El monjo ciclista

Estic entrenant, estic entrenant! No deia cap mentida, però tampoc tota la veritat. Som a la Toscana, hivern del 43 al 44. L’home de la bicicleta és Gino Bartali. Tothom el coneix, tothom l’admira. La policia també. Però l’home de ferro i les seves dues rodes amaguen un secret: papers d’esperança. Documents perillosos. Sí, a la Itàlia controlada pels nazis, Il Ginettaccio va decidir complicar-se la vida per salvar-ne d’altres. Bartali, capaç de guanyar Giro i Tour abans i després de la Segona Guerra Mundial, féu la seva gran obra just quan els ciclistes hagueren de baixar de la bici per deixar passar a trens, tancs i a milers i milers de soldats. Mentre la gran majoria d’europeus es limitaven a lluitar per la supervivència d’ells i de la seva família, el monjo ciclista ajudà a centenars de jueus a poder fugir de l’Holocaust. Pocs anys després, va rebre una trucada: només tu ens pots salvar. Tampoc els va deixar a l’estacada.

Gino Bartali va néixer a Ponte a Ema, a prop de Florència, el juliol de 1914, quan Europa va veure esclatar la Gran Guerra. El 1935, als vint anys, aconseguí els seus primers triomfs: una etapa i la classificació de la muntanya del Giro i la volta al País Basc. El 1936, poc abans de l’inici de la Guerra Civil Espanyola, demostrà que no era un simple bon corredor. Estava naixent una estrella: guanyà tres etapes i la classificació general final del Giro d’Itàlia. Aquell mateix any, però, va perdre al seu germà. Quedà tan tocat que pensà en deixar el ciclisme, però finalment acabà optant per mirar endavant.

El 1937 revalidà el seu triomf al Giro –només l’acabaren 41 ciclistes- i participà al Tour per primera vegada: a la setena etapa, amb final a Grenoble, arribà en solitari i es posà líder. L’endemà, a Briançon, va perdre el mallot groc: una caiguda el deixà fora de combat. Vindrien dies millors: el 1938 tornà al Tour –renunciant al Giro- per guanyar-lo i el seu desig començà a fer-se realitat al mateix poble alpí on l’any anterior havia perdut el liderat. A partir d’aleshores Briançon esdevingué el seu poble tourístic preferit: venint de l’imponent Izoard, hi guanyà diferents etapes reina.

Bartali aconseguí imposar-se al Tour del 38, però també va viure-hi (segons ell mateix) la pitjor etapa de la seva vida: de Pau a Luchon, passant pels monstres pirinencs, el martellejà com mai aquell terrible no puc més, no puc més, no puc més: plego que tan bé es pot sentir Santa Joaquima amunt, camí dels Rasos: largo… pero duro.

Esportivament parlant, Il Ginettaccio començà i acabà molt bé l’any que la Guerra Civil donà el relleu a la Segona Guerra Mundial: guanyà la seva primera Classicissima (la Milà-Sanremo) i també el Giro de Llombardia, la gran clàssica de tardor. Al Giro va guanyar 4 etapes, però no va poder aconseguir el seu tercer triomf: quedà segon, a tres minuts del seu compatriota G. Valetti. Tampoc va poder repetir victòria al Tour: aleshores els equips eren seleccions nacionals i Il Duce Mussolini imposà que els italians no havien d’anar a fer-hi res a cal gavatxo.

Mentre Hitler es feia l’amo d’Europa amb la seva guerra llampec, a Itàlia corrien el Giro. Era l’any 1940. El favorit era ell, el ciclista més popular, però saltà la sorpresa: ningú va poder vèncer a un noiet de vint anys. Sí, estem parlant de la irrupció estel·lar de Fausto Coppi, il Campionissimo.

