Bottecchia

En una carretera molt poc transitada del nord d’Itàlia, algú troba un home greument ferit: té el cap esberlat i el cos ple de blaus. A tocar, la seva bicicleta intacta. No el van atropellar. No va caure. Què va passar? Que va morir pocs dies després. Era el 1927. Es deia Ottavio Bottecchia. Tres anys abans, el 10 de juny de 1924, Giacomo Matteotti fou segrestat a Roma. No gaires dies enrere havia pres la paraula al parlament italià per denunciar en què s’estava convertint el seu país: en un estat feixista. Els seus companys del Partit Socialista el felicitaren per la valentia mostrada. Ell respongué dient jo ja he fet el meu discurs. Ara us toca a vosaltres decidir què direu el dia del meu enterrament. A l’agost, aparegué el seu cos. L’havien assassinat. Giovanni Amendola, figura respectada per tothom menys pels Camises Negres, alçà la veu per assenyalar els culpables del crim. El 7 d’abril de 1926 el trobaren mort a Canes (França).

A la tardor d’aquell mateix any, Antonio Gramsci, el que deia que contra el pessimisme de la raó, hauríem d’optar per l’optimisme de la voluntat, era arrestat. De nou, els desitjos del Duce esdevingueren ordres: vull que aquest cap deixi de funcionar durant vint anys. No en va pas viure tants: a l’abril de 1937, ja molt malalt, Gramsci, del Partit Comunista, sortia de la presó. Morí sis dies després.

Acabada la Gran Guerra, alguna mena de revolució semblava imminent a Itàlia. Molts somiaven en que fos tirant a socialista/comunista, però acabà imposant-se la intimidació feixista: la violència dels fasci di combattimento liderats pel Benito, un fill de ferrer i de mestra que durant la Primera Guerra Mundial decidí deixar enrere els seus vells ideals, projectes i feines: res de fer de mestre o periodista i de defensar plantejaments socialistes. Ell havia de ser el líder d’una nova Itàlia. Una Itàlia dirigida amb mà de ferro: el poble és l’Estat i l’Estat és el poble. Res contra l’Estat, res fora de l’Estat.

L’octubre de 1922, Mussolini mostrà la força dels seus homes per pressionar al rei Víctor Manuel III: o nosaltres o els comunistes. Tu tries. Fou la Marxa sobre Roma. Pas a pas, la bella Itàlia es convertia en un estat feixista: el país del Duce i els fasci, aquells homes que vivien com si encara fossin a la trinxera. Amb el Se me’n fot com a bandera, i entenent la violència com un mitjà de purificació de la pàtria, no mostraven cap respecte per la vida dels altres i vivien la seva al límit. Matteotti, Amendola, Gramsci i molts altres italians demòcrates i/o antifeixistes en pagaren les conseqüències.

Mentrestant, a França, un italià es feia l’amo del Tour. Havia nascut, l’1 d’agost de 1894, en un poblet del Vèneto. La seva etapa escolar durà un any. Abans d’anar a morir per la pàtria a la Gran Guerra, féu de paleta. A l’exèrcit, fou un Bersaglieri: un membre més d’un cos d’infanteria que es movia amb bici. Allà devia veure que pedalar era lo seu.

El 1923 participa per primera i última vegada al Giro. Queda cinquè. Aquell mateix any guanyà una etapa del Tour i pujà al segon graó del podi de París, només superat pel francès Henri Pélissier. En aquell Tour portà el mallot groc un dia: fou el primer italià a aconseguir-ho. Entre etapa i etapa, aprengué a llegir: La Gazzetta dello Sport i els pamflets antifeixistes eren les seves lectures preferides.

El 1924, Bottecchia fitxa per l’Automoto, un equip francès, i marxa de la Itàlia del Duce. A França, fa del Puy de Dôme el seu Queralt: pujant-hi una vegada i una altra, es converteix en un gran escalador. El canvi d’aires no li anà pas malament: guanyà la primera etapa del Tour –i tres més- i seguí de groc fins al final. Fins aleshores, ningú havia sigut capaç de fer aquesta demostració de poder. A 15 hores seves, i 30è de la classificació general final, quedà Jaume Janer. Fou el primer català de la història que aconseguí acabar un Tour de França.

Tot i anar líder, el dia que la cursa entrà a Itàlia, l’Ottavio va córrer sense el mallot groc. Per què? Per passar desapercebut. No volia rebre cap carícia dels fasci. Eren altres temps: l’etapa més curta del Tour del 24 era de 275 km. La cinquena en tenia 482: l’etapa més llarga de la centenària història de la Grande Boucle. La guanyà un belga, Omer Huyse. Trigà 19 hores i 40 minuts a arribar a la meta. En aquelles ultramaratonianes etapes, els ciclistes començaven a pedalar de fosc: la sortida de la penúltima, de Metz a Dunkerque, es féu a mitjanit. A la nit següent anaven arribant els tenebrosos, els últims de cada etapa. Els valents que no optaren per l’abandó hagueren de fer 5.400 km –dos mil més que ara-, donant el volt per l’hexàgon, abans d’arribar a la capital francesa.

