Les aventures de don Patricio

Jugador del Manchester United durant la Primera Guerra Mundial, entrenador del Barça els anys de la Guerra Civil, capità de l’Irlanda preindependent, guanyador de l’única Lliga Mediterrània disputada, actor de repartiment en el pitjor tongu de la història del futbol anglès, mister d’un dels millors Sevilla del segle passat i, sobretot, l’home que féu campió de Lliga al Betis. Es deia Patrick Joseph O’Connell i era irlandès. A ses illes Britàniques l’anomenaven Paddy o PO’C. A Espanya el van rebatejar: passà a dir-se don Patricio.

Fill de Dublín, on neix el 1887, passa per diferents equips (Belfast, Sheffield Wednesday i Hull City) abans d’arribar al Manchester United el 1914. Aquell mateix any capitanejà el primer gran èxit de la història de la selecció irlandesa: la Home Championship. Expliquem què era això del British Home Championship: era el 4 nacions (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda) de futbol. Tots contra tots, però a una sola volta: és a dir, només tres partits. El primer d’aquests campionats es disputà l’any 1884: els vencedors foren els escocesos. Irlanda va quedar última: zero punts, un gol a favor i dinou en contra. Durant anys i anys aquesta fou la tònica: Irlanda i Gal·les jugant-se l’últim lloc.

El 1913, el Paddy i la seva Irlanda tornaren a quedar quarts, però aconseguiren vèncer 2 a 1 a la totpoderosa Anglaterra, guanyadora del títol. Entre els mesos de gener i abril de l’any 1914, poc abans de l’esclat de la Gran Guerra, Irlanda va jugar a Cardiff i a Middlesbrough i va rebre Escòcia a Belfast. Guanyà els dos partits de fora (0-3 contra els anglesos!) i empatà a casa. Resultats suficients per aconseguir el títol: el primer de la història de la selecció irlandesa. O’Connell, Billy Gillespie, Samuel Young i Bill Lacey eren els cracks de l’equip. Aquest triomf ha passat a la història amb el nom de la victòria dels nou i mig: en el partit decisiu, Irlanda hagué de jugar molts minuts amb un home menys i amb un trosset del seu capità: només començar es trencà no sé què del braç, però seguí jugant fins al final.

El següent Home Championship no es tornà a disputar fins el 1920, ja acabada la guerra. Aquell any i els dos següents, Irlanda tornà al lloc de sempre: quart i últim. Actualment aquesta competició ja no existeix: deixà d’organitzar-se el 1984, cent anys després del seu naixement.

El futbol anglès està ple de derbis i rivalitats històriques, però cap supera la que enfronta els aficionats del Liverpool i el Manchester United. El Divendres Sant de l’any 1915, O’Connell jugà el seu primer Manchester-Liverpool. El partit es decidí al pub. El gran tongu. The fixed match: uns quants jugadors d’ambdós equips acordaren que el United, més necessitat de punts –estava en perill de baixar-, guanyaria 2 a 0. Quan faltava poc pel final del partit, l’àrbit va xiular penal a favor del United. El va xutar el nostre irlandès i el va fotre a l’Espunyola.

Però algú es va xivar: vuit jugadors foren sancionats a perpetuïtat: no jugareu mai més a futbol. Dos d’aquests moriren al front. Cinc foren perdonats després de confessar i només un –l’únic que sempre defensà la seva innocència- acabà patint l’eterna severitat de la condemna. A final de temporada, el Manchester se salvà del descens per un sol punt. No és estrany que patissin tant tenint en compte les exhibicions que feren lluny del teatre dels somnis: com a visitants, una victòria, sis empats i dotze derrotes en dinou partits.

El perjudicat de l’entesa entre els enemics fou el Chelsea. Acabaren la lliga en zona de descens, però la guerra els salvà: després de la Primera Guerra Mundial, la lliga anglesa passà de 20 a 22 equips i els londinencs foren repescats. El campió d’aquella primera lliga de postguerra (1919-1920) fou el West Bromwich Albion. Segon quedà el Burnley, que a la temporada següent guanyà el títol.

