Poetes maleïts

Galibier, Angliru, Lieja. O Mortirolo, Andorra, Àvila. Allà van ser feliços. Estacions de pas de la seva llegenda. Encara en parlem, no els hem oblidat, però ja no hi són. 34, 32 i 34. Marco Pantani, Chava Jiménez i Frank Vandenbroucke.

Sovint ens fallaven i coneixien força bé la senyora Excusa Mala Sort, però, veient-los per la tele, volia ser com ells. Els seus triomfs eren els més celebrats. Els seus atacs eren els més espectaculars. L’esperança de viure en directe el seu millor dia no ens deixava aixecar del sofà.

Els seus rivals eren més professionals, més madurs i més assenyats, però teníem clar qui eren els nostres: ells. Els que no van saber suportar el pes de la seva llegenda. Foren els més estimats, foren els ciclistes del poble i foren els primers a marxar.

El 6 de desembre de l’any 2003, José María el Chava Jiménez digué adéu a la vida. Patia una forta depressió. Algú parlà de suïcidi. Altres d’atac de cor sobtat. No hi vull entrar. Dos anys abans, hauria pogut guanyar la Vuelta. La va perdre el dia que se la volia fer seva: l’etapa acabava a la serra d’Aitana (País Valencià) i el seu equip, el Banesto, endurí el ritme per anar masegant els rivals. L’estratègia funcionà… fatal: a les primeres rampes de la pujada final, el Chava digué prou. Els seus propis companys el deixaren sense gas just abans d’arribar al moment decisiu.

El Chava no era un Contador. Tampoc era l’Armstrong: no podia aguantar un ritme infernal al pla i després, com si res, pujar més ràpid que ningú. Ell preferia etapes més tranquil·les. La seva preocupació no era desgastar els rivals als km previs. Era un escalador pur: si arribava fresc a l’últim port, era molt complicat poder-lo seguir. La Vuelta del 98 en fou la millor demostració. Ell volia pensar –i és normal que ho fes: tenia 27 anys- que encara havien de venir dies millors, però no: la de l’any 1998 fou la seva millor Vuelta: quatre etapes i tercer a la classificació general final.

Sense voler cap mal al ciclista del Barraco, a uns quants aficionats espanyols els va saber greu que el seu millor escalador deixés fora del podi de Madrid a un americà que tothom es mirava amb respecte i admiració: acabava de tornar al peloton després de recuperar-se d’un càncer. Sí, el quart d’aquella Vuelta fou Lance Armstrong. El mateix Chava (o Chaba) lamentà que el classicòman de Texas no hagués pogut guanyar cap etapa: s’ho mereix tot, digué un dia d’aquells.

L’any següent, el 1999, el Jiménez aconseguí la seva victòria més recordada, però aquella Vuelta no li deixà un regust del tot bo: ell estrenà l’Angliru –atrapant, a l’últim moment, enmig d’aquella boira que no deixava veure res, al rus Pàvel Tonkov-, però només va poder quedar cinquè –sense guanyar cap més etapa- en aquella Vuelta guanyada per l’Ullrich i en la qual els berguedans vam poder gaudir d’un bonic final d’etapa a tocar de casa: a dalt als Rasos, on arribà primer l’Alex Zülle, aquell simpàtic suïs miop. Aquell dia, després d’accelerar a la terrible rampa final de la duríssima pujada als Rasos (port especial: el Tourmalet català), el Chava va quedar tercer de l’etapa.

El Frank VDB Vandenbroucke també fou protagonista de la Vuelta 99. En aquests últims anys, molts ciclistes han guanyat alguna etapa d’una de les grans voltes. Per ells aquell és un gran dia, però un gran dia que ben aviat queda esborrat de la memòria de la gran majoria dels mortals, fins i tot del disc dur dels aficionats al ciclisme. No sé si és trist, però les coses funcionen més o menys així. Malgrat això, no són pas pocs els que no han oblidat les dues etapetes que el classicòman flamenc s’emportà de la Vuelta del 99. Foren dues grans exhibicions: a Terol i a Àvila. A la ciutat emmurallada, el públic local desitjava veure guanyar el Chava, però es haver de conformar en poder gaudir de les majestuoses –i possiblement bastant dopades- pedalades de l’infant terrible del ciclisme belga.