No tots els ciclistes es limitaven a acceptar estoicament tanta duresa. Alguns es queixaven. Quan l’organització responia, començava un diàleg que més o menys anava així:

– Això no és un ofici, és una missió, deien els organitzadors.

La nostra missió és estar amb les nostres dones, no a gal·leres.

La bicicleta és la vostra dona.

Un dels que solia alçar la veu era el Pélissier, el guanyador del Tour del 23. Tenia molt caràcter l’home, potser massa. Sempre es discutia amb tot déu. No solien ser quatre paraules pujades de to oblidades l’endemà. Farta d’ell, la seva dona se suïcidà el 1933. Dos anys després, fou ell qui morí: la seva parella li clavà un ganivet fins al fons.

Però tornem a la carretera. A la gran etapa pirinenca del Tour de 1924, Baiona-Luchon (326 km), anticipant-se a l’estil Merckx, Bottecchia decidí passar a l’atac. No ho necessitava, però no se’n va saber estar: coronà en solitari l’Aubisque, el Tourmalet, l’Aspin i el Peyresourde. A Luchon, després de 15 hores de vol, el segon de l’etapa arribà 19 minuts més tard que ell. Aquell dia, Jean Alavoine, el dorsal 13 –i dos cops segon del Tour-, comentà: quan vaig bé, se’m punxa la roda. Quan la bici funciona, el que punxa sóc jo. Si el que patia pinxassu era ell mateix, el Bottecchia baixava tranquil·lament de la bici fent veure que es parava a fer el riu. Quan tenia pressa i no podia dissimular, arrencava el pneumàtic amb les dents. La següent etapa, de Luchon a Perpinyà (323 km), també fou pel Botescià, com l’anomenaven els francesos. En el passeig de l’últim dia, de Dunkerque a París (343 km), l’italià aconseguí culminar el seu magnífic Tour amb un quart triomf d’etapa.

A l’any següent, les coses no canviaren gaire: 4 etapes més i segon Tour consecutiu. El segon classificat quedà a 56 minuts. Les dues principals novetats del Tour del 25 és que cap francès quedà entre els deu primers i que els organitzadors dissenyaren una etapa de menys de 200 km (en tenia 189). El juliol de 1926, quan Mussolini ja havia fet d’Itàlia el seu jardí particular protegit per gossos molt perillosos, fou molt menys alegre que els dos anteriors per l’Ottavio: plorant com un nen, abandonà a l’etapa reina dels Pirineus, Baiona-Luchon, on dos anys abans no l’havia pogut seguir ningú. El Tour del 27 tampoc l’acabà. Ni el començà: morí cinc dies abans de l’inici.

Encara no se sap què va passar. S’ha dit de tot: que el matà un pagès perquè l’enxampà robant raïm, que l’assassinà no sé qui per un tema de faldilles, que patí una terrible insolació mentre entrenava o que fou una víctima més del braç enlaire dels feixistes. Pocs mesos abans havia mort, també en accident sospitós, el seu germà Umberto.

Sergi

Anuncis

6 comentaris to “Bottecchia”

  1. Ja la sap aquesta història el Guillem Gisbert “Manel”? Potser l’inspira per una altra cançó.
    La pel.lícula “Il delitto Matteotti” és el que expliques en l’inici del teu escrit. http://imdb.to/hLxzYX

  2. Com sempre Sergi un gran article! A veure si t’animes i ens escrius quelcom per la memòria del miner!.

    Salut

    • Gràcies Ivan. Del tema mines, de moment, prefereixo no dir-ne res: ja saps que el meu món és el de les colònies… tèxtils. No els puc trair.

  3. No va poder contra el Sastre ni el Pereiro quan era jove i, en canvi, als 34 anys -molt mal portats: sembla que en tingui 48-, ha aconseguit vèncer a l’Andy i al Lucas, a l’increïble Voeckler i a l’intractable Albertito. Des del 1923 que ningú guanyava el Tour sent tan veteranot: http://www.marca.com/2011/07/24/ciclismo/tour_francia/1311521187.html

    El del 23 fou el primer Tour que disputà Ottavio Bottecchia. Quedà segon. Guanyà els dos següents. El cabron que li va prendre el Tour del seu debut fou l’Henri Pélissier, un home que en aquell moment tenia 34 anys i 6 mesos, un mes més que els que actualment porta a sobre el Cadel Evans.

Digues "algu"

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s