Acabada la Gran Guerra, i mentre Irlanda lluitava per independitzar-se de la Gran Bretanya, el Patrick se n’anà a Ashington, una petita ciutat del nord d’Anglaterra, a fotre-hi els seus últims despejes. Allà començà també la seva carrera d’entrenador. Quan la guerra d’independència d’Irlanda es transformà en guerra civil (1922-1923), se n’anà a fer les espanyes. Per començar, féu una llarga parada i fonda a Santander: coincidint amb els anys de la dictadura de Primo de Rivera, (1923-1929), fou entrenador del Racing. Substituí a Fred Pentland, un anglès que poc després esdevingué El Bombín, una figura llegendària de la història de l’Athletic: quan estava descontent amb el rendiment de l’equip o d’un jugador en particular, feia ús d’un mètode pedagògic molt modern i innovador: una setmana sencera sense tocar pilota. Tenia clar què volia: provocar fam de futbol als seus homes.

En els seus primers anys a la península Ibèrica, la Lliga encara no existia. A Anglaterra ja n’hi havia des del 1888, però a Espanya no s’organitzà el primer campionat de lliga fins el 1929. Hi participaren deu equips: els nou que havien arribat en alguna final de Copa més el Racing d’O’Connell, que es guanyà el dret a estrenar la competició en unes eliminatòries. El Barça fou el primer campió. El Racing quedà últim, però no baixà: se salvà del descens imposant-se a la promoció al Sevilla. Tres dels deu participants en la primera lliga avui ens resulten sorprenents: l’Europa, l’Arenas de Getxo i el Real Unión de Irún. Poca conya amb aquests últims: tenen les mateixes copes (quatre: 1913, 1918, 1924 i 1927) que l’Espanyol.

En aquella època, el Barça jugava al camp de les Corts, inaugurat el 1922. Quan el van començar a construir, digueren que seria per 25.000 espectadors. Pocs anys més tard ja n’hi feien cabre 60.000. Durant uns mesos de l’any 1925, en plena dictadura, el camp quedà clausurat: el públic xiulà l’himne espanyol i algú ho qualificà d’acto de incalificable desafecto a la Patria que mereixia ser durament castigat. Pocs anys després, el 1928, el Barça guanyà la Copa més suada de la seva història: necessità tres partits per vèncer la Reial Societat. En aquella final en tres actes destacà l’actuació del konu del moment: l’hongarès Franz Platko. Ho va fer tan bé que el poeta espanyol Rafael Alberti es va veure obligat a escriure una oda en honor seu.

Veient perillar el tron i el cap, el rei espanyol Alfons XIII obligà Miguel Primo de Rivera a fer les maletes. Era el gener de l’any 1930. Poc abans, O’Connell havia canviat Santander per la banqueta de l’Oviedo, equip de Segona. Esperant l’arribada de la República, el Bilbao va guanyar les seves dues primeres lligues: 1929-1930 (tercer quedà el Getxo) i 1930-1931. Aquesta segona fou molt renyida: Athletic, Racing i Reial Societat acabaren la lliga empatats a punts. Golejades com el terrible 12 a 1 que el Barça va patir a la Catedral donaren el títol als biscains. Joan Gamper no va poder veure en directe la pitjor humiliació de la història de la Lliga ni tampoc es va poder il·lusionar amb l’adveniment de la República: l’estiu de 1930, als 54 anys, es va disparar un tret al cap. Segons sembla, la crisi posterior al crac del 29 el deixà arruïnat i molt tocat. Quatre anys abans, amb el conflicte entre el Barça i la dictadura de Primo, havia acabat la seva cinquena i última etapa com a president del club. Déu el tingui a la glòria.

Don Patricio celebrà la proclamació de la República fitxant pel Betis. En la seva primera temporada a Sevilla (1931-1932), conduí el Betis cap a l’ascens. La sort dictaminà que el debut del club a Primera fos a San Mamés. No es pot dir que anés bé: 9 a 1. Aquell mateix any, els aficionats de l’Athletic van poder gaudir d’un altre partit molt distret: 9 a 5 contra el Racing. L’Espanyol acabà aquell 1932 com a campió d’hivern, però finalment no va poder aguantar el ritme del Madrid (en aquells anys republicans no era Real), campió de les lligues 31-32 i 32-33. La lliga següent, la 33-34, fou pel Bilbao: el Betis queda quart i el Barça novè i penúltim.

El 1935 fou el gran any del futbol sevillà: la Copa pel Sevilla i la Lliga pel Betis. Sí, el Betis té una lliga. Van començar forts (cinc victòries consecutives) i s’ho van anar creient. Era un equip ple de bascos (Unamuno, Lecue, Larrinoa o el porter Urquiaga). El Barça també jugà el seu paper en el desenllaç d’aquest campionat: a la penúltima jornada, el perseguidor del Betis, el Madrid, visità el camp de les Corts. Va perdre 5 a 0. Fou la primera lliga amb 12 equips. En les posicions de descens hi quedaren el Getxo i el Donostia, que, durant els anys de la Segona República, va treure’s de sobre l’horrible nom de Real Sociedad.