El VDB fou un noi prodigi: tenint només 19 anys ja s’imposà en una etapa d’una cursa de professionals (el Tour del Mediterrani), als 21 havia aconseguit uns quants triomfs més i el 1998 guanyà la París-Niça, un petit Tour de començaments de primavera. El 19 d’abril de l’any 1999 fou el seu gran dia: ningú va poder evitar que fos el guanyador de la Lieja-Bastogne-Lieja, una de les clàssiques més prestigioses i desitjades. Després de la Vuelta, i quan semblava que havia de consolidar-se com a classicoman de referència, la seva vida i carrera s’estroncaren: sospites de dopatge, sancions, problemes familiars, depressions i la mort. El 12 d’octubre del 2009 morí, a Senegal, aquell ciclista flamenc que un dia de finals d’estiu del 1999 féu tremolar les llambordes i les muralles d’Àvila.

El 1999 fou el primer any de l’Angliru i el millor any del Vandenbroucke. El del Pantani no: tenia el Giro guanyadíssim -4 etapes i el segon classificat molt lluny- i el desqualificaren al penúltim dia: problemes d’hematòcrit, que traduït vol dir possible dopatge. Aquell any, el Chava provà el Giro: volia aprofitar l’habitual perfil muntanyós de la cursa italiana per demostrar que, després del Pirata, el millor escalador del món era ell. No ho aconseguí: a la primera etapa de muntanya quedà segon darrere del Pantani, però més endavant s’enfonsà. Igual que el Marco, el millor escalador –dopat o no- dels últims, com a mínim, vint anys.

Després de la gran decepció de la primavera del 99, el Pantani tornà a treure el cap al Tour del 2000, quan aquell Armstrong que tothom estimava tant el 1998 ja començava a edificar la seva tirania (i a fer-se odiós i pesat per a segons qui) a la Grande Boucle. A la primera etapa de muntanya, amb final a Hautacam, ningú va poder atrapar aquell ciclista semidesconegut que s’havia escapat al començament del dia. Ni el Pantani ni el Chava ni el mateix Armstrong. Aquell dia l’heroi fou el Javier Otxoa, que poc després patiria un terrible accident on morí el seu germà bessó i on ell mateix quedà tocat de per vida.

Després dels Pirineus, el Tour del 2000 féu parada al Ventoux. Al cim del gegant de la Provença, Armstrong i Pantani foren els més forts i l’americà deixà guanyar a l’italià. Al Pantani no li agradà aquella victòria. Ell, el millor pujant, no podia acceptar engrunes ni compassió. Ell estava fet per atacar. Atacar a matar. Atacar per guanyar. Als Alps ho féu així. A la seva manera. A lo Vegeta: jo només volia tornar a ser aquell guerrer fort i valent que era abans… El Chava intentà seguir-lo, però no. El Tour és molt tour i el Pantani encara més.

Després de guanyar a Courchevel, el Pirata pensà en fer-la molt grossa. Més que mai. Reviure els seus millors dies. Camí de Morzine, buscà una nova escapada llegendària. El repte impossible: recuperar 9 minuts a l’Armstrong. O si més no, fer-li passar una mala estona. Ho aconseguí… a mitges: pujant al Joux Plane, l’americà va patir un dels pitjors dies dels seus set tours victoriosos, però l’italià encara ho va passar pitjor.

A partir d’aleshores, i tot i tenir només 30 anys, el Pantani desapareix. No guanya res més. El 14 de febrer del 2004, mirant el partit de Tv3, la tele em va dir que l’havien trobat mort en una habitació d’hotel. Suïcidi o sobredosi? M’és igual. No en vull parlar. Prefereixo recordar les millors històries del Pirata: la seva aparició estel·lar el 1994, Alpe d’Huez 1997, l’aventura de Val Gardena o aquella etapa del Galibier.

