El Mozart del futbol

Als anys setanta, quan tot eren elogis pel futbol total de la Taronja Mecànica, el pare de la criatura, el Rinus Michels –entrenador del millor Ajax i de la millor selecció holandesa de la història i també del Barça del 0 a 5- digué que no n’hi havia per tant: els seus jugadors i ell mateix només s’havien limitat a rebre i acceptar l’herència dels equips més brillants i romàntics de la història del futbol. Els campions sense corona: el Wunderteam i l’Equip d’Or.

Dels màgics magiars ja en vam parlar. Ara toca viatjar a l’Àustria de principis de la dècada dels trenta, on es jugava el millor futbol del moment. Sí, en els anys previs a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, els pares, avis o tiets del Krankl, l’Herzog o el Polster eren el rival a batre. L’equip que feia més por. Eren el Wunderteam. Un d’ells, Matthias Sindelar, l’home de paper, encara avui és considerat el millor jugador de futbol de la història d’Àustria.

Matthias Motz Sindelar va néixer el 1903 en territori txec. Als dos anys, els seus pares se l’emportaren a Viena, capital de l’imperi austrohongarès. Passà infància i joventut en un suburbi ple de txecs i jueus. Quan deixà els estudis començà a fer d’aprenent de manyà, però no tingué gaire temps per fer-se seu l’ofici: als 18 anys debutà a la primera divisió austríaca amb l’Hertha de Viena. Als 21 fou contractat per un dels equips grans del futbol centreeuropeu: el Wiener Amateur SV, més conegut com a Àustria de Viena. El 1926, als 23 anys, Sindelar ja era una estrella: el seu equip féu doblet i ell debutà a la selecció austríaca marcant el gol de la victòria en un partit contra Txecoslovàquia. Pocs mesos més tard, l’hivern del 26 al 27, visità Barcelona: el seu equip jugà dos partits amistosos contra el Barça. En el primer s’imposà (2-3) l’Àustria Viena. En el segon vam guanyar 5 a 0.

En diferents moments va rebre ofertes molt temptadores –l’Arsenal i el Manchester United el volien- per marxar, però ell optà per quedar-se a Viena. En aquells temps, la selecció austríaca era temible i l’Àustria Viena era un equip important a nivell europeu: guanyà la copa Mitropa els anys 1933 i 1936. Durant uns deu anys, des de finals de la dècada dels vint fins el 1939, la Mitropa era la competició internacional de clubs més prestigiosa d’Europa: hi participaven els millors equips txecs, austríacs, hongaresos, iugoslaus, suïssos, romanesos i italians. Se seguí disputant fins el 1992, però amb el naixement de la copa d’Europa va anar perdent cada vegada més rellevància.

L’impulsor d’aquesta precopa d’Europa fou Hugo Meisl, un jueu txec de bona família que, per disgust del seu pare, només tenia ulls, cap, mans i peus pel futbol. Només m’interessa el futbol. El resultat de tantes hores pensant en com ficar la pilota dins la barraca fou la creació de sentències tan solemnes com “la millor defensa és un bon atac” o “prefereixo jugar amb deu que amb deu i un talòs”.

Amb l’ajut de la seva mà dreta, l’anglès Jimmy Hogan, Meisl féu de la selecció austríaca el Wunderteam: l’equip meravella. A la primera meitat de la dècada dels trenta, el millor futbol del món es jugava a Àustria. Aquells anys esplendorosos començaren el 1930, quan Àustria s’enfrontà a la totpoderosa Anglaterra al Prater de Viena –on Espanya guanyà la final de l’Eurocopa 2008- i aconseguí no perdre: 0 a 0. Alguna cosa havia canviat: el 1909, Anglaterra havia guanyat 1 a 11 a Àustria.

A partir d’aquell meritori empat, alegria. El 1931, golejades de prestigi: 5-0 contra Escòcia, 0-6 a Alemanya o 1-8 a casa dels suïssos, amb els cinc magnífics –Zischek, Gschweidl, Sindelar, Schall i Vogl- perforant una i altra vegada la defensa helvètica.

