El Barça al Municipal

Sí, el 14 de gener de 1976, avui fa 35 anys, el Barça va tastar la sorra on tants de nosaltres ens vam deformar com a jugadors i persones. No feia ni dos mesos de la mort del dictador. Pocs dies abans de l’Españoles, Franco ha muerto, 30 berguedans perderen la vida a les mines de Fígols: una explosió de grisú convertí el 3 de novembre de l’any 1975 en un dia tristíssim. Fou en homenatge a les víctimes d’aquell desastre, i per ajudar a les seves famílies, que el Barça pujà a Berga per disputar-hi un partit.

Era el Barça dels Cruyff, Reixach, Sotil, Neeskens, Asensi, Marcial o Sadurní; més o menys els mateixos protagonistes de l’inoblidable 0 a 5 del Bernabéu del 74. El partit començà a dos quarts de quatre de la tarda, el camp estava ple com mai i el rival fou… el Barça Atlètic.

La directiva del Berga temptejà la possibilitat que els jugadors de l’equip de la nostra ciutat poguessin gaudir del seu dia de glòria perseguint als cracks blaugrana, però el president Agustí Montal digué no: prou perillós és jugar aquí. No volem saber com les gasten els vostres centrals.

A la primera jugada del partit, barraca del filial. Noranta minuts després, el marcador deia 6 a 1. No sé qui va fer els gols. Només puc dir que el Cruyff i el Charlie no en van marcar cap. No van ni jugar. Van dir que tenien unes petites molèsties i bla, bla, bla.

La historieta podria haver anat d’una altra manera: ja fa algun any, un senyor que era directiu d’aquell Berga em va explicar -el Piki també hi era- que, en un principi, el Barça no mostrà gaire entusiasme per venir a jugar aquest partit: és que tenim un calendari molt carregat; és que la sorra; és que si acceptem, tots els equipets del país començaran a inventar-se excuses per muntar nous partits, etc. La directiva del Berga va contraatacar bé: si dieu que no, farem venir el Madrid. A vegades no queda cap més remei que fer ús d’una bona amenaça.

Finalment el partit es va jugar, el camp es va omplir, molts dels allà presents encara en deuen conservar algun record i es recolliren 500.000 pessetes que es destinaren -suposo- a les famílies de les víctimes del terrible accident esdevingut a la mina de la Consolació.

Sergi

Advertisements

2 comentaris to “El Barça al Municipal”

  1. Quan va arribar, semblava que de bracet seu vindrien mil dies de glòria. No van ser tants: sí que el Cruyff va contribuir molt a guanyar la lliga 73-74 i a fer possible el 0 a 5, però aviat se li va acabar el gas… o les ganes d’entrenar. A la temporada següent, 74-75, el gran objectiu era la copa d’Europa. Encara no en teníem cap i semblava que “aquest any sí”. A semifinals ens va tocar el Leeds. A l’anada vam perdre 2 a 1. “Magnífic resultat”, van dir els embaucadors. La tornada es disputà el dia de sant Jordi. “Pueden y… deben” fou el titular de portada del Mundu. “L’equip que passi serà el campió”, va dir l’entrenador del Leeds. “Mossegarem” va avisar Billy Bremner, el capità dels anglesos. L’endemà, el Mundo Deportivo digué que havia sigut una nit d’una tristesa indescriptible i rajà fort de l’irritant i estèril joc horitzontal de l’equip i també contra el Johan, que -igualet que el Messi: recordem les semis contra l’Inter- desaparegué en combat quan més se’l necessitava. Algú que recordi els dos partits hauria de respondre la pregunta: quin sant Jordi fou més espantós, el del 75 (eliminats pel Leeds: 1 a 1 a la tornada) o el de l’any 2002, quan el Madrid ens va guanyar 0 a 2 -súper Gabri- a l’anada de les semis de la Champions?

    La temporada següent a la de la gran decepció contra el Leeds, el Barça tampoc va guanyar res: l’equip que va pujar a Berga el gener del 76 va aconseguir guanyar 0 a 2 al Bernabéu, però quedà segon de la Lliga darrere el Madrid: els 9 partits perduts a camps com els del Salamanca, el Racing, Las Palmas o l’Español no l’ajudaren gaire.

    * Nota pels que hagin vist la pel·lícula “The Damned United”: el Leeds que ens va eliminar a la copa d’Europa 74-75 va arribar al Camp Nou amb un entrenador que no era el que havia començat la temporada. Sí, estic parlant del gran Brian Clough. El que només va durar 44 dies a la banqueta del Leeds United. El seu substitut, Jimmy Armfield, fou el que la cagà amb el pronòstic de qui seria el guanyador del títol: ni Leeds ni Barça. Els anglesos van perdre a la final -robu, segons ells- contra el Bayern del Beckenbauer. Els cracks d’aquell Leeds eren els pàjarus berrus que surten a la pel·lícula: Billy Bremner, Johnny Giles i Peter Lorimer.

  2. M’imagino que al partit del Barça al municipal no hi devia faltar el Cabra, un dels personatges entrenyables que han passat pel camp del Berga i que s’ha mort aquest cap de setmana:

    http://www.dbergueda.cat/noticies/noticia.xsp?id=9586

    Jo bàsicament en recordo les locucions del Berga a “TeleBerga”, diria que en diferit. Quan s’acostava el contrari, era molt concís: ” Prill ! ”

    Descansi en pau.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s