Comencem pel començament. L’Indurain es presentà al Giro del 94 amb la idea d’aconseguir el seu tercer triomf consecutiu a la cursa italiana. No va poder ser. Els seus rivals més temuts –Chiappucci, Bugno o Ugrumov- no el superaren, però dos jovenets de 24 anys sí: el rus Berzin i el Marco Pantani. Recordo la gran etapa d’aquell Giro: Stelvio, Mortirolo i pujada final –siempre picando hacia arriba- a Aprica. El monstruós Stelvio (2.757 metres d’altitud i 24 km de pujada amb un pendent mitjà del 7,5%) se’l van agafar amb calma. El Mortirolo no.

Després de guanyar el dia anterior, el jove Pirata decidí atacar de nou: buscava l’etapa, la glòria i la maglia rosa. Sentint-se amenaçat, el Berzin va respondre. El navarrès no: aquell jovent anava massa esverat. Optà per regular, tenir paciència i anar fent. Uns quants km més endavant, semblava que, una vegada més, la sang freda li donaria el triomf: mentre el Berzin patia les males arts de l’hombre del mazo, l’Indurain atrapava el Pantani a la baixada. La feina ja estava feta? No. Aquest cop no. Als km finals de l’etapa, la pàjara envaí el cos del Miguelón, el rus s’anà recuperant i el Pantani arribà sol a la meta. A Milà, 1r Berzin, 2n Pantani i 3r Indurain. Poques setmanes més tard, l’italià confirmà que havia nascut una estrella: també féu podi a París.

L’any 1995 no fou tan bonic: el Pantani va perdre’s bona part de la temporada: l’atropellaren dos cops. Va tenir temps, però, per guanyar les seves dues primeres etapes del Tour -a Alpe d’Huez i a Guzet-Neige- i per obtenir la medalla de bronze (or per l’Olano i plata per l’Indurain) en un mundial molt muntanyós fet a Colòmbia. El segon accident fou tan greu –li quedà la cama tan destrossada que es parlà de retirada definitiva- que el deixà sense bicicleta durant tot l’any 1996.

El 97 no el començà gaire millor: al Giro, un gat negre el va fer caure i va haver d’abandonar. Arribà curt de forma al Tour, però hi anà. Fou l’any de l’Ullrich. En veure’l pujar a Arcalís, semblava que teníem Kàiser del Tour per deu anys, però no: aquell fou l’únic tour guanyat pel Poulidor alemany.

Després de l’entrenament pirinenc, l’escalador italià recuperà, per fi, les millors sensacions i ho demostrà guanyant dues etapes alpines: a Morzine i un altre cop a l’Alpe d’Huez. La seva ascensió a l’anomenada muntanya dels holandesos fou increïble: trigà 37 minuts i 34 segons a pujar els 13,1 km (al 8,2%) de la llegendària muntanya dels 21 revolts. Mai ningú hi ha pujat tan ràpid. És un rècord impressionant: l’any 2004, l’Armstrong guanyà l’etapa de l’Alpe d’Huez amb un temps només un segon més lent, però fou en una cronoescalada de 15,5 km, no en una etapa de 203 km com la del dia que el Pantani pujà volant.

A part de la seva exhibició als Alps, el Pantani aconseguí quedà 3r d’aquell Tour. També estava content el Chava, que acabà vuitè i arribà a casa pensant que en els següents anys podia esdevenir un home Tour. No fou així: mai tingué cap possibilitat de guanyar ni d’acostar-se al podi i tampoc aconseguí cap etapa.

1998 fou el gran any del Pantani. Començà el Giro amb la idea de fer espectacle, guanyar etapes, plantar cara a tothom i buscar alguna remota opció de fer-se seva la maglia rosa. Tot plegat semblava molt complicat. El gran favorit era el Zülle, menys explosiu que ell muntanya amunt, però molt més fiable a la contrarellotge. Però el Pirata se sortí amb la seva: als Dolomites, camí de la Selva di Val Gardena, i en companyia del Guerini –el que, un any després, estigué a punt de veure frustrat el gran dia de la seva vida per culpa del tonto de l’Alpe d’Huez-, féu explotar al Zülle. Però amb això no n’hi havia prou. Dos dies després, en una terrible etapa de gairebé vuit hores, hagué d’anar picant pedra fins al final per poder-se desempallegar del pesat del Tonkov, que havia passat a ser el seu gran rival. Finalment, el Pantani aconseguí guanyar aquell Giro.