L’any següent, la selecció austríaca aconseguí una altra victòria històrica: 8-2 contra Hongria, amb 4 gols de Schall (27 en 28 partits amb la selecció) i 3 de Sindelar. Amb aquests resultats, Àustria era l’equip del moment. Tot eren elogis. El món futboleru ho tenia clar: eren el Wunderteam. Per això, pel bé de l’espectacle, havien d’enfrontar-se contra la mesura de totes les coses. El gran repte. La prova més difícil: derrotar els anglesos a casa seva.

El 7 de desembre de l’any 1932 fou el dia. Stamford Bridge l’escenari. Era la primera vegada que la selecció austríaca jugava a Anglaterra. Al descans, resultat injust: els visitants hi havien posat el joc i els locals els gols. 2 a 0. A la segona part, festival (4 a 3) amb l’home de paper de protagonista. El Wunderteam deixà molt bones sensacions aquell dia, però calgué esperar fins l’arribada de l’Equip d’Or per veure profanada –el 3 a 6 de l’any 1953: el primer partit del segle- la llegenda de la invencibilitat anglesa.

Àustria es presentà al Mundial del 34 com a gran favorit. No podien desaprofitar l’ocasió. Sense Anglaterra ni Uruguai (van decidir no viatjar a Itàlia), no havien de témer cap rival. Potser una mica a Txecoslovàquia, aleshores –amb jugadors com Planicka, Sobotka i Nejedly- una selecció molt forta.

A vuitens de final, els locals s’imposaren 7-1 a EUA, Espanya eliminà (3-1) a Brasil i Àustria necessità la pròrroga (3-2) per superar França. A quarts destacaren els partits Txecoslovàquia 3 – Suïssa 2 (el fenòmenu dels suïssos era Kielholz, el meu ídol: jugava amb ulleres), Itàlia-Espanya (empataren 1 a 1 a l’anomenada batalla de Florència –el duel futbolístic més violent de la història, fins aquell moment- i en el partit de desempat guanyà l’azzurra 1 a 0), i en el derbi imperial, Àustria vs Hongria, el vencedor (2-1) fou el Wunderteam.

A la primera semifinal, un hat trick de Nejedlý derrotà (3-1) a l’Alemanya nazi. A l’altra saltà la sorpresa: fins aleshores, Itàlia no era reconeguda com a potència futbolística. Es considerava que el futbol anglès i el centreeuropeu tenien bastant més nivell que el calcio. La història va començar a canviar aquell 3 de juny de 1934, en un enfangat San Siro: un solitari gol –i un arbitratge bastant casolà- serví per vèncer els austríacs. En aquell partit, l’estrella del Wunderteam, el Mozart del futbol, no va fer res. L’ogru italià, Luisito Monti (que a l’anterior Mundial havia defensat els colors d’Argentina), anul·là al 10 austríac. Com? Per lo civil o lo criminal? Llegint la premsa del moment, no queda clar.

Al 3r i 4t lloc Alemanya guanyà a la seva germana Àustria 3-2. A la gran final, Mussolini se sortí amb la seva: després de 120 minuts, Itàlia 2 – Txecoslovàquia 1. L’entrenador de l’azzurra era Vittorio Pozzo. Ell mateix conduí Itàlia a guanyar els Jocs Olímpics del 36 i el Mundial del 38. El 1930, quan es disputà el primer Mundial, poca gent podia imaginar que la selecció italiana esdevindria la gran dominadora dels anys trenta.

A la final dels Jocs de Berlín de l’any 1936 –on Alemanya féu el ridícul quedant eliminada per Noruega, amb Hitler, Goering i Goebbels veient el partit en directe- els italians van vèncer als austríacs 2-1. Fou l’última gran competició en la qual participà l’Àustria del Wunderteam. I és que Hitler tenia un pla: ell havia nascut en territori austríac i tenia clar que Alemanya i Àustria eren la mateixa cosa: la seva pàtria. Cap frontera podia separar i dividir el Reich. L’estiu de 1934 es carregà a Engelbert Dollfuss, el canceller austríac. L’any 1938, tres dies abans de la celebració d’una consulta on els austríacs havien de decidir si volien formar part o no de l’Alemanya de Hitler, les tropes del Reich entraren a Àustria. Poc després, amb els nazis ja ben instal·lats a Viena, es féu el referèndum: el vot no era secret, els homes de la SS eren als col·legis per controlar que tothom votés bé, dies abans foren detinguts els austríacs més indesitjables –comunistes, socialdemòcrates, jueus…- i a d’altres sospitosos de tenir males idees se’ls deixà fora del cens electoral. En aquestes condicions, un 99% dels austríacs digueren Sí a la nova pàtria comuna. Sí a ser Ostmark, una província del Reich.

