor jugador de l’any.

Amb el Blackpool guanyà el seu únic títol: la Cup del 53. Tenia 38 anys, però la seva actuació fou tan decisiva que, encara avui, a Anglaterra, aquell partit és recordat com la final del Matthews: el Bolton guanyava 3 a 1, però l’incansable veteranu liderà la remuntada del seu equip, que acabà imposant-se 4 a 3. Els vells aficionats del Blackpool no han oblidat aquest partit: fou el gran dia de la història del club. Igual que els de l’Stoke, no necessiten un museu per guardar els trofeus que han anat guanyant al llarg de la seva centenària història: amb una modesta vitrina en tenen prou.

El 1956 es disputà la primera Copa d’Europa. Aquell mateix any, la revista France Football creà la Pilota d’Or, un premi per designar el millor jugador europeu de l’any. Com que el Madrid fou el primer campió d’Europa, semblava que un dels seus jugadors seria el primer guardonat, però no: l’elegit fou un anglès de 41 anys! Així ho decidiren els corresponsals de la revista francesa escampats arreu d’Europa: 47 punts pel Matthews, 44 pel Di Stéfano, 33 pel francès Kopa i 32 pel Panxo Puskás. Fou un premi a la seva trajectòria: feia més de vint anys que era titular en una de les seleccions més potents del món i, aquell mateix any, tot el món futboleru havia quedat impressionat en veure com aquell extrem quarenton feia anar de corcoll a la selecció brasilera: Anglaterra guanyà 4-2 i en tots els gols hi participà l’Stanley. Un any després, el 1957, quan en feia vint-i-cinc del seu debut amb l’Stoke, jugà el seu últim partit amb la selecció anglesa. Era el pas previ a la retirada? Encara no.

El 1961 es vestí per última vegada amb la samarreta del Blackpool. Tenia 46 anys i decidí tornar a casa: a l’Stoke, que jugava a Segona. Alguns digueren que aquella obsessió per anar endarrerint l’inevitable començava a ser patètica, i que aquella segona etapa a l’Stoke duraria quatre dies, però els embaucadors es tornaren a equivocar. Gallina vella fa bon caldo. Amb la vellota, ja bastant calba, l’Stoke City tornà a Primera i, oju al datu, el 1963, el senyor Matusalem tornà a ser designat millor jugador de l’any del futbol anglès. Tenia 48 anys!

Al final, però, tot s’acaba. La carrera futbolística de l’Stanley Matthews també: el 8 de febrer de l’any 1965, als 50 anys, digué adéu al futbol. Fou un Stoke 3 – Fulham 1. Al camp hi havia 25.000 persones. A fora, perquè no hi cabien, 40.000 més. Pocs mesos més tard, el 28 abril, s’organitzà un partit d’homenatge a l’avi Stanley: l’Stoke s’enfrontà a una selecció mundial. Cinc anys després, el 1970, el Matthews encara jugà dos partits més: era l’entrenador de l’Hibernians (de Malta) i decidí que el seu equip necessitava un extrem com ell.

Com sol passar, no tota la seva trajectòria futbolística fou una interminable avinguda de flors i violes. També va patir derrotes, fracassos i frustracions. I no va guanyar gaire res. Potser això el fa més llegendari: tants anys jugant i cap lliga, cap copa d’Europa i cap Mundial. Només una Cup i una piloteta d’Or. I pocs gols: 71 en 701 partits de lliga.

I uns quants mals dies amb la selecció: l’any 1950, Anglaterra es dignà a aparèixer per primera vegada en un Mundial. Tenien clar que anaven a Brasil a recollir la copa i a fer callar aquells que discutien allò que els semblava evident: jugant a futbol, som els millors. Van fer el ridícul: un gol d’un aviador haitià-belga-americà els condemnà a perdre contra EUA (van quedar 0-1 i a Londres van entendre que els seus havien guanyat 10-1) i, per culpa seva i del gat de Maracanà (el Ramallets, que aquell dia no va tragar), una merda de gol (el del Zarra) esdevingué llegenda: l’Espanya de Franco presumí temps i temps d’aquella victòria contra la totpoderosa Anglaterra. L’Stanley fou present en els dos partits. També va viure en directe el doble rapapolvu (3-6 i 7-1) que els clavà, entre la tardor de l’any 1953 i la primavera següent, l’Equip d’Or. Poc després, l’Stanley va veure passar l’última oportunitat de conduir la pàtria a guanyar el Mundial: a Suïssa 1954, l’Uruguai d’Obdulio Varela el Negro Jefe (un altre veteranu) eliminà a Anglaterra a quarts de final (4-2).

Abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial, en un partit amb la selecció, va viure un altre tipus d’humiliació. Era el 1938 i estava a punt de començar un partit molt atractiu: Alemanya-Anglaterra. Com era costum en aquells dies de nazisme, abans de començar a perseguir la pilota, els jugadors alemanys allargaren el seu braç dret per saludar a l’estil feixista. No foren els únics: els anglesos també alçaren el seu. Hitler feia por i ningú el volia fer enfadar. Es tractava d’aguantar, deixar fer i quedar bé per evitar una nova gran guerra. Un any després, la Wehrmacht iniciava la invasió de Polònia i… ja hi vam ser. Acabada la guerra, l’extrem sense gol va viure de prop una altra tragèdia: el 9 de març de l’any 1946, el Bolton i l’Stoke s’enfrontaven en un partit de la Cup. Al camp hi havia 85.000 persones tot i que n’hi cabien 60.000. La cosa es descontrolà i 33 persones moriren asfixiades.

