Fa 2.500 anys, un senyor que es deia Filípides va anar de Maraton a Atenes per cridar victòria: els guerrers atenencs havien vençut als perses. No sé si és que la nit abans no havia fet gaire bondat o és que no estava gaire en forma, però el fet és que, un cop explicada la bona nova, l’informador va caure desplomat. No es va aixecar mai més. Quin estafador el grec dels collons: per poder dir que has fet una marató has de córrer 42 km i, segons sembla, ell no en va fer pas tants.
Diuen que s’ha d’estar molt fort, o s’ha de saber patir força, per acabar una marató. No n’hi ha per tant: si vas una mica per feina, amb un parell d’horetes has fet. La marató dura és la nostra: són dotze hores a tope. És la Marató en record i homenatge al Pep Isanta: per sisè any consecutiu, el millor dissabte del mes de setembre.
Per començar, la cursa. Vaig sortir de casa amb una idea clara: si no hi ha cap sorpresa, guanyaré. En arribar a Santa Eulàlia i veure els participants vaig haver d’acceptar que… potser no. Quan ja estàvem preparats per sortir, va aparèixer una barreja de Wayne Rooney i Jan Ullrich vestit de blaugrana laportista. El sagal també volia venir a donar el volt en companyia cap a mas d’en Bosch. El senyor de l’organització va apuntar el seu nom i li va demanar l’edat. La resposta fou unànime: quaranta!
Efectivament, vaig fracassar: fora del podi. Medalla de fusta. Només em va quedar la petita satisfacció de poder guanyar les dues categories de mínims: primer dels calbus i primer de les dones.
Acabada la cursa començava la festa: un partit rere l’altre. Aquest any, els jovenets dels 3 de 4 Avià vam prendre la sàvia decisió de participar a tot. Què ho fa? Teníem l’experiència d’anys anteriors i no volíem tornar a caure en el mateix error. Canviar per millorar: si tens massa estones lliures entre partit i partit, acabes perdent el senderi mirant i remirant les princeses dels Països Berguedans. Per això, vam canviar d’estratègia: que ens mirin elles. Si juguem a tot, algun cop ens veuran. Lo important és que parlin de nosaltres. Ni que sigui per dir pobre noi, cada dia està més calbu o bé oita aquests, es pensen que encara són joves i ja tenen 30 anys: carden una pena…
Malgrat jugar a tot, també vam saber trobar temps per fer de jurat de la més important de les competicions: deliberar a qui donar l’MVP (Most Valuable Princesa) de la Marató. El consens era difícil. Un deia aquella i l’altre exigia que el trofeiu fos per la que abans anava amb el… Total: cap pubilla va pujar al podi vestida de princesa. El jurat no es va acabar de decidir. No és que optés per declarar desert el premi. El contrari: haberlas haylas. Moltes. Que cadascú triï la seva.
No ens perdem: tornem als esports amb pilota. A les primeres hores de competició l’estrella fou el nostre estimat Ricard. El Piki. Quin home. Sobri a la pista de vòlei, eficaç penetrant a cistella i brillant de cara a porteria: a mig matí va fer dues barraques que el convertiren en ferm candidat a rebre el títol de menys garrulu del dia. A la tarda, però, van començar a sortir-li aquells morats seus i el nanu va quedar molt afeblit: el Piki no puede, el Piki no puede…
La nostra actuació al bàsquet va ser la gran sorpresa de la jornada. Dies abans no teníem clar si apuntar-nos hi o no: ningú es veia capaç de garantir almenys un punt en tot el torneig. A última hora la secretaria tècnica dels 3 de 4 aconseguí lligar el fitxatge del Kevin Durant dels Països Berguedans. A partir d’aquell moment, totes les jugades que havíem preparat van quedar reduïdes a una: res de pilotes al calbu. Que se la piqui el Francesc. A la tarda, sense el fenòmenu, semblava que arribaria el moment de fer el ridícul i dir adéu, però no va anar així: la nostra parella de gladiadors de la pintura ens van conduir fins a la final. Ningú va poder aturar la classe i el saber fer de Fran Van Parce i Aleix Bodiroga. La meva aportació també va ser molt destacable: fent gala d’una gran varietat de recursos tècnics –mecànica de tir apresa sacant de banda al camp del Sant Vicenç de Castellet, safates que no tocaven ni taulell i perfectes internades finalitzades en bombes de debò-, no vaig saber fer cap punt en tot el torneig.
Al començament de la final va aparèixer l’aprofitat del Francesc: havíem fet tota la feina bruta i ell es volia quedar la glòria. Teníem clar que ja no el necessitàvem. O potser sí. Quan aquells nens van començar a clavar un triple rere l’altre, vam sol·licitar el comodí Cesc. No ho va fer malament del tot: tres triples i títol al sarró.
Acabades les final dels esports minoritaris van començar els quarts de final de l’esport rei. Ara, ara: el nivell de pressió augmentava per moments. Ens havíem autoimposat tornar a guanyar. Reconfirmar que som els reis del torneig de futbol sala de la Marató Esportiva. Vam guanyar el primer any –amb el Kiku, guarnit amb la samarreta de l’Urruti, fent de porter- i també tots els altres menys un.
Com que la Marató és molt llarga, tothom té el seu moment: durant el dia el Torra no va venir gaire, però a les semis i a la final del futbol va demostrar que el killer dels Marmeis no fa mai nosa. I que l’instint golejador costa de perdre: quatre barraques en dos partits i alegria. Fins i tot el Rafi estava content: vam guanyar el torneig sense encaixar cap gol.
I com va anar el vòlei? No es pot tenir tot. O sí. Els 3 de 4 ens vam menjar l’entrepà de dinar ja eliminats, però un dels nostres –el Ferran, el Gerard Piqué del bar- va aconseguir el triplet perquè va jugar la competició del vòlei amb un equip que es pensen que en saben.
Malgrat la pluja, la Marató Esportiva d’ahir va tornar a ser una magnífica jornada d’esport, diversió, ciutadania i no sé què més. Moltes gràcies a l’organització: un any rere l’altre, feu possible un dia collonut. I evidentment, un o mil pensaments pel Pep. Mai l’oblidarem.
Fins l’any que ve. Llarga vida a la Marató!
Sergi
Som macus 