Una de les conseqüències de l’Anschluss (l’annexió d’Àustria al Reich nazi) fou la desaparició del Wunderteam: Hitler volia treure’s de sobre el disgust dels Jocs del 36 guanyant –a França, a casa de l’enemic- el Mundial del 38 i considerà que els jugadors austríacs podien ser un magnífic reforç per a la selecció alemanya.

Abans, però, el Wunderteam disputà el seu últim partit. El dia de dir adéu. Un adéu que havia de ser alegre. Així ho volien els nazis. Res de tristesa i nostàlgia. Mirar endavant amb joia i il·lusió. Unir per ser més forts. A Viena, per simbolitzar l’Anschluss futbolístic, el Wunderteam jugà un partidet contra el seu futur: la selecció del Reich. Havia de ser una gran festa. I perquè tot sortís bé, es comunicà als jugadors locals que no se’ls passés pel cap guanyar. Semblava que ho havien entès: a la primera part Sindelar fallà gols cantats. A la segona, però, el Mozart del futbol –aleshores ja l’anomenaven així- es limità a fer allò que tan bé sabia fer: contribuir a elaborar delicades i precioses barraques. No demanà perdó. No ho celebrà discretament. El contrari. Davant de la llotja plena de nazis, féu ostentació de l’alegria del gol. Poc després, Karl Sesta, amic seu, marcà el segon.

Al desitjat Mundial, les coses no anaren gaire millor per Alemanya. A vuitens, en el partit inaugural, la invencible selecció del Reich empatà a 1 contra la minúscula Suïssa. En el partit de desempat, jugat al parc dels Prínceps de París, el públic francès reaccionà contra els braços enlaire nazis xiulant i celebrant la sorprenent victòria suïssa (4 a 2).

Matthias Sindelar no jugà cap dels dos partits. Renuncià al Mundial de França dient que ja era massa gran –tenia 35 anys- i que els seus dies de glòria ja havien passat. El 23 de gener de l’any 1939, tres dies abans de l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona, Matthias Sindelar fou trobat mort, junt amb la seva nòvia, a casa seva. Encara avui no se sap amb certesa què o qui el matà: suïcidi? Una estufa que no funcionava bé? Assassinat per la Gestapo (deien que era jueu)?

JFK, Olaf Palme, Sindelar, Bottecchia i la inutilitat dels historiadors (o la perversitat de policies, jutges i caps d’estat). Cadàvers atractius, intrigants i morbosos i cap resposta convincent. Molts interrogants i cap explicació convincent que deixi tancat i ben tancat el tema. I que no em vinguin amb allò que lo important són les preguntes. No. Volem respostes. Hi ha una cosa pitjor que ser un garrulu: ser un garrulu i fer veure (o creure’t) que ets el més puta. Això ho dic per tots aquests sociòlegs, politòlegs, historiadors, periodistes, antropòlegs, filòsofs i garlaires varis que proven de dissimular la seva mandra i la seva manca de resultats concrets amb la tramposa excusa que la gràcia del tema són els interrogants.

Insisteixo: volem respostes. El millor esportista austríac del segle XX -segons els seus mateixos compatriotes- va morir als 35 anys en un escenari ple de nazis i no sabem què va passar: simple mala sort, va decidir plegar de viure o fou una víctima més del Tercer Reich?

Sergi

Anuncis

2 comentaris to “El Mozart del futbol”

  1. Un dia d’aquests, a classe començarem a parlar de la Segona Guerra Mundial i de l’Holocaust. Que vinguin. No hauran de treballar gaire: només mirar (La Llista de Schindler o La vida és bella o el tren de la vida) i llegir (Primo Levi, Imre Kertész o tants altres testimonis directes de l’infern).
    http://www.marca.com/2012/02/28/futbol/futbol_internacional/bundesliga/1330427000.html

  2. Des de fa unes quantes setmanes, a cal Marca parlen del poder de la pilota. Són reportatges que barregen futbol, política i història. No dir res del Sindelar hauria sigut gravíssim.
    http://www.marca.com/reportajes/2011/12/el_poder_del_balon/2012/02/28/seccion_01/1330469368.html

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s