Sang i foc

Por efecto de la rebelión y conquista de Cataluña, todos sus fueros y privilegios quedan derogados, y no hay más ley, fuero ni privilegio que la voluntad del Rey. Con la negación de los fueros, a los mismos catalanes hará el Rey un gran beneficio en no concedérselos porque les pone en camino de ser buenos y les quita los medios de volver a ser malos.

Paraules filipistes. Encara no havien guanyat, però deixaven clar què pensaven fer en cas de victòria. Era l’any 1713. Barcelona resistia, però pràcticament tot Catalunya ja estava en mans borbòniques. Els catalans sabien què podien perdre en aquella guerra, però també tenien clar quins riscos suposava seguir lluitant: que se pase a cuchillo y se hagan ahorcar a todos los que se defendieren, va ordenar Felip V als seus homes.

Se haze saber a la ciudad de Barcelona que si en todo el día de oy, 29 de juliol de 1713, no abren las puertas a las armas del Rey Nuestro Señor, dando la debida obediencia, no sólo no les valdrá a sus naturales el indulto que la gran benignidad de Su Magd. les tiene concedido, sino que tratándoles como a pertinaces rebeldes, experimentarán todo el rigor militar. Malgrat tots els malgrats –els aliats els havien abandonat, la Catalunya interior ja era borbònica i l’exèrcit ocupant era molt més nombrós i disposava de molts més recursos-, Barcelona optà per resistir. La resolución que ha tomado la ciudad de Barcelona es insolente y insensata, una increíble y loca resolución, comentaren entre ells alguns oficials assetjants.

Mentre el Cap i Casal es defensava com podia, la Catalunya ocupada començava a tastar l’abraçada borbònica: sang, foc i un nou finançament collonut. Els manats per Felip V sabien què esperava d’ells, i de les seves mans de ferro, el jefe: tratando el país como de conquista”.

Escoltem les paraules de fa 300 anys: los destacaments enemichs feyan se cremassen molts llochs, y entre altres Manresa, Cellent, Viladrau, Castelltersol, Arbucias y altres, abrassant-se Catalunya tota.

Muchos de los vecinos de los pueblos, viendo el insoportable peso de la contribución, y los injuriosos ultrajes de las tropas en su execución, dejaron sus casas, abrigándose en los montes. Els ocupants tenien altres problemes. Per exemple, no sabien què fer amb els tarragonins: queda un número demasiado grande para ahorcarlos a todos, aun cuando lo merecen.

Malgrat tanta repressió, no eren pas pocs els catalans que rebien els recaptadors d’impostos i els soldats a crits de via fora, lladres! El gener de 1714, quan ja feia mesos que Barcelona suportava el setge borbònic, esclatà una revolta popular a la Catalunya ocupada. Començà a Sant Martí Sarroca, al Penedès.

Todo el país estaba en conmoción, muchos pueblos habían tomado las armas y otros habían desamparado sus casas, recogiéndose a los montes. Las exorbitantes imposiciones habían reducido el Pays a los más trágicos infortunios, tomando la mayor parte de Cataluá otra vez las armas.

La revolución se encendió todo de una vez en toda Cataluña, esto es desde Puigcerdà hasta el mar, desde el río Ter al Ebro; con pocos días de diferencia tomaron las armas las comarcas del Vallés, Panadés, montañas de Prades, Ribera Salada, Llusanés, Ribera de Sió, baronía de Bagá, conca de Trem, y casi universalmente todo lo montuoso de Cataluña. Aquestes paraules són de Francesc de Castellví, testimoni del moment i autor del llibre Narraciones Históricas desde el año 1700 hasta el año 1725.