Però no acabem així, que el Matthews no s’ho mereix. Va morir el 2000, però a Anglaterra tothom el recorda. És un model de virtuts: no l’expulsaren mai i anava tan sobrat que, en ple partit, com el Kiku dels bons temps, es desenfundava la pinta per recol·locar-se la closca.

Si hem d’anar a veure un partit de la Premier, tinc el dia: el dissabte 11 de desembre potser deixarem lliure la pista central d’Avià. A les tres del migdia, hora berguedana, hi haurà partidàs: al Britannia Stadium, on reposen les cendres del mag, Stoke City-Blackpool. Quedem que ens truquem.

Sergi

Advertisements

14 comentaris to “Massa jove per fer-me gran”

  1. Si vol guanyar la Pilota d’Or, haurà de tenir paciència. És massa jove encara. L’Stanley Matthews va rebre el trofeiu més desitjat als 41 anys. El Litmanen només en té 39. Sembla que faci deu anys que està retirat, però encara es passeja amb el 10, fent de mijaputa, pels terrenys de joc de la bella i freda Finlàndia: http://www.elmundodeportivo.es/gen/20100908/53999225175/noticia/litmanen-el-finlandes-incombustible.html

  2. Gran història i ben narrada.

  3. Té 51 anys, ho ha guanyat tot i encara no en té prou. És la Jeannie Longo, la Merckx francesa. L’altre dia, a la prova contrarellotge del Mundial de ciclisme, va quedar cinquena.

  4. A principis dels noranta ja les hi fotia, ha guanyat unes quantes clàssiques, l’any passat el van trincar, però encara no en té prou. De cara a la primavera, quan se li acabi la sanció, vol tornar a la carretera. Es diu Davide Rebellin i a l’estiu farà 40 anys.

  5. Us diran que aquesta jornada de la Premier promet molt (Manchester-Arsenal, Tottenham-Chelsea o, fins i tot, Newcastle-Liverpool), però cap diari embaucador destacarà el gran partit del dia. El memorial Stanley Matthews: Stoke-Blackpool. Els dos únics equips on jugà el primer Pilota d’Or de la història. Un home que va haver de fer alguna cosa més que una merda de gol en una simple final de Mundial per guanyar aquest premi: va haver de pujar i baixar contínuament la banda fins als 41 anys per poder obtenir el guardó.

    • 11 de desembre de 2010: Stoke 0 – Blackpool 1.
      Ben vist, Sergi.

      • Els de Fiebre Maldini -els més sonats dels futbolerus tarats- llegeixen aquest blog. No ho diuen, però ens visiten. Ahir van parlar d’això: del Memorial Stanley Matthews d’aquest cap de setmana passat. Van fer un resum del partidàs i un reportatge del Mag del recate. Quina decepció el Maldini: comentant el tema, va demanar de què jugava el primer Pilota d’Or a un dels seus col·laboradors que està pitjor que ell.

  6. Tots drets: el 8 de febrer -vaig tard!- de l’any 1965, sir Stanley Matthews jugà el seu últim partit com a futbolista professional. Fou un Stoke 3 – Fulham 1. La gràcia del tema és que el senyor tenia 50 anys. Només dos anys abans, fou elegit millor jugador de la temporada a Anglaterra: ell liderà l’ascens de l’Stoke a Primera. De jove, als 41 anys, obtingué la Pilota d’Or. Ell fou el primer Pilota d’Or. El jurat decidí que el mag del regat -un home que només defensà els grisos colors de l’Stoke i el Blackpool- era millor que el Di Stéfano, el Panxo Puskas i tots els altres cracks del Madrid que aquell any, el 1956, aconseguí la primera copa d’Europa de la història.

  7. L’altre dia van dir que el Lehmann, 41 anys, potser torna a fitxar per l’Arsenal. Avui he llegit que el Power Electronics València (el Pamesa, collons) es reforça amb el Middleton, un senyor de 44 anys que ara en fa vint va arribar a l’ACB per jugar amb el Valvi Girona.

  8. Quan el Nick Hornby va escriure Fever Pitch (Fiebre en las gradas), la Premier League ni existia. La primera Premier es disputà la temporada 1992-1993. El llibre fou publicat uns mesos abans. Parlant de les estrelles del moment, l’autor fa referència a un tal Ryan Giggs. Camí de guanyar la seva 12a Premier i d’arribar a la final de la Champions per quarta vegada, el gal·lès del United segueix sent un jugador magnífic. Enviem el Villa a Manchester i ens quedem el Ryan perquè converteixi el Jefri en el nostre millor home?

  9. Vaig néixer el mateix dia que el Caníbal. L’única diferència entre tu i jo és que, a la meva edat, tu ja havies guanyat 5 tours, 5 giros, una Vuelta i 3.000 clàssiques. Eren altres temps. El meu referent és un altre: Giovanni Gerbi, il diavolo rosso. Vestit de marmei com nosaltres, guanyà el primer Giro de Llombardia de la història (el 1905), s’imposà en curses que ja no existeixen (la Roma-Nàpols-Roma), participà en el primer Giro (1909) i aguantà 7 etapes del Giro del 32 quan ja era un ciclista 4.7.

  10. El becari d’estiu de l’Sport va punts per ser un futur gran embaucador inventant-se la següent notícia.
    El Santos vol reforçar-se de cara al mundialet amb una jove promesa de 71 anys.
    http://www.sport.es/es/noticias/resto-del-mundo/20110803/santos-quiere-que-pele-juegue-mundial-clubes/1105068.shtml

  11. El Sergi és el negre del Relaño: http://bit.ly/12SHvir

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s