El partit més important de la història del Betis es disputà a Santander el 28 d’abril del 1935. Per preparar-lo bé, don Patricio va anar a visitar els seus coneguts del Racing a veure si… Segons sembla, li van dir que no: el Madrid ens ha promès molts diners. Sortirem a guanyar. No sé si és que els locals no en sabien gaire o és que tot era una farsa molt ben orquestrada, però el fet és que el Betis es passejà: 0 a 5. Era Feria de Abril. Aquell dia, a cal bètic, més felicitat era impossible.

Després d’uns anys tirant a dolentots, el Barça va voler redreçar el rumb fitxant un entrenador de prestigi. L’elegit fou Patrick O’Connell, l’irlandès sevillà. No es pot pas dir que ho fes més bé que el Guardiola: en la seva primera temporada (1935-1936) a les Corts, el Barça quedà en una mediocre cinquena posició: 11 victòries, 2 empats i 9 derrotes. I un dolorós 0-3 contra el Madrid. Semblava que la Copa podia ser el gran consol, però tampoc: a València, el Barça va perdre 2 a 1 contra el Madrid. Fou l’últim partit que jugà Ricardo Zamora, el llegendari porter que s’inventà aquella mena de parada –la zamorana- que a vegades encara practiquem a Avià. Ja podria haver plegat abans: als últims instants, Josep Escolà l’encara, xuta i el Diví evita el gol amb una aturada magnífica. L’última palomita de la seva vida. Malgrat aquest casigol, oju amb el Josep Escolà, el catedràtic del futbol: jugà al Barça del 34 al 37 i del 40 al 48 i marcà tants gols com el Messi. Entremig, mentre Catalunya feia i perdia la Guerra, ajudà a l’equip d’una petita ciutat francesa a guanyar el títol de lliga. Sí, costa de creure, però el Sète –que algú li expliqui al Genís- va guanyar la lliga 38-39.

Un mes després de la final de València va esclatar la Guerra Civil. Aquells dies de juliol del 36, don Patricio era a Irlanda. Com que la seva vida era una guerra rere l’altra, no es va pas acollonir: no vaig deixar el United durant la Gran Guerra i no ho faré ara amb el Barça, va dir. El dia fixat, el 16 d’agost, era a Barcelona per començar la pretemporada. Deu dies abans, el 6 d’agost de l’any 1936, Josep Sunyol i Garriga, president del Barça, fou assassinat a la serra de Guadarrama.

L’estiu de 1936 –després del fracàs del cop d’estat o del fracàs de la República a l’hora d’aturar els militars sediciosos, depèn com es vulgui veure-, Espanya quedà dividida en dos: zona republicana i zona nacional. En aquestes circumstàncies, començar la Lliga esdevingué impossible. Uns mesos després, el gener de 1937, va néixer una competició alternativa: la Lliga Mediterrània, disputada entre vuit equips: entre ells, Girona, Nàstic o Granollers. La competició acabà el maig de 1937, quan centenars de catalans antifeixistes es mataren entre ells pels carrers de Barcelona mentre al front les coses anaven de mal en pitjor. El vencedor de la competició fou el Barça, però la Federació Espanyola no accepta que aquest títol equivalgui a una lliga més. En el seu moment, el Laporta intentà fer realitat el miracle de guanyar dues lligues –de segles diferents- en un sol any. El Sandruscu no deu saber ni qui va guanyar la Guerra.

Com fem als nostres partidets, després de la lliga vingué la Copa: la Copa de l’Espanya Lliure. L’havien de disputar els quatre primers classificats de la Lliga Mediterrània, però el Barça hi renuncià. El seu lloc l’ocupà el Llevant, que acabà guanyant-la, a Sarrià, el 18 de juliol, després de derrotar (1-0) el València a la final.

El Barça passà de la copa aquesta perquè va rebre una oferta més estimulant… i més beneficiosa, econòmicament parlant: uns quants partidets amistosos a Mèxic i Estats Units. Sí, una gira. La història ens explica que no cal ser de la generació vaig sobrat de màsters i powerpoints per tenir la fantàstica idea de dedicar part de la pretemporada a anar a fer les amèriques. El Barça, en plena Guerra Civil, ja hi va anar. Quan va arribar el moment de tornar a casa –i de viure de massa a prop la misèria i la por de la guerra-, la majoria de jugadors es quedaren allà o fitxaren per equips francesos. Només van tornar quatre i… l’entrenador.