Poc després, Sant Martí Sarroca i Sant Quintí de Mediona (on es refugiaren els instigadors de la revolta) patiren una repressió duríssima. El duc de Pòpuli la justificà així: la reincidente perfídia de estos naturales se ha hecho ya indigna de toda piedad y conmiseración, y precisa usar del hierro y del fuego para cauterizar a miembros tan dañados. També patí el foc borbònic Prats de Lluçanès: fou sens dupte’l Lluçanès lloch de lluita y de grans desastres, de janer a mars de 1714 fou el fort de les devastacions, incendis y terribles sofriments. Y assò fou causa y ocasió de espatllar molt la terra, deia un altre testimoni del moment.

A Solsona, el general Vallejo detuvo 8 prisioneros y los hizo ahorcar a todos sin piedad, para aumentar el terror y el escarmiento. Para el mismo efecto quemaron el lugar de Peramola. A Querol (Alt Camp), els homes del poble fets presos foren retornats a casa amb… el cap tallat. El mateix Felip V justificà la duresa de la repressió dient que Cataluña está llena de desgraciados con las armas en las manos.

La repressió posterior a la revolta de gener de 1714 costó no poca sangre, caían sobre los míseros sublevados la llama, el cuchillo y el suplicio. Paraula del marquès de san Felipe. Un altre militar borbònic, el duc de Pòpuli, explicava que als seus presos se les hizo pasar a cuchillo, menos algunos que mandé ahorcar, pegándole fuego después de esto a otros lugares, y espero que con estos exemplares dentro de poco tiempo estará todo quieto, aunque no respondo a que esta quietud sea permanente.

Bracamonte quemó tan enteramente aquella villa de Arbucias que sólo la iglesia se reservó del universal incendio, para que sirviese este castigo de padrón memorable para la posteridad y el escarmiento. El mateix duc de Pòpuli explicava als seus col·legues, per si no ho havien entès, què calia fer contra els resistents: exterminar lo restante de estos canallas que infestan el País.

Fartes de tanta violència i tants abusos fiscals, moltes famílies catalanes optaren per amagar-se. Viure al bosc. Fugir dels ocupants. Ni veure’ls. Els soldats encarregats de recaptar impostos anaven de casa en casa i de poble en poble i poca cosa podien recollir. No hi havia ningú enlloc. Antoni Bellsolell, testimoni del moment, ho deixà explicat així: se era arribat ja en tanta misèria en est Principat que los que tenien fama de tenir alguna cosa avian de ausentar-se de sas casas, y anar-se’n en part segura.

Alguns filipistes, veient el panorama, feien crides a la calma: aflaquem que si no aquests catalans es tornaran a esvalotar: si se continúa en pedir estas contribuciones con execución militar, no se conseguirá otra cosa que fomentar nueva solevación de estos rebeldes, sin conseguirse el fin de recoger ningunos caudales, pues toda la gente de los pueblos abandonarán sus casas, y se hacen a las montañas (…) en cuyo caso se hace forzoso el quemar aquellos lugares, que esto no produce ningunos caudales, y todas estas gentes, viéndose oprimidas o quemadas, no tienen otro recurso que el de las armas. Aquestes paraules són del marquès de Valdecañas. Les va escriure el març del 1714.

Mentrestant, els barcelonins seguien resistint heroicament. Com que la cosa s’allargava massa –el setge començà l’estiu del 1713-, Felip V envià més homes a Catalunya i encarregà la direcció de l’ofensiva contra la ciutat comtal al mariscal duc de Berwick. A la primavera-estiu del 1714, en una Catalunya poblada per no gaire més de mig milió de persones, l’exèrcit ocupant disposava de 90.000 homes.

L’obstinació de Barcelona per no rendir-se i seguir lluitant èpicament provocà admiració arreu d’Europa, però la realitat és que, dia rere dia, la ciutat assetjada estava cada vegada pitjor: fam, epidèmies, escassetat de tot i especuladors sense escrúpols que buscaven enriquir enmig de la misèria.