Un mes després començà el Tour. L’Ullrich era el gran favorit, però el Pantani pensava que si es trobava bé i atacava, atacava i atacava, pordia tenir alguna opció. Igual que el totpoderós equip Festina, capitanejat pels Virenque, Zülle, Dufaux i Moreau. No van durar gaire. Els expulsaren per dopatge descaradíssim. A la primera etapa de muntanya, amb final a Plateau de Beille, el Pirata deixà clar a l’alemany que hauria de suar força si volia el seu segon Tour.

El dia abans de l’etapa del Galibier, preparant la gran batalla, l’italià buscà aliats. Parlà amb el Chava i li digué: al Telegraphe, ataca. Després ho faré jo. Canya a l’alemany. I així fou: després de passar per la Croix de Fer, el Chava atacà just allà on li havia dit el rei dels escaladors. A falta de 10 km pel coll del Galibier, en un dia fred i plujós, el Pirata inicià la gran ofensiva. Endavant, a tope, i sense mirar endarrere. Ritme infernal. A dalt, acompanyat del Chava, ja li treu gairebé tres minuts a l’Ullrich. A la llarguíssima baixada, on l’espanyol perd de vista l’italià, el Pantani guanya un minut més. A l’última pujada del dia, Deux Alpes (només 8,8 km al 6%), l’Ullrich acaba d’explotar i perd quatre minuts més. El Pantani guanyà aquell Tour. El Tour de l’escàndol Festina. El Tour on allò impossible esdevingué realitat: ni l’Ullrich ni les dues llargues etapes contrarellotge pogueren vèncer al menut escalador italià. Des d’aleshores, cap més ciclista ha fet el gran doblet: guanyar Giro i Tour el mateix any.

Sergi

Anuncis

7 comentaris to “Poetes maleïts”

  1. I amb això més o menys tindríem resumida la història del ciclisme de les grans curses per etapes entre mitjans dels 90 i dels 2000.

    El títol no l’he entès.

    Deixo aquí un link d’un dels moments més televisius del ciclisme dels últims anys: l’hòstia del Beloki i el camp a través del gran Lance. Poseu-hi veu, que és en anglès però s’entén força bé com flipa el locutor:

  2. He d’aprendre italià urgentment: Gianni Mura, un prestigiós i veterà periodista italià amant del calcio i de les bicicletes ha escrit un llibre on parla dels tours que ha viscut en directe: la dictadura merckxista, el ciclista que morí pujant al Ventoux, les desgràcies de l’Ullrich francès o unes quantes batalletes del Pirata.
    http://www.elmundodeportivo.es/gen/20101118/54072557342/noticia/gianni-mura-una-isla-de-sabiduria.html

    • Senyor Nom (requerit), molt bonic el vídeo. I encara més venint de les terres del Chava. L’altre dia vaig passar per Àvila. Vaig trepitjar les llambordes on havien volat el Jiménez i el Vandenbroucke. I sí, vaig pensar en ells: en quan em feien aixecar del sofà, en quan volia ser com ells i en el seu trist final.

  3. Els somnis no es fan mai realitat: volia el trèvol de la Marató (cursa, vòlei, futbol sala i bàsquet) i al final res. El Sastre va guanyar un Tour, però tampoc. La seva il·lusió era una altra: als Pirineus o als Alps, compartir victòria d’etapa, arribant agafats de la mà, amb el seu estimat cunyat: el Chava.
    http://www.marca.com/2011/09/29/ciclismo/1317292589.html

  4. Durant el Tour, sóc un fidel lector del País: m’agrada com garla el Carlos Arribas. L’altre dia va entrevistar el David Millar, l’escocès exdopat de Malta. Els poetes maleïts formen part de la conversa.
    http://deportes.elpais.com/deportes/2012/07/15/actualidad/1342304105_470185.html

  5. El 19 de maig tenim una cita: el Giro passarà pel monstre Télégraphe-Galibier.
    http://www.as.com/ciclismo/articulo/giro-2013-pasara-galibier-homenaje/20120920dasdascic_1/Tes

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s