Acabada la guerra, Itàlia quedà dividida: la gent del nord, els italians d’esquerres, amb el PCI de referent –en els anys de postguerra, el partit comunista més potent de l’Europa occidental era l’italià-, cridaven Fausto, Fausto! El seu home era Coppi. El gran rival d’aquest, Gino Bartali, era l’heroi de la Itàlia catòlica: la que votava el partit democratacristià i es deixava guiar pel Vaticà. I encara quedava una altra Itàlia: la feixista. Hitler i Mussolini ja eren morts, però Itàlia havia sigut fascio una vintena d’anys. Els camises negres i els seus amics no s’havien esfumat. Els que havien alçat el braç amb tanta convicció també tenien el seu ciclista: Fiorenzo Magni, el tercer home.

Bartali tenia molts seguidors, però el jove Fausto –més trencador, més modern, més carismàtic- encara en tenia més. Aleshores no se sabia res del tipus d’entrenaments que havia anat fent el monjo ciclista mentre centenars de milers de jueus patien i morien als camps d’extermini. Ningú els ho havia explicat. Bartali s’emportà el seu bell secret a la tomba: l’any 1943, Giorgio Nissim, un toscà jueu, demanà ajuda a monjos i capellans del seu entorn. Els necessitava en el seu procés d’elaboració de documentació. Paperassa que havia de servir per salvar tants jueus italians com es pogués de ser enviats a Auschwitz o a qualsevol altre camp de la mort. Bartali, creient fervorós, fou una peça més en aquesta cadena de producció d’esperança: anant d’aquí a allà amb la seva bicicleta, transportava fotos i signatures alliberadores. Era l’home ideal: potser algú sospitava d’ell, però ningú gosaria tocar-lo.

No només féu de transportista: també guià a diversos jueus, buscà refugi a algunes famílies i, sense saber-ho, salvà a vint presoners italians que havien anat a parar al camp de Dachau: allà, en saber que un dels homes que havia de vigilar era toscà, un oficial alemany preguntà al presoner si coneixia al gran Bartali. L’italià li respongué que sí i, a més, li mostrà una foto dedicada pel mateix ciclista. En veure-la, l’alemany li digué: si me la dones, no te’n penediràs. En rebre-la, manà al pres que fes una llista de vint homes. Pocs dies després, eren lliures.

Si els italians de postguerra haguessin sabut tot això, Bartali hagués passat a tenir més suport i estima que el Coppi? Potser no. En els anys immediatament posteriors al final d’aquella guerra on van perdre-hi la vida 50 milions de persones, molta gent no en volia ni sentir a parlar de tot plegat. I encara menys del tema dels jueus. La vergonya i la mala consciència corsecaven a mitja Europa: el 1947 sortí a la venda el magnífic i commovedor Si això és un homeescrit per Primo Levi, un jueu de Torí- i el llibre passà desapercebut. No se’n començà a parlar fins bastants anys després.

La revenja és un plat que se serveix fred. A vegades massa. Havia passat molt temps, i massa desgràcies, des de l’any 1940, quan el joveníssim Coppi guanyà el seu primer Giro. Bartali hagué d’esperar fins el 1946 per posar els punts sobre les is. Mentrestant, s’havia anat convertint en un veteranu: quan Hitler decidí envair Polònia, tenia 25 anys. Quan es posà en marxa el primer Giro de postguerra, ja s’acostava als 32. No eren pas pocs els que afirmaven, convençuts, que ja era massa gran per posar-se la maglia rosa. Mentida: el Coppi guanyà tres etapes i ell cap, però el Giro fou pel Bartali. El Fausto quedà segon a només 47 segons. L’any següent, el 1947, el vencedor de la cursa més desitjada pels italians fou Il Campionissimo: li robà el liderat al venerable Gino –acabà segon, a menys de dos minuts- a quatre etapes del final.

Deu anys després del seu primer Tour, Bartali tornà a la Grande Boucle. Era el 1948. Aquell any, el guanyador del Giro pujà al podi de Milà acompanyat d’un bon concert de xiulets. Era Fiorenzo Magni, el tercer home, i l’acusaven d’haver fet trampes: deien que aconseguí superar els ports més durs dels Dolomites gràcies a les empentetes dels seus gregaris.

El 14 de juliol de l’any 1948, uns quants feixistes intentaren assassinar a Palmiro Togliatti, el líder del Partit Comunista Italià. La notícia commogué Itàlia: acabada la guerra, Togliatti i el PCI havien format part del govern de concentració nacional presidit per Alcide de Gasperi, cap del partit Democrazia Cristiana (DC). El 1948 ja no hi eren: la Guerra Freda anava prenent forma i el Vaticà –tan influent a Itàlia- havia deixat clar què en pensava dels comunistes: tots excomunicats, inclosos els votants. Malgrat tots els malgrats –les pressions d’Stalin, les impaciències revolucionàries dels partisans, l’hostilitat dels EUA, etc.-, el PCI seguia sent un partit molt fort: rebia el 20% dels vots dels italians.

Els obrers respongueren a l’atac feixista fent vaga general i alçant barricades. Espantat, De Gasperi, el cap de govern democratacristià, trucà al gran Gino: és una emergència. Només tu ens pots ajudar. Bartali era a Cannes pensant en les etapes alpines que estaven a punt de començar. Com a bon escalador –era el millor grimpeur del món- només tenia en ment atacar, atacar i atacar, però el liderat quedava molt lluny: a 21 minuts.

270 km enllà, a Briançon, la distància havia quedat retallada a només quatre minuts. La neu, l’Izoard i les pedalades majestuoses del Ginettaccio deixaren exhaust a Louison Bobet, el líder. El francès no era pas un ningú: uns quants anys després (1953-1955) guanyà tres Tours consecutius. Ben aviat, la notícia arribà al parlament italià: senyors, deixin de discutir. Bartali ha guanyat l’etapa reina del Tour. El monjo també guanyà en solitari les dues etapes següents. El vençut no s’ho passà tan bé: torturat per la neu i els atacs del monjo, he vist plorar a Bobet, va escriure un cronista del moment.

Segurament no va salvar la pàtria –no sembla fàcil salvar un país on uns volien tornar al passat, d’altres volien ordre i tranquil·litat i els de més enllà desitjaven fer la revolució ja-, però sí que va fer contents a molts italians. Aquell juliol de l’any 1948, Gino Bartali va guanyar el Tour a lo Merckx: deixà el segon a 26 minuts i s’emportà 7 etapes cap a la Toscana.

L’any següent no pogué repetir una exhibició semblant: el 1949 fou el primer gran any de Fausto Coppi: guanyà Giro i Tour, un doblet que fins aleshores no havia aconseguit ningú. Bartali, això sí, fou el seu gran rival: després de quedar segon al Giro (a 23 minuts), començà el Tour amb la idea de repetir victòria i de baixar els fums al comunista. A l’etapa de Briançon, on només el pogué seguir el seu inseparable Coppi, Bartali es vestí de groc. L’endemà, a Aosta, i després de passar per l’Iseran (2.700 metres) i el Gran Saint-Bernard, l’amic Fausto li prengué el pijama. Els esperaven milers de tiffosi contents de poder barallar-se discutint quin era el millor ciclista del país, del món i de la història: Bartali o Coppi. Pocs dies després, Il Campionissimo consolidà el liderat guanyant una contrarellotge de només 137 km i suportant l’etern -340 km- passeig triomfal de l’últim dia.

El 1950, Bartali ja tenia 35 anys. Aquesta escandalosa edat no li impedí aconseguir una altra gran etapa del Giro -de 272 km, amb final a Bolzano- i quedar segon de la classificació general final per darrere del suís Hugo Koblet, el primer no italià que aconseguí guanyar la gran cursa italiana. Aquell mateix any, el monjo també s’imposà en una gran etapa pirinenca del Tour amb final a Sant-Gaudens. Bartali –el que no abandonava mai– no acabà el Tour del 50: baixant l’Aspin, ell, Bobet i Robic van besar el terra. Allà mateix, alguns aficionats francesos intimidaren i amenaçaren a l’italià tot culpant-lo de la caiguda. En senyal de protesta, tots els ciclistes italians abandonaren malgrat que un d’ells -Magni, el tercer home- era el mallot groc. El 1951 sí que arribà a París l’avi Bartali: quedà quart, un altre cop vençut pel suís que li havia pres el Giro del 50. En aquell Tour, els ciclistes hagueren d’afrontar per primera vegada el temible Ventoux, el gegant de la Provença.

El 1952 fou l’any del segon doblet del Coppi. Il Ginnettaccio encara tingué forces per quedà cinquè (a un sol minut del segon classificat) al Giro i quart al Tour, a 35 minuts del pesat del Fausto. Fou en aquell Tour que algú va saber fer i vendre la foto del segle: dos homes sols pujant al Galibier, una mà s’acosta a l’altra. Entremig una ampolla. Qui la oferí a qui? Bartali a Coppi o Coppi a Bartali. A Itàlia encara s’ho pregunten.

El 1953, Fausto Coppi aconseguí el seu cinquè Giro: Hugo Koblet resistí molt, però el monstruós Stelvio –novetat d’aquell any- dictà sentència. A punt de fer 39 anys, Bartali quedà quart. També disputà el Tour. Fou l’última vegada: quedà onzè. L’any següent, a tocar dels 40, va córrer el seu últim Giro. També l’acabà: finalitzà en tretzena posició.

El 5 de maig de l’any 2000 morí l’home de ferro: el pioner en la utilització del canvi de marxes Campagnuolo. Abans d’ell, el canvi de plats de la bicicleta era manual… de debò: havies de baixar i fer-ho amb els dits.

Ell era el monjo volador, el gran rival d’il Campionissimo. Ell fou l’home que guanyà el seu segon Tour deu anys després del primer. El senyor que refrescà una mica l’ambient al carregat estiu italià del 48. El ciclista que, pedalant, ajudà a fugir a desenes de jueus de la mort segura. En podria haver salvat més? Qui salva una vida, salva el món sencer.

Sergi

5 comentaris to “El monjo ciclista”

  1. Volem “Bartali’s list” a la gran pantalla, doncs!

    Em quedo amb això de la foto del final. És veritat, les dues opcions semblen raonables. De totes maneres, em posiciono: se’m fa més fàcil pensar que el primer la dóna al segon, ja que sembla que ho pot fer sense mirar. Està bé.

  2. No gaire lluny de la barra, a vegades he sentit paraules d’elogi d’algun dels nostres homes cap al cantautor italià Paolo Conte. No el conec, però em cau bé: té una cançó dedicada a il Ginettaccio, el monjo ciclista.

  3. No té tant nom com el Galibier o el Tourmalet, però l’Izoard és un dels grans cols del Tour. No és duríssim (15,9 km al 6,7%), però té molta història -el Campionissimo i el Ginettaccio hi protagonitzaren algunes de les millors jornades de ciclisme dels anys 30, 40 i 50- i una gran bellesa paisatgística. Ahir ho va veure tothom: a 2 km del coll, vam gaudir observant com l’Andy Schleck volava per la Casse Déserte -aquell paisatge de pedretes, pedres i pedrotes- direcció la glòria. Els anys 1938 i 1948, Gino Bartali va fer servir la mateixa recepta per guanyar el Tour: pasturar en solitari per l’Izoard (la imatge del principi de l’entrada en dóna fe) sense esperar a ningú.

  4. Tants anys dividint Itàlia i ara una setmana els agermana. És la Setmana Coppi Bartali de ciclisme. Avui s’ha acabat. Ha guanyat un txec que es diu Jan Bárta.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s