De cara el 1938, es parlà de muntar una altra lliga Mediterrània, però no fou possible: Catalunya i el País Valencià quedaren separats per un corredor franquista. Sí que es disputaren, en canvi, el campionat de Catalunya –existia des de principis de segle- i una lliga, la catalana, mai organitzada fins aleshores. Els dos títols foren pel Barça. A la lliga catalana hi participaren deu equips. Quedaren classificats en aquest ordre: Barça, Sants, L’Avenç del Sport (actual Sant Andreu), Espanyol, Europa, Martinenc, Júpiter, Badalona, Iluro (Mataró) i Manresa (aquest últim només disputà dos partits, en els quals va rebre 14 gols).

En el campionat de Catalunya, el segon i tercer classificats foren el Júpiter i el Badalona. L’Espanyol -campió de la temporada anterior (36-37), en la qual va voler prendre-hi part (no se’ls concedí la sol·licitud) el Madrid- quedà sisè. Després de la temporada 1939-1940, aquesta competició desaparegué de la història. L’últim guanyador fou l’Espanyol.

Cautivo y desarmado el ejército rojo tornà la Lliga espanyola com si gaire res no hagués passat: els equips que disputaren la temporada 1939-1940 eren els mateixos que ja participaren en la lliga prèvia a l’esclat del conflicte excepte l’Oviedo, que hagué de renunciar a la competició per falta de camp. Això salvà l’Atlético, que hauria d’haver baixat a Segona. Amb el llegendari Ricardo Zamora d’entrenador, l’Atlético Aviación guanyà la primera Lliga de postguerra: els colchoneros aprofitaren que Athletic, Barça i Madrid havien quedat molt debilitats degut a la guerra. El Barça –ja sense el seu entrenador irlandès- queda novè amb uns números penosos: 8 victòries, 3 empats i 11 derrotes. 32 gols a favor i 38 en contra. I derrotes com un 7 a 5 a Bilbao. Un altre exequip de don Patricio, el Betis, celebrà aquesta primera lliga franquista baixant a Segona. L’Espanyol, per contra, guanyà la copa de 1940 derrotant el Madrid a la final (3-2). L’any anterior, en una trista final disputada a Montjuïc, el Sevilla guanyà la primera Copa del Generalísimo: 6-2 contra el Racing de Ferrol. Poc després, tots els Racing, Sporting o Athletic van perdre els seus noms. La nova Espanya de Franco havia de ser tan espanyolíssima que no només eren perseguits els mots catalans o bascos. Els que venien de més enllà dels Pirineus també.

L’any 1940, els bètics van veure arribar de nou a l’home que els féu tan feliços. L’any següent, amb O’Connell d’entrenador, el Betis tornà a Primera. Més malament ho va passar el Barça: a la temporada 1941-1942, el nostru club quedà dotzè de catorze equips. Després de quinze derrotes i molt poques victòries, hagué de disputar una eliminatòria de promoció per salvar la categoria. Tanmateix, i inesperadament, aquell equip tan justet fou capaç de guanyar la Copa. Derrotà el Bilbao 4 a 3. L’heroi del partit fou Marià Martín, autor de tres gols. La temporada anterior no fou gaire millor pels blaugrana: la començaren perdent 11 a 1 al camp del Sevilla. Aquell era un gran Sevilla. Molts altres equips (10-3 al València, 8-3 a l’Hèrcules o 10-0 a l’Oviedo) patiren la capacitat golejadora de la davantera de Los Stukas. Els anomenaven així perquè eren tan ràpids i perillosos com els avions de combat alemanys que, en aquell moment, i amb aquest nom, atemorien a mitja Europa. Veient el bestiar, els valors i els noms que es feien servir de model i referència aleshores, queda clar amb qui anaven els bons espanyols fins molt avançada la Segona Guerra Mundial.

L’estiu de 1942, don Patricio portà a terme la gran traïció: deixà el Betis per anar-se’n al Sevilla. S’hi estigué fins el 1945. En la seva primera temporada, el Sevilla quedà segon darrere el Bilbao. El Barça, després de les pors de l’any anterior, quedà tercer. L’últim lloc de la zona Champions fou pel Castelló. El Madrid, en canvi, quedà desè, a un punt d’haver de jugar la promoció. La temporada 1942-1943 també fou la de l’escandalós 11-1 que el Barça va rebre, en partit de Copa, al Bernabéu. A l’anada havíem guanyat 3 a 0. A Madrid, intimidats per públic i policia, i amb l’àrbit fent de titella, els gols van anar caient. Una conseqüència no pas menor d’aquell escàndol i de la mala temporada del Madrid fou l’arribada de Santiago Bernabéu a la presidència de l’equip de Chamartín. Amb ell, el Madrid va tocar la glòria. Això sí, la senyora aquesta es va fer esperar: don Santiago trigà deu anys a guanyar la seva primera lliga.