En los meses de agosto y septiembre aumentó la carestia y no se hallavan los alimentos a ningún precio. Los extremos del hambre que sufrieron los barceloneses no hay pluma que los pueda escribir (…) de esta penuria se siguieron muchas enfermedades y muertes entre los sitiados. Hi havia tanta desesperació que no eren pas pocs els nens i dones que sortien del perímetre emmurallat per buscar menjar fora, fins i tot demanant-ne als mateixos soldats borbònics.

Per no defallir, seguien les crides desesperades a aguantar, resistir i contraatacar: Via fora, socorro a Barcelona! Pocs dies abans de la capitulació, analitzant la crítica situació, la Junta de Braços –l’autoritat del moment- optà per resistir fins al final. La decisió se celebrà amb alegria pels carrers: regnava el deliri. Si hem arribat fins aquí, continuem. Déu hi faci més que nosaltres. Buscant un revulsiu que fes possible el miracle, la Mare de Déu de la Mercè fou proclamada general en cap de la resistència. Els dirigents militars de la defensa de Barcelona no ho veien tan clar. O sí, ho tenien claríssim: no hi ha res a fer.

L’11 de setembre de l’any 1714, les tropes borbòniques entraren a Barcelona. Començà una lluita cos a cos, carrer a carrer. Molta sang: 6.000 baixes en els ocupants i 3.900 en les tropes defensores. Al barri de la Ribera –carrers estrets i runa per tot arreu-, cada palmo de tierra costaba muchas vidas. A les dues del migdia, el general Villarroel –cap de la defensa de Barcelona- decidí que ja n’hi havia prou. Finalment, la ciutat comtal capitulava.

A continuació, el duc de Berwick exigí la rendició incondicional de tot Barcelona abans de l’arribada de l’alba. Sense concessions ni magnanimitat. Vencedor contra vençuts: de Rey a vassallo no hay capitulación, por lo tanto la ciudad debe someterse sin dilación alguna, pues de lo contrario mandaré el avance de mis tropas a saco y cuchillo. Segons sembla, els propis soldats exigien fuego y muerte contra aquella Barcelona tan dura de pelar. No faltó quien aconsejase al Rey asolar la ciudad. El marquès de San Felipe, per exemple, s’explicà així: no había rigor que no mereciese la ciudad, que había sido el origen de tantos males.

Culminada l’ocupació del país, els catalans eren conscients que allò no era una derrota més. Sabien que n’acabava de passar una de grossa: Lo dia 13 se feu la entrega y se rendí esta ciutat, perdent en est lamentable dia, ab sa pròpia sanch, tots los privilegis en tantas centúrias gosats, y ab tanta sang conseguits.

  • Això és la continuació de Des de quan diem que no som espanyols? Com sempre, la cosa se m’ha escapat de les mans. En aquesta segona part havia d’arribar fins a mitjan segle XIX i no he aconseguit passar del mateix lloc on vaig acabar l’altre dia.

Sergi

Anuncis

2 comentaris to “Sang i foc”

  1. El febrer de l’any 1714, les tropes de Felip V incendiaren Prats de Lluçanès. Cada 5 de febrer, la bona gent de la capital del Lluçanès engalana el poble amb senyeres i fa tocar les campanes per deixar clar que encara són vius, que segueixen sent més catalans que ningú i que no han oblidat aquell llunyà foc del 1714. L’altre dia, algun indeseable va cremar la senyera que decorava l’església.
    http://www.naciodigital.cat/noticia/22164/cremen/senyera/prats/llucanes

    Com que sóc moderat, plural i bla, bla, bla, afegiré dos comentaris ben diferents de la notícia:

    “Pues que cambien el trapo”.
    “És ben fàcil, senyera cremada, xarnego pelat!”.

  2. Més cardats estàvem el 18 de maig del 1715. Aquell dia -quan feia pocs mesos que havíem començat a ser espanyols-, un militar que corria per aquí va escriure un informe al seu superior explicant que els berguedans n’estaven una mica fins als collons de tot plegat i avisant que, si les coses no milloraven, Berga acabaria optant per la revolta o esdevindria un poble desert.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s