Després d’uns anys molt dolents, el Barça començà la segona meitat dels anys quaranta amb un molt bon equip. Els títols no van trigar gaire a arribar: primer, la lliga 1944-1945. Els Martín, César, Escolà i Gonzalvo II i III donaren al Barça la segona lliga (només tenia la del 29) de la història del club. El Madrid, tot i perdre 5 a 0 a les Corts, quedà segon a un sol punt. El Barça necessità treure un puntet (0-0) de Sevilla, a l’última jornada, per assegurar el títol.

En acabar la temporada, don Patricio deixà el Sevilla. Sense ell, l’equip arribà a l’última jornada de la següent amb possibilitats de guanyar la lliga. Depenien d’ells mateixos: si no perdien, el títol era seu. El rival era el Barça, precisament qui els podia robar la Lliga. Al final del partit, 1 a 1. El Sevilla, entrenat per Ramon Encinas, aconseguí la primera i única lliga (1945-1946) de la seva història. Aquell any va néixer la quiniela.

L’últim equip on l’irlandès de Sevilla féu d’entrenador (del 1947 al 1949) fou el Racing, el mateix lloc on, més de vint anys abans, havia iniciat les seves peripècies per les banquetes d’Espanya. Des de Santander va poder veure com el seu Barça guanyava les lligues 47-48 i 48-49 i com acabava aquella dècada dels quaranta en la qual el Madrid no va guanyar cap títol de lliga.

El juny de 1949, la selecció espanyola jugà un partit contra Irlanda a Dublín. Un jove aprofità l’ocasió per anar a veure els espanyols i preguntar-los si coneixen i sabien res d’un irlandès que havia entrenat a Betis, Barça, Sevilla… és que sóc el seu fill Daniel i fa molt temps que no en sé res. El seleccionador espanyol del moment era Guillermo Eizaguirre, l’àngel volador (havia sigut porter), sevillà. Li digué que el seu pare vivia a Sevilla. L’any següent, el fill viatjà a l’exòtica Espanya a la recerca del seu pare, a qui no veia des de feia anys. Ho va deixar escrit en un llibre: Viaje a Sevilla en tercera clase.

Quan es van trobar, a don Patricio, bon jugador, millor entrenador i mal pare, no se li va acudir res més que preguntar i què fill, com tenim el United? El diàleg no acabà així.

Papa, és veritat que vas guanyar la Lliga amb el Betis? Sí fill, costa de creure, però és veritat. Papa, com és Sevilla? Un lloc on la gent viu com si hagués de morir aquesta nit. I després de tants anys vivint-hi, què me’n dius d’Espanya? Espanya és un partit de futbol on tothom intenta subornar a l’àrbit.

Sergi

Anuncis

4 comentaris to “Les aventures de don Patricio”

    • Gràcies Ricardo Martín. Un dia d’aquests escriuré una redacció de 3.000 paraules. El tema no serà lliure: el retall d’en Piki. Tot el que mai t’has preguntat i mai has volgut saber de la jugada preferida d’aquest fals extrem d’origen uruguaià i catllarenc d’adopció.

  1. El Sevilla està de dol: ahir va morir Juan Arza, el millor jugador de la història del club. Era el Nen d’Or. O així el rebatejà don Patricio, l’irlandès que féu campió de lliga al Betis i que fou entrenador del Barça durant la Guerra Civil.
    http://www.as.com/futbol/articulo/fallece-juan-arza-nino-oro/20110718dasdaiftb_33/Tes

  2. Contra la sequera, potser que fem cas al Patrici. Si ets resultadista, sistema Patrici. 4-4-2? El Ferran Torrent us ho explicarà més bé: “era jo un adolescent tendre quan el cosí Patrici recorria totes les sales de ball amb la seua colla. Home pragmàtic, Patrici feia una ullada a la sala buscant dones no gaire agraciades. Mentre els seus amics obtenien negatives sistemàtiques de pimpolles estel·lars, ell es feia un fart de lligar. Cosinet, em deia Patrici tot intentant arreglar les aixetes de casa, si tens ganes de fotre un clau mira’t a l’espill i procura no perdre